21
de maig
del
2018
Actualitzat
a les
16:58h
La vida és un teatre de teló feixuc,
de decorats eterns de pols i pes i temps.
Forçat seuràs a la butaca que més tems;
començaràs la funció nu, plorós, poruc.
Algun ric posseeix l’escena i als extrems
no hi ha apuntadors. Tindràs un paper d’ull cluc
que memoritzaràs per dir com el lladruc
del gos ferit que ets de nit, de sol i de fems.
Els aplaudiments, en sincronitzada forma,
lloaran buits i amb palmes mortes sense cap
l’absoluta farsa d’un programa uniforme.
La crítica morirà dins un farcit pap,
inflat. I sempre se’t recordarà la norma:
silenci, silenci! —car no ets res més que un drap.