12
de maig
del
2018
Actualitzat
el
13
de maig
a les
3:12h
Tornar aquí, fa uns anys, ho hauria cregut impossible, una bogeria. Mai no vaig pensar en tornar a trepitjar aquesta vall; m’ho havia promès a mi mateixa. Mai no vaig pensar que algun dia pogués ésser capaç de desenterrar els records del passat ni de remoure les velles ferides. Les creia cicatritzades. Vaig dir no a tot això una vegada. El desig de marxar podia més que tota força que em lligués a la terra. Però aleshores era jove, plena de vida i d’energia, volia veure món, trencar amb el meu passat. I el meu cos em somreia, la pell era fresca i fina i tenia forces per endavant.
Ara ja no estic a la flor de la vida, els anys m’empenyen i sento la necessitat de retornar al meu passat, tornar a les meves arrels, a la terra que em va veure néixer; tornar a respirar l’aire que em va donar el primer alè de vida.
Vull acabar aquí el meu camí, esperar la fi dels meus dies, perquè aquí és casa meva, aquí tinc part de mi.
Tots aquests anys, mentre la vida m’ha somrigut, no he tingut la necessitat de tornar a la llar, ho he tingut tot, he estat feliç; he estimat i he estat estimada. L’èxit ha estat sempre amb mi i no ha permès que pogués mirar enrere; ni un minut no he pensat en el meu passat, sempre de cara endavant, sempre mirant el demà.
I ara, cap a quin demà puc mirar?
No em queda demà. Sóc vella i els dies se m’acaben, només puc pensar en l’avui. Ara tinc tot el temps del món per mirar enrere i retornar als orígens. I he girat la vista cap a la meva infantesa, cap al poble, cap als anys més feliços de la meva vida. I he sentit la necessitat de tornar, de trepitjar altre cop aquesta terra, d’anar darrere dels meus antics passos amb una inútil voluntat de retrobar-los i poder recuperar els anys perduts.
La impotència i el record remouen les meves entranyes davant d’aquesta terra decadent i moribunda, davant d’un poble que va començar a morir quan jo vaig marxar i que, ara, sembla respirar el darrer alè de vida.
M’hi he passejat tot el matí i m’ha semblat una enorme carcassa de cases buides. Fantasmagòric. No és ni l’ombra del que havia estat quan li vaig dir adéu. Els carrers, estrets i de cases altes, com sempre, són buits, només de tant en tant passa algú que va o ve de comprar en alguna de les poques botigues que encara tenen les portes obertes. No diu res.
He enfilat el pont, on ens engarristàvem de canalla, que duu cap al meu barri i m’he quedat mirant la plaça, balcó de mig poble. L’hora de plegar de les fabricantes no arriba, abans baixaven de l’autocar, escridassant-se; se sentien de lluny, bates verdes i cabells emborronats, joves i més grans, enriolades, tipes de fils i màquines, amb les cabasses penjades al braç. Baixaven de les fàbriques a pilots, sempre cridant, de vegades barallant-se, altres fent broma. Ara potser no arribarà l’autocar, potser són tan poques que ja no el posen o, potser, ja han tancat les fàbriques. No ho sé. Ni tampoc no sé si arribaran els miners, que baixaven del cotxe, negres com el mateix carbó que treballaven cada dia a la mina, amb granotes blau marí emmascarades, i que fumaven picadura embolicada i es feien bromes grolleres i de mal gust. Aquest autocar tampoc no arriba, potser les mines ja no existeixen. No ho sé. I tampoc no he vist el que recollia els treballadors de les fargues del Ripollès, que cada matí passaven el Marolla i que tornaven amb olor de ferralla a la roba i els dits tacats d’oli. No ho sé. No sé res del que és ara aquesta vall; però la veig i ha canviat, no és la terra que era, no és el poble que havia estat en temps de la meva joventut. La seva fisonomia deixa entreveure aquesta malaltia que el mata.
Em sento igual que ell. S’ha fet vell, com jo. S’està morint.
Giro la mirada cap al carrer, el meu carrer, el carrer estret i de cases altes, com tots, que em va veure néixer, créixer i després marxar, jove i plena de vida, i ara em veu tornar amb una pila d’anys a l’esquena. Es deu preguntar què ha estat de mi tots aquests anys. I jo em pregunto què ha estat d’ell, què se n’ha fet de la seva gent. Aquest carrer on només toca el sol de mitja tarda els mesos més calorosos d’estiu, quan la calor, quasi asfixiant, no en surt, i creix de terra una pols embafadora. I on, a l’hivern, hi passa el fred acanalat i s’hi ajeu el fum de les xemeneies a mitja tarda, que acompanya una boira espessa que crea una atmosfera irrespirable.
Aquest carrer també ha sentit el pas dels anys; també s’ha fet vell. Els balcons no són plens de flors i les dones no es parlen des de les finestres. Només una porta passa el forrellat. La canalla no hi juga, com havia fet jo, llançant la pilota fins a fer trontollar els fils de la llum i cridant fins a mitja nit els mesos d’estiu; els vells sortien amb galledes d’aigua i les mares no ens podien fer anar a dormir. Fèiem guerres entre barris, formant bàndols de quinze o més. Avui potser no hi hauria prou criatures per a fer dos equips...
Ja no creuen el carrer aquelles velles de faldilles arrugades i llargues fins als peus, negres de dalt a baix, xafarderes, encara amb mocador de cap. Ni els vells amb espardenyes de veta i faixa, que encara s’havien pogut guanyar les garrofes mentre feien de pagesos. Recordo la meva iaia, que contrastava amb aquesta gent, alta, grassa, vestida amb una elegància exuberant. Tot s’ho ha endut el temps; a tota aquesta gent se l’ha endut l’aire, com se m’endurà a mi i com s’està enduent la vitalitat del meu poble.
Només la naturalesa sembla no sentir els anys, aquestes muntanyes, aquests rius i aquestes fonts semblen no ésser conscients dels anys que han passat. No els han sentit. Són joves i vitals. Per a ells la vellesa no existeix. Eternament prínceps de la vall, l’han vista sola i sense empremta humana. Van veure-hi cavalcar els barons i els cavallers, van veure la pesta arrasar el poble, els monjos, mentre el monestir va tocar les campanes; la vida a pagès, els ramats. Van sentir la remor del tren, van veure arribar les primeres fàbriques, les bombes i els horrors de la Guerra Civil, van veure créixer el poble, omplir-se d’immigrants. I ara veuen com mor. Són els silenciosos testimonis d’aquesta terra. I no els dol que ara s’abandoni. No els dol res. Somriuen cada dia, espurnejants i gloriosos. Intactes i immòbils reten homenatge al cel, somriuen al sol i a la pluja, a la lluna plena i a les nits estrellades.
El Pedraforca mostra les més belles postes de sol, amb un horitzó rosat i una silueta negra. L’ombra grisa de les muntanyes i l’aire fred que talla la pell. El soroll del raig d’aigua viva que esquerda la roca. El cant dels ocells a trenc d’alba. La lluna plena, emmirallant-se al riu. La pluja forta a les tardes d’agost, ruixats que omplen de frescor els carrers i de llamps i trons el cel. Les nits estrellades, estirats sobre l’herba fresca i molla, comptant els estels fugaços. Els camps daurats de blat ros. Les ombres dels pollancres a les tardes d’estiu. Les molses humides i la terra glaçada a l’hivern. Les nevades. Els prats verds del Catllaràs, humits. La vista des dels cims de les muntanyes; aquella sensació de dominar el món; aquella escalfor glaçada a les galtes, després de pujar a la roca de la Lluna. Ho he trobat a faltar tots aquests anys, ho he trobat a faltar sense ser-ne conscient, sense saber-ho; ho he enyorat. He enyorat aquesta part de mi que creia oblidada. He enyorat la terra que guarda els millors records de la meva vida. La terra on passejava, de la mà del meu pare, els diumenges al matí. On vaig veure el primer glop de llet de pit de la meva mare. On sentia el flabiol de l’avi, cada tarda, abans de pondre’s el sol. La terra que em va fer dona. La terra on vaig aprendre a estimar, on vaig viure el primer amor, els arbres sota els quals vaig besar el primer home. La terra que un dia vaig voler deixar per una raó inexplicable —o potser no—, i que ara em crida.
Ara, com mai, sento la necessitat de quedar-me aquí per sempre, de morir en aquesta vall. Voldria poder tornar a enllaçar allà on vaig quedar-me, però això ja és impossible. És massa tard i jo no sóc com les muntanyes, d’eterna joventut. No em penedeixo de res del que he fet a la vida, però explicaré per què he pogut tenir tant temps oblidat el meu poble. El desig ardent de marxar-ne ha pogut més que l’amor que sento per ell, malgrat ésser pobre, solitari, abandonat i decadent.
Ara ja no estic a la flor de la vida, els anys m’empenyen i sento la necessitat de retornar al meu passat, tornar a les meves arrels, a la terra que em va veure néixer; tornar a respirar l’aire que em va donar el primer alè de vida.
Vull acabar aquí el meu camí, esperar la fi dels meus dies, perquè aquí és casa meva, aquí tinc part de mi.
Tots aquests anys, mentre la vida m’ha somrigut, no he tingut la necessitat de tornar a la llar, ho he tingut tot, he estat feliç; he estimat i he estat estimada. L’èxit ha estat sempre amb mi i no ha permès que pogués mirar enrere; ni un minut no he pensat en el meu passat, sempre de cara endavant, sempre mirant el demà.
I ara, cap a quin demà puc mirar?
No em queda demà. Sóc vella i els dies se m’acaben, només puc pensar en l’avui. Ara tinc tot el temps del món per mirar enrere i retornar als orígens. I he girat la vista cap a la meva infantesa, cap al poble, cap als anys més feliços de la meva vida. I he sentit la necessitat de tornar, de trepitjar altre cop aquesta terra, d’anar darrere dels meus antics passos amb una inútil voluntat de retrobar-los i poder recuperar els anys perduts.
La impotència i el record remouen les meves entranyes davant d’aquesta terra decadent i moribunda, davant d’un poble que va començar a morir quan jo vaig marxar i que, ara, sembla respirar el darrer alè de vida.
M’hi he passejat tot el matí i m’ha semblat una enorme carcassa de cases buides. Fantasmagòric. No és ni l’ombra del que havia estat quan li vaig dir adéu. Els carrers, estrets i de cases altes, com sempre, són buits, només de tant en tant passa algú que va o ve de comprar en alguna de les poques botigues que encara tenen les portes obertes. No diu res.
He enfilat el pont, on ens engarristàvem de canalla, que duu cap al meu barri i m’he quedat mirant la plaça, balcó de mig poble. L’hora de plegar de les fabricantes no arriba, abans baixaven de l’autocar, escridassant-se; se sentien de lluny, bates verdes i cabells emborronats, joves i més grans, enriolades, tipes de fils i màquines, amb les cabasses penjades al braç. Baixaven de les fàbriques a pilots, sempre cridant, de vegades barallant-se, altres fent broma. Ara potser no arribarà l’autocar, potser són tan poques que ja no el posen o, potser, ja han tancat les fàbriques. No ho sé. Ni tampoc no sé si arribaran els miners, que baixaven del cotxe, negres com el mateix carbó que treballaven cada dia a la mina, amb granotes blau marí emmascarades, i que fumaven picadura embolicada i es feien bromes grolleres i de mal gust. Aquest autocar tampoc no arriba, potser les mines ja no existeixen. No ho sé. I tampoc no he vist el que recollia els treballadors de les fargues del Ripollès, que cada matí passaven el Marolla i que tornaven amb olor de ferralla a la roba i els dits tacats d’oli. No ho sé. No sé res del que és ara aquesta vall; però la veig i ha canviat, no és la terra que era, no és el poble que havia estat en temps de la meva joventut. La seva fisonomia deixa entreveure aquesta malaltia que el mata.
Em sento igual que ell. S’ha fet vell, com jo. S’està morint.
Giro la mirada cap al carrer, el meu carrer, el carrer estret i de cases altes, com tots, que em va veure néixer, créixer i després marxar, jove i plena de vida, i ara em veu tornar amb una pila d’anys a l’esquena. Es deu preguntar què ha estat de mi tots aquests anys. I jo em pregunto què ha estat d’ell, què se n’ha fet de la seva gent. Aquest carrer on només toca el sol de mitja tarda els mesos més calorosos d’estiu, quan la calor, quasi asfixiant, no en surt, i creix de terra una pols embafadora. I on, a l’hivern, hi passa el fred acanalat i s’hi ajeu el fum de les xemeneies a mitja tarda, que acompanya una boira espessa que crea una atmosfera irrespirable.
Aquest carrer també ha sentit el pas dels anys; també s’ha fet vell. Els balcons no són plens de flors i les dones no es parlen des de les finestres. Només una porta passa el forrellat. La canalla no hi juga, com havia fet jo, llançant la pilota fins a fer trontollar els fils de la llum i cridant fins a mitja nit els mesos d’estiu; els vells sortien amb galledes d’aigua i les mares no ens podien fer anar a dormir. Fèiem guerres entre barris, formant bàndols de quinze o més. Avui potser no hi hauria prou criatures per a fer dos equips...
Ja no creuen el carrer aquelles velles de faldilles arrugades i llargues fins als peus, negres de dalt a baix, xafarderes, encara amb mocador de cap. Ni els vells amb espardenyes de veta i faixa, que encara s’havien pogut guanyar les garrofes mentre feien de pagesos. Recordo la meva iaia, que contrastava amb aquesta gent, alta, grassa, vestida amb una elegància exuberant. Tot s’ho ha endut el temps; a tota aquesta gent se l’ha endut l’aire, com se m’endurà a mi i com s’està enduent la vitalitat del meu poble.
Només la naturalesa sembla no sentir els anys, aquestes muntanyes, aquests rius i aquestes fonts semblen no ésser conscients dels anys que han passat. No els han sentit. Són joves i vitals. Per a ells la vellesa no existeix. Eternament prínceps de la vall, l’han vista sola i sense empremta humana. Van veure-hi cavalcar els barons i els cavallers, van veure la pesta arrasar el poble, els monjos, mentre el monestir va tocar les campanes; la vida a pagès, els ramats. Van sentir la remor del tren, van veure arribar les primeres fàbriques, les bombes i els horrors de la Guerra Civil, van veure créixer el poble, omplir-se d’immigrants. I ara veuen com mor. Són els silenciosos testimonis d’aquesta terra. I no els dol que ara s’abandoni. No els dol res. Somriuen cada dia, espurnejants i gloriosos. Intactes i immòbils reten homenatge al cel, somriuen al sol i a la pluja, a la lluna plena i a les nits estrellades.
El Pedraforca mostra les més belles postes de sol, amb un horitzó rosat i una silueta negra. L’ombra grisa de les muntanyes i l’aire fred que talla la pell. El soroll del raig d’aigua viva que esquerda la roca. El cant dels ocells a trenc d’alba. La lluna plena, emmirallant-se al riu. La pluja forta a les tardes d’agost, ruixats que omplen de frescor els carrers i de llamps i trons el cel. Les nits estrellades, estirats sobre l’herba fresca i molla, comptant els estels fugaços. Els camps daurats de blat ros. Les ombres dels pollancres a les tardes d’estiu. Les molses humides i la terra glaçada a l’hivern. Les nevades. Els prats verds del Catllaràs, humits. La vista des dels cims de les muntanyes; aquella sensació de dominar el món; aquella escalfor glaçada a les galtes, després de pujar a la roca de la Lluna. Ho he trobat a faltar tots aquests anys, ho he trobat a faltar sense ser-ne conscient, sense saber-ho; ho he enyorat. He enyorat aquesta part de mi que creia oblidada. He enyorat la terra que guarda els millors records de la meva vida. La terra on passejava, de la mà del meu pare, els diumenges al matí. On vaig veure el primer glop de llet de pit de la meva mare. On sentia el flabiol de l’avi, cada tarda, abans de pondre’s el sol. La terra que em va fer dona. La terra on vaig aprendre a estimar, on vaig viure el primer amor, els arbres sota els quals vaig besar el primer home. La terra que un dia vaig voler deixar per una raó inexplicable —o potser no—, i que ara em crida.
Ara, com mai, sento la necessitat de quedar-me aquí per sempre, de morir en aquesta vall. Voldria poder tornar a enllaçar allà on vaig quedar-me, però això ja és impossible. És massa tard i jo no sóc com les muntanyes, d’eterna joventut. No em penedeixo de res del que he fet a la vida, però explicaré per què he pogut tenir tant temps oblidat el meu poble. El desig ardent de marxar-ne ha pogut més que l’amor que sento per ell, malgrat ésser pobre, solitari, abandonat i decadent.