09
de maig
del
2018
Actualitzat
a les
22:35h
Qui es podia haver imaginat mai que en aquell racó... Sí! En aquell tros de racó tan petit i tan amagat de la gent (que gairebé ningú se’l mira) pogués amagar-s’hi un sentiment. Què dic un sentiment! Molts sentiments. I tots estaven perduts.
Hi havia llàgrimes, gairebé seques. Un cor trencat, feblement enganxat amb un sospir. Un somriure que s’estava tornant fosc, i fins i tot, un petó perdut.
Les llàgrimes eren les que feia més temps que estaven allà perdudes i per tant la seva tristesa possiblement fos més gran. Però gairebé mai ho demostraven. Algun cop havien perdut els nervis. Una cridava a les altres que una persona estava molt millor sense elles. No obstant, com he dit abans aquests tipus d’episodis no passaven quasi mai.
Un moment... Què passa que em mireu tots ben estranyats...? Digueu-me? No sabíeu que hi ha un lloc on els sentiments perduts estan amagats esperant una nova oportunitat? I com penseu que s’arreglen les coses? Heu de pensar que en el moment que un problema (on es barregen sentiments) s’arregla, aquest surt del seu amagatall. I quin és aquest lloc? Doncs el racó dels sentiments perduts. Sí... ja sé que sona una mica fantàstic i fins i tot melodramàtic però és així... Aquest lloc existeix. En l’època d’aquesta història es dóna la circumstància que tots els seus integrants no sabien res d’ells ni de les raons per les quals havien anat a parar al racó.
Per això, en una nit de lluna plena, on tots es van poder veure bé, el cor trencat va demanar a cada sentiment que expliqués la seva història.
Sí senyor! Cadascú va explicar com havia anat a parar fins aquell racó. Va començar el somriure perquè sempre havia de ser el primer en tot.
—La meva història —va sospirar— és un pèl trista. Tot va començar en un dia d’estiu. Jo pertanyia a la Sílvia, una noia d’uns trenta i pocs anys, molt maca per fora i amb una llum especial dins seu.
El somriure va fer una pausa, per a comprovar si els altres sentiments l’escoltaven amb atenció, i en adonar-se que així era, va continuar:
—La seva professió consistia (perquè ara ja no ho sé) en ensenyar als nens i nenes petits, en una guarderia. Treballava amb molta alegria i per això sempre reia. Si un nen plorava, ella l’agafava entre els seus braços i el gronxava. Quan finalment ella li feia una rialla, el nen callava a l’instant. D’altra banda, quan un amic seu, necessitava ajuda, ella el primer que feia era una rialla, i així ell, ja no es sentia tan trist.
En aquell moment, les llàgrimes que eren un grapat van canviar-se de lloc ocasionant un petit terrabastall. Una part del cor trencat, la dreta, els va demanar una mica de silenci i quan aquest es va produir, l’altra meitat, l’esquerra, va convidar al somriure a continuar amb la història.
—La Sílvia sortia amb el Jordi. Anaven junts a tot arreu, fins que un dia, ell va sortir de la seva vida. Ella només plorava i el seu somriure (o sigui jo) va desaparèixer completament —en aquell moment sospirà ben fort—. Una nit mentre ella dormia, un corrent d’aire em va dur fins aquí. —Quina història més trista. —Les llàgrimes es van posar a plorar—.
Tement que el ritme de les confidències es pogués veure alterat, el cor trencat va demanar al petó que expliqués la seva història.
—El meu amo és en Roc, un nen. Viu amb la seva mare i cada quinze dies passa un cap de setmana amb el pare. La meva tasca principal és: quan el pare li fa un petó de comiat, aguantar-me a la seva galta quinze dies fins que tornin a trobar-se. Però l’últim cop, quan el Roc agafava el tren que l’havia de tornar a casa amb la mare (el seu pare viu al camp), es va girar un vent molt fort. Van passar dues coses: la primera, no em vaig poder aguantar a la galta del Roc. La segona, vaig arribar aquí.
Les següents en explicar la seva història van ser les llàgrimes.
—Nosaltres suposem com vam arribar aquí però... érem molt petites.
—I entremaliades —va apuntar el cor trencat—.
Elles el van ignorar i fent-se les interessants van continuar amb el seu relat:
—La nostra mestressa és diu Alícia. De petita era molt marrana i ploranera. L’anomenaven la ploranera del barri. Quan la gent li deia aquesta frase ella encara plorava amb més ganes. Una vegada a l’escola, a l’hora del pati, amb l’Alícia plorant, com sempre, es va girar un vent molt fort que ens va assecar de les seves galtes i ens va conduir fins aquest indret.
L’últim en explicar la història va ser el cor trencat.
—La meva història és semblant a la del somriure. Jo sóc com l’ànima d’en Marc. Ell estava completament encisat per la Carlota i ella el corresponia. Però vet aquí, que un dia inexplicablement (com moltes de les coses que solen fer els humans) la Carlota va decidir acabar la seva relació amb el Marc. Sense explicacions. De cop i volta. Apa adéu. Bon vent i barca nova. —En aquell moment semblava com si les dues meitats del cor s’haguessin de separar l’una de l’altra—.
El Marc es va quedar més que destrossat i jo, un cor sa i feliç, em vaig anar esberlant. I com tots vosaltres, per culpa d’un vent, em trobo aquí.
En aquell moment, havent acabat el cor la seva història, un silenci molt pesat s’instal·là en el racó dels sentiments perduts. La llum de la lluna plena es va veure enfosquida per un núvol molt gran que va passar davant d’ella. Totes les històries eren tristes.
Aquella nit cap sentiment va poder dormir. Tots pensaven com podien sortir d’aquell racó. Tanmateix, que després de la nit arriba el dia. I normalment, amb cada nova sortida del sol, els problemes, els grans problemes que existeixen a la nit, es veuen d’una altra manera.
D’aquesta manera...
Quan darrere les muntanyes apuntaven els primers rajos de sol, un tímid soroll va despertar els sentiments perduts. El petó tragué el cap pel forat del cau i veié com un tren, molt estrany, s’acostava al racó. Del que semblava la locomotora, va sorgir-ne una veu forta i molt segura de si mateixa:
—Ei nois, poseu-vos a punt. Sóc l’Esperança i condueixo “el comboi dels nous propòsits”. La meva singular feina és buscar aquell vent trapella que us ha portat aquí. S’acosta el vent de l’oest, un bon amic meu, que ens ajudarà en aquesta tasca. Per tant, viatgers pugeu al tren i agafeu-vos fort.
Tot d’una, un cop fort de vent els va aixecar de terra i els va enlairar molt amunt. El racó dels sentiments perduts s’anava perdent de vista, i apareixia un gran bosc a l’horitzó. Van veure un majestuós arbre amb un forat al mig. Molt de pressa, es van veure abocats al seu interior. Un cop el tren es va parar i tots van baixar, van poder llegir un cartell que posava:
“Hola amics, benvinguts, sóc el vent. He marxat un moment a prendre l’aire. Tornaré aviat”.
Davant aquest imprevist, l’Esperança va comentar-los que no es podia esperar. Hi havia més sentiments perduts en altres indrets. I ara, amb l’aparició del vent de l’oest, era el moment per a poder reconduir situacions. Per tant, ells havien d’esperar-se allà. Van mirar amb enyorança com el comboi dels nous propòsits desapareixia de la seva vista.
Es van esperar una llarga estona fins que van sentir uns cascavells que sonaven bosc enllà. El so cada cop s’acostava més.
—Què hi feu a casa meva?
—Estem buscant el senyor vent —van dir tots els sentiments com una coral.
—Doncs aquí em teniu. Sóc jo mateix.
El senyor vent a primera vista no ho semblava. Físicament era una mena de follet d’estatura mitjana (per ser follet s’entén) i es cobria amb un barret i una capa que semblava en Robin Hood. D’altra banda, el seu caràcter no cal descriure’l. Ja se sap que tots els follets tenen el mateix: són juganers i trapelles.
—Bona tarda senyor vent. Som uns sentiments perduts —va dir el cor trencat —. Nosaltres estàvem contents amb els nostres propietaris, però un dia, per les vostres maniobres, ens vàrem veure reclosos en un racó molt fred i trist. Per això ara estem aquí demanant-li ajuda per poder tornar amb ells.
—Molt bé macos. Em sembla bé. —Una forta rialla va acompanyar les seves paraules—. Però ara em toca a mi explicar el que em sembla. Jo sóc el senyor vent i normalment campo per on em ve de gust, però malauradament no controlo tots els vents. Ara bé, heu de saber que si no vull ajudar-vos, no us ajudaré.
Un gran desencís va apoderar-se de tots els sentiments. No podia ser que després de tants infortunis, estant a un pas de tornar a ser feliços, un ésser capritxós i entremaliat jugués amb ells.
—Sou menyspreable —li va cridar el petó perdut, que veia com el seu futur es perdia a la llunyania com el tren d’en Roc.
—Molt bé, no us poseu d’aquesta manera —els va llençar una mirada còmplice i va preguntar—. Però suposeu per un moment que hi accedeixo i us dono un cop de mà. Què hi guanyo jo?
Els sentiments veien que no tenien res a oferir. Estaven en un carreró sense sortida.
De cop una forta veu es va fer sentir:
—Sentiments, sóc l’arbre del vostre darrere! Passeu d’aquest tanoca que no arribareu enlloc. Agafeu-vos a les meves fulles, jo us ajudaré.
Una forta música es va sentir provinent de l’arbre. Des de no se sap on el comboi dels nous propòsits aparegué de sobte i l’Esperança, ajudada pel vent de l’oest, agafaren l’entremaliat follet perquè no impedís l’ajuda de l’arbre cap als sentiments. De fons, enmig d’uns acords alegres i triomfals, se sentien les exclamacions del vent presoner.
—Només estava jugant. Era broma. Deixeu-me anar i els ajudo. Si us plau... Els sentiments estaven molt contents. L’arbre del bosc s’havia convertit tot d’una en la solució dels seus problemes.
Un cop acaronats per la seva protecció cada un d’ells va veure impreses en les seves fulles les imatges que necessitaven.
Les llàgrimes tornaven amb l’Alícia. Ella va notar-ho perquè de cop i volta tenia moltes ganes de plorar. No de tristesa... d’emoció.
El cor trencat va tornar amb en Marc. En aquell moment va ser un cor fort i va esperonar-lo a anar a buscar la Carlota per aconseguir una nova oportunitat.
El petó va arribar just a temps. En aquell precís moment el pare li feia un petó a la galta al Roc. El petó va fer un triple salt mortal i va arribar a la galta del nen. Al cap d’una estona encara sentia el petó del seu pare.
El somriure va arribar a casa de la Sílvia, que feia temps que els plors eren la melodia que inundava les parets. Suaument es va dibuixar en els seus llavis i el temps va canviar.
Ara sí que tots estaven contents i feliços.
Del racó ara mateix no hi ha notícies recents. Però alguna nit, perfilat per la llum de la lluna plena, un estrany tren es fa bellugadís als ulls més desperts.