ZZ Top: Barbes, Bourbon i Blues

Després de 49 anys de trajectòria musical, Billy Gibbons, Dusty Hill i Frank Beard, aquest trio de Houston, Texas, ha venut més de 50 milions de discos a tot el món, ha aconseguit col•locar sis números 1 a les llistes del Rock i forma part del Rock And Roll Hall Of Fame des de 2004. La seva música és el referent per bona part de bandes que escoltem avui dia, la història i influència de ZZ Top els legitima com una de les bandes més representatives del Blues i el Rock Clàssic, tot i que no solen ser dels primers a ser citats quan parlem dels AC/DC, Deep Purple o The Rolling Stones.

Amb un so marcat pel Blues Rock, el Boogie i el Rock Sureny, però mantenint el característic Hard Rock, paradoxalment, van aconseguir l’èxit i la fama comercial als 80’s gràcies als seus àlbums amb un estil més proper al Rock Electrònic utilitzant els  sintetitzadors. Són una de les poques bandes de Rock que encara conserva els seus membres originals després de gairebé cinquanta anys i al mateix mànager i productor, Bill Ham, fins no fa gaire. Popularment són coneguts gràcies al seu particular estil, principalment Billy Gibbons i Dusty Hill, que sempre apareixen amb  ulleres de sol, roba semblant o a vegades idèntica i llarguíssimes barbes. Gibbons és considerat un dels millors guitarristes de Rock, i una de les curiositats als seus inicis és que feia servir una moneda de 5 pesos mexicans de pua. ZZ Top combinen aquell aspecte rural americà de Texas amb una imatge roquera, de manera que han creat una fusió perfecte entre el rock'n'roll de frontera, de porxo i balancí amb el Rock més comercial de grans recintes. A finals dels vuitanta, la revista Forbes va publicar la llista de celebritats del món de l'espectacle amb més guanys a nivell mundial, només U2 estava per sobre de ZZ Top entre els que havien guanyat més diners. A pesar d’això, curiosament, han aconseguit mantenir-se allunyats del circ de l'alta societat del rock'n'roll. En gairebé cinquanta anys han recorregut tot el planeta amb les seves gires, però mai han estat gaire temps lluny de la seva base del sud dels Estats Units, i la descripció que algú va fer d'ells quan començaven, "aquesta petita vella banda de Texas", encara avui dia els encaixa a la perfecció.

Billy Gibbons, que era estudiant d'arts gràfiques, va començar tocant la guitarra amb  The Moving Sidewalks, una banda d’estil psicodèlic que el seu single de debut, 99th Floor, va ser numero 1 a les llistes texanes durant cinc setmanes al 1967. Una història explica que quan liderava The Moving Sidewalks, va ser teloner de Jimmy Hendrix, pel que sembla, Hendrix va quedar impressionat pel talent del jove Gibbons, que tenia aleshores uns 17 anys, a més d’ensenyar-li a tocar Foxy Lady, Hendrix li va regalar una Stratocaster de color rosa i li va dir que era una guitarra massa maca per cremar-la (cosa que habitualment feia Hendrix als seus shows). Dusty Hill i Frank Beard, tocaven amb The American Blues, una banda de Dallas més coneguda pel fet que els seus membres portaven el cabell tenyit de blau que per una altra cosa. A l'estiu de 1969 quatre joves van decidir muntar una banda de Rock, al principi també hi havia un teclista, però un any després van decidir que no era una bona idea i es van quedar amb la formació que encara ara perdura, Billy a la veu i a la guitarra, Dusty al baix i també a la veu i Frank a la bateria. El pacte que llavors van segellar ha resistit al pas del temps, sòlid com una roca  i mai han recolzat els seus concerts amb músics d’acompanyament. El nom de la banda va sorgir a l’apartament de Gibbons, tenia les parets plenes de pòsters dels seus artistes preferits i es va adonar que la gran majoria començaven amb inicials, combinant els noms dels músics de Blues, B.B. King i Z.Z. Hill li va sortir ZZ King, però al veure que sonava molt similar a Z.Z. Hill no el va acabar de convèncer, finalment va canviar la paraula King per Top i així és com va néixer ZZ Top.

El seu mànager i productor des del primer dia, Bill Ham, un texà inconformista amb uns mètodes de management molt semblants als del primer mànager de Led Zeppelin, Peter Grant, va apartar a ZZ Top de la televisió durant els anys setanta, va preferir els concerts en directe de la banda a d’altres maneres que garantien un èxit més fàcil. Tot i que aquests inicis van ser força durs, la veritat és que els fonaments de la banda ja eren indestructibles al 1976, l’any de la gira Taking Texas To The People, un gran Tour que els va tenir molt temps a la carretera amb tot el seu equip de vida a l'aire lliure i la seva fauna (un bou, un búfal, mitja dotzena de voltors, dues serps de cascavell, un porc i un llop). La seva aversió a la TV es va suavitzar a la dècada dels vuitanta, quan es van convertir en estrelles de la MTV gràcies a la trilogia de vídeos dels temes Gimme All Your Lovin, Sharp Dressed Man i Legs, tres dels temes inclosos a l’àlbum Eliminator (1983), d’un èxit espectacular. Sense cap mena de dubte, ha contribuït, el fet de presentar-se a si mateixos des dels vuitanta com els Matusalems del Rock, la imatge que Gibbons i Hill van idear quan amb prou feines arribaven als trenta anys, una imatge en que el més destacat són unes llargues barbes que no estaven de moda des dels temps de l’Antic Testament. Aquesta estratègia els va treure preocupacions d’allà en endavant, ja que, tret que augmentessin considerablement de pes, no semblarien pas més vells vint o trenta anys desprès del que aparentaven aleshores. 
El seu estil no deixa de ser una barreja de Blues, Boogie, Rock Sureny i Country, però si repassem la seva discografia veiem que es van anar adaptant i evolucionant als nous patrons musicals del moment, per exemple, Sharp Dressed Man tenia un estil molt Dance, en l'ona d'altres temes de l'època, com el I Was Made For Lovin' You de KISS. Tot i que mai han variat massa el seu estil bàsic, han estat intel•ligents a l'hora de veure què funcionava al seu voltant. Gràcies a aquesta barreja del patró clàssic i elements nous, ZZ Top ha aguantat el pas del temps, influenciant de manera directa o indirecta a moltes bandes de Rock. 

El seu primer àlbum d'estudi ZZ Top's First Album (1971), va ser rebut amb crítiques excel•lents gràcies al seu estil influenciat en el Blues i el Rock Sureny, a més de les seves lletres amb el particular humor texà, que els va permetre girar per clubs i festivals de l'estat de Texas aquell mateix any. A l'any següent van treure l’àlbum Rio Grande Mud (1972), que va continuar amb el mateix so Blues Rock "arrastrat" de qualitat i rebent més atenció que l'anterior, Francine va ser l'únic single de l'àlbum, els altres temes destacats són, Just Got Paid i Bar-B-Q. Per la gira promocional van ser convidats pels Rolling Stones per obrir els seus concerts del sud dels Estats Units.

ZZ Top - Francine

Són molts els àlbums editats per aquesta banda al llarg de la seva història, però n’hi ha tres que mereixen una menció especial per ser els que han estat més rellevants en opinió gairebé unànime de la crítica i els fans. Tres Hombres (1973), Degüello (1979) i Eliminator (1983).


Tres hombres (1973)
Tres Hombres (1973), era el tercer àlbum de ZZ Top fins aleshores. Hi ha qui opina que aquest ha estat el millor àlbum de tota la seva carrera, Blues pur i "arrastrat", amb  olor a Bourbon i pols de carretera. Els temes que obren el disc, Waitin' For The Bus i Jesus Just Left Chicago, són dues de les grans obertures de tots els temps, de fet, les dues inseparables cançons continuen sent essencials al setlist dels seus directes. Un altre dels temes immortals és La Grange, un clàssic dels clàssics, un relat ambientat en un bordell amb la seva pròpia història, va ser el segon single de l'àlbum, però no va ser fins a l’era barbuda de la banda quan es va convertir en la marca de la casa.

ZZ Top - Waitin' For The Bus

ZZ Top - Jesus Just Left Chicago

La Grange

És fàcil identificar a ZZ Top, per aquells que no els coneixen n'hi ha prou amb escoltar La Grange, és difícil quedar indiferent al riff d'aquesta cançó. Traient els famosíssims Smoke On The Water i Higway To Hell, estem davant d’un dels riffs de guitarra més populars del Rock. El mític riff de guitarra de La Grange et transporta a un esperit de rebel•lia i el primer pensament que et ve al cap és el Rock i les Harley, però aquest no és el motiu pel que va ser escrita, ZZ Top la va compondre en honor a un bordell, a pesar que al 1992, ZZ Top van sortir airosos d'una demanda del compositor Bernie Besman per suposat plagi de la seva cançó de 1948 Boogie Chillen', interpretada pel bluesman John Lee Hooker, tot i això, Billy Gibbons, sempre ha reconegut que la base musical si que esta inspirada en aquest tema.

La lletra parla d'un local centenari en un poble anomenat La Grange, considerat com el prostíbul més antic de Texas, de nom The Chicken Ranch, també conegut com Miss Edna’s Boarding House i en el que s'entrava pagant deu dòlars. Aquest bordell va obrir les seves portes l'any 1905 i va funcionar fins al 1973. Expliquen que el baixista de la banda, Dusty Hill, el va visitar per primera vegada quan tenia tretze anys. La cadena VH1 els va dedicar un Storytellers, un programa en el que les bandes toquen en directe i contesten a les preguntes del públic. Per descomptat, van parlar de La Grange i van explicar que és una cançó que van fer després de molts concerts i hores de carretera. Per ells, veure a les noies del bordell després d'una gira volia dir  que havien tornat a casa. El que feien després no ho expliquen, però no és gaire difícil  d’imaginar. Després de la publicació de l'àlbum Tres Hombres, “les activitats del ranxo dels pollastres” va començar a cridar tant l'atenció que va haver de tancar per ordre del governador de l'estat. La llegenda explica que Miss Edna es preocupava que les seves noies visitessin setmanalment als metges locals per garantir que estiguessin “netes”, i que quan es va necessitar un hospital nou per La Grange, ella va ser la que va fer l’aportació més important de diners. Pel que sembla aquests fets van ser la inspiració per The Best Little Whorehouse In Texas, un musical que posteriorment es va portar al cinema amb el títol La Casa Més Divertida De Texas, amb Dolly Parton i Burt Reynolds de protagonistes. Un fet curiós, és que aquesta comèdia inclou la cançó de Dolly Parton I Will Always Love You, escrita al 1973 (igual que La Grange), i que anys més tard un cover d'aquest tema, interpretat per Whitney Houston a la pel•lícula El Guardaespatlles, es convertiria en una de les cançons de més èxit de la cantant ja traspassada.

ZZ Top - La Grange

Fandango (1975), és un àlbum si més no curiós, amb una cara en directe i una altra amb temes nous d'estudi, el més conegut és Tush, un altre clàssic dels clàssics del seu repertori i amb el que fa anys tanquen els seus concerts. La conclusió és, si no hauria estat millor treure un disc sencer d'estudi, que amb un parell de temes més del mateix nivell hauria quedat rodó, i posteriorment treure un àlbum en directe. En contes d’això, a l’any següent, editaven Tejas (1976), un nou àlbum d’estudi, no és un mal disc però queda molt lluny per ser dels recordats. 

ZZ Top - Tush

Les Barbes de ZZ Top

Cal reconèixer que a mesura que passa el temps, l'estètica dels 70 és com a mínim discutible i el Rock amb barba és un dels seus fenòmens més curiosos. Avui dia seria estrany, però aleshores abundaven els barbuts com Bob Seger, Leon Russell o Dr. John, Joe Cocker també va acabar deixant-se-la per sempre. Multitud de barbes ocasionals, alguns barbamecs com Bob Dylan o Bruce Springsteen, d’altres com els Beatles se la van deixar poc abans de separar-se, i a bandes com The Band van arribar a ajuntar-se cinc barbuts alhora, però les de ZZ Top mereixen comentari apart.

La marca de ZZ Top són les llargues barbes dels dos homes del davant, Billy Gibbons i Dusty Hill, però això no sempre va ser així com es pot veure a la foto. Dusty és el que té la barba més antiga, en una entrevista va confessar que l'última vegada que es va afaitar va ser al 1968, quan tenia uns 20 anys. 
 
Tot i tenir la sort que el seu primer àlbum, ZZ Top's First Album (1971), l’edités una discogràfica, cosa molt difícil en aquella època, els seus inicis no van ser gens fàcils. De fet, després de la gira de Tejas (1976), el seu cinquè àlbum, les coses anaven tant malament que van decidir parar i reflexionar sobre el futur de la banda. Dos anys després d'aquella decisió, el seu representant va convocar una reunió per parlar sobre el retorn als escenaris. Entre ells mateixos tampoc s'havien vist massa, així que va ser un retrobament en tota regla. Així és com descriu el moment Billy Gibbons en el llibret recopilatori de grans èxits, Ranxo Texicano: The Very Best Of ZZ Top (2004), “Vaig entrar a l'habitació i em vaig quedar mirant a un tio que pensava que coneixia. La meva barba havia crescut fins aconseguir les proporcions d'una estora. I em vaig adonar que Dusty havia fet el mateix”. Paradoxalment, Frank Beard, que aleshores ja portava bigoti, es va convertir en l'únic membre de ZZ Top sense barba, i això que el seu cognom, Beard, traduït de l’anglès és, barba.

Encara que pugui ser una casualitat massa casual com per ser real, la veritat és que a partir d’aleshores les coses van començar a anar molt millor a la banda. Van signar un contracte nou amb una altra discogràfica i la seva música va començar a fer-se més  popular. Igual que en el mite de Samsó, que recuperava la seva força quan li creixia el cabell, ZZ Top va trobar l’ èxit des que Billy i Dusty porten la seva gran barba. I, per si de cas, mai s'han atrevit a afaitar-se-la, tot i rebre una milionària oferta per fer-ho. Fa uns anys, Gibbons va revelar que li van oferir un milió de dòlars per tallar-se la barba amb Hill, però tots dos s’hi van negar. Al 1984, el fabricant de màquines d'afaitar Gillette volia contractar a la banda per una campanya publicitària, però també van rebutjar aquesta lucrativa oferta. En una entrevista van confessar no penedir-se de la decisió, i que avui tampoc tancarien un tracte similar. “No hi ha cas”, va dir Gibbons. “Fins i tot amb una oferta espectacular, això no passarà. La idea de veure’ns al mirall ben afaitats, per nosaltres és com una pel•lícula de terror, una perspectiva que no pot ser ni contemplada, sense importar la compensació”.

Degüello (1979)
Un altre dels grans àlbums de ZZ Top és Degüello (1979). Segurament en el millor moment de la seva carrera, poc abans d'entrar als 80’s i descobrir els sintetitzadors. Entre els clàssics, I'm Bad, I'm Nationwide, Cheap Sunglasses i la versió de Dust My Broom de Robert Johnson. I Thank You i Cheap Sunglasses, van ser els singles del disc. Les fantàstiques versions I Thank You, original d'Isaac Hayes i popularitzada per la banda de Soul, Sam & Dave, i Dust My Broom, de Robert Johnson i popularitzada per Elmore James, culminen un àlbum espectacularment brillant. Durant la gira promocional que van anomenar Expect No Quarter Tour, van tocar per primera vegada a Europa, concretament a Alemanya Occidental, França i Anglaterra.

ZZ Top - I'm Bad, I'm Nationwide

ZZ Top - Cheap Sunglasses

ZZ Top - I Thank You

El Loco (1981), va marcar en part el punt de partida del nou so de la banda que a la dècada dels vuitanta els faria més famosos que mai, se’n van extreure tres singles promocionals, Leila, Pearl Necklace i Tube Snake Boogie, Un disc fluixet en general, amb dos o tres de temes bons, clàssics del seu repertori com Tube Snake Boogie, Pearl Necklace i Party On The Patio. 

ZZ Top - Tube Snake Boogie

ZZ Top - Pearl Necklace

Eliminator (1983)
Segurament no és el seu millor àlbum però segur que és el més conegut, el que els va fer mundialment famosos i un clàssic de la seva discografia. Inclou cinc dels seus singles més coneguts, Gimme All Your Lovin’,Sharp Dressed Man, Legs, Got Me Under Pressure i TV Dinners, especialment els tres primers i els seus videoclips amb el famós cotxe vermell i les claus amb el logo de la banda.

Quan algú va preguntar a Gibbons què podia fer un guitarrista per millorar la tècnica, la seva resposta va ser que comprés un àlbum titulat The Sound Of The Drags, una gravació que recollia el peculiar so de les carreres de cotxes, i que absorbís tot el “càlid sentiment” que emetia. L'èxit de l'àlbum Eliminator (1983), es basa precisament en haver sabut captar aquest “càlid sentiment”, tant, que l’àlbum ha passat a formar part de la llegendària història del rock'n'roll, juntament amb el cotxe, les noies, els vídeos i les més de deu milions de còpies venudes del disc. El truc que van descobrir va ser simple, però sorprenentment efectiu, trucar el so de guitarra, afegir un ritme enganxós i incorporar al seu Blues els sintetitzadors i la bateria electrònica. Aquesta fórmula els va funcionar almenys des del punt de vista comercial ja que amb el pas dels anys, l’àlbum ha estat el de més èxit de la banda. Cap adolescent de la dècada dels 80’s que va veure els tres videoclips va poder quedar indiferent, el vídeo mostrava a unes noies espectaculars viatjant en un preciós Hot Rod, un Ford 1934, de color vermell i en el que tot el vídeo era una festa. El Hot Rod sortia a la portada de l'àlbum i des de llavors se’l coneix com Eliminator, i és propietat de Gibbons. 

ZZ Top - Gimme All Your Lovin' 

ZZ Top - Sharp Dressed Man

ZZ Top - Legs

ZZ Top - Got Me Under Pressure

Afterburner (1985), van tenir tant èxit amb Eliminator que van intentar repetir la fórmula amb aquest, però el resultat malgrat tenir més èxit a les llistes (va ser número dos al Regne Unit) que Eliminator, les vendes no van poder superar l'èxit comercial de l'anterior, tot i que se’n van extreure set de les seves cançons com a singles, entre els que destaquen Sleeping Bag, Rough Boy i Stages. Com a curiositat, és el primer àlbum de ZZ Top titulat en anglès ja que segons ells el títol de l'anterior disc era El Iminator , trencant el costum de titular els seus discos en castellà, Tejas, Degüello, El Loco, Fandango, Tres Hombres o Rio Grande, eren tan puristes que escrivien Texas amb jota i Degüello amb dièresi. Durant la gira Afterburner World Tour van tocar per primera vegada al Japó i Austràlia. 

ZZ Top - Rough Boy

Recycler (1990), és l’àlbum que tanca aquesta espècie de trilogia de Blues Rock amb sintetitzadors. Se’n van extreure cinc singles promocionals, dels que destaquen, My Head's In Mississippi, Concrete And Steel i Doubleback, aquest últim més famós per formar part de la banda sonora de Retorn Al Futur III. Al setembre de 1991, a l’últim concert de la gira, van tocar per primera vegada a Mèxic.

ZZ Top - My Head's In Mississippi

El segon recopilatori de la banda desprès del The Best Of ZZ Top (1977), era Greatest Hits (1992), aquestes recopilacions nomes comparteixen dos temes, Tush i La Grange, cosa que parla per si sola de la creativitat de la banda. The Best Of ZZ Top (1977), recull una selecció de temes de la banda fins al 1977, posant especial atenció al Tres Hombres, que n’aporta quatre d'un total de deu. Greatest Hits (1992), recull els grans èxits entre els discos Degüello (1979) fins al Recycler (1990), a més de dos temes  nous, Gun Love i el cover d'Elvis Presley, Viva Las Vegas, que mostra la cara més comercial de ZZ Top.

ZZ Top - Viva Las Vegas

Antenna (1994), és una espècie d’intent de tornada als seus orígens, almenys en part. No és que sigui el Blues fronterer dels seus primers discos, però tampoc és el so de sintetitzadors de l’època de més èxit dels 80’s, el single va ser Pincushion.
ZZ Top - Pincushion

Rhythmeen (1996), va acabar de definir la tornada al so del 70’s, ni rastre de teclats ni sintetitzadors i fins i tot adoptant sons del Garage Rock. XXX (1999), amb aquest disc la banda celebra el seu 30 aniversari, d'aquí el nom de l'àlbum (30 en números romans). Inclou quatre temes gravats en directe, el més destacat és Hey Mr. Millionare en que col•labora el guitarrista Jeff Beck. Alguns crítics el van considerar (amb raó) com un disc que no estava a l’alçada de la celebració dels trenta anys. Mescalero (2003), és un disc amb una portada molt maca però bastant fluixet, amb algun tema que es deixa escoltar com Two Ways To Play o Goin' So Good, i curiositats com  Que Lastima, cantada integrament en castellà, però en general no dóna el nivell que exigeix i es demana a un disc de ZZ Top.

 
ZZ Top són de Houston, Texas i precisament per això el show va ser titulat Live From Texas, és un concert amb majúscules i una joia per disfrutar. Es tracta d'un dels dos únics àlbums en directe oficials de la seva discografia, l'altre és Live In Germany (1980), gravat al Rockpalast, de la gira de presentació de l’àlbum Degüello (1979) però editat al 2011 i que originalment va formar part del doble àlbum Double Down Live de  2009. Live From Texas és una selecció de grans èxits que tomba d'esquena i que recomano a tot aquell no iniciat amb ZZ Top, pels que som fans, doncs això, una passada, gastat de tant posar-lo. El setlist és, Got Me Under Pressure, Waitin´ For The Bus, Jesus Just Left Chicago, I´m Bad I´m Nationwide, Pincushion, Cheap Sunglasses, Pearl Necklace, Heard It On the X, Just Got Paid, Rough Boy, Blue Jean Blues, Gimme All Your Lovin´, Sharp Dressed Man, Legs, Tube Snake Boogie, La Grange, Tush.

Els extres dels DVD també són per sucar pa. Primer expliquen, a partir d'anècdotes, la història de la banda mentre juguen una partida de Poker entre ells. També mostra dos Backstages, un del concert i el circ que l’envolta i un altre d'una sessió de fotos. A més de la interpretació del Foxy Lady de Jimi Hendrix.

13 Juliol 2011 Poble Espanyol Barcelona. 

Una cita històrica pels que no ens volíem perdre l’esperada tornada dels reis del Rock fronterer, els barbuts més llegendaris de la història del rock o com anomenen els seus fans llegendaris, The Little Ol’ Band From Texas. El power trio de Southern-Blues-Rock-Boogie, ZZ Top, tornava a Barcelona 14 anys després de la seva última visita, per celebrar, al Poble Español el seu 40 aniversari. Gran quantitat de Harley’s aparcades a fora i molta xupa de cuir a dins. El setlist va ser molt semblant al del DVD en directe Live From Texas. Amb un Poble Espanyol ple fins a la bandera, es van presentar anunciant, aquí estem, som ZZ Top, arrencant amb Got Me Under Pressure, i a partir d’aquí, tots els hits de la seva llarga carrera, de fet, no hi havia material nou des de Mescalero (2003), per acabar amb Legs, la traca final va venir amb els bisos, La Grange i una trallera Tush. Va ser una nit memorable, amb moments per recordar com la versió del Hey Joe de l'etern Jimi Hendrix. No se si tindrem d'esperar 14 anys més, però de moment ja en portem 7 i “ni està ni se l’espera”.

ZZ Top - Gimme All Your Lovin' 

ZZ Top - Hey Joe

ZZ Top - Sharp Dressed Man

ZZ Top - Legs

ZZ Top - La grange & Tush

La Futura (2012), és l’últim àlbum d'estudi fins ara, va tenir una excel•lent acollida per part de la crítica i va significar la gran tornada al so dels àlbums de la dècada dels 70, arribant fins i tot a comparar-lo amb Tres Hombres i Rio Grande Mud, personalment no  m’atreviria a tant. El single I Gotsta Get Paid, va ser inclòs a la banda sonora de la pel•lícula Battleship.

ZZ Top - I Gotsta Get Paid

Des de 1986 són herois oficials de Texas i des dels 90’s, cada 4 de maig es celebra el dia de ZZ Top. Billy Gibbons també ha fet aparició al cinema i la televisió, a la sèrie Bones és un enigmàtic rocker de llarga barba i ulleres de sol que fa acte de presència esporàdicament en alguns capítols, fa el paper del pare d'Angela Montenegro, una de les protagonistes, en un d’ells, adverteix al seu futur gendre que col•lecciona guitarres, cotxes i armes, i que si es porta bé amb la seva filla li encantaria ensenyar-li només les guitarres i els cotxes.

La col•lecció de guitarres i cotxes de Billy Gibbons.

Billy Gibbons, a més de ser considerat com un dels millors guitarristes de Blues Rock, també té un reconeixement internacional per les seves col•leccions de cotxes customitzats, guitarres antigues i art africà, fins i tot va escriure un llibre explicant la seva obsessió per col•leccionar aquestes coses. La seva immensa col•lecció de guitarres inclou una Stratocaster que havia estat propietat de Jimi Hendrix,  la guitarra Muddywood, fabricada amb les fustes de la casa on va viure Muddy Waters a la seva infància, la famosa Furry On, que es pot veure al videoclip de Legs, i el seu tresor més preuat, Miss Pearly Gates, una Gibson Les Paul Solar, de més valor encara que les altres.

Pel que fa als cotxes, al llarg dels anys ha fet restaurar i convertir una gran quantitat de cotxes antics en autentiques obres d'art, cadascuna de les seves creacions té un nom, i entre la seva col•lecció hi ha, el “CadZZilla”, un dels més populars, un hot-rod basat en un Cadillac Sèries 62 Sedanette de 1948, el nom d'aquest espectacular cotxe és la fusió de Cadillac, ZZ Top i Godzilla, el monstre del cinema, per això, la matrícula té la inscripció “I8 Tokyo” (I hate Tokyo, és a dir odio Tòquio). Aquest amor de Gibbons pels cotxes customitzats es veu clarament a les portades dels discos Eliminator (1983) i Afterburner (1985). Tots dos tenen el mateix protagonista, un Ford Cupè de 1933, el va batejar “Eliminator Coupe” i apareix en tot el seu esplendor en tres videoclips del disc Eliminator, mentre que al disc Afterburner surt a la portada volant per l'espai com una nau espacial. El “Slampala”, un Chevrolet Impala de 1962 que té un motor d’acord a les exigències del seu amo i un equip de so amb enormes altaveus. La llista segueix amb “The Mambo Coupe”, un Ford de 1936 que va trobar a una botiga de Idaho, “Allà estava, negre, brillant i robust al màxim”, segons recorda Gibbons. A més d'un Pontiac Silver Streak Leapin’ Limo de 1948 que el va descobrir completament rovellat en un ranxo de Texas, un Ford Highboy Roadster de 1932 molt elegant amb un potent motor V8 i un Rad-Bad Cadillac de 1961 que Gibbons utilitza “per viatges sense destí”. A més dels cotxes, també té moltes motos Harley Davidson customitzades i algun bus també customitzat.