Treu-ho tot, no et quedis res a dins

per Xavier Gonzàlez-Costa, 6 d'abril de 2018 a les 21:04 |
Il·lustracions: Bet Calderer / Text: Xavier Gonzàlez-Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 d'abril de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Feia dies que patia per ell, perquè veia que ell patia. L'estimava, malgrat no li hagués arribat a insinuar mai. Treballaven de costat i, probablement, eren, l'un per a l'altra, les persones amb qui passaven més hores entre setmana. Estaven molt a prop, compartien maldecaps, reconeixements, rialles freqüents i, òbviament, també alguna esbroncada. Ell era cordial, fins i tot carinyós, positiu, optimista, desacomplexat, espontani, convincent, una mica despistat, i tot això, a ella, l'hi entendria l'ànima. Tanmateix, ja feia uns dies, havia canviat. La seva alegria natural, ara, se li notava impostada. Potser els demés no se n'adonaven, però a ella no se li escapava. Com no se li escapava que estava més pendent del mòbil del que era habitual, que intervenia menys i amb menys convicció a les reunions de treball, que ja no s'oferia com sempre per ajudar un company si el veia atabalat i que, bàsicament, s'havia tancat i no estava per ella com abans.

No ho podia suportar. Aquella situació la superava i se li estava fent insostenible emocionalment. Havia de fer el cor fort, ficar-se les pors a la butxaca i fer el pas. Al capdavall, si era la seva amiga, no hi havia d'haver cap problema en oferir-se-li per si li calia alguna cosa, encara que aquesta cosa fos només ser-hi i aguantar amb resignació si ell es deixava anar. S'hi va acostar, amb discreció perquè els altres no poguessin sospitar res, i una mica incòmoda, però decidida, li va dir que podia comptar amb ella, que el millor era treure-ho tot i no quedar-se res a dins.


El noi la va escoltar i, amb un rictus de dolor sincer transfigurant-li la cara i una dificultat per articular les paraules que a la noia, en un primer moment, li va semblar commovedora, li va dir que gràcies, que tenia raó i li faria cas, que el millor era treure-ho tot i no quedar-se res a dins. I després d'aquest esforç verbal, es va aixecar, es va tancar al vàter i fins mitja hora ben bona després no en va tornar a sortir, efectivament, molt més tranquil i relaxat.
 
 
 
Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.
 
Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.

 

 

Participació