KISS: You Wanted The Best, You Got The Best!

per Pep Saña, 21 de març de 2018 a les 15:39 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de març de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
KISS és una banda nord-americana de Hard Rock i Heavy Metal formada al 1972 a Nova York. Els seus components destaquen per anar amb la cara pintada, la seva extravagant vestimenta i la seva posada en escena. Mentre altres artistes com Alice Cooper i David Bowie representaven el rock d'una manera teatral, KISS va anar encara més lluny convertint el Rock en un espectacle de circ als seus concerts en directe, escopint sang i foc, guitarres traient foc i fum i abundant pirotècnia. KISS va ser un fenomen de vendes i popularitat als 70’s, va revolucionar els espectacles de Rock, i va ser considerada la banda més popular dels Estats Units d’aquesta dècada. KISS és la banda amb més discos d'or de la història, 30 àlbums d’or, 14 de platí i 3 de multi platí. Els seus shows comencen amb la famosa introducció "You wanted the best, you got the best, the hottest band in the world: KISS!" (volies el millor, tens el millor, la banda més calenta del món: KISS!).

La banda original la formaven Gene Simmons (baix i veu), Paul Stanley (guitarra i veu), Ace Frehley (guitarra i veu) i Peter Criss (bateria i veu). Amb la seva vestimenta i maquillatge van agafar els personatges de The Demon “El Dimoni” (Simmons), The Starchild "El Noi Estrella" (Stanley), Space Ace o The Spaceman "L'Home de l'Espai" (Frehley), i The Catman "El Gat" (Criss). Degut als problemes d'abús amb l’alcohol i demes substancies (Simmons i Stanley no bevien, nomes fumaven tabac), a més de les diferències amb els líders de la banda Simmons i Stanley, Peter Criss va deixar  KISS al 1980 durant la gravació de l'àlbum Unmasked i Ace Frehley es va separar de la banda a principis del 1982. Eric Carr i Vinnie Vincent van substituir a Criss i Frehley, agafant els personatges The Fox “La Guineu” i The Wizard “El Mag” respectivament. Eric Carr moriria el 24 de novembre de 1991, el mateix dia que Freddie Mercury a causa d'un tumor cancerigen al cor a l’edat de 41 anys.

 

Al 1983, KISS deixa aparcat el maquillatge i la vestimenta per orientar el seu estil musical cap al Glam Metal, aconseguint un ressorgiment comercial durant la resta de la dècada. Desprès de l’èxit de KISS al MTV Unplugged al 1995 en el que van convidar a Criss i Frehley a tocar als 4 temes finals, la banda va anunciar una reunió de la formació original al 1996. Però de nou, Peter Criss abandona la banda al 2001 i Ace Frehley al 2002. Un any després Peter Criss tornaria a la banda per gravar KISS Symphony: Alive IV, abandonant-la novament al 2004, sent substituïts per Eric Singer i Tommy Thayer respectivament. Paul Stanley i Gene Simmons han continuat sempre com els dos membres de la formació original dins la banda. Després dels dos líders, Eric Singer és el membre que ha estat més temps a KISS, fins i tot més que Frehley o Criss. Ho ha fet en tres etapes, entre 1992 i 1996, entre 2001 i 2003, i des de 2004 fins avui. L'actual guitarrista Tommy Thayer ja col·laborava amb KISS des de 1995 abans d'entrar com a membre oficial al 2002. 

La historia

L'embrió de KISS va ser la formació Wicked Lester, banda de Nova York de la que formaven part  el cantant i guitarra rítmica Paul Stanley (de família jueva i de nom real Stanley Bert Eisen, 20 de gener de 1952, Nova York) i el baixista i cantant Gene Simmons (també jueu, el nom real era Chaim Witz, 25 d'agost de 1949, Haifa, Israel. Desprès canviaria el seu nom a Eugene Klein i als 10 anys emigraria als Estats Units). Van començar actuant a Manhattan, on els descobreix el productor Bill Aucoin que es convertiria en el seu mànager, aconseguint un contracte discogràfic amb el segell Casablanca propietat de Neil Bogart. Al 1974 publiquen els seus dos primers àlbums grans, Kiss (1974) i Hotter Than Hell (1974), dos excel·lents treballs plens de força guitarrera i tornades enganxoses i melòdiques, marcats per influències de bandes com Rolling Stones, Alice Cooper, T. Rex, Slade, Black Sabbath, Led Zeppelin i fins i tot The Beatles. Temes com Strutter, Deuce, Cold Gin, Black Diamond, Parasite, Hotter Than Hell, Let Me Go Rrock’n’Roll, Strange Ways, Goin’ Blind o Comin’ Home, són temes extraordinaris que demostraven el seu poder com compositors i intèrprets. L'any següent van editar Dressed To Kill (1975), àlbum que contenia els temes, Rock & Roll All Nigte o C’mon And Love Me, produït per la pròpia banda i Neil Bogart. 


Tot i que els àlbums de KISS no eren un gran èxit de vendes, la banda tenia una gran reputació pels seus directes. Als concerts de KISS, Simmons escopia sang i foc, de la guitarra de Frehley sortia fum, Criss tenia la bateria sobre una plataforma elevadora i de la guitarra de Stanley sortia tot tipus de pirotècnia. A finals de 1975, Casablanca Records estava prop de la fallida i KISS corria el risc de perdre el seu contracte, ambdues parts necessitaven un èxit comercial per poder sobreviure. Aquest èxit es va aconseguir amb el seu primer àlbum en directe, un doble en el que volien expressar l'emoció que se sentia en els seus concerts. Publicat el 10 de setembre de 1975, Alive! va aconseguir arribar a disc d'or, inclou el primer single de KISS que entrava al top 20, el tema en directe Rock & Roll All Nite, la primera versió de la cançó amb el solo de guitarra, substituint l'edició original d'estudi com la gravació definitiva.

Alive! (1975)

El mític Alive! és tot un clàssic del rock en directe, l’àlbum doble de KISS transmet una festiva celebració de l'essència sonora del Hard Rock, potents riffs de guitarra, ritmes contundents, solos brutals i melodies enganxoses acompanyant les lletres que parlen de les vivències dels Rock Star, particularment en l'aspecte sexual. Sempre amb una espectacular posada en escena a imatge del món del circ i el teatre. Del Alive! que se’n pot dir?, que clàssic rere clàssic, gaudim de peces d'alt voltatge que et fan sentir partícip de la comunió entre la banda i l’abarrota’t recinte del Cobo Hall de Detroit.

L’àlbum, produït per Eddie Kramer (col·laborador dels Beatles, Jimi Hendrix, John Mayall o Led Zeppelin), va estar acusat per alguns (amb poques proves) d'haver estat re gravat a l’estudi. Se'n ha parlat molt de que aquest disc està molt retocat i coses per l’estil, el mateix Gene Simmons va dir que es va modificar molt poc durant el procés d'edició. Tot i això, un punt a favor es que és genuí, l'època en la que va ser gravat, als 70’s, als concerts es sentia molt soroll de fons innecessari i gràcies a l'edició es podia esborrar el que no eren els propis instruments, la veritat és que  sona molt avançat a l'època. Conté temes dels tres primers àlbums, Kiss (1974), Hotter Than Hell (1974) i Dressed To Kill (1975), tres magnífics treballs.

Enfrontar-se a una gravació en directe suposava un repte que necessitava d'una meticulosa planificació, per això, la banda va decidir que la base del seu Alive! seria un concert al Cobo Hall de Detroit, el 27 de març de 1975 (la ciutat que més endavant inspiraria el seu himne Detroit Rock City). Posteriorment Kramer, per més seguretat, va decidir gravar també els concerts de Cleveland, Iowa i New Jersey. Així hi hauria material on triar a l'hora de publicar el disc.

"You wanted the best, you got the best, the hottest band in the world: KISS!". Desprès de la intro, l’arrencada és descomunal, amb Deuce, Strutter, Got To Choose i Hotter Than Hell, quatre dels temes imprescindibles de la banda amb memorables tornades i riffs contundents que maten el cuc de l’orella de qualsevol amant del rock, cosa que es repeteixen durant tot l'àlbum, aconseguint moments de molta intensitat i energia, com per exemple amb el clàssic Rock & Roll All Nite, tota una declaració d’intencions de la filosofia de la banda, o l'extensíssim solo de bateria de Peter Criss a 100.000 Years amb Paul Stanley, un dels grans frontman de la història del rock, preguntant a la gent si creuen en el rock’n’roll. Tancant el concert amb tres himnes immortals com son Cold Gin, Rock & Roll All Nite i Let Me Go, Rock 'N Roll. Memorable. És l'exhibició d'una maquinària perfectament untada que oferia als seus fans les cançons de la seva fins aleshores curta discografia, però en versions vitaminades, amplificades i musculades. Nomes cal comparar els temes en directe amb les seves respectives versions d'estudi, és com treure’ns un tap de cera de les orelles. De sobte veiem que el repertori KISS agafa una nova vida gràcies al poder de la banda sobre l'escenari i a l'esperit de diversió i fantasia que es respira durant tot el disc. Aquest és el punt fort de l'àlbum, el seu esperit. Això és rock’n’roll, això és espectacle!!

Alive! no va ser cap certificat de defunció, sinó tot el contrari. A partir d'aquí, tot va canviar per KISS. Alive! és alguna cosa mes que un gran disc en directe, és un punt d'inflexió. Mai sabrem que hagués passat si Alive! no hagués estat un èxit de vendes, potser la banda hagués tirat la tovallola. Però si sabem el que va passar, per bé o per mal, res va tornar a ser el mateix. Alive! va ser l'àlbum amb el que KISS va aconseguir l’estrellat mundial i de pas salvar la discogràfica Casablanca. Tot es va magnificar i KISS es va convertir en una icona del Rock, amb tot el que això comporta (el club de fans KISS Army, Merchandising, etc, etc, etc). 

KISS - Deuce


Kiss - Cold Gin


KISS - Rock and Roll All Nite


KISS - Let Me Go, Rock 'N Roll


Destroyer (1976) va suposar un èxit rotund de vendes per KISS, produït per Bob Ezrin (produiria per KISS els àlbums Destroyer (1976), Music From “The Elder” (1981) i Revenge (1992). També ho seria a Avalancha (1995) de Heroes del Silencio, a més de bandes com Pink Floyd, Alice Cooper o Lou Reed entre d’altres), els seus temes presentaven una producció més elaborada que en els seus àlbums anteriors. La  balada Beth, juntament amb els temes Shout It Out Loud, Detroit Rock City, God Of Thunder, Do You Love Me o King Of The Night Time World conformaven l’èxit d'un àlbum que els va consolidar definitivament a l’estrellat dels Rock. KISS va aprofitar aquesta gran popularitat per inundar les botiges de productes de marxandatge amb la seva imatge, des de màquines Pin ball i ninots, fins a còmics i joguines. Al mateix temps, el Club de fans anomenat KISS Army creixia, actualment amb milions de seguidors és un dels més grans i més ben organitzats del món. Abans d’acabar la dècada publicarien els àlbums Rock And Roll Over (1976), Love Gun (1977) i Alive II (1977). Aprofitant la Kissmanía van protagonitzar KISS Meet The Phantom Of The Park (1978), telefilm dirigit per Gordon Hessler i produït per Hanna Barbera.

Alive II (1977)

Pocs muntatges escènics podran superar l'aura del show de la gira Love Gun de 1977. En aquella època, la banda ja havia demostrat sobradament que el show era gairebé tan important com la música, portant al límit la pirotècnia, el fum, el foc i la sang dels seus inicis. Després de gires espectaculars com la del Alive!, Destroyer i Rock And Roll Over per millorar i polir l’espectacle, la banda va arribar al que es podria catalogar  com el seu zenit escènic. KISS arrencava el show baixant amb dues plataformes a banda i banda de l'escenari, mentre que la bateria de Peter Criss es situava sobre una plataforma lluminosa amb unes escalinates a cada banda que arribaven fins al punt més alt de l'escenari. A partir d'aquí, anaven apareixent els detalls. Amb el Love Gun, Paul Stanley s'elevava en una plataforma a la seva esquerra de l'escenari, mentre que amb God Of Thunder, Gene Simmons vomitava sang sense parar i s'elevava en una altra plataforma disparant flamarades de foc a cada moviment del seu braç. La guitarra de Ace Frehley treia fum i s’encenia quan feia el seu solo (en gires posteriors sortiria volant cap als focus i dispararia coets). La bateria de Peter Criss escopia pirotècnia, durant el seu solo es movia cap a endavant i s'elevava uns metres per damunt de  l'escenari, alhora que la banda feia el mateix a les plataformes al final del tema Black Diamond. Per arribar al tancament amb la tempesta de confetti i destrossa de guitarra de Paul al Rock And Roll All Nite. Tot un festival escènic. D'aquella gira en sortiria el doble disc en directe Alive II.

Alive II va sortir a la venda el 14 d'octubre de 1977, agafa la segona etapa de KISS, la representada pels àlbums Destroyer (1976), Rock And Roll Over (1976) i Love Gun (1977). Té només tres cares en directe, la quarta conté cinc temes  d’estudi. Aquí tenim Detroit Rock City, amb increïbles moments de guitarres del Stanley i Frehley, la potent Love Gun, la balada Beth de Peter Criss, God Of Thunder, amb el solo de bateria de Criss, el Shock Me que cantava Ace Frehley i avui dia canta Tommy Thayer, les rockeres Ladies Room i I Stole Your Love, la marxosa Christine Sixteen, la preciosa Hard Luck Woman, la conya de Gene Simmons amb Calling Doctor Love, o la màgica Shout It Out Loud. Els temes d’estudi inclosos al Alive II, son, All American Man, Rockin’ In The USA, Rocket Ride, Larger Than Life i Any Way You Want It.

KISS - Detroit Rock City


KISS - Love Gun


KISS - Calling Dr. Love


KISS - Shout It Out Loud


Dynasty (1979), desprès que al 1978 i en plena expansió de la seva carrera, els quatre membres de la banda editessin els seus respectius àlbums en solitari amb diferent fortuna, amb aquest Dynasty aconseguirien molt bons resultats a les llistes d'èxit nord-americanes, és l'últim àlbum gravat amb la formació original fins a la seva reunió de 1996, tot i que les contribucions del bateria Peter Criss van ser mínimes, només va tocar en el tema Dirty Livin', del que també era el cantant principal. El bateria de sessió Anton Fig va gravar gairebé totes les cançons, Criss es recuperava d'un accident de cotxe. KISS va optar per un so més comercial i en algunes cançons orientat cap a la música Disco, el single discotequer I Was Made For Lovin' You, es va convertir en una de les cançons de més èxit de KISS, també inclou una versió d'una raresa dels Rolling Stones titulada 2000 Man. 

Després de Dynasty el bateria original Peter Criss, que ja havia tocat poc a l'àlbum, va abandonar la banda, però va continuar constant com un membre oficial durant els sis mesos següents, el substituiria Eric Carr. Abans de l'arribada de Carr i per la gravació del nou àlbum d’estudi, Unmasked (1980), van contractar de nou al bateria Anton Fig, però és Criss qui surt a la portada i als crèdits del disc. Poc després de la publicació de l'àlbum, Criss va fer oficial la seva sortida. El canvi de dècada no va resultar favorable per la banda, ja que la desorientació musical va ser molt criticada pels fans. Ni el citat Unmasked ni Music From “The Elder” (1981) es poden comparar als bons moments anteriors. El següent a marxar va ser Ace Frehley, descontent amb el canvi musical de KISS, a més de ser acomiadat pels seus excessos amb l'alcohol. El seu substitut seria Vinnie Vincent.

El següent àlbum, Creatures Of The Night (1982), malgrat tenir una millor rebuda que l’anterior, tampoc va aconseguir reprendre el nivell comercial de KISS, tot el contrari que Lick It Up (1983), arribant a disc de platí i en el que apareixien per primera vegada sense maquillatge, la primera aparició publica de KISS sense maquillar va ser al setembre de 1983, a la MTV, amb l'estrena promocional del videoclip de Lick It Up, que resultaria un súper Hit. Al final de la gira, al març de 1984 Simmons i Stanley van acomiadar al guitarra Vinnie Vincent i el van substituir per Mark St. John.

Animalize (1984), també va ser ben rebut i disc de platí, gràcies als videoclips dels singles Heaven's On Fire i Thrills In The Night, que no paraven de sortir per la MTV. Mark St. John aviat va haver d'abandonar KISS degut a problemes de salut, durant un dels assajos per la gira se li va paralitzar la mà i li van diagnosticar una greu artritis. El seu substitut va ser Bruce Kulick, que ja havia col·laborat a l’àlbum. Va ser membre de  KISS fins al 1996 i des del  2000 és el guitarrista de la banda Grand Funk Railroad. Els àlbums gravats posteriorment van tenir bones critiques de la premsa i els fans, Asylum (1985), disc d'or, Crazy Nights (1987), disc de platí, conté el Mega Hit Crazy Crazy Nights i Hot In The Shade (1989) que conté la balada Forever, un altre Hit. Van ser els últims àlbums amb el bateria Eric Carr, que moriria de càncer l'any 1991. El substitut va ser Eric Singer, que ja tocaria al Revenge (1992), àlbum que va arribar a ser disc d'or. Durant la gira de Revenge es va gravar el directe Alive III.

Alive III (1993)
 

Moltes coses havien canviat quan va sortir Alive III (1993). KISS havien passat una dècada dels 80’s complicada. Faltava l’aura màgica i de misteri que els donava el maquillatge i nomes quedaven dos membres de la formació original. A més, havien editat una sèrie d’àlbums irregulars en els que els fans nomes podien agafar-se als temes firmats per Paul Stanley, l'únic que es va cuidar de que la nau no s’enfonsés. Poc a poc va aconseguir que Gene Simmons (estava obsessionat a triomfar d’actor) tornés a fer de la banda la seva prioritat, Revenge va ser l'àlbum que va tornar  l’orgull als seus fans. KISS eren una altra vegada una gran banda de rock’n’roll, no de glòria passada, i va ser durant el Tour de Revenge que Stanley i Simmons van aprofitar per gravar Alive III, el tercer volum de la sèrie de directes que en el seu moment van fer de KISS una primera potència del negoci de l’entreteniment. Comparar-lo amb les dues primeres parts no té sentit, però Alive III té la virtut de reunir el millor dels últims anys de la banda amb un so que fa que les cançons deixin de sonar vuitanteres. Es tracta d'un disc en directe brutal i sense maquillatge pel mig, per deixar sense excuses a tots aquells que pensen que sense les pintures de guerra la música de KISS no funciona.

Al Alive III, KISS demostren (per si encara algú no ho tenia clar) que són una banda excel·lent de Hard Rock. Amb el pirotècnic inici, Creatures Of The Night obre el disc com una tempesta, els himnes vuitanteros per fer cantar l'estadi amb Lick It Up, I Love It Loud i Heaven´s On Fire, per descomptat la Power Ballad, Forever i els moments de la seva època daurada tocats amb la contundència dels noranta. Probablement hi hagi trampa, com en gairebé tots els àlbums en directe, cosa que KISS no en seria senyalat per primera vegada, però és una passada l'efecte del públic amb Deuce i Heaven’s On Fire, cridant, i per descomptat és genial escoltar a Paul Stanley convertir I Was Made For Lovin' You, de Hot Disco a himne d'estadi.

Alive III, gravat en diferents concerts a Cleveland, Detroit i Indianapolis, recull a més de cançons de tots els discos de KISS des del principi, alguns temes del Revenge, que era l’àlbum que presentaven en aquella gira i una selecció dels millors temes Heavy dels vuitanta. Alguns temes habituals del setlist del Revenge Tour com Parasite, Christine Sixteen, Hotter Than Hell, Cold Gin, Firehouse, Love Gun i Shout It Oud Loud no van ser inclosos a la mescla final de l'àlbum, van ser canviats pel hit, I Was Made For Lovin' You i la balada I Still Love You, que no formaven part del repertori original del Tour i van ser gravats durant una prova de so. De les noves, Unholy, i amb I Just Wanna donen uns consells per lligar, “No em vull enamorar, no vull ballar, nomes vull f****r amb tu”. Ole tu pel poeta Stanley, fent cantar això a milers de persones.

KISS - Creatures Of The Night


KISS - I Was Made For Lovin' You


KISS - Heaven's On Fire


KISS - Lick It Up


KISS - I Love It Loud


Mtv Unplugged (1996)
 

Gravat a l'agost de 1995, MTV Unplugged de KISS representa un altre punt d’inflexió a la història de la banda, potser l'últim gran punt d’inflexió. Consolidats en la nova etapa de credibilitat musical, amb el favor de públic i crítica i enmig de la gravació del que seria Carnival Of Souls (1997), KISS ofereix un show inoblidable. Una cuidada barreja d'èxits, temes del Revenge, balades de la factoria Paul Stanley i relectures de clàssics immortals, el fan en si mateix un gran disc. La posada en escena individual no deixa dubte, impecables Simmons i Stanley com amfitrions, sense parafernàlia però amb el carisma de sempre, un Kulick a gran nivell, i la confirmació d'Eric Singer, omplint el vuit de la mort d’Eric Carr. El show arriba al seu punt àlgid quan entren els històrics Ace Frehley i Peter Criss, seuen als seus llocs i es para el temps, Frehley canta la raresa dels Stones gravada al Dinasty (1979), 2,000 Man, i el bateria canta Beth, sense el clàssic piano. El tancament els reuneix a tots sis en un recordat Rock And Roll All Nite, en el que els quatre membres originals tenen el seu moment. Aquest final representa també un principi a la seva carrera, es despatxa sense grans explicacions a Singer i Kulick, i tornen Frehley i Criss a la banda, juntament amb el maquillatge, per una gira de reunió molt i molt lucrativa. La portada del Unplugged ja deixa veure les intencions, es veuen als membres originals molt a prop, mentre Singer i Kulick, semblen estar més de públic que de protagonistes.

KISS - Do You Love Me


KISS - Sure Know Something


KISS - Beth


KISS - Rock And Roll All Nite


El concert del Unplugged va provocar especulacions de que s’estava preparant una reunió de la formació original. Tot i això, les setmanes següents al concert, la banda, encara amb Kulick i Singer, va tornar a l'estudi per primera vegada en tres anys per gravar la continuació de Revenge. L’àlbum Carnival Of Souls: The Final Sessions (1997) el van  acabar al febrer de 1996, però la sortida al mercat es va retardar gairebé dos anys. L'àlbum, a més de ser l'últim amb Bruce Kulick com a membre oficial i en el que és cantant principal al tema I Walk Alone, és l'últim de l’etapa sense maquillatge.

El que havien estat especulacions es van acabar confirmant, la participació de Ace i Peter al MTV Unplugged de 1995 va obrir la porta del seu retorn a KISS, el retorn al maquillatge i l’immediat Reunion Tour, amb tota aquella fabulosa parafernàlia escènica de funambulisme, plataformes elevadores, botes de plataforma, pirotècnia abundant, destrucció de guitarres, vòmits de sang i foc, guitarres llançacoets i d’altres números del circ KISS. L'èxit estava assegurat, perquè als fans dels setanta s'hi havien afegit tota una nova generació de Kissmaníacs, amb moltes ganes de veure aquell show llegendari en el que, després de més d'una dècada, KISS altre vegada es vestien, i sobretot, es pintaven per arrasar el planeta.
Psycho Circus (1998), és el primer àlbum en 18 anys amb la formació original, tot i que les contribucions de Frehley i Criss van ser mínimes, les fotos de tots dos apareixien al llibret de l'àlbum, més endavant, es va saber que la majoria de les parts de guitarra les van gravar el futur guitarrista Tommy Thayer i l'antic membre Bruce Kulick, mentre que gran part de les de bateria les va gravar el músic de sessió Kevin Valentine.

L'any 2001, durant la gira de comiat Farewell Tour, Peter Criss torna a abandonar la banda per no estar d’acord amb el que li pagaven, i el torna a substituir Eric Singer, utilitzant el maquillatge i vestimenta complerts de The Catman "El Gat", originant certa controvèrsia però tallada d’arrel, Simmons i Stanley tenen els drets dels personatges de KISS (i això ho inclou TOT). Al febrer de 2002, KISS va actuar a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics d'Hivern a Salt Lake City, Utah, aquesta seria l'última aparició de Frehley amb KISS, va ser convidat de nou a deixar la banda pels seus problemes amb l’alcohol. Quan el contracte de Frehley va acabar, Simmons i Stanley el van acomiadar. Tot i que el Farewell Tour es va anunciar com l'última gira de la banda, KISS va confirmar una sèrie de concerts amb Aerosmith pel 2003, aleshores Frehley va comunicar que la seva sortida de la banda era per sempre, afirmant que creia que el Farewell Tour seria l'última gira de KISS i que no volia exercir de teloner d’Aerosmith (aquesta és la seva versió, però tot apunta que l’altra és el que va passar). KISS volia gravar el directe Alive IV però es va haver d’ajornar.

Kiss Symphony: Alive IV (2003)

Ace Frehley va ser substituït (una vegada més) per Tommy Thayer, aquesta vegada de manera definitiva, com a membre estable i de ple dret de KISS. Peter Criss torna de manera puntual per gravar l'àlbum en directe Symphony: Alive IV (2003). A aquestes alçades, tots sabem que KISS és més que una banda de rock & roll, és una empresa, una marca i un producte de màrqueting. Però és innegable que Gene Simmons i Paul Stanley, els cervells darrere les màscares sempre tenen un As a la màniga. Al febrer de 2003, KISS viatja a Austràlia per gravar la quarta entrega de la sèrie dels Alive, KISS Symphony: Alive IV amb l'Orquestra Simfònica de Melbourne. 

KISS sorprèn de nou per l'originalitat de l'esquema amb què van encarar aquest doble àlbum, que a més serveix de celebració dels 30 anys de la banda. Van dividir el show en 3 actes. Acte U, KISS, inclou 6 temes en un format de concert de rock tradicional, amb guitarres potents i molta electricitat, amb el temes Deuce, Strutter, Let Me Go Rock And Roll, Lick It Up, Calling Dr. Love i Psycho Circus. El “però” és al Lick It Up, un clàssic de l'etapa sense maquillatge, on el “rovellat” Peter Criss no aconsegueix aquell toc Heavy que tant el desaparegut Eric Carr com el seu successor Eric Singer li donaven a la peça. Acte Dos, KISS & The Melbourne Symphony Ensemble, presenta 5 cançons en format Unplugged, amb arranjaments de violins i xel·los, aconseguint unes fantàstiques Beth, Forever, Goin Blind, Sure Know Something i la totalment inèdita en directe Shandi. Per la selecció de temes triats, aquesta part representa el nucli central de l'àlbum i l'atmosfera que creen els 4 és íntima i màgica, sembla que estiguin tocant al menjador de casa seva, però és al Telstra Dome de Melbourne i davant de 80.000 persones. De nou es nota l'absència d'Eric Singer, un extraordinari bateria, que no només per tècnica sinó també per feeling, donava un toc increïble a aquests temes. Acte Tres, KISS & The Melbourne Symphony Orchestra, és el format simfònic, la banda amb una orquestra de 100 músics, tots pintats (director inclòs) amb les cares de KISS. Una selecció de 10 temes, interpretats en  format orquestra amb fantàstics resultats, Detroit Rock City, King Of The Night Time World, Do You Love Me?, Shout It Out Loud, God Of Thunder, Love Gun, Black Diamond, Great Expectations (feat. The Australian Children's Choir), I Was Made For Loving You i Rock And Roll All Nite, tot el ferro del seu repertori. Posteriorment aquest mateix concert s’editaria en DVD. Com a curiositat, els temes Great Expectations del disc Destroyer i Shandi del disc Unmasked, mai les havien tocat en directe.

KISS Symphony: Alive IV - Forever (Act Two)


Kiss Symphony: Alive IV - Goin' Blind (Act Two)


KISS Symphony: Alive IV - Shandi (Act Two)


KISS Symphony: Alive IV - Love Gun (Act Three)


KISS Symphony: Alive IV - I Was Made for Lovin' You (Act Three)


KISS Symphony: Alive IV - Rock and Roll All Nite (Act Three)


Simmons i Stanley no van renovar el contracte de Criss quan va acabar al 2004. De nou, Eric Singer va tornar a substituir a Criss, aquesta vegada de forma definitiva i com a membre estable fins a dia d'avui. La nova gira, Rock The Nation, té un èxit absolut, i acaba amb un Sold Out a Ciutat de Mèxic. Es van gravar els concerts de Virginia Beach i Washington D.C, i al 2005 treuen al mercat el DVD Rock The Nation Live!, que inclou les cançons "rares" de KISS com Christine Sixteen, Tears Are Falling, Got To Choose, Love Her All I Can, Makin’ Love i War Machine, entre mig dels clàssics de sempre. En paraules de la banda, “Aquesta gira es basa en tocar cançons que els fans volen escoltar i que no hem tocat mai, o fa més de 25 anys que no toquem”. Durant aquesta gira, Paul Stanley va tenir problemes de maluc que limitaven la seva mobilitat a l'escenari, i va ser operat un parell de vegades.

Sonic Boom (2009), onze anys donen molt de si, i tot i que KISS no van gravar res durant aquest temps, la seva maquinària no va parar ni un moment. Després d'anys de negatives sobre la gravació d'un nou disc, Stanley i Simmons van canviar d'opinió. Segons ells, és el que els fans demanaven i calia donar-los-hi, 11 anys desprès del Psycho Circus. Els resultats?, allò que el fan de KISS esperava d'ells, Hard Rock pur, una tornada a la primera etapa de la banda, Rock a dojo amb melodies simples, enganxoses, energia i actitud. Sonic Boom és un disc no només pels seguidors, és un disc pels amants del Rock en general.


KISS - Sonic Boom Over EuropeTour, Palau Sant Jordi, Barcelona. 24/06/2010
L'1 de maig del 2010 començava la gira Sonic Boom Over Europe Tour, amb 35 concerts per tot Europa. A la tercera va la vençuda, no havia pogut veure'ls a les dues anteriors i úniques visites a Barcelona, al Palau dels Esports al 1983 amb el Tour Lick It Up i al 1997 amb el Tour Alive Worldwide. Ara tenia l'oportunitat de gaudir del seu espectacle per primera vegada, i la veritat és que les expectatives es van complir amb escreix. La intro del Show ja prometia, la banda apareix en un espectacular vídeo, tipus Google Earth, en el que es localitzava el Palau Sant Jordi de Barcelona des d'un satèl·lit i es veu als membres de KISS de dimensions gegants, obrint-se pas entre la ciutat. Un vídeo amb un presentador anunciant la famosa frase "You wanted the best... i l’arrencada amb  Modern Day Delilah, on la banda apareixia a sobre d'una plataforma que semblava levitar. Senzillament espectacular!. No van faltar els trucs escènics de tota la vida, Gene Simmons escopint foc i sang, volar fins al cap de munt de l'escenari per fer el seu solo, Paul Stanley creuant  en tirolina amb la corejada I Was Made For Lovin' You fins a l'altre fons del Sant Jordi per aterrar sobre una plataforma giratòria, els típics solos de Tommy Thayer i Eric Singer, i l’apoteòsic final amb Rock And Roll All Nite, amb Simmons i Thayer levitant de l'escenari com per art de màgia amb les plataformes elevadores mentre Stanley destrossa la guitarra. Molta pirotècnia i foc. Espectacular!. S’ha de veure, aquí us deixo el vídeo complet d'aquell concert.

KISS - Sonic Boom Over Europe Tour Barcelona 24/06/2010 (Sencer)

Monster (2012), al 2011, KISS va començar a gravar la continuació de Sonic Boom. Gene Simmons va declarar, “L'àlbum serà similar a Sonic Boom, cançons rock, res de balades, ni teclats, nomes rock”. El single Hell Or Hallelujah, com avançament de Monster, al primer dia va ser el tema de rock més descarregat a Amazon al Regne Unit. Com demanar-li a KISS alguna cosa que no sigui més del mateix?, és com demanar-li a AC/DC que re inventi el seu so. KISS ja van aportar el seu als 70, tant en estètica com en so, elements que van marcar a foc el rock, marques que encara avui dia persisteixen, no tenen cap obligació d'innovar ni de demostrar res a ningú.

KISS - 40th Anniversary Tour, Palau Sant Jordi, Barcelona, 21/06/2015
KISS tornaven a Barcelona, nova cita per tornar a gaudir del seu espectacular show, l'espectacularitat que sempre ha acompanyat els seus directes ha ajudat a forjar la seva llegenda, convertint cadascun dels concerts en un monumental desplegament de pirotècnia, llums, foc i fantasia elevat a la seva màxima expressió. El motiu de la visita, era la celebració del 40 aniversari de KISS. Tres quarts d'entrada al Sant Jordi i amb molts fans maquillats com els seus ídols. Obrint la nit uns magnífics The Dead Daisies dels que ja he parlat en un article anterior, genial, la nit prometia. La clàssica Intro que sempre marca l’inici anunciant KISS, i gaaaas. Una selecció de grans èxits dels millors moments de la seva carrera provoca que la gent es torni literalment boja, aixecant-se dels seus seients i cantant les additives tornades de temes. El fi de festa definitiu arribaria amb la intensa pluja de confeti que acompanyava al Rock And Roll All Nite, amb tot el Palau convertit en una festa salvatge i un final apoteòsic, alhora que Gene i Thayer eren alçats per dos braços hidràulics mentre Paul destrossava la seva guitarra i la pirotècnia tronava en tot el seu esplendor, deixant clar que els seus shows, 40 anys desprès segueixen sent realment impactants. El consell o recomanació que sempre dono, és que igual que amb els Rolling Stones, als KISS cal veure'ls almenys una vegada a la vida. Aquest estiu han promès fer un concert per recordar, al Rock Fest Barcelona el dissabte 7 de juliol de 2018, jo no m'ho perdria.
Curiositats i llegendes urbanes.

KISS suposa a la història del rock el que La Guerra de les Galàxies suposa a la història del cinema. Una poderosa i lucrativa maquinària de generar marxandatge que ha llançat al mercat els productes més estrambòtics relacionats amb la banda. Des de les típiques figures d'acció i còmics fins a carmanyoles, ampolles de vi, pitets pels nadons i roba per mascotes, passant per condons amb la cara i la llengua de Gene Simmons. Fins i tot un taüt de KISS. Aquest desplegament els converteix, a més d’una banda de rock, en una marca comercial. Però hi va haver un temps en què aquesta marca i el seu logotip van ser acusats de seguir als líders espirituals i polítics més polèmics, i se'ls va considerar una amenaça, amb l’objectiu de corrompre els dèbils cervells dels adolescents.

Al 1976, un grup de manifestants puritans de Harrisburg, Pennsilvània, es van congregar a les portes del recinte on la banda tocava, estaven indignats, afirmaven haver descobert l'autèntic significat del nom de KISS. Com que la banda escrivia el nom en majúscules (KISS), els puritans van deduir que estava format per sigles i que el nom era, en realitat, una abreviació de Knights In Satan’s Service, una espècie de Cavallers al Servei de Satán, on altres possibles variacions de la primera K serien Kings (Reis) o Kids (Nois), però el que importava als puritans era el servei al Príncep de les Tenebres (per flipar!). Segons ells, la relació entre KISS i el Dimoni era evident, nomes calia mirar la pinta de Gene Simmons, una barreja de dimoni, ratpenat i un personatge de còmic. Una bèstia capaç de vomitar sang i escopir foc, a més d’una llengua kilomètrica (que ja té la seva pròpia llegenda urbana). Per si no n’hi havia prou, Simmons no parava  d’invocar a Satanàs amb un gest de la mà, alçant-la i estirant els dits gros, índex i petit (la típica salutació Heavy), aquest acte només podia significar una crida al maligne. L’explicació d'aquestes banyes és molt més senzilla, la primera vegada que Simmons va fer aquest gest, pretenia saludar al públic, però com que tenia la pua a la mà i no la volia perdre, a l’aixecar el braç, la tenia agafada amb els dits cor i anul·lar, mentre tenia els altres estirats.

Però la cosa no acabava aquí, KISS no nomes van ser catalogats de satànics pel seu nom, sinó que també van ser acusats de ser nazis pel seu logotip. Les dues S del final del logotip tenien una forma que recordava sospitosament a la insígnia de les SS de Hitler. Amb aquestes etiquetes, no era pas estrany que els protectors pares volguessin tenir allunyats als seus fills d'aquests malvats Cavallers al Servei de Satán i de Hitler. Mare de Déu Senyor!

La pretesa relació entre la banda i Satàn té el seu origen en una entrevista que la revista Circus va fer a Gene Simmons després de la publicació del seu primer àlbum, Kiss (1974). En una de les respostes, Simmons va comentar que alguna vegada s’havia preguntat quin sabor deu tenir la carn humana. Així ho recorda, “En realitat no ho volia saber, però tenia curiositat intel·lectual. Aquest comentari va semblar disparar la idea que KISS estàvem alienats amb el culte al Diable”. Així que quan li van preguntar si adorava al Diable, l'astut Simmons va callar, “Em vaig negar a contestar per varies raons. La primera raó, per descomptat, és que era una bona publicitat. L'altra raó era el meu absolut menyspreu cap a la gent que estava fent la pregunta”. A més, també tenia resposta cap aquells que el van acusar de satànic, “Al llarg dels anys, cada vegada que els fanàtics religiosos m'han assetjat i m'han citat l'Antic Testament, jo els responia citant-los el capítol i el versicle. No sabien que em vaig graduar en Teologia. Un idiota és un idiota, tant si cita la Bíblia com si no”.

Ni cavallers ni servei ni Satàn. Una de les primeres bandes del bateria Peter Criss, es deia Lips (Llavis) i el nom de KISS (Petó) va sortir de Paul Stanley, dels llavis al petó nomes hi ha un pas. Una cop batejada la banda, el guitarrista Ace Frehley es va encarregar del disseny del famosíssim logotip. El nom estava escrit en majúscules perquè ressaltés més, no perquè fossin sigles, i per descomptat que les dues S del logotip poden assemblar-se al símbol de les SS, però la intenció real del disseny de Frehley eren dos llampecs. Com que era evident que s’assemblaven molt, aquesta coincidència es va convertir en quelcom provocador. Com a curiositat dir que, en els discos i pòsters publicats a Alemanya, la banda va utilitzar un logotip diferent, canviant les S per Z invertides, degut al fet que a Alemanya està prohibit qualsevol símbol relacionat amb la ideologia nazi. Dir que KISS eren nazis no nomes són ximpleries, és una estupidesa monumental. Com podien ser nazis si tant Simmons com Stanley són jueus?. Passa el mateix amb el tema del culte al Diable, totes les especulacions entre el satanisme i la banda van ser una estratègia comercial per seguir venent la seva marca i els seus productes. En realitat, els cavallers estaven al servei, però no de Satán, sinó del marxandatge.
 
 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació