Uns discos dels que us volia parlar....Part 2

Segona part dels discos dels que us volia parlar, desapercebuts pels circuits i ràdios comercials habituals però autentiques joies i un regal pels amants de la música. Només és una petita mostra, perquè n’hi ha més, molts més.  

Patti Scialfa - Play It As It Lays (2007)

Vivienne Patricia "Patti" Scialfa (New Jersey, 29 de juliol de 1953), és una cantant, guitarrista i compositora nord-americana. Tot i la seva carrera en solitari, és més coneguda per ser un dels membres de la E Street Band, banda que acompanya a Bruce Springsteen, amb qui està casada des de 1991 i amb el que tenen tres fills.

Scialfa ja escrivia cançons de ben petita i després d'acabar l’ institut, la seva primera feina professional va ser de corista de suport a bandes locals de New Jersey.

Al 1994, va afirmar en una entrevista a Lear's Magazine que sempre havia tingut clar que el poc talent del que disposava estaria vinculat a la música i que els estudis havien estat una manera de fomentar les seves ambicions i de satisfer les expectatives dels seus pares. Es va llicenciar en música a la Universitat de Nova York, després de passar pel reconegut conservatori de Jazz de la Frost School Of Music a la Universitat de Miami. Durant la seva estada a la facultat, Scialfa va enviar temes originals a altres artistes amb l'esperança de poder ser gravats, però cap de les seves cançons ho va arribar aconseguir. Després de la seva graduació, Scialfa es guanyava la vida tocant al  carrer i de cambrera a Greenwich Village.

Amb Soozie Tyrell, violinista i corista que va començar a treballar amb Springsteen a l’àlbum Lucky Town (1992) i Lisa Lowell, va formar una banda de carrer anomenada  Trickster. Durant anys, va lluitar per fer-se un camí com a compositora i als circuits  musicals de New York i New Jersey, tocant a Kenny’s Castaway a Greenwich Village i a The Stone Pony a Asbury Park, on va formar part de la banda resident, Cats On A Smooth Surface. Aquests petits treballs la van donar a conèixer i la van portar a gravar amb Southside Johnny i David Johansen.

Al 1984, Scialfa entrava a formar part de la E Street Band pocs dies abans del primer concert del Born In The U.S.A. Tour. Abans d'això però, i després de presentar unes maquetes, havia signat un contracte amb Columbia Records. Al 1986, va participar a l’àlbum dels Rolling Stones, Dirty Work, com a corista. Va treballar també amb Keith Richards en el seu primer àlbum en solitari, Talk Is Cheap. Recentment també ha col·laborat en el disc del Elliott Murphy, It Takes A Worried Man (2013), en el tema I Am Empty.

La veritat és que des que es va casar amb el Boss, la vida de Patti ha estat sempre eclipsada a l'ombra del seu marit, però segurament perquè ella i ell així ho han volgut o perquè no han fet res en especial per evitar-ho o potser també perquè la mateixa Patti s'ho ha agafat amb calma això de mostrar el seu talent. Des que va formar la seva primera banda va trigar vint-i-cinc anys a editar el seu primer àlbum, el fantàstic Rumble Doll (1993), i onze més fins que al 2004 va arribar 23rd Street Lullaby, un emotiu record de la seva joventut bohèmia a New York de temes Folk, Country i Rock com a fil conductor. Al 2007, va editar Play It As it Lays, l'últim fins ara, amb un fantàstic  Looking For Elvis, ple de so pantanós. Els tres són una mostra inapel·lable de les facultats de “la xicota del Boss” com a cantant i compositora, una artista amb vida pròpia al marge de Bruce Springsteen.

Als 53 anys, que és quan va editar Play It As it Lays, Patti Scialfa estava de tornada de tot, també de la seva coneguda carta de presentació. Perquè, ser senyora de, no es deu portar gaire bé, ni ha de ser fàcil que et parin atenció quan el marit en qüestió és un dels músics més mediàtics del planeta. Però Patti Scialfa, fa com si no passés res, i per qui vulgui escoltar-la sense prejudicis, només ha de fer que parar atenció al disc.

Play It As it Lays ens presenta a una dona de mitjana edat que explora el seu propi món, amb sonoritats d'un Rhythm & Blues suau d’acord als seus gustos musicals preferits. Scialfa s'endinsa en els seus dubtes i certeses, però amb un caràcter propi a cada cançó i recolzada amb l'ajuda de col·laboradors tant fantàstics com Nils Lofgren, alguns membres de la Seeger Sessions Band i el mateix Springsteen.

El tema que dóna títol a l’àlbum, és un Folk banyat de Soul que parla de la superació quotidiana quan les coses vénen mal dades, però la majoria de cançons es centren en les relacions de parella. Like Any Woman Would, va ser una de les seves primeres demos als 19 anys, època de molta influència de la discogràfica Atlantic Records, cal recordar que abans de Bruce Springsteen les col·laboracions amb els Rolling Stones, Southside Johhny i David Johansen, tots ells amb aquell sentiment musical negre d'interpretació blanca la van influir notablement. És més, Scialfa reconeix que s'inspira en dones com la gran Aretha Franklin, més del seu gust pels ritmes negres clàssics, com Rainy Day Man, escrita a la dutxa i gravada com un experiment que va donar resultat. Bastant diferent és, Looking For Elvis, clar homenatge al rei del Rock i a aquest símbol desaparegut que tant representa pels Estats Units. El tema recorda en alguns moments a sons del Lucky Town del seu marit. Com també hi ha algun so del Springsteen perdut dels noranta en el tema Play Around. Ja siguin tocs Soul o més rockers, ella mateixa certifica en tot moment que és una artista amb personalitat i que després de dedicar-se als seus tres fills, ha sabut trobar-se perquè ningú li prengui el que és seu. 

Patti Scialfa - Looking For Elvis

Patti Scialfa - Town Called Heartbreak

​


Chad Sullins & The Last Call Coalition - Wicked Spell (2014)

Chad Sullins & The Last Call Coalition, toquen la seva música des d'una punta a l'altre de tot Estats Units, des de locals petits a recintes plens amb milers de persones. Les diferents edats del públic parlen molt de la qualitat de les seus concerts, són músics amb passió, quan toquen el més important és la música. Són una banda de Red Dirt (una mescla de Country, Folk americà, Blues i Rock Sureny, originaria d'Oklahoma i etiquetada com a fill bastard de la música Country) barrejada amb el toc de guitarra acústica clàssica, i les seves creacions són autentiques obres mestres.

El seu darrer àlbum, Wicked Spell (2014), parla de les emocions, dels sentiments que pateix una persona quan es trenca una relació amorosa. Chad vol compartir les seves cançons que tracten dels seus dolors personals, alegries i de la vida en general. Quan les escriu, és la seva teràpia, i quan les canta, el torna al moment en que van passar i pot separar-ho. Malgrat el dolor que pateix pels records, sent la necessitat de compartir-los perquè són vida i són reals. “Encara et trobo a faltar, no pots fer res per  mi”, de la seva cançó, Missing You o “Vaig provar l'amor, i em va molestar”, de la seva cançó, Couple 1000 Miles. Chad és el compositor la banda, afirma que mai es pot saber on o quan et vindrà la inspiració, la creativitat no té horari, explica que el tema, Only Girl, el va escriure a la part del darrere d'una capsa de pizza a les 4 de la matinada. Els altres membres de la banda són Josh Rutz (guitarra principal), Jeremy Clark (bateria) i Jesse Holcomb (baix). 

El moment més delicat de la seva carrera va ser l’any del llançament del disc, amb només trenta-sis anys, va patir un infart. Va entendre que hi havia “coses” que el perjudicaven i va canviar a un estil de vida més saludable, li va quedar clar que molts dels grans van morir joves, la gran quantitat d’energia que es necessita per estar contínuament a la carretera, fan agafar opcions poc saludables per mantenir el ritme, i a ell encara li quedava molta música per escriure. Chad és un apassionat de les motos, que a més també l’alleugen de l’estrès. Harley’s per descomptat. 

Els inicis de Chad en el món de la música son una història força habitual, plena de tota mena d’entrebancs i pel peatge a pagar per poder tocar als locals de música. Chad Sullins & The Last Call Coalition, és bàsicament una banda de Rock que toca música Country, però no del comercial o el que estem acostumats a sentir, aquest és més intimista, per això les dificultats de difusió de la seva música al llarg dels anys, tant en el canals habituals de comercialització com a la ràdio. Això no ha estat un impediment per fer-se una gran reputació en els concerts en directe. “Ens hem patejat el país durant molt de temps i continuarem fent-ho mentre la gent ens vingui a veure”. El nou disc Wake Up Call (2016), no és diferent i segueix la mateixa línea. Aquest àlbum sens dubte és una mica agredolç tant per la banda com pels fans. No només perquè les cançons estan clarament influenciades per les emocions del mal tràngol passat amb la salut, sinó també perquè en teoria, serà l'últim àlbum que Chad Sullins & The Last Call Coalition fan junts. En un comunicat anunciaven la seva dissolució, Chad necessita temps per la seva salut i la família.

Chad Sullins & The Last Call Coalition - Hurtin' Songs

Chad Sullins & The Last Call Coalition - Couple 1000 Miles

​


John Hiatt - Dirty Jeans and Mudslide Hymns (2011)
 
Queda clar que John Hiatt no està en boca de tots com molts altres músics, cosa que fa que la curiositat porti a fer una escoltada a cada àlbum que edita aquest home. I què hi ha en aquesta obra tan digna d'esment?, doncs autenticitat. Ni més ni menys que autenticitat pels quatre costats, unes cançons fetes a la mida del seu autor, unes melodies perfectes i un sentiment en cadascuna d'elles. Una música de reminiscències Blues, Country, Folk i Rock Sureny plena d'encant, que de vegades recorda a Dylan, a Lynyrd Skynyrd, a Chris Isaak, a Clapton, a Cocker, i, en fi, darrera la seva música hi ha records a d’altres noms que se m'escapen, però que a vegades és millor no saber perquè la música de Hiatt ens arribi com acabada de néixer. El disc de John Hiatt el produeix Kevin Shirley (si pots produir igual de bé a Iron Maiden i a John Hiatt, és que ets realment bo).

En aquest àlbum hi ha lloc per tot, des de cançons mogudes fins a temes molt més pausats. No té desperdici ni cap tema ficat amb calçador, i això als temps que corren s'agraeix, però sí alguns que destaquen i que et tallen directament la respiració com, Don’t Wanna Leave You Now, Down Around My Place (sonant a Johnny Cash) o les dolces balades Til Get My Lovin’ Back i la commovedora Hold On For Your Love, en les que el binomi amor desamor són bandera a l'estil de Lucinda Wiliams, de la que es podria dir que és el seu revers femení. Però cap dels onze temes de l'àlbum es queda enrere, començant per la contundent primera que obre el disc amb la banda sonant en tot el seu esplendor, Rock clàssic que sona a Tom Petty a Damm This Town o Detroit Made, passant per All The Way Under, la Surenya Train To Birmingham o la Country Adios To Califòrnia.
 
Un àlbum fantàstic, amb unes composicions adaptades a la seva peculiar manera de cantar, remugant les paraules amb rictus impassible i una veu privilegiada per les característiques del Country Rock. Música atemporal que no sap de focus d'actualitat ni d'altres tonteries. Música que busca commoure per la via fàcil, gràcies a una classe instrumental tan sòbria com precisa, un embolcall sonor de qualitat que va a càrrec de la banda que fa  temps que acompanya al trobador dels cors trencats d'Indiana.

John Hiatt- Damn This Town

John Hiatt  - Don’t Wanna Leave You Now

Shawn Colvin - Uncovered (2015)
 
Diuen que els discos de versions estan fets pels amants de la música, persones amb la memòria plena de cançons que són capaces d'identificar original i còpia només amb una nota. Un disc com Uncovered de Shawn Colvin potser no digui gaire res a qui no coneix el repertori, però de seguida t’adones que és un disc emotiu, intimista i d'una qualitat innegable, Shawn Colvin dona una lliçó magistral amb aquest àlbum d'amor a la música i a les bones cançons, només amb el seu talent, professionalitat i taules, que no és poca cosa. Perquè, altra vegada, menys és més, aconseguint que un material completament aliè i d’estil divers s'acabi convertint en un dels seus treballs més personals.

Obre l'àlbum Tougher Than The Rest, un tema de Bruce Springsteen de l’àlbum Tunnel Of Love (1987), cançó que malgrat convertir-se en el quart single d’aquell disc, no és una de les cançons més sol·licitades de Bruce Springsteen, i aquesta és la línia a seguir en quan a l'elecció de les cançons. Qualsevol altre artista més ambiciós podria haver dit, "Si hem de versionar a Springsteen, fem The River", buscant l'aprovació de la crítica i els fans. Un dels temes, molt versionat per altre gent és American Tune de Paul Simon de l’àlbum There Goes Rhymin' Simon (1973). Una altra de les grans versions del disc és Baker Street, però sense aquell saxo que destaca a l'original de Gerry Rafferty i pel que és molt recordada, Colvin elimina el saxo i ens regala una curiosa versió (o visió) a duet amb el gran David Crosby. Hold On de Tom Waits que tampoc sona a Tom Waits o I Used To Be a King de Graham Nash, arribant a la meitat de l’àlbum amb l'elecció de Private Universe de Crowded House. Un dels punts àlgids del disc és el meravellós Gimme A Little Sign, un hit Soul de 1967 original de Brenton Wood, cantada a duet amb Marc Cohn. Robbie Robertson de The Band és un altre dels autors de capçalera de Colvin, aquí ens ofereix una versió del Arcadian Driftwood. Lodi, original de John Fogerty dels Creedence també fa acte de presencia i és l'escollida per fer-ne una versió molt intimista.

Shawn Colvin - Tougher Than The Rest

Shawn Colvin - Gimme A Little Sign

Rossington - Take It On Faith (2016)

Sempre he pensat que quan un disc t’atrapa des del primer cop que l’escoltes, és perquè t'ha tocat el cor, la ment i el cos sencer. I aquest membre fundador (i únic viu) dels Lynyrd Skynyrd ho ha fet en aquest àlbum, un disc de Rock Sureny, Blues i molt sentiment, en el que no hi ha resistència possible cada vegada que una  de les seves notes se’t fica a dins. Gary Rossington i la seva Gibson, es mouen durant els 54 minuts que dura el disc com peix a l'aigua. L'experiència i la sensació de comoditat que transmet aquest veterà, fa que el so i les sensacions d'aquest disc siguin les que són, una excelsa col·lecció de cançons.
 
Take It On Faith és un disc del que no ens vols marxar, per degustar amb calma, amb col·laboracions de la talla de Billy Gibbons, Richie Haywared, Jack Holder o Reese Wynans, i per descomptat Dale Kramtz Rossington, la seva dona i la que posa la deliciosa veu al disc. Gary Rossington va patir un greu infart a l’octubre de 2015, però va decidir fer cas als seus amics de Blue Oyster Cult de no tenir por a la mort, i va posar tota la seva fe i esperança en aquest àlbum, simplement brutal. Qualitat, classe i delicadesa van junts, només els escollits són capaços de lligar-ho. Obre Highway Of Love, amb tota aquella tendència de les sonoritats del Rock Sureny. Completament rendit davant una cançó com a I Should’ve Known, Blues convertit en màgia. Take It On Faith és una balada calmada, intensa i nostàlgica, és fa difícil no sentir-se atrapat amb ella. Light A Candle és una altra meravella, comença amb un to íntim de piano, per anar pujant d’intensitat fins a arribar a una tornada simplement magistral. Dance While Your Cookin, té aquest ritme Sureny tan propi, tan marca de la casa. Shame On Me és una fantàstica Blues Ballad, de les que et posa els pèls de punta. Més Rock Sureny amb Good Side Of Good, directe i efectiu. El disc mante en tot moment aquest ritme pausat, de continus mitjos temps, amb pujades i baixades de controlada intensitat, però en cap moment sense deixar baixar el feeling d'aquest lloc tan alt on l’ha col·locat, i la balada Through My Eyes torna a posar les coses al seu lloc. Something Fishy és un Blues de ritme clàssic, d’aquells que sense adonar-te’n estàs movent els peus. Sense abandonar el Blues, ens trobem amb Too Many Rainy Days, en el que es mou per terrens més elèctrics a l’estil B.B. King. Una altra balada, Where Did Love Go, per acabar el disc amb Two Very Different Things, en que la guitarra de Gary Rossington pot plorar, cridar o fer el que Ell vulgui. Disc de l'any?, motius no li falten.

Rossington - Take It On Faith

Rossington - Shame On Me

Mollie Marriott - Truth Is A Wolf (2017)
 
Mollie Marriott està molt orgullosa de la seva herència, és filla del cantant i guitarrista Steve Marriot del mítics Small Faces i Humble Pie i fillastra del cantant Joe Brown, però aquesta herència ni li fa ombra ni l’enfosqueix de cap de les maneres, perquè la seva veu és boníssima, magnifica, com la del seu pare. En el seu cas, el refrany, “La poma no cau tan lluny de l'arbre”, és ben cert, Marriott està plena de talent i bellesa. Després de col·laborar i cantar en àlbums de figures com Paul Weller, Ronnie Wood, Jeff Beck, Robert Plant, Van Marrison, Mark Knopfler, Wilko Johnson, Bill Wyman o Imelda May entre molts d’altres, l’any passat va començar la seva carrera en solitari.

La filla de Steve Marriott debuta de llarg amb Truth Is A Wolf, un àlbum sòlid i ple d'una mescla de Soul, Blues i Rhythm & Blues, endolcit amb la veu de Mollie, que pot cantar Soul, R&B, Rock, i tot el que esposi pel davant, perquè el seu to de veu és increïble, però el més important és que connecta i emociona en tots els temes de l’àlbum. Cristal·lina, irresistible, seductora, molt de l’estil de Stevie Nicks o Bonnie Raitt.

Mollie Marriott - Give Me A Reason

Mollie Marriott - Control

The Magpie Salute - The Magpie Salute (Live) (2017)
 
The Magpie Salute la súper banda formada pels ex membres de The Black Crowes, Rich Robinson, Marc Ford i el baixista Sven Pipien publiquen el seu primer àlbum. 10 cançons, 9 d'elles versions, gravades en directe i un tema inèdit, Omission. La resta de The Magpie Salute la formen membres de la banda de Rich Robinson, Joe Magistro a la bateria, Matt Slocum als teclats, substituït ara per Michael Bellar, Nico Bereciartua a la guitarra, el cantant John Hogg, l'ex corista de Black Crowes, Charity White, i Adrien Reju i Katrine Ottosen també als cors.

Versions de The Black Crowes com What Is Home i Wiser Time, de Delaney & Bonnie com Comin’ Home, de Bobby Hutcherson amb Goin’ Down South, de War com War Drums, de Pink Floyd com Fearless, de The Faces com Glad And Sorry, de Bob Marley com Time Will Tell i el tema tradicional que cantaven els presoners condemnats a treballs forçats del Sud dels Estats Units, popularitzat per The Band, Son House o Leadbelly, Ain’t No More Cane. Cançons en directe gravades als estudis Applehead Studios de Woodstock, New York, on Rich Robinson va gravar els seus tres últims àlbums i va convidar en una de les sessions als ex Black Crowes, Marc Ford (guitarra) i Eddie Harsch (teclats), mort el 4 de novembre de 2016, convertint-se en la llavor del que seria The Magpie Salute. Una de les gravacions de The Magpie Salute es va filmar encara amb Eddie Harsch a la formació (és el de la gorra tocant els teclats), amb públic, és la versió del clàssic Comin’ Home popularitzat per Delaney & Bonnie juntament amb Eric Clapton a la dècada dels setanta, és el primer single del disc.

The Magpie Salute - Ain't No More Cane

The Magpie Salute - Comin' Home

Warren Haynes - Ashes & Dust (2015)


Warren Haynes sempre sorprèn, encara que siguis fan de la seva música. Aquest músic ha aconseguit poc a poc convertir-se en un dels pilars de la música americana, i possiblement en el millor guitarrista del món avui dia. Guardaespatlles de Gregg Allman al capdavant de The Allman Brothers Band, líder de Gov’t Mule, aquest addicte a la música col·labora en qualsevol disc que li demanin que consideri de qualitat i aprofita els moments lliures entre la carretera i la seva banda per facturar discos en solitari. El vaig poder veure en directe amb la seva banda Gov’t Mule a la Sala Apolo, des de dalt el balcó, molt a prop, la quantitat i qualitat de música que treu de la seva guitarra es indescriptible, senzillament espatarrant.

Quan ningú s’ho esperava, en aquell moment Gov’t Mule tenia al mercat una sèrie d’àlbums en directe acabats de treure, Warren edita el seu tercer disc en solitari. Si algú pensa que aquí trobarà música on la guitarra acapara tot el protagonisme, que se’n vagi oblidant, perquè Warren Haynes firma amb Ashes & Dust el que és el seu treball més personal, la cara oculta del seu estil habitual. Un treball amb diferents perfums però que tots fan olor de terra i fusta. Sorprèn a la primera el to intimista, més proper a un cantautor d'arrels Folk que al desbocat guitar hero que tots coneixem. Ashes & Dust és un camí que encara li quedava per explorar que l’enfoca des del seu costat menys salvatge. Cançons acústiques, amb tons celtes, d’altres et sorprèn amb un paisatge sonor amb violins i mandolines, sempre amb aquesta veu càlida i embriagadora. A més de les seves cançons, un esment especial a la impressionant versió de God Dust Woman de Fleetwood Mac, un genial duet amb Grace Potter que Warren porta a un terreny mes d’arrels americanes, donant-li una altra lectura. Per aquest Ashes & Dust, Warren Haynes s’ha rodejat dels Railroad Earth, una banda de New Jersey, vells coneguts seus, que resulten uns perfectes companys de viatge.

A més de Grace Potter, també col·laboren a l’àlbum Oteil Burbridge i Marc Quiñones de The Allman Brothers Band i Mickey Raphael a l'harmònica, col·laborador del gran Willie Nelson.
Warren explicava que molts temes tenen gairebé 20 o 30 anys i que ara era el moment que veiessin la llum, “He estat recopilant cançons que no tenien lloc a Gov’t Mule o The Allman Brothers Band durant bastant temps, aquest disc m'ha donat l'oportunitat de gravar cançons que estimo i una oportunitat per compartir-les, eren cançons sense llar i aquest disc és un sostre per elles”.

Warren Haynes feat. Grace Potter - Gold Dust Woman

Warren Haynes - Is It Me Or You

Frankie Miller - Frankie Miller's Double Take (2016)