Uns discos dels que us volia parlar....Part 1

És una bona experiència canviar l'estil de música de tant en tant del que un habitualment escolta o explorar noves bandes de l’estil musical que més ens agrada,  a més de descobrir joies amagades, enriqueix la cultura musical. Això és el que he estat fent d’uns anys ençà i reconec que ha estat una experiència agradable. He tornat a emocionar-me amb estils musicals que tenia una mica oblidats o aparcats, i que nomes tornava a escoltar en moments concrets. Per això volia compartir amb tots vosaltres alguns d’aquests petits tresors, segurament ja els coneixereu, però si no, us convido a descobrir-los, us agradaran, segur!

Supersonic Blues Machine - West Of Flushing, South Of Frisco (2016)
El primer disc de Supersonic Blues Machine és un disc que qualificaria dels grans, es podria dir bàsicament que és d’un disc de Blues com l'estil més característic i en el que pivota la maquinària central d'aquesta formació, però no és nomes Blues el que hi ha a les cançons d'aquest West Of Flushing South Of Frisco. També el Hard Rock, el Soul, el Funk i el R&B treuen el cap en els temes que proposa aquesta banda.

La formació de Supersonic Blues Machine son, el guitarra i compositor Lance López  (Louisiana 1977). Malgrat la seva trajectòria, no és excessivament conegut pel gran públic però molt respectat dins els cercles del Blues. Va començar a tocar la guitarra als  8 anys i van ser Jimi Hendrix i una actuació de B.B. King i Steve Ray Vaughan als 12 anys els que el va fer decantar pel Blues. El baixista italoamericà Fabrizio Grossi que ha tocat amb Neal Schon, Steve Lukather, Michael Landau, John 5, Ritchie Kotzen, Slash, Eric Gales, Tracii Guns o Gilby Clarke entre molts d’altres, és també el productor del disc i el contacte inicial de Lance López quan aquest, al 2012 va pensar muntar la banda. La seva experiència com a productor ha estat clau per aconseguir el potent i actual so de l’àlbum. El bateria Kenny Aronoff, que és un tio que porta marcant el ritme de bandes i solistes des de fa de 30 anys de músics de la talla de John Fogerty, John Mellencamp, Lynyrd Skynyrd i Carlos Santana, també ha treballat amb artistes tan variats com Alanis Morissette, Elton John, Mick Jagger, Rod Stewart o Iggy Pop entre d’altres.

A més del trio de músics que són la base de la banda, al disc hi ha col•laboracions de luxe. La inclusió d'amics de tant nivell dóna al disc aquest component d'únic i excepcional. De les tretze cançons, és en sis on entren en escena les col•laboracions de músics de la talla de Billy F. Gibbons (guitarra de ZZ Top), Walter Trout (guitarra de John Lee Hooker i John Mayall), Warren Haynes ( guitarra dels Allman Brothers i Gov’t Mule), Robben Ford (Miles Davis i George Harrison), Eric Gales i Chris Duarte. Tela!

Un disc per disfrutar-lo molt, però molt, que fa olor de genuí, i que és d’aquells que passa desapercebut perquè no tenen una divulgació accessible. Si vols el meu consell anota't aquest West Of Flushing South Of Frisco de Supersonic Blues Machine i escolta’l. Després, em dius que et sembla.

Supersonic Blues Machine (feat. Warren Haynes) - Remedy

Supersonic Blues Machine (feat. Billy F. Gibbons) - Running Whiskey

Chris Stapleton - Traveller (2015)

Traveller, és el fantàstic disc de debut de Chris Stapleton i gran triomfador als premis Country Music Association Award. Produït per Dave Cobb, potser el millor productor en aquests moments del que s’anomena Americana, amic personal de Shooter Jennings, descobridor de talents o impulsor de carreres com la de Jason Isbell. Aquest passat 28 de gener ha estat guanyador de 3 premis Grammy, millor àlbum Country amb From a Room: Volume 1(2017), millor cançó Country amb Broken Halos i millor actuació solista Country amb Either Way.

Traveller és un àlbum que posa l'èmfasi en les seves històries, cançons amb arranjaments senzills sobre una base melòdica. Bastant en la línia Springsteen, abunden les balades com Tennessee Whiskey, When The Stars Come Out, More Of You o la sentida Daddy Doesn’t Pray Anymore, però també amb moments de més ritme a Parachute o Traveller que dóna nom el disc. 

Chris Stapleton amb aquesta veu i ànima redemptora condueix Traveller cap aquells llocs foscos i sentits, música espontània, impregnada fins al moll de l’os de referències Country banyat en Soul. Stapleton convenç amb solvència en poc més dels seixanta  gloriosos minuts que dura el disc, una delícia per qualsevol fan de la música d'arrels americanes per la seva riquesa i varietat, combinant Rock Sureny, Soul i Blues, amanit amb aquesta meravellosa veu estripada del de Kentucky. A Chris Stapleton se li noten les taules, no és fàcil marcar-se un àlbum de debut d’aquest nivell i menys en un gènere tan saturat com aquest. Traveller, ha batut tots els rècords als Estats Units i ha aconseguit unir als puristes del gènere, cansats de ritmes Poperos i multitud de temes de Country comercial per radio formules. 

Chris Stapleton - Tennessee Whiskey

Chris Stapleton - When The Stars Come Out

Gregg Allman - Southern Blood (2017)

El passat 27 de maig de 2017 se’n anava una llegenda del rock amb majúscules, moria Gregg Allman, fundador amb el seu germà Duane (mort al 1971) de The Allman Brothers Band, així que no va poder veure publicat el seu últim àlbum d'estudi, Southern Blood, un disc pòstum magnífic que sortiria a la venda el 8 de setembre. Obre l’àlbum la meravellosa My Only True Friend, escrita amb el guitarrista Scott Sharrard i carregada de referents autobiogràfics. Però és en el segon tema quan Allman et roba definitivament el cor, i és que es marca una esplèndida versió del Once I Was que Tim Buckley publicava al 1967 en el seu Goodbye And Hello. Es fa difícil després d'escoltar-la no exclamar, estratosfèric!. Que no n’has tingut prou?, doncs el gran Allman se’n va fins al Planet Waves (1974) de Bob Dylan per treure’s de la màniga una fantàstica Going Going Gone. I si amb aquesta arrancada ja no és com per rendir-se definitivament, el millor és que encara n’hi ha més. A l’àlbum In The Dark (1987) de Grateful Dead trobàvem Black Muddy River, en fa una versió en la que, Gregg Allman, demostra molt a les clares que sap com dir-nos adéu. “Caminaré sol pel riu negre i fangós”, canta a la cançó, Robert Hunter, el seu lletrista, la va definir com “un tema sobre la perspectiva de l'edat i prendre una decisió sobre la necessitat de viure malgrat un temps difícil, i els estralls de qualsevol altra cosa que et vindrà”. Pell de gallina!. I Love The Life I live, és un blues estratosfèric de Muddy Waters que Don Was, productor de l'àlbum, va aconsellar recuperar a Allman, i Willin’ és una d'aquestes cançons eternes que el repertori dels Little Feat de Lowell George (guitarra de Frank Zappa) van aportar al cançoner mundial, una delícia que Gregg es va obstinar a incloure en el disc i que en la seva veu torna a sonar tan màgica com la primera vegada que la vam sentir. Una de les grans sorpreses és la inclusió de Blind Bats And Swamp Rats extreta de Ton-Ton Macoute! (1970), disc de Jonny Jenkins ( ex membre de la banda d’ Otis Redding), tema que havia de formar part de l’àlbum en solitari del seu germà Duane Allman i que no va arribar a fer perquè va decidir formar part dels Allman Brothers. Faltava un tema d'aquells que emocionen, i per solucionar-ho hi ha Out Of Left Field, extreta del repertori de Percy Sledge. Arriba el moment difícil, com acabar una obra d’art d’aquest nivell?, esta clar, primer amb una bona dosi de blues poderós, i Love Like Kerosene de Scott Sharrard (guitarra i veu de Gregg Allman Band), ho és. Ja nomes queda deixar-nos amb el cor pres, i per això res millor que Song For Adam de Jackson Browne, bon amic de Gregg. La cançó va ser gravada al final de les sessions de l'àlbum i Gregg es va ofegar cantant-la, així que van decidir deixar-ho per un altre dia. Ja no ho van poder fer per la mort de Gregg, per això la seva veu apareix i desapareix a mig tema, el seu amic Browne, que posa unes veus delicioses la va voler acabar com homenatge. Un bonic final per a una llegenda. 

Gregg Allman - My Only True Friend

Gregg Allman - Willin'

Gregg Allman - Song for Adam

Little Steven - Soulfire (2017)
 
Divuit anys després Little Steven reprèn la seva carrera en solitari, però mentrestant no s'ha pas quedat quiet, mà dreta d’ Springsteen, Silvio Dante a Els Soprano, locutor de radio al seu programa Little Steven’s Underground Garage o productor discogràfic, són algunes de les seves activitats més conegudes durant aquests anys. El detonant de la gravació de Soulfire (2017) va ser quan un amic el va convèncer per fer un concert a Londres l'any abans, tocant el seu propi repertori. L'experiència i la resposta del públic van suposar una revelació pel Steven, que ha plasmat en aquest disc. D'una banda es tracta d'una recopilació dels seus temes, gairebé tots editats en discos d'altres artistes i re interpretats per l'ocasió. Per l’altra és un viatge musical pels estils, influències i èpoques que l’han marcat com a músic. O com el propi Little Steven resumeix, “He intentat que quan tot el material s'ajuntés em representés totalment. Així que hi ha un parell de versions, un parell de cançons noves i sento que algunes són les millors cançons que he escrit i co escrit al llarg dels anys. Aquest disc sóc jo fent de mi mateix“.

Una nova formació de la seva banda The Disciples Of Soul són els encarregats de donar-li suport, la banda es va completar amb tres coristes i una secció de vent. A més The Persuasions, un prestigiós grup de Gospel a capella, s'encarreguen de posar veus a dos dels temes. Per gravar Soulfire Van Zandt no va anar gaire lluny, va fer servir el seu propi estudi a Nova York. Les mescles i masterització de l'àlbum van a càrrec de  vells amics, Bob Clearmountain (Rolling Stones, David Bowie, The Who) i Bob Ludwig (Led Zeppelin, Nirvana, The Band, Sly And The Family Stone).

Alguns dels temes amb composicions de Van Zandt ja van aparèixer en els discos que va produir a Southside Johnny & The Asbury Jukes als 70. En tot cas, a Soulfire, d'aquella època amb Southside Johnny tenim I'm Coming Back , molt Springsteeniana, amb grans cors, vents i un espatarrant solo de guitarra. L’altre és Some Things Just Do Not Change, un tema excel•lent d'aires Soul Motown que Stevie canta amb molt sentiment, també Love On The Wrong Side Of Town, escrita amb Springsteen i I Don’t Want To Go Home, un tema que ens transporta directament a la dècada dels 50. Segons Little Steven aquest tema és el primer que va escriure a la seva vida i que li va agradar, "La vaig escriure per Ben E. King, però després no vaig tenir el valor de donar-li".

En un altre apartat podem incloure les cançons escrites o co escrites per altres projectes, I Saw The Light la va escriure amb Richie Sambora i Orianthi Panagaris però mai es va utilitzar. Un dels temes més directes i enganxosos de l'àlbum, Soulfire, la va escriure amb Anders Bruus de The Breakers, Steve produïa a aquesta banda de Dinamarca i sentia que els faltava un tema en especial, una cançó amb fortes influències Soul. Standing In The Line Of Fire va ser co escrita amb Gary U.S. Bonds i L. Anderson, originalment va ser inclosa a l'àlbum de Gary U.S. Bonds. Sant Valentine's Day originalment la va fer per Nancy Sinatra però finalment va acabar formant part del disc Sant Valentine's Day Massacre de The Cocktail Slippers, produïts per Little Steven, però en mans de The Disciples Of Soul sona més potent. Finalment en aquest apartat tenim Ride The Night Away, co escrita amb Steve Jordan i originalment inclosa al LP de Jimmy Barnes,  For The Working Class Man (1985), gran tema que aquí també sona amb més potència.

Les dues versions incloses a Soulfire són 100% música negra. Stevie Van Zandt sempre va ser fan del corrent Blackexplotation (gènere musical de les bandes sonores de pel•lícules amb la comunitat afroamericana com a protagonista principal. Alguns dels principals artífexs del gènere van ser Curtis Mayfield, Isaac Hayes, Roy Ayers, Bobby Womack i James Brown). Down And Out In New York City pertany a la pel•lícula Black Caesar i com no pot ser d’altra manera, sona 100% Blackexplotation, amb ritme Funky, el Wha-Wha i la resta d'ingredients. Blues Is My Business va ser escrita per Kevin Bowe i Todd Cerney i gravada per Etta James al 2003, es tracta d’un  Blues de Chicago, que Stevie i la seva banda interpreten amb la força i la passió requerides.

El resultat és un àlbum variat però compacte, ple de sentiment i rock'n'roll, amb uns arranjaments de vent fantàstics, molt ofici a la interpretació i musicalment és una barreja de molts estils. Hi ha molt del que es va anomenar Jersey Shore Sound, normal veient el currículum del protagonista, a més de retalls de la música dels 50, Soul, Rock, Funk o Blues. N'hi ha que afirmen que Soulfire és el millor disc de Bruce Springsteen en més de dues dècades, que la mà dreta ha superat a la figura principal. És cert que Little Steven ha signat un disc excel•lent que supera els de l'última etapa del Boss. Però també es tracta d'un recull de les seves millors cançons des dels 70 cap aquí, de manera que la comparació no és del tot justa. Gaudim d'aquest disc, la seva qualitat ho mereix. Bravo, Steven. 

"Tinc molt poc interès en el món modern i no tinc cap problema amb això. He crescut en un període de renaixement, en un moment molt afortunat, quan la millor música mai feta també era la més comercial. Mai tornarem a veure alguna cosa així, que per a mi, és la grandesa. Això és tot el que em preocupa”.

Stevie Van Zandt.
Little Steven – Soulfire (Barcelona Festival Cruilla, 8th July 2017)

Little Steven - Ride The Night Away 

Little Steven - I'm Coming Back (Razzmatazz, Barcelona 2017)

Vintage Trouble - 1 Hopeful Rd. (2015)
 

Després dels seus dos àlbums anteriors, el primer The Bomb Shelter Sessions (2011) i The Swing House Acoustic Sessions (2014), 1 Hopeful Rd. (2015) és el seu primer disc amb el prestigiós segell discogràfic Blue Note Records dirigit pel “Stones” Don Was. Aquest bestial quartet californià de Rock’n’ Roll, Rhythm & Blues i Soul que són Vintage Trouble, esta format per Ty Taylor (cantant), Nalle Colt (guitarra), Rick Barrio Dill (baix) i Richard Danielson (bateria), no són retro, ni nostàlgics, són, Soul, Blues i Rock del carrer. El cantant Ty Taylor definia la seva musica com, “Imagina a James Brown cantant per Led Zeppelin i et faràs una idea del nostre so”. The Who es va fixar en ells al 2013 per obrir els seus concerts a Europa de la gira Quadrophenia, també van obrir per The Rolling Stones al seu concert de Hyde Park a Londres, el que tancava la gira europea del 50 & Counting Tour i recentment obrien per AC/DC la gira europea del Rock Or Bust Tour.

Vintage Trouble pertanyen sens dubte a aquelles bandes obstinades a recrear aquell so tan particular d'una època, la dels 60 i 70 tan gloriosa pel Blues i especialment pel Soul, però que també posa l’ull a innovar i crear atmosferes i sons més del S. XXI, com els Alabama Shakes per posar un exemple actual. La música de l'ànima, és a dir, el Soul, s'ha convertit en la columna principal d'aquesta nova col•lecció de cançons, amb la veu de Ty com a protagonista principal, a l’alçada dels Wilson Pickett, Ray Charles o James Brown. Vintage Trouble confirmen amb el seu nou i explosiu àlbum, que l'èxit i la popularitat torna a trucar a la seva porta, 1 Hopeful Rd. és una intersecció entre el Rock Sureny i el Soul, combinant Rhythm & Blues, Blues i Soul, amb grans moments de furor, com Run Like The River o Angel City Califòrnia, amb d’altres més calmats i preciosistes com Another Man's Words o Soul Serenity.

Vintage Trouble - Run Like The River

Vintage Trouble - Another Man's Words

Kid Rock - Sweet Southern Sugar (2017)

Després de no descartar presentar-se a senador per Michigan a les properes eleccions, ideològicament parlant és republicà, res nou, ho porta en el seu ADN, hi ha qui es pregunta si aquesta campanya no és res més que un ganxo publicitari. Estar en boca de tots pot ajudar a promocionar aquest nou àlbum titulat Sweet Southern Sugar, però em sembla que el disc es promociona ell solet, va sobrat de bona musica. I és que Kid Rock és això, el sabor de l'Amèrica profunda, banda sonora de garito de carretera, amb cors negres, guitarres i piano de taverna. Aquest ja no es tracta d'un descobriment recent, ja vaig parlar de Kid Rock en un article en aquesta mateixa secció publicat el 01/06/2016. El vaig començar a seguir de prop des d'aquell primer i grandíssim àlbum en què va fer el canvi d’estil a sonoritats de Rock Sureny, Rock N Roll Jesus (2007). La transformació de Robert James "Bob" Ritchie, mes conegut per Kid Rock, del Rap al Rock d’arrels americanes, influït per John Fogerty i Bob Seger no va ser fàcil, perquè sabia que perdria multitud dels anteriors fans apostant pel rock americà.

Sweet Southern Sugar és un àlbum amb 10 temes que mantenen l'essència dels seus últims treballs, o el que és el mateix, Rock Sureny, tocs Country i Rock d’arrels americanes de tota la vida. El primer tema, Greatest Show On Earth, és un temasso dels que Kid Rock no facturava des de feia temps, riffs Surenys combinats amb una tornada enganxosa. Po-Dunk, amb una poderosa harmònica, té un toc als Aerosmith més antics, mentre que Tennessee Mountain Top o American Rock n’ Roll són balades que cavalquen sobre terra típicament surenya. Dues balades més, Back To The Otherside, que tracta un tema tan delicat com el suïcidi o Raining Whiskey, amb la veu aspra de Kid com a focus principal. Stand The Pain s'inclina cap a un toc més County i Sugar Pie Honey Bunch és una versió molt encertada de l'èxit de The Four Tops de 1965.

Tanca l’àlbum Grandpa’s Jam, un himne de Rap Metal que perfectament podria haver sortit del seu gran èxit de la seva època rapera vint anys enrere, Devil Without A Cause (1998).Sens dubte un altre gran disc de l’americà. 

Kid Rock - Greatest Show On Earth

Kid Rock - Tennessee Mountain Top

Van Morrison - Roll With the Punches (2017)
 
Les coses clares, Roll With The Punches (2017), el disc trenta-set de la discografia de Van Morrison, és un disc de Blues, però també respira aquell aroma Soul tant propi i característic en la veu del “Lleó de Belfast”. En definitiva, i per evitar mals entesos, es tracta d'un àlbum de versions on Van Morrison rendeix el seu particular homenatge al gènere i explora de manera delicada les arrels del blues. És una selecció respectuosa i extraordinàriament personal de quinze temes clàssics, de Bo Diddley a Sam Cooke, de T-Bone Walker a Little Walker. Passats els 70 i pico, demostra una vegada més el seu extraordinari gust i el detall per les coses ben fetes. En aquest àlbum, a mes, hi ha convidats de luxe, Chris Farlowe canta en tres temes i Jeff Beck es llueix al solo de guitarra a Ordinary People. Lluny de les versions típiques, Roll With The Punches esgarrapa en molts moments, Goin’ To Chicago és íntim, fràgil i cru alhora, amb l'harmònica, un instrument associat al Blues, igual que The Rolling Stones a l'excel•lent Blue & Lonesome, Van Morrison dona a l’instrument el seu rol principal, sua, respira i viu, o la revisió del Bring It On Home To Me de Sam Cooke, un dels moments més estratosfèrics del disc. 

Malgrat haver explorat gèneres i estils com el Rythm & Blues, Folk, Soul o Country al llarg de la seva carrera (Pay The Devil del 2006 era territori 100% country), aquest és el seu primer àlbum íntegrament dedicat al Blues, cosa sorprenent perquè el Blues esta intrínsecament associat a la seva vida i la seva formidable discografia, i resulta més familiar, és com un viatge personal de Van Morrison al llarg dels anys i a través de la música. Roll With The Punches és un excel•lent exercici de tribut, no només al gènere, sinó a la música en el concepte més ampli d'emoció i en el que rendeix el seu particular homenatge a unes cançons que formen part de la seva pròpia existència. No és, ni ho pretén, la seva obra més memorable. Es tracta, i no és poca cosa, d'un exercici gloriós de música i músics brillants al servei d'unes cançons monumentals. I, francament, en la veu de Van Morrison tot sona diví.

Van Morrison - Bring It On Home To Me

Van Morrison - Transformation

Mike Farris - Shine for All the People (2014)
 
Shine For All The People (2014), és l’àlbum en el que Mike Farris deixa marcat els 10 Manaments del New Gospel, una obra d'art digna d'un artista il•luminat, visionari i sobretot visceral a l'hora de posar tota la seva ànima a la gravació. Era evident que aquest disc catapultaria a Mike Farris i així va ser, aconseguint que s’emportés el Grammy Award For Best Roots Gospel Album al 2015, any en que es va instaurar per primera vegada aquesta categoria, com si els Grammys haguessin tingut de crear un premi especial pel seu talent.
 
Mike segueix delectant al personal fent els honors als gèneres mes espirituals i apassionats de l’assolella’t sud americà amb el seu timbre de veu impagable, ardent i poderós. El Soul que podem trobar en qualsevol de les deu cançons del disc es fon amb el Gospel a foc lent per convertir-se en èxtasi. L'apassionada entrega a la gràcia i el perdó, a la glòria i l'amor a Déu s'embolica amb aquest color que té la veu de Farris i els cors de veus femenines que no fa res més que potenciar aquest deliciós efecte sedant i suggestiu de tot el conjunt, aconseguint un estat embriagador espiritual i musical totalment irresistible. Tot el que hi ha en aquest Shine For All The People sorprèn, tots i cadascun dels seus segons són un regal, una glòria a la terra i un plaer pels esperits, siguin dels que siguin.

Mike Farris - Mercy Now

Mike Farris - This Little Light Of Mine

The White Buffalo - Hogtied Revisited (2009)

Deu fer uns 7 o 8 anys, veient la sèrie Sons Of Anarchy és quan vaig descobrir a The White Buffalo i em va atrapar. Són vàries les cançons de The White Buffalo que han aparegut a la sèrie, en solitari o en col•laboració amb altres artistes, com Damned, Wish It Was True, House Of The Rising Sun (cover de The Animals), The Whistler, Set My Body Free, Sweet Hereafter, Oh Darling What Have I Done o Bohemian Rhapsody (cover increïble, de Qeen) entre d’altres, i la cançó final de la temporada 7 i de la sèrie, Come Join The Murder, una cançó emotiva i èpica escrita pel creador, actor i productor de Sons Of Anarchy, Kurt Sutter. Incloure les cançons The White Buffalo a la banda sonora de Sons Of Anarchy el va fer mes popular, sobretot als Estats Units, aquest fet fa justícia a un artista magnífic que per fi troba recompensa.

The White Buffalo, és el nom artístic de Jake Smith, nascut a Oregon però establert al sud de Califòrnia des de petit, Smith va créixer escoltant bandes punk, però no va agafar una guitarra fins als 19 anys, aleshores va començar a escriure i interpretar les seves primeres composicions com The White Buffalo. Va debutar al 2002 amb Hogtied Like A Rodeo i des d’aleshores ha publicat Hogtied Revisited (2008), Once Upon A Time In the West (2012), Shadows, Greys, and Evil Ways (2013) (un àlbum conceptual que explica la història d’una parella d'enamorats, amb el so Americana i el rock d'arrels com a fil conductor), Love & The Death Of Damnation (2015) i recentment Darkest Darks, Lightest Lights (2017). Amb una poderosa veu que podria recordar a Eddie Vedder, The White Buffalo és un dels artistes més interessants dels últims anys dins del gènere que es mou entre el Country, el Folk, el Southern Rock i el Blues. Quan escoltes les seves cançons, sembla com si estiguessis immers en una història de la seva pròpia vida. Parlen des de la infància que va passar a Califòrnia fins a temes polítics com la guerra i els soldats caiguts, passant per la família i els Estats Units.

Al 2008 The White Buffalo decideix re gravar el seu primer disc, Hogtied Revisited  amb el so millorat, una col•lecció de dotze cançons càlides que desborden senzillesa i que recomano a tot el qui no les hagi escoltat. Obre l’àlbum The Woods, un inici propi de banda sonora, com si es tractés d'una pel•lícula ambientada en un bosc immens, i a partir d'aquí la màgia dura tot el disc, també destaquen Carnage, entre banjos, com un homenatge a Johnny Cash en clau western, Damned, més dramàtica i emotiva, al meu parer la joia de l’àlbum, una autentica meravella cuita a foc lent, Today's Tomorrow, una altra mostra de sensibilitat amb càrrega poètica, Wrong, una altra delícia on la seva veu se’t fica al cor, Hogtied Like A Rodeo, amb una tornada rabiosa, i la tendresa en forma de vals de la mà de Hideous Heart, un fràgil comiat.

The White Buffalo - The Woods

The White Buffalo - Damned