Congestió a París (3a part)

-Per què? -va dir la Sònia.

-Ja t'ho he dit -va xiuxiuejar l'Enric.

... I el diàleg va fluir.

-No et pregunto per què em vas abandonar. Et pregunto per què m'has volgut trobar?

-T’estranya?

-M'incomoda. Per què ara?

-Perquè ara t'he trobat.

-Com?

-Perquè ara t'he trobat -va repetir ell, pensant que la noia no havia entès la seva resposta.

Però ella l'havia entès perfectament i que el seu pare en dubtés l'ofenia.

-Com m'has trobat, t'estic preguntant.

-Per l'agència.

-No ho entenc.

-Jo en sóc l'amo. És meva. Regularment repasso tots els nous expedients i et vaig trobar.

-I com vas saber que jo era qui era.

-Et dius com jo i ets igual que la teva mare.

-Què vols dir?

-Que la teva mare et va donar el meu cognom i, afortunadament, la seva fesomia.

-I la seva timidesa i la seva inseguretat i la seva mala estrella i la seva estupidesa.

-Per què parles així d'ella?

La Sònia va intentar dissimular la pena que li començava a brollar pels llagrimalls i va mocar-se altra vegada.

L'Enric esperava que ella contestés, un punt ofès pel retret de la noia vers la dona que ell havia estimat.

-No sé per què m'has volgut trobar, justament ara, ni sé per què et sap greu que parli així de la mare. Ets una mala persona, no? Tu ho has dit. I les males persones no tenen sentiments ni remordiments ni tonteries. Per què?

-Et volia conèixer.

-A bona ho...

Un esternut va estroncar la frase i l'home de la corbata vermella va aprofitar per fer voleiar la nota que el cambrer, després de servir-los, havia deixat sota el cendrer damunt la taula, perquè vingués a cobrar.

-No te'n vagis -va dir ella ofegant la frase en el mocador.

-No ha estat una bona idea -va dir ell mentre pagava el compte.

-Tens raó... Però no te'n vagis.

L'home no sabia què fer. La noia no sabia què feia.

-Explica'm qui ets.

-Qui sóc?

-Sí. Vull descobrir la cara oculta de la meva història.

Després d'un silenci llarg, la Sònia va mirar el seu pare als ulls per primera vegada.

-Volies conèixer-me? Ja ho has fet. Ara sóc jo qui et vol conèixer a tu -i l'Enric es va enfonsar abatut en la seva cadira.

-Per on vols que comenci?

-Per què ens vas abandonar?

El cambrer se'ls mirava d'un tros lluny.

-T'he dit que era una mala persona i potser només sóc un malalt. Però, sigui com sigui, des del punt de vista del resultat, la meva naturalesa fa mal (molt mal) a les persones.

-Més mal que abandonar a aquelles que t'estimen?

-Molt més. Ni t'ho imagines.

El cambrer no entenia què passava i es frissava, perquè havien pagat i no marxaven.

-Explica-m'ho.

-No puc.

-I tant que pots. A més a més, m'ho deus. M'has ferit citant-te amb mi. Sóc una noia insegura...

-Jo no ho diria.

-... i aquest trasbals em mortificarà la resta de la meva vida.

-Ets una dona adulta i no em sembles en absolut insegura. Potser tímida, potser perduda, potser desenganyada i marcada per un passat que no et mereixes. Però sento una dona forta darrera cada pregunta que, sense pietat, em claves ja fa una estona.

-Mai he sabut relacionar-me. Em fa por. La mare es va tancar a casa i es va passar la vida dient-me que no em refiés mai de cap home, que tots sou uns llops amb pell de xai. Imagina't si li vas arribar a fer mal. No sortíem, no ens relacionàvem...

-Em sap greu.

-I, un dia, es va matar.

-Què has dit?

-Sí, pare. La mare es va suïcidar.

El cambrer es va decidir a demanar-los-hi si volien prendre res més, però en veure un home que plorava, dissimuladament, va passar de llarg.

-No cal que m'imagini el mal que pots arribar a fer, perquè l'he patit en primera persona... malparit!

(CONTINUARÀ...)


Llegeix "Congestió a París (1a part)"

Llegeix "Congestió a París (2a part)"
 

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.