Bad Company

Bad Company és una de les bandes angleses més reconegudes de l'època del rock clàssic, ha deixat el seu segell en el rock 'n' roll amb la creació d'alguns dels himnes més immortals de tots els temps. 

Liderats per l’increïble cantant i compositor Paul Rodgers, possiblement el millor cantant del rock 'n' roll i amb un gran talent per fer cançons, Bad Company es va formar al 1973 quan Rodgers buscava començar de nou després de la dissolució de la seva llegendària banda Free. La veu i les potents composicions hard rock van ser el principal ingredient de la curta però impressionant carrera de cinc anys de Free, un període de temps que va veure el llançament de set àlbums extremadament influents i que presentaven una altra visió del blues rock. El tema de Free de 1970, All Right Now, és un dels himnes del rock més reconeguts de la historia. Paul Rodgers n’és l’autor, perquè també va ser el principal compositor de Free. 

Free - All Right Now

Rodgers havia conegut al guitarrista de Mott The Hoople, Mick Ralphs, i després d’escoltar conjuntament les cançons que Ralphs i Rodgers havien escrit, Ralphs va decidir abandonar Mott The Hoople i formar una nova banda amb Rodgers. Van reclutar a l'ex baixista i vocalista de King Crimson, Boz Burrell i el bateria de Free i company de  Rodgers, Simon Kirke. Rodgers era tan fan d’un western que va batejar la banda amb el nom de Bad Company, el mateix que la pel•lícula. Rodgers va fitxar al manager de Led Zeppelin, Peter Grant i Bad Company, es va convertir en la primera banda que signava per la discogràfica de Led Zeppelin, Swan Song Records. Rodgers  explicaria que "Vaig haver de lluitar molt per aconseguir que la companyia discogràfica acceptessin el nom de Bad Company. Pensaven que era un nom horrorós, Peter Grant va convocar una reunió, els vaig dir que havia estat abans amb Free, quan la premsa musical havien volgut anomenar-nos els Heavy Metal Kids, i ara ens direm Bad Company, final de la història".

Bad Company (1974)
Bad Company va ser un èxit instantani a tot el món. El seu àlbum debut de títol homònim de 1974 ha estat cinc cops disc de platí, inclou els singles d’èxit Can’t Get Enough i Movin 'On, juntament amb altres himnes com Ready For Love, Rock Steady, Seagull i el tema de títol homònim Bad Company.  Degut a la seva associació amb Peter Grant, que al mateix temps també era manager de Led Zeppelin, va sorgir una oportunitat única quan va arribar el moment de gravar aquest clàssic al novembre de 1973. Rodgers explica que "Estàvem impacients per entrar a l'estudi de gravació, Led Zeppelin tenia un estudi mòbil a Headley Grange, tot preparat, però es van retardar dues setmanes. Peter ens va dir que, si ens afanyàvem, probablement podríem utilitzar l'estudi per gravar un parell de temes, però finalment vam gravar tot l'àlbum, Headley Grange era molt atmosfèric, vam tenir els tambors instal•lats al passadís i les guitarres a la sala d'estar. Vam fer experiments interessants com posar el micròfon vocal en els camps de la cançó Bad Company, vam gravar aquesta pista de nit sota una lluna de tardor". 

Les vuit cançons gravades a Headley Grange van definir clarament el so de la banda.  Les influències del rock, el blues i fins i tot el country podien conviure amb cançons com la balada Seagull. També destaquen de les prolífiques sessions de Headley Grange, Little Miss Fortune, cara B del single Can’t Get Enough i que no sortiria a l’àlbum o Superstar Woman que tampoc va formar part de l’àlbum Bad Company, Paul Rodgers sempre va tenir debilitat per aquest tema i finalment va gravar una nova versió de Superstar Woman pel seu àlbum en solitari Cut Loose (1983).

"Vam estar influenciats per gent com Jimi Hendrix, Cream i, en certa manera, els Beatles", explica Rodgers.  "Estàvem intentant tocar el que ens feia sentir bé i ens sortia  de dins. Crec que això és el que ens va donar la nostra identitat com a banda". Mick Ralphs diu que, "Hem intentat ser sempre naturals, tocàvem els nostres favorits de Soul i Blues als assaigs en lloc d'aprendre noves cançons. El meu guitarrista favorit, l'home que em va inspirar a tocar, era Steve Cropper. Suposo que volíem ser els MG's amb Otis Redding. Bàsicament, tocàvem com una banda de bar però aviat va quedar clar que els bars eren molt grans".  

Aprofitant les habilitats de màrqueting del seu manager, Bad Company va fer el seu debut oficial al Newcastle City Hall al març de 1974. La sorprenent resposta que van rebre dels fans i crítics al Regne Unit va impulsar la banda cap als Estats Units. "A Amèrica, recorda Rodgers, la resposta a Bad Company va ser aclaparadora, nit rere nit. Quan vam començar la gira, l'àlbum acabava d’aparèixer a les llistes. Tres mesos desprès érem número u. Ens van rebre amb els braços oberts". Als Estats Units, la popularitat de Bad Company es va disparar. Tot i que alguns fans havien reconegut la veu de Rodgers del tema All Right Now, la sorpresa per l’energia de la banda a l'escenari demostra que el públic no estava gens familiaritzat amb el treball de Free o Mott The Hoople. Les emissores de ràdio FM van devorar el seu disc debut, punxant-lo sense parar, Can’t Get Enough, Rock Steady, Bad Company, Ready For Love i Movin’ On, van entrar en la rotació dels temes més punxats. La veu emotiva i apassionada de Rodgers recordava a un dels seus ídols, Otis Redding, mentre la base de fans creixia ràpidament, augmentava la popularitat de la banda. 

Amb el crèdit que dona tenir un àlbum número u als Estats Units, Bad Company va tornar a Londres triomfant. "Al final de la nostra primera gira, els quatre vam ser convocats a la suite de Peter Grant", recorda Kirke. "Pensàvem que havíem fet alguna cosa malament. Tots vam anar a la seva habitació, arribant com en un col•legi. Peter va dir, escolteu nois, ha estat un Tour llarg i heu treballat de valent. Després va fer una pausa per donar més efecte dramàtic i vam pensar, què collons hem fet?. Va retirar un full que estava a terra i va dir, espero que n’hi hagi molts més en el futur. Els nostres àlbums d'or per les vendes de Bad Company eren allà”. 

Bad Company - Can’t Get Enough

Bad Company - Movin' On

Bad Company - Seagull

Bad Company - Bad Company

Straight Shooter (1975)
Animats per la resposta a l’àlbum Bad Company, la banda va contractar l'estudi mòbil de Ronnie Lane (Faces) i el va instal•lar al castell de Clearwell, a Gloucestershire, al setembre de 1974. "Aquest era un lloc interessant per gravar", afirma Rodgers. "El lloc, després de Headley Grange, era un antic castell encantat!”. Bad Company va continuar el seu èxit amb el llançament de l'àlbum Straight Shooter (1975), triple disc de platí, i que contenia la balada Feel Like Makin 'Love, que va ser nominada al Grammy. Paul explica que, "Vaig començar a escriure Feel Like Makin’ Love quan tenia 18 anys i sentia que necessitava una cosa extra. Quan la vaig tocar pel Mick, va afegir el gran riff de guitarra a la cançó, es quan vaig sentir que la cançó estava acabada". Altres cançons de l'àlbum, com Shooting Star, es van convertir en l’obertura dels concerts durant molt temps. Kirke diu, "Recordo que Paul cantava algunes de les estrofes d'aquesta cançó a l'aeroport mentre anàvem cap als Estats Units per començar la nostra segona gira, havia agafat la seva guitarra i estava jugant amb la cançó durant el vol". Rodgers afegeix, "Tot just començar a cantar la lletra, Johnny was a schoolboy...., vaig pensar, on he sentit?, llavors em va sorprendre que no l'havia sentit mai. Vaig agafar llapis i paper i vaig escriure les lletres i els acords. La cançó em va sortir de dins. De vegades, una cançó comença la vida al piano, la guitarra o fins i tot al baix, escolto tota l’estructura de la cançó al meu cap". Des de llavors, la gent m'ha preguntat si la cançó tractava sobre Paul Kossoff (ex guitarrista de Free). “En realitat, la cançó tracta sobre totes les víctimes de la música rock, perquè n’hi ha hagut masses". Mick Ralphs explica que, "Jo tendeixo a escriure cançons més senzilles, però creieu-me, és molt difícil escriure una cançó de rock senzilla a la guitarra que tingui alguna cosa especial sense sonar comú".

Esperat amb impaciència pels fans de la banda, Straight Shooter va consolidar un èxit internacional extraordinari, arribant al número tres tant a les llistes d'àlbums del Regne Unit com als Estats Units. L’excel•lent resposta a l'àlbum va accelerar la carrera de la banda i la seva posició com una de les atraccions en concert més populars del món. "El 1975, vam poder tornar i recórrer Amèrica com a caps de cartell, ha estat un any sorprenent", recordava Kirke.  

"Hi va haver una mica de pressió afegida a sobre nostre, érem els primers artistes que signava la discogràfica Swan Song Records de Led Zeppelin", afirma Rodgers. “Mai no vam fer concerts junts, però si que vam fer moltes jam, hi havia una relació de veritat entre les dues bandes". "No hi ha cap dubte que, sense Peter Grant, no hauríem aconseguit el nivell d'èxit que vam tenir", reconeix Ralphs. "Les seves idees i el seu poder eren essencials pel nostre status musical. Va ser un gran mànager i un home encantador". 

A finals de 1975, Paul Kossoff (ex guitarrista de Free) es va unir a Bad Company i als seus ex companys de Free, Paul Rodgers i Simon Kirke, per interpretar l'èxit de Free All Right Now durant dues nits. Bad Company va programar una gira per Anglaterra al costat de la nova banda de Kossoff, Back Street Crawler, per promocionar el nou àlbum de Bad Company, Run With The Pack. Va ser cancel•lada a causa de la mort de Paul Kossoff, el 19 de març de 1976 per problemes cardíacs relacionats amb la seva addicció a l’heroïna. 

Bad Company - Feel Like Making Love

Bad Company - Shooting Star

Bad Company - Good Lovin' Gone Bad

Run With The Pack (1976)
 
Run With The Pack (1976) va ser el tercer èxit i disc de platí consecutiu de la banda, alimentat per l'èxit del single Youngblood, una versió del clàssic dels Coasters, a més  dels singles, Honey Child, Sweet Li’l Sister i Run With The Pack. La banda es va reunir a Grasse, França al setembre de 1975 per començar a gravar l'àlbum. Immediatament després del seu llançament, es va disparar al número cinc, tant als Estats Units com al Regne Unit. Amb el crèdit que donen tres àlbums, l’ ingredient principal del gran èxit de la banda va ser la constant aportació de material original de primer nivell, tant de Paul Rodgers com de Mick Ralphs. "Sempre he pensat que era important que la banda tingués més d'un compositor", afirmava Rodgers. Rodgers va escriure Run With The Pack amb un acord de guitarra al cap des del principi. "Vaig escriure aquesta cançó al piano i quan la vaig tocar als nois els va agradar. En el meu cap, les cordes sempre eren una part de la cançó. Jimmy Horowitz va arribar a l'estudi i en va fer la valoració, portava una gravadora a la mà i mentre feia la pista, em preguntava com volia que sonessin les cordes de fons. Li vaig cantar la part que tenia al cap, se'n va anar i ho va escriure".

Bad Company - Honey Child

Bad Company - Run With The Pack

Burnin' Sky (1977), és considerat el més fluix dels primers quatre àlbums, només va tenir un single que va arribar a les llistes d’èxit, el que dóna títol a l'àlbum, Burnin' Sky. Tot i això va arribar a ser disc d’or. 

Bad Company - Burnin' Sky

Desolation Angels (1979)
Bad Company es va reunir als Ridge Farm Studios, a Surrey per gravar el magnífic Desolation Angels (1979). Rock 'n' Roll Fantasy obria l'àlbum i posava el to pel que havia de seguir. “Recordo entrar a l'estudi, Paul estava tocant aquest gran riff a la guitarra, tenia un divisor d'octava a la guitarra i el riff era genial. Vam gravar la cançó aquell mateix dia", recorda Kirke. "Volia escriure un himne que expressés els meus sentiments sobre el mon del rock 'n' roll, particularment que el rock 'n' roll era una il•lusió màgica de color, so i llum", explica Rodgers. Un altre dels aspectes destacats de l'àlbum va ser el tema country de Ralphs, Oh Atlanta. "Hem tingut bons moments a Atlanta i crec que es pot sentir una mica la influència del país en aquesta cançó". L'afinitat de la banda per la música country era evident al llarg de l’àlbum. Evil Wind n’és un bon exemple. “Era el somni de Paul travessant les prades americanes. Crec que Paul era un cowboy o un d'aquests caçadors de recompenses en una altra vida". 

Bad Company – Rock’n’ Roll Fantasy

Bad Company - Oh Atlanta

Però hi hauria un preu a pagar per tot aquest èxit. A finals dels 70, la banda no volia  tocar en grans estadis, al mateix temps, el seu manager Peter Grant va perdre interès per Bad Company i en la representació en general, després que el bateria de Led Zeppelin, John Bonham, morís el 25 de setembre de 1980. En paraules de Simon Kirke, “Peter era en definitiva la cola que ens va mantenir a tots units, i en la seva absència ens vam separar”. Segons Rodgers, "En aquell moment, va arribar un punt en què vaig sentir que la banda i els seus compromisos havien superat completament la meva vida. Vaig haver de tocar de peus a terra i passar algun temps veient com els meus fills creixien, ningú més tenia fills aleshores, no podien entendre el que vivia o sentia. Mai vaig deixar la música, vaig deixar la banda". Després del llançament de l'àlbum Rough Diamonds (1982), Rodgers va abandonar la banda per dedicar-se a la seva família i a la seva carrera en solitari, que li suposaria una nominació al Grammy. 

Ralphs recorda, "Mirant enrere, ens vam aturar en el moment adequat, Paul volia un descans i, la veritat, tots necessitàvem parar. Bad Company s'havia tornat més gran que tots i, per continuar, hauria destruït algú o alguna cosa. Des del punt de vista empresarial, no era correcte, però l’instint de Paul era absolutament correcte". 

 Al 1986, Ralphs i Kirke van ressuscitar el nom de Bad Company, reclutant l’ex cantant de Ted Nugent, Brian Howe. Van demanar permís per utilitzar el nom a Paul Rodgers que estava formant The Firm amb Jimmy Page de Led Zeppelin. "Em vaig sentir pressionat per deixar-los seguir utilitzant el nom, sentia que havien de formar una banda nova, amb un nom nou i escriure el seu propi catàleg de cançons". Precisament el que va fer Rodgers amb The Firm. "Però al final vaig acceptar, pensant que ho tirarien endavant amb integritat, em vaig equivocar". Durant el període de 1986 a 1992, aquesta versió de la banda va llançar quatre àlbums, Fame And Fortune (1986), l’icònica portada del nen fumant Dangerous Age (1988), el gran èxit de vendes i disc de platí Holy Water (1990) i Here Comes Trouble (1992). La banda va llançar dos àlbums més amb el nou cantant Robert Hart, Company Of Strangers (1995) i Stories Told & Untold (1996). Tot i que  musicalment els concerts eren impecables, res no podria substituir les composicions, la presència escènica i, per descomptat, la veu que Rodgers aportava a la banda. 


The Original Bad Company Anthology (1999)
Els fans i la crítica van començar a reclamar la reunió de la banda original, finalment, va arribar quan Rodgers es va trobar amb Ralphs i Burrell a Anglaterra per parlar del llançament d'una antologia de la banda. Rodgers va suggerir afegir 4 cançons noves i en va escriure dues, Hammer Of Love i Tracking Down A Runaway, mentre que Ralphs va escriure Hey Hey i Ain’t It Good. La tan esperada reunió es va fer realitat al 1999, amb una gira nord-americana de 30 concerts, tots sold out i molt aclamats per la crítica i els fans. També va sortir a la venda el mític doble CD, The Original Bad Company Anthology amb 33 cançons de la carrera de la banda original. Inclou sis cares B i Outtakes com Easy On My Soul i Whiskey Bottle que es van gravar durant les sessions del Straight Shooter, juntament amb una gravació alternativa de Do Right Woman que, segons Rodgers, va ser gravada en directe al voltant del foc, la versió d'estudi apareixeria a Run With The Pack. Un altre dels temes no publicats anteriorment és Smokin 45, una composició de Boz Burrell que es va gravar durant les sessions de Burnin 'Sky. A més dels quatre temes nous abans mencionats. 

Boz Burrell y Mick Ralphs deixarien la banda al 2000, Paul Rodgers i Simon Kirke continuarien amb Bad Company fins desprès de la gira de 2002, on de nou la banda passava a la inactivitat. 

A finals de 2004, després d'una aclamada actuació televisiva en directe, dos dels quatre integrants de Queen van proposar una col•laboració amb Rodgers, en la que aquest agafaria el rol de cantant per a una posterior gira europea. Rodgers es va unir al guitarrista Brian May i al bateria Roger Taylor (Freddie Mercury, havia mort al 1991, mentre que el baixista original, John Deacon, es va retirar de la indústria musical a finals dels 90), batejant la formació com Queen + Paul Rodgers, per una gira mundial al 2005 i 2006. La banda va deixar molt clar, fins i tot en el propi lloc web del guitarrista Brian May, "que Paul Rodgers giraria amb Queen, com Queen + Paul Rodgers, i no substituint en cap cas al desaparegut Freddie Mercury". El setembre de 2008 va sortir a la venda el primer (i únic) àlbum d'estudi d'aquesta formació titulat The Cosmos Rocks.


Queen + Paul Rodgers - Palau Sant Jordi Barcelona 22/10/2008
La veritat és que el que van a publicar els mitjans de comunicació, i les opinions d’alguns fans, especialment aquells mes puristes, va ser posar a caldo aquest invent de Queen + Paul Rodgers, el cas és que no m'interessa, em vaig a quedar nomes amb les meves sensacions personals. Sabia el que anava a veure i tenia ganes de veure-ho, pel que sembla hi havia gent que no, els comentaris de que sense Freddie Mercury allò era un karaoke flotaven a l’ambient. Evidentment que sense Freddie Mercury no és el mateix, però senyors, Freddie feia 17 anys que era mort!, que es pensaven veure?, a més de que havien deixat molt clar que eren Queen + Paul Rodgers. 

Queen i Paul Rodgers van demostrar que ni l'edat ni la mort de Freddie Mercury els van treure del rock més autèntic dels 70. La fórmula va ser senzilla i efectiva, un setlist de Greatest Hits de Queen, Bad Company i Free (en aquests dos últims casos, més curtet), a més dels millors temes del seu nou àlbum, The Cosmos Rock. Tot i això, pel que sembla, algú encara es va quedar pensant, però i Freddy? o qui és aquest de la barba que canta?. Error, Paul Rodgers potser que no sigui una estrella de la lluentor de Mercury, però és un dels millors cantants de la historia del rock i un frontman espectacular. El concert va arrencar amb una “tempesta còsmica” d’imatge i so per recordar a l'audiència que presentaven el nou àlbum en col•laboració amb Rodgers, The Cosmos Rocks. Hammer To Fall, del 1984, Tie Your Mother Down, de 1976, o Fat Bottomed Girls, de 1978, van donar pistes del que May i companyia venien a oferir, amanit del gran èxit dels 80, Another One Bites The Dust, o la indiscutible I Want To Break Free.

Paul Rodgers també va tenir el seu espai, en cantar en solitari amb la seva acústica Seagull i més endavant, Bad Company, de la banda que liderava.

Un dels moments més emotius va ser quan Brian May amb l’acústica de 12 cordes, es va asseure sol davant el públic i va interpretar la balada Love Of My Life. "Buenas tardes!, todo bien?", va preguntar el guitarrista, sempre en plena forma. "Quiero decir que es muy feliz para nosotros visitar otra vez el país de Catalunya”.

Era el seu moment, però el va voler compartir amb el seu molt bon amic Roger Taylor i el trio de músics que els acompanyen a la gira, per cantar a l’entregadíssim públic, 39, un tema que el guitarra va escriure al 1975 per l’àlbum A Night At The Opera.

Mentrestant, Paul Rodgers esperava darrere l'escenari per tornar amb Say It's Not True, després que Taylor cantés I'm In Love With My Car.

Després, la gran sorpresa, l'homenatge, a la gran pantalla de l'escenari apareixia Freddie Mercury, mentre May i la seva guitarra s'acostaven amb, Bijou i Last Horizon a la imatge d'un gran ull de qui va ser líder indiscutible dels Queen fins a la seva mort al 1991. Radio Gaga, Crazy Little Thing Called Love o The Show Must Go On, juntament amb la nova Cosmos Rocks i l'èxit dels Free de Rodgers, All Right Now, van precedir als clàssics que no podien faltar en una nit pel record, Bohemian Rhapsody i We Are The Champions. Poden dir el que vulguin, però a mi em va semblar sensacional, a més d’un respecte escrupolós a la figura de Freddie Mercury durant tot el concert. Aquí us deixo el concert sencer perquè pugueu veure que no es tracta d’un karaoke.

Queen + Paul Rodgers - Live in Santiago Chile 2008

Al 2009, Paul Rodgers va anunciar la fi de la col•laboració amb Queen, deixant clar que mai va ser una cosa permanent. Al mateix temps s’anunciava a la seva pagina web una nova reunió de Bad Company. Paul Rodgers, Simon Kirke i Mick Ralphs (Boz Burrell va morir el 21 de setembre de l'any 2006 d’un infart), arrancaven una gira un any després d'una única data de reunió que va tenir lloc el 8 d'agost de 2008 al Hard Rock Live de Hollywood amb tot sold out i que es va editar en DVD. Aquest és el concert sencer amb un setlist espectacular.

Bad Company - Live At Seminole Hard Rock 2008

Durant el 2010 i el 2011 van sortir a la venda dos discos en directe, recollits de les gires de la mateixa època. El 2013, Bad Company es va unir a Lynyrd Skynyrd en una gira conjunta per celebrar el 40 aniversari de la banda. L'any 2015 es van reeditar amb edicions de luxe els dos primers àlbums de la banda.