21
de gener
del
2018
Actualitzat
a les
11:33h
De Bagà, muntanya amunt, per la carretera de Gisclareny. Aquest és el camí, estret, nevat i malmès per la potassa (un mal necessari que arrasa els baixos dels cotxes), per on es podria arribar a la fi del món o, ben bé, al paradís. Ressegueixes el riu Bastareny i deixes enrere les zones d'esbarjo. El pi roig dona pas a la planura i la neu arriba. Aquest 2018, Gisclareny ha tornat a centrar totes les mirades, prenent el títol de municipi més petit de Catalunya a Sant Jaume de Frontanyà. Una bandera, però, que ja havia estat seva durant uns anys, recorden amb orgull els seus habitants. Ara, amb 27 persones empadronades al poble, dues menys que el 2017, Gisclareny torna a encapçalar aquest rànquing, que veuen més estètic que útil, si es parla de realitats.
La neu ha estat la protagonista durant els últims dies i ha tenyit de blanc el pessebre de gener. Arribar-hi no és fàcil, si aquesta és la situació, però els gisclarenyesos no es veuen, per caràcter o rutines, "pas" gens preocupats. Abans, però, cal remuntar el coll de l'Escriga, el punt més elevat d'aquest viatge, per trobar les primeres masies i cases rurals que en els dies assolellats ressegueixen l'horitzó d'un Pedraforca immens. Neu, neu i més neu. Gisclareny és un municipi del Berguedà de 36,5 km2, a una altitud de 1.340 metres i unes condicions climatològiques dures. Al segle XVIII va aconseguir tenir mig miler d'habitants, tot i que la població va anar disminuint de manera forçada durant els següents 100 anys i, altra vegada, a partir de mitjans del segle XX.
Avui dia, el poble viu descentralitzat, amb un petit nucli que enfila el turó i diverses masies i cases d'agroturisme que es guanyen la vida arran de la necessitat, gairebé mèdica per a alguns, de respirar aire pur i desconnectar del rogit de la metròpolis. Encara que costi de creure, llegeix un monument a pocs metres del consistori, a Gisclareny va haver-hi 300 cases habitades, quatre castells, sis ponts, una quinzena d'esglésies romàniques, sis molins, dues serradores, quatre hostals, una farga i una teuleria. A més, els seus habitants podien descansar eternament en un dels sis cementiris. Res més lluny de la realitat actual.
La proximitat del món rural
L'Albert és el nen més petit del poble. Té tres anys i mig, i juga amb la neu que s'acumula davant de casa. A Gisclareny no hi viu gaire gent durant la setmana, explica el seu pare, i tothom fa una mica de tot. L'alcalde, Joan Tor, per exemple, decideix agafar la màquina llevaneus. Segons explica a NacióBerguedà, la persona qui normalment la condueix està de baixa, però això no importa. Qui no es veuria en cor de conduir-ne una per carreteres nevades i camins gelats?
L'activitat econòmica del municipi és el turisme. Hi ha dos restaurants repartits en el terme i diverses cases rurals. Cal Misèria i Rústic Vilella són masies que poden oferir aquests serveis, expliquen. Més enllà d'aquí, i malgrat la poca gent que viu entre setmana al poble, el món rural aporta proximitat, caliu i, si esquives el bri de la desconfiança inicial, altes dosis de familiaritat.
Pocs canvis, després del títol
L'alcalde coincideix amb els veïns que la proclamació no ha significat grans canvis. Ni més gent, ni més turisme, ni tampoc gaires curiosos, més enllà dels periodistes que s'interessen per aquesta nova titularitat. Sigui com sigui, però, "sempre està bé ser el primer d'algo a la vida", destaca la gent del poble, i el fet els fa gràcia, tot i que no els motius: "Ara s'ha tornat a morir gent".
De fet, tal com ja va informar aquest diari, Tor considerava que la situació demogràfica del poble era "preocupant" i, davant d'això, calia "tenir paciència i intentar que tornin a pujar habitants". "És difícil, quan la gent mor, que en vingui de nova", apuntava, i també descartava portar a terme accions per atraure població, com sí que han fet altres municipis del país.
La porta, però, no es tanca, i Gisclareny està determinat a aprofitar la seva diferència per millorar la qualitat de vida dels seus habitants, aprofitant el turisme, la ruralitat i la seva actitud autèntica. De vistes especatulars, quan la neu i el temps deixen veure el paisatge, el poble es presenta a Catalunya i es vesteix amb les gales d'hivern. El blanc tenyeix cases i boscos, i el Pedraforca es difumina en l'horitzó. El municipi es presenta tal com és. Demà, potser, sortirà el sol.
La neu ha estat la protagonista durant els últims dies i ha tenyit de blanc el pessebre de gener. Arribar-hi no és fàcil, si aquesta és la situació, però els gisclarenyesos no es veuen, per caràcter o rutines, "pas" gens preocupats. Abans, però, cal remuntar el coll de l'Escriga, el punt més elevat d'aquest viatge, per trobar les primeres masies i cases rurals que en els dies assolellats ressegueixen l'horitzó d'un Pedraforca immens. Neu, neu i més neu. Gisclareny és un municipi del Berguedà de 36,5 km2, a una altitud de 1.340 metres i unes condicions climatològiques dures. Al segle XVIII va aconseguir tenir mig miler d'habitants, tot i que la població va anar disminuint de manera forçada durant els següents 100 anys i, altra vegada, a partir de mitjans del segle XX.
Vistes des de Gisclareny, el municipi més petit de Catalunya. Foto: Aida Morales
Avui dia, el poble viu descentralitzat, amb un petit nucli que enfila el turó i diverses masies i cases d'agroturisme que es guanyen la vida arran de la necessitat, gairebé mèdica per a alguns, de respirar aire pur i desconnectar del rogit de la metròpolis. Encara que costi de creure, llegeix un monument a pocs metres del consistori, a Gisclareny va haver-hi 300 cases habitades, quatre castells, sis ponts, una quinzena d'esglésies romàniques, sis molins, dues serradores, quatre hostals, una farga i una teuleria. A més, els seus habitants podien descansar eternament en un dels sis cementiris. Res més lluny de la realitat actual.
La proximitat del món rural
L'Albert és el nen més petit del poble. Té tres anys i mig, i juga amb la neu que s'acumula davant de casa. A Gisclareny no hi viu gaire gent durant la setmana, explica el seu pare, i tothom fa una mica de tot. L'alcalde, Joan Tor, per exemple, decideix agafar la màquina llevaneus. Segons explica a NacióBerguedà, la persona qui normalment la condueix està de baixa, però això no importa. Qui no es veuria en cor de conduir-ne una per carreteres nevades i camins gelats?
Un dels veïns de Gisclareny, amb l'Albert, el nen més petit del poble. Foto: Aida Morales
L'activitat econòmica del municipi és el turisme. Hi ha dos restaurants repartits en el terme i diverses cases rurals. Cal Misèria i Rústic Vilella són masies que poden oferir aquests serveis, expliquen. Més enllà d'aquí, i malgrat la poca gent que viu entre setmana al poble, el món rural aporta proximitat, caliu i, si esquives el bri de la desconfiança inicial, altes dosis de familiaritat.
La màquina llevaneus que neteja la carretera d'accés fins a Gisclareny. Foto: Aida Morales
Pocs canvis, després del títol
L'alcalde coincideix amb els veïns que la proclamació no ha significat grans canvis. Ni més gent, ni més turisme, ni tampoc gaires curiosos, més enllà dels periodistes que s'interessen per aquesta nova titularitat. Sigui com sigui, però, "sempre està bé ser el primer d'algo a la vida", destaca la gent del poble, i el fet els fa gràcia, tot i que no els motius: "Ara s'ha tornat a morir gent".
De fet, tal com ja va informar aquest diari, Tor considerava que la situació demogràfica del poble era "preocupant" i, davant d'això, calia "tenir paciència i intentar que tornin a pujar habitants". "És difícil, quan la gent mor, que en vingui de nova", apuntava, i també descartava portar a terme accions per atraure població, com sí que han fet altres municipis del país.
La porta, però, no es tanca, i Gisclareny està determinat a aprofitar la seva diferència per millorar la qualitat de vida dels seus habitants, aprofitant el turisme, la ruralitat i la seva actitud autèntica. De vistes especatulars, quan la neu i el temps deixen veure el paisatge, el poble es presenta a Catalunya i es vesteix amb les gales d'hivern. El blanc tenyeix cases i boscos, i el Pedraforca es difumina en l'horitzó. El municipi es presenta tal com és. Demà, potser, sortirà el sol.
Turistes visiten Gisclareny, el municipi més petit de Catalunya. Foto: Aida Morales