16
de gener
del
2018
Actualitzat
a les
10:42h
Va esternudar, tan discretament com va poder, dins l’enèsim mocador del dia, i es va eixugar el nas. Distreta per la congestió, no va percebre la presència que, des de feia uns segons, l'observava just al seu darrere, i va estremir-se quan va notar el tacte d’una mà ferma damunt l'espatlla. Tremolosa, es va girar cap a la persona que l’acabava de tocar per l’esquena i no va poder evitar enrojolar-se com una adolescent quan va veure la corbata vermella. Es va posar dreta, entrebancadament, nerviosa, notant com la mitja de la cama esquerra se li enganxava amb la superfície rugosa del banc on seia i una carrera inevitable agafava embranzida darrere el genoll. Res de tot allò que havia pensat i, fins i tot, escrit i assajat per a l'ocasió, li va venir en aquell moment al cap. S'havia quedat en blanc i... Va estirar la mà i va intentar dissimular l'embarbussament que li va sobrevenir quan va provar de presentar-se (quin ridícul, pensava).
-Son la Sòquia... Sóc la Sònia... Hola... Perdó... La...
-Jo sóc l'Enric -va somriure-li ell.
L'home li va estrènyer vigorosament l'encaixada i va acotar la cara per fer-li dos petons. Paralitzada per la seva timidesa, va parar les galtes incapaç de fer cap gest. Van quedar palplantats un moment l’un davant de l’altre, fins que ell va prendre la iniciativa.
-Encantat de conèixer-te.
I ella, buscant-se inconscientment amb les mans el fulard vermell que duia al coll, li va respondre amb una altra pregunta.
-Com estàs?
-Jo molt bé. Però veig que tu encara estàs millor.
Una taquicàrdia irrefrenable li va atacar la respiració i va semblar-li, només a ella, que estava a punt d'ofegar-se. Definitivament, la idea de l'agència no havia estat una bona idea. Ella no estava feta per tenir parella. No podia! L'angoixa que l'apropament d'un home li provocava era tan desmesurada, que no compensava ni de bon tros una hipotètica relació.
- ... -no va saber què respondre-li.
-Vols que anem a donar un tomb? Els jardins de les Tuilleries estan preciosos amb aquesta llum de tarda. O prefereixes anar a prendre alguna cosa? -l'Enric era un home decidit.
La Sònia estava petrificada.
-Sóc com t'esperaves? -va continuar ell.
El plor oportú d'un nadó que tenia gana i reclamava a la seva mare des de dins del cotxet, uns metres més enllà d'on eren ells, va trencar la dinàmica d'aquella conversa a una sola veu i ella va recuperar, una mica, la cadència de la seva respiració. Va aixecar la mirada de terra i va veure com ell somreia mirant aquella mare que agafava el seu tresor a coll, s'asseia en un altre dels bancs i es descordava la brusa per donar el pit al jove afamat.
La Sònia es va carregar de coratge i li va preguntar:
-Tens fills?
Ell va retornar l’atenció cap a la seva cita i, amb un punt de malenconia, va contestar:
-Esclar.
-Anem a passejar? -va decidir-se finalment ella.
-El que no sé és si tinc néts -va enfilar ell.
La Sònia, al seu costat però a una prudencial distància, va tornar a escollir el silenci per rèplica, obligant l'Enric a seguir portant la conversa.
-Tinc una filla. Una filla que no he vist mai més des que va néixer. És una història trista -la va mirar de reüll-. La veritat és que no me'n sento orgullós i que és una decisió que m'ha turmentat tota la vida, però que tornaria a prendre.
-De vegades... -es va forçar a intervenir ella.
-No sóc una bona persona, hauria estat perniciós per a la nena i vaig marxar.
La Sònia es va aturar. Quelcom inesperat se li havia despertat en aquell racó del cervell on dormen les misèries més íntimes i les cames es van inhibir de la seva funció principal.
-Jo... -va voler dir.
-Tu ets molt jove -va tallar-la ell- i hi ha coses que no les entendries.
Les seves ombres de tarda es projectaven infinites, paral·leles als marges del camí.
-Pot... Potser et sorprendria -es va sorprendre dient ella mateixa.
-Doncs fes-ho -la va desafiar ell amb un somriure trapella que amagava encara més l'edat que havia de tenir, si ja podia tenir néts.
La Sònia va recuperar la marxa i es va escapar un pas per davant d'aquell home que no coneixia, que maleïa haver d’estar coneixent, però que cada minut que passava més li interessava de conèixer. Fugia d'ell, perquè no podia fugir d'ella, i s'odiava. S'odiava, sí. Sorprendre'l? Si no fos per la seva refotuda inseguretat, la seva refotuda vergonya i la seva refotuda i refotuda història, i tant que el sorprendria a aquell avi presumptuós de cabells oportunament grisos i cara de nen entremaliat.
Amb dues camades, l'Enric es va tornar a posar a la seva alçada, però no va dir res. Caminava al seu costat, amb les mans agafades a l'esquena, mirant-la de tant en tant amb aquell somriure de suficiència que només havia perdut quan havia parlat de la seva filla. Va pensar-hi, i aquesta reflexió la va fer reaccionar. Es va sobreposar una mica, va aixecar el cap, va inspirar profundament i va decidir ser més forta agafant-se allà on ell era més feble. De fet, no tenia ni ganes ni intenció de fer mal a aquell desconegut de la corbata vermella, ans al contrari; sinó, per què coi s'havia posat ella el seu fulard vermell? Però el sentiment d'inferioritat torna mesquines les persones i, molt sovint, només se senten gratificades quan als altres els van malament les coses.
-Parla'm de la teva filla -va etzibar-li ella amb tota la naturalitat que va ser capaç d'impostar.
-Precisament d'això parlàvem - va desconcertar-la ell, obviant absolutament l'escomesa.
I la Sònia va tornar a esternudar.
(CONTINUARÀ...)
-Son la Sòquia... Sóc la Sònia... Hola... Perdó... La...
-Jo sóc l'Enric -va somriure-li ell.
L'home li va estrènyer vigorosament l'encaixada i va acotar la cara per fer-li dos petons. Paralitzada per la seva timidesa, va parar les galtes incapaç de fer cap gest. Van quedar palplantats un moment l’un davant de l’altre, fins que ell va prendre la iniciativa.
-Encantat de conèixer-te.
I ella, buscant-se inconscientment amb les mans el fulard vermell que duia al coll, li va respondre amb una altra pregunta.
-Com estàs?
-Jo molt bé. Però veig que tu encara estàs millor.
Una taquicàrdia irrefrenable li va atacar la respiració i va semblar-li, només a ella, que estava a punt d'ofegar-se. Definitivament, la idea de l'agència no havia estat una bona idea. Ella no estava feta per tenir parella. No podia! L'angoixa que l'apropament d'un home li provocava era tan desmesurada, que no compensava ni de bon tros una hipotètica relació.
- ... -no va saber què respondre-li.
-Vols que anem a donar un tomb? Els jardins de les Tuilleries estan preciosos amb aquesta llum de tarda. O prefereixes anar a prendre alguna cosa? -l'Enric era un home decidit.
La Sònia estava petrificada.
-Sóc com t'esperaves? -va continuar ell.
El plor oportú d'un nadó que tenia gana i reclamava a la seva mare des de dins del cotxet, uns metres més enllà d'on eren ells, va trencar la dinàmica d'aquella conversa a una sola veu i ella va recuperar, una mica, la cadència de la seva respiració. Va aixecar la mirada de terra i va veure com ell somreia mirant aquella mare que agafava el seu tresor a coll, s'asseia en un altre dels bancs i es descordava la brusa per donar el pit al jove afamat.
La Sònia es va carregar de coratge i li va preguntar:
-Tens fills?
Ell va retornar l’atenció cap a la seva cita i, amb un punt de malenconia, va contestar:
-Esclar.
-Anem a passejar? -va decidir-se finalment ella.
-El que no sé és si tinc néts -va enfilar ell.
La Sònia, al seu costat però a una prudencial distància, va tornar a escollir el silenci per rèplica, obligant l'Enric a seguir portant la conversa.
-Tinc una filla. Una filla que no he vist mai més des que va néixer. És una història trista -la va mirar de reüll-. La veritat és que no me'n sento orgullós i que és una decisió que m'ha turmentat tota la vida, però que tornaria a prendre.
-De vegades... -es va forçar a intervenir ella.
-No sóc una bona persona, hauria estat perniciós per a la nena i vaig marxar.
La Sònia es va aturar. Quelcom inesperat se li havia despertat en aquell racó del cervell on dormen les misèries més íntimes i les cames es van inhibir de la seva funció principal.
-Jo... -va voler dir.
-Tu ets molt jove -va tallar-la ell- i hi ha coses que no les entendries.
Les seves ombres de tarda es projectaven infinites, paral·leles als marges del camí.
-Pot... Potser et sorprendria -es va sorprendre dient ella mateixa.
-Doncs fes-ho -la va desafiar ell amb un somriure trapella que amagava encara més l'edat que havia de tenir, si ja podia tenir néts.
La Sònia va recuperar la marxa i es va escapar un pas per davant d'aquell home que no coneixia, que maleïa haver d’estar coneixent, però que cada minut que passava més li interessava de conèixer. Fugia d'ell, perquè no podia fugir d'ella, i s'odiava. S'odiava, sí. Sorprendre'l? Si no fos per la seva refotuda inseguretat, la seva refotuda vergonya i la seva refotuda i refotuda història, i tant que el sorprendria a aquell avi presumptuós de cabells oportunament grisos i cara de nen entremaliat.
Amb dues camades, l'Enric es va tornar a posar a la seva alçada, però no va dir res. Caminava al seu costat, amb les mans agafades a l'esquena, mirant-la de tant en tant amb aquell somriure de suficiència que només havia perdut quan havia parlat de la seva filla. Va pensar-hi, i aquesta reflexió la va fer reaccionar. Es va sobreposar una mica, va aixecar el cap, va inspirar profundament i va decidir ser més forta agafant-se allà on ell era més feble. De fet, no tenia ni ganes ni intenció de fer mal a aquell desconegut de la corbata vermella, ans al contrari; sinó, per què coi s'havia posat ella el seu fulard vermell? Però el sentiment d'inferioritat torna mesquines les persones i, molt sovint, només se senten gratificades quan als altres els van malament les coses.
-Parla'm de la teva filla -va etzibar-li ella amb tota la naturalitat que va ser capaç d'impostar.
-Precisament d'això parlàvem - va desconcertar-la ell, obviant absolutament l'escomesa.
I la Sònia va tornar a esternudar.
(CONTINUARÀ...)
X.jpg) avier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga. |
 Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”. |