Especial de Nadal: Il·lustracions de Sergi Montaner amb relat i música

| 19/12/2017 a les 17:10h
Especial: It's only rock & roll
Arxivat a: It's only rock & roll
Imatge il·lustrativa
Aquesta notícia es va publicar originalment el 19/12/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El Sergi Montaner, “Teti”, és un ARTISTA, amb majúscules, un dibuixant excepcional a més d’un amic. La raó d’aquest Especial de Nadal ve d’un dia (no fa gaire) que el Teti em diu, ei Pep, tinc un dibuix del Nick Cave que si un dia en fas un article te’l passo. El volia fer però Nick Cave és un artista “complicat”, el conec més o menys però no l’he seguit massa. Em sabia greu de no poder correspondre a l’oferiment del Teti i li vaig dir, però em va comentar que en tenia uns quants més, aleshores és quan surt la idea de fer aquest especial. Posem els teus dibuixos i els complementem amb la musica de cadascun d’ells, com ho veus?. Ens va semblar que podria ser guai i aquí ho tenim. Així que, moltíssimes gracies Teti per la teva col•laboració.
Als que us mirareu l’article, espero que els dibuixos us agradin tant com m’han agradat a mi, i enviar-vos els millors desitjos per aquestes festes, Bon Nadal i Bon Any. Salut i rock’n’roll.      

Nick Cave
 


Estrella del rock, novel•lista, guionista i predicador, Nick Cave, és un gran creador, així s'ha obstinat a mostrar-se al món al llarg de més de 40 anys de carrera. Ningú posa en dubte que és història viva de la música després de més de 35 àlbums amb diferents formacions, principalment amb Nick Cave & The Bad Seeds, encara que tot s’ha de dir, amb certa dosi de mitomania. En la seva carrera es dóna una espècie d'evolució intel•lectual, és Nicholas Edward Cave i després hi ha Nick Cave. Sempre ha sabut vendre molt bé el segon, tot i que hi ha coses que li han pesat, quan poses l'accent com per exemple als 80 en l’addicció a l'heroïna, i després vols desempallegar-te d'això és complicat. A mitjan dels 90 va fer un canvi i va voler desfer-se d'aquesta imatge. El que va fer, perquè és molt llest, és concedir entrevistes en museus, perquè no el veiessin com un ionqui. Anava mudat amb americana i responia a les preguntes en una cafeteria o mentre passejava, per vendre's com alta cultura.

Sens dubte, no hi ha millor manera de descobrir a Nick Cave que escoltar-lo, però pels qui no coneixem a fons la seva obra, la tasca no és tan fàcil com sembla. Mentre hi ha artistes que tenen una carrera més o menys compacte d’estil, la de Nick Cave es trenca a mitjan dels 90, moment en què aparca la seva vena més rockera i macarra per centrar-se en les balades i les cançons classicistes.

Per entendre millor les obsessions de Nick Cave és imprescindible saber d’on ve, Nicholas Edward Cave va néixer a un poble petit d'Austràlia al 1957, fill d'una bibliotecària i un professor de literatura. Tots dos eren anglicans i van donar als seus fills una estricta educació religiosa que amb el temps estaria present en tota l'obra de Cave. Poc després, la família es va traslladar a Wangaratta, un altre poble petit de l’Austràlia profunda i rural, i que Nick Cave no només odiava, sinó que li ha servit per ambientar bona part de les seves cançons i fins i tot un llibre, en realitat la seva influència ve del que va viure durant la seva infància i adolescència. De fet, Cave no va trepitjar la gran ciutat fins a 1970, any en què es va traslladar a Melbourne a estudiar. 

La vida de Nick Cave va donar un tomb amb la mort del seu pare en un accident de cotxe mentre Cave passava la nit a la garjola (una de tantes, que sempre acabaven  amb la seva mare anant a pagar la fiança, igual que aquell dia). Nick Cave, que només tenia 19 anys, explicava al 1999 que la notícia va crear en la seva vida “un buit, un espai en el que les paraules van començar a fluir, a reunir-se i a trobar un propòsit. La mort del meu pare, va ser l'experiència traumàtica que va deixar el buit que Déu havia d'omplir. Tots tenim la necessitat de crear i el dolor és una força creativa”. És aquesta pèrdua, el fil conductor de bona part de les seves cançons, i no només la seva mort, sinó la seva relació amb ell (que en els últims anys estava força deteriorada), les seves maneres tant diferents de viure (sempre havia dit que no volia acabar sent com ell) i  per descomptat, aquesta obsessió amb la religió, la culpa i la redempció que envolta tota la seva obra.

Nick Cave & The Bad Seeds - Lay Me Low


Nick Cave & The Bad Seeds - Jubilee Street


Nick Cave & The Bad Seeds - Into My Arms



Feist
 

Feist és el nom artístic de Leslie Feist i va ser una nena prodigi. Ara, amb només 41 anys, ja en porta 26 al món de la música i, al 1991, després de guanyar un concurs amb la seva banda adolescent de Punk, van fer de teloners ni més ni menys que pels Ramones. Degut a la seva manera de cantar gairebé perd la veu i va haver d'estar “muda” una bona temporada per poder recuperar-la. Després va formar part de Broken Social Scene, una banda canadenca semi desconeguda que fa un Pop tipus Arcade Fire. A finals dels 90, va començar la seva carrera en solitari, el seu currículum no ha parat de créixer i avui dia té col•laboracions i aparicions amb gent molt important de l'escena Indie internacional com Wilco, entre d’altres.

Els que no som seguidors de la canadenca, probablement la situem pel tema 1234, un anunci comercial del iPod Nano, però és molt curiós el fet que Feist sigui alguna cosa molt diferent a aquest tema, és una artista conceptual. Diuen els fans que escoltar a Feist en directe és tota una experiència, perquè estructura els seus concerts de manera molt artística, en el que cada cançó és una història que es complementa amb imatges abstractes i sons de l'entorn. El seu terreny sònic és molt personal, sentit i sofisticat, uneix arrels Folk amb Indie Rock, Jazz i Blues. Feist  explica que "La teva vida és una pel•lícula, i li poses la música amb el que escoltes, i en el meu cas, amb el que escric o canto".

Feist - One Evening


Feist & Constantines - Islands In The Stream (Bee Gees Cover)



Chet Baker & Miles Davis 
 
 

Pocs genis de la música han deixat, a més d'una gran obra, una vida de pel•lícula. Sempre vorejant l'abisme, Miles Davis i Chet Baker, tan diferents musicalment, van portar vides molt semblants, intenses, trencades i marcades per la droga. Amb prou feines es van creuar unes paraules, però van compartir músics i escenari. Aquella nit del 13 de setembre de 1953, al Club Lighthouse de Los Angeles, dos genis del Jazz van crear un disc llegendari, Chet Baker & The Lighthouse All Stars  - Witch Doctor, fusió de la seva part amb la que va interpretar Davis, Miles Davis & The Lighthouse All Stars - At Last!. L'únic que va aconseguir ajuntar a Miles Davis i Chet Baker, dos dels millors trompetistes de la història.

La realitat però, és que mai van arribar a estar junts a sobre d’aquell escenari, primer va ser el torn de Baker, el trompetista blanc, guaperes i d'aires melancòlics, més tard, el de Davis, la llegenda extravagant. Mai havien tingut una relació fluïda, al parer de Davis,  Baker que havia après molt i copiat alguna cosa d'ell, no era un músic seriós. Potser no eren íntims amics, però tenien moltes més coses en comú del que pensaven. A part de la seva habilitat per arrancar notes de la trompeta, compartien existències turmentades, addiccions vàries, una increïble facilitat per ficar-se en embolics i una perillosa tendència a l'autodestrucció. I ara, Miles Davis i Chet Baker tenen una cosa més en comú. Hollywood va fer un biopic dels dos, amb Born To Be Blue, Ethan Hawke es fica a la pell de Baker, i a Miles Ahead, Don Cheadle ho fa amb Miles Davis.

El James Dean del Jazz, Chet Baker (Oklahoma, 1929), malgrat la seva merescuda reputació d'ànima rebel i torturada, va començar cantant al cor de l’església, el seu pare era guitarrista professional i tot i que la seva mare treballava a una fàbrica de perfums, també era una pianista talentosa. Com que el trombó que el seu pare li va intentar ensenyar a tocar era massa pesat, quan va complir 11 anys li van regalar una trompeta. Va ser amor a primera vista. A les tardes s'asseia amb la seva mare al porxo de casa a escoltar la ràdio per memoritzar les cançons i després tocar-les. Va deixar l’ institut abans d'hora i es va allistar a l'exèrcit. Amb prou feines va durar sis mesos a Alemanya. Després el van destinar a Sant Francisco. Aviat va començar a freqüentar més els clubs de Jazz de la ciutat que la base militar i va deixar l'exèrcit per convertir-se en músic professional. Un parell d'anys més tard, en una audició, el gran Charlie Parker el va escoltar i el va contractar d’acompanyant per una de les seves gires. Amb la benedicció de Parker, totes les portes del Jazz se li van començar a obrir. Gerry Mulligan el va convidar a unir-se al seu cèlebre quartet i, de la nit al dia, Baker es va convertir en un petit fenomen, era un blanc en un món de negres i un guaperes al que van batejar com el James Dean del Jazz pel seu posat de tipus rebel i incomprès.

Va rebre molts premis (com trompetista, però també com cantant), va formar un quartet amb el seu nom i va tocar amb totes les glòries vives del Jazz. Complia, a més, amb els requisits de les estrelles de l'època, li agradava conduir cotxes de luxe i seduir a les dones. Fins i tot va rebutjar un suculent contracte de Hollywood, preferia ser músic, viure a la carretera. Es va passar la vida col•locat. Va començar a punxar-se heroïna a finals dels 50 i la seva addicció el va anar consumint a poc a poc durant la dècada dels 60. Entrava i sortia de la presó per delictes menors, es venia els seus instruments per comprar la dosi, portava una vida caòtica i era incapaç d'assumir compromisos musicals o d'acceptar ofertes irrebutjables d'algunes discogràfiques. Els seus hàbits cada vegada eren més nocius, va acabar consumint speedball, una barreja explosiva d'heroïna i cocaïna. La cantant Ruth Young, que va compartir deu anys amb Chet Baker, el va definir així, “Era arrogant, un estúpid neuròtic, dependent de qualsevol cosa. I no em refereixo nomes a l'heroïna”. Va estar casat tres vegades i va tenir quatre fills (tres amb l'actriu Carol Baker), però la família mai va ser una de les seves prioritats.

Al 1966, Baker va rebre una forta pallissa en la que li van destrossar la mandíbula 
i pràcticament el van deixar sense dents. Segons la seva versió, va ser una banda que l’havia intentar robar, però l’acarnissament amb la boca, amb la que es guanyava la vida, indica que podria tractar-se més aviat d'una revenja. Les ferides a la boca i a la dentadura van afectar greument a la seva manera de bufar, va estar uns anys sense poder tocar la trompeta i va desaparèixer. Alguns fins i tot el donaven per mort, però Baker va aprendre a tocar la trompeta de nou i després de reconstruir-se la boca i de rebre tractament amb metadona (tot i que mai va deixar les drogues) es va instal•lar a Nova York on va començar a fer petits concerts i a gravar discos amb discogràfiques modestes. Va passar l'última dècada de la seva vida a Europa, on gravava discos minoritaris que la crítica rebia apassionadament. Al maig de 1988, Baker va caure per la finestra de la seva habitació en un cèntric hotel d’Amsterdam. Estava col•locat. Va consumir cocaïna i heroïna fins a l'últim dia de la seva vida, moria als 58 anys.
 


Miles Davis, el geni inimitable, amb prou feines va sobreviure a Baker tres anys. Havia crescut en una família acomodada de Saint Louis, la seva mare era mestra i el seu pare dentista, quan Davis va complir 13 anys li van regalar la seva primera trompeta i van aconseguir que un músic de Jazz local li ensenyés a tocar les seves primeres notes. Era obvi que tenia un talent natural pel instrument, amb 16 anys va començar a tocar en clubs locals i amb 17, quan la banda de Billy Eckstine va arribar a la ciutat (amb Charlie Parker al saxo), Davis va aconseguir ocupar la vacant de tercer trompeta. L'experiència li va obrir els ulls i va decidir marxar a Nova York, estudiava música clàssica a la prestigiosa escola Juilliard al matí i tocava Jazz als clubs de Harlem a la nit. Aviat va deixar l'escola i es va unir a la banda de Parker de manera fixa. El seu talent per arrencar nous sons de la trompeta era extraordinari.

No toquis el que ja existeix”, solia dir per resumir la seva filosofia. Li agradaven 
els reptes i l’obsessionava trobar nous estils, i de pas, re definir el Jazz en l'intent. “Vaig canviar el destí de la música cinc o sis vegades”, va arribar a escriure en una ocasió. Mai va ser un paio modest, però tampoc enganyava. Li interessava qualsevol tipus de música i qualsevol tipus de fusió, des del Pop (va col•laborar amb Prince) o la música Àrab, Hindú o el Flamenc. No es casava amb ningú, a l'època del Black Power, contractava músics blancs, però també brasilers, hindús o àrabs.

Però tot el que tenia de geni musical ho tenia de conflictiu. Podia ser cruel i brutal, sobretot amb les dones, es va casar tres vegades, amb la ballarina Frances Taylor, qui va confessar que de vegades havia patit per la seva vida durant el matrimoni, amb la cantant Betty Mabry i amb l'actriu Cicely Tyson, va signar tres divorcis. A l'escenari també era arrogant, capaç de donar-li l'esquena al públic durant una actuació o marxar  enmig del concert sense dir paraula o donar explicació. Tot i que era una persona  culte, de vegades es comportava com un petit gàngster, li agradava passejar-se amb una pistola a la cintura, fer-se el xulo amb el seu Ferrari o el Lamborghini i  un do especial per ficar-se en problemes, normalment relacionats amb les drogues. Encara que als anys 50 va aconseguir desenganxar-se de l'heroïna, sempre va arrossegar una personalitat d'addicte.

Als anys 70, Davis es va agafar un descans del món i es va submergir en les drogues. Es va tancar i amb prou feines sortia del seu apartament del West Side de Nova York, estava esgotat física i creativament. Sempre havia tingut una salut feble, havia patit de pòlips a les cordes vocals, diabetis, problemes cardíacs i fins i tot va arribar a trencar-se els dos malucs. No va tornar fins a finals de la dècada, quan un cop desintoxicat va començar a experimentar amb el Funk, l’Àcid Jazz i a buscar, una vegada més, un so nou mentre pintava quadres molt cotitzats. Durant anys va córrer el rumor que patia sida, cosa que ell sempre va negar. Després d'ingressar en un hospital de Los Angeles a causa d'una pneumònia, Davis va patir una aturada cardíaca quan es resistia a rebre  tractament mèdic. Després de dies en coma, Miles Davis moria el 28 de setembre de 1991. Tenia 65 anys.
Chet Baker i Miles Davis van ser coetanis, uns genis d'aquella trompeta que els seus pares els van regalar pel seu aniversari, personatges torturats i conflictius que van desaparèixer entre les seves addiccions i van marxar massa aviat. 

Miles Davis - So What


Miles Davis - It Never Entered My Mind


Chet Baker - It Never Entered My Mind


Chet Baker - Every Time We Say Goodbye



Bryan Ferry 

És l'estrella del rock que va inventar l'estètica dandi i va ensenyar a vestir-se als músics dels 80. La reina Isabel II el va nomenar cavaller de l'Imperi Britànic, però qualsevol juraria que ja va néixer amb el títol. Planta de cavaller, refinament pels quatre costats i vestimenta impecable. Una estrella del rock, però no de les que destrossen les habitacions dels hotels, Bryan Ferry és dels que prefereix re decorar-les. “Sóc un apassionat del disseny d'interiors, encara que estic molt allunyat del minimalisme”. Amb el seu exquisit sentit del gust, encara ara, es vesteix a Anderson & Sheppard, una sastreria tradicional que porta més de 100 anys al barri de Savile Row. “És un treball artesà que no s’hauria de perdre”, confessa, era inevitable que els New Romantics dels 80 l’escollissin el seu símbol de l'elegància.

A més de les seves cançons, els conceptes estilístics de la seva banda i els seus en solitari s'han convertit en una de les aportacions interessants a la història de la música. Ferry va estudiar Art a la Universitat de Newcastle, quan va fundar Roxy Music, amb un anunci al Melody Maker com manava la tradició, no nomes es va posar al davant de la banda en el sentit musical, també es va encarregar del vestuari, el maquillatge i de les impactants portades dels seus discos. “És encantador recordar com ens ho muntàvem llavors, no teníem diners, ni un equip de disseny ni res del que es té ara. Els nostres principals recursos eren la imaginació i els materials barats. Ho fèiem tot nosaltres, ja fos compondre cançons o fer-nos la roba”

La primera vegada que Roxy Music va aparèixer per televisió (interpretant Virginia Plain al programa de la BBC Top Of The Pops al 1972) la banda semblava com una visió procedent d'un altre planeta. Bryan Ferry recorda que “En aquell temps tothom portava samarretes i texans. Nosaltres volíem glamour, necessitàvem ser fabulosos, creuàvem la línia, que és el que has de fer quan ets jove”. Brian Eno es mostrava com una espècie d'ocell blanc parat a sobre dels seus teclats. Ferry capitanejava el vaixell des del micròfon com un cavaller futurista de metre noranta. En poc temps les “lentejuelas”, la purpurina i els estampats animals van donar pas a l'esmòquing blanc. Era el preludi del dandi refinat. “Als anys 80 vaig intentar desenvolupar els meus gustos, fer-los sofisticats. Em fixava en els músics negres de Jazz, el Soul i el Rythm & Blues. Aquesta gent sí que sabia com cuidar els detalls del seu vestuari. Respiraven elegància amb aquelles jaquetes quadrades i sexis. Em vaig fixar en ells per depurar el meu estil”. En aquells temps, mentre les altres bandes col•locaven als seus membres a les portades dels discos, Roxy Music preferia noies, en concret, models. Guapes, espectaculars, atrevides, com més sofisticades, millor. Ferry confessa rialler “M'encarregava personalment de triar-les”. També se les lligava, amb alguna excepció, com Kari-Ann Muller, futura senyora de Chris Jagger (germà de Mick), protagonista de la portada del primer disc, i les noies rosses de l’àlbum Flesh + Blood. Totes les altres, en major o menor grau, van sucumbir als seus encants. Amb Amanda Lear, la que passeja la pantera a l’àlbum For Your Pleasure, també va tenir un rollet, “Era tot un personatge, una dona increïble”, recorda. Amb la sirena blava de la portada de Sirens, Jerry Hall, la cosa va anar en serio. Durant dos anys van passejar el seu amor per les festes i clubs més exclusius del planeta, fins al punt d’anunciar el casament. Però va ser Mick Jagger qui es va endur la gata a l'aigua. “Bryan volia fer de mi la mestressa de casa perfecta d'una mansió a la campinya anglesa. Semblava feliç quan em veia fer punt de creu”, confessava Jerry Hall a les seves memòries. El cantant dels Stones li devia prometre alguna cosa molt més estimulant perquè quan Ferry estava a la meitat de la seva gira per Austràlia, Hall es va llançar als braços de Jagger. Les dues amazones valquíries tal com Ferry les va anomenar, de la portada de Country Life, venien seduïdes de casa, eren fans rendides de Roxy Music i no van posar cap resistència a l'hora de mostrar-se amb roba interior semitransparent en una portada per alguns històrica. “Va ser el més proper al porno que podíem permetre'ns en aquell temps”, confessa John Taylor de Duran Duran a More Than This, el documental de 2008 sobre la banda. 

Al final, Ferry sí que es va quedar amb la noia, es va casar amb Lucy Helmore, la portada de l’àlbum Avalon. L'única de totes que, curiosament, no ensenya la cara. Apareix d'esquena, amb un falcó a la mà i un casc al cap. Quan Helmore va conèixer a Ferry va pensar que era gai perquè es preocupava molt del seu aspecte. D'aquesta unió, que va acabar en tumultuós divorci al 2003, van néixer els seus quatre fills que va estar a punt de perdre al 1997. A ells i la seva pròpia vida, quan un terrorista va segrestar un avió en el que Ferry viatjava amb tota la seva família cap a Nairobi. “Va ser una experiència surrealista. El van detenir prop del meu seient i recordo que l'única cosa en que podia pensar era que aquell paio portava uns mitjons horrorosos”.

Per la portada de l’àlbum Olympia (2010) va afegir a Kate Moss a la nòmina de Top Models de la seva carrera. Als 66 anys es va casar amb Amanda Sheppard, de 29, Ferry va anunciar al Daily Mail que “tinc molta sort d’haver atrapat a una noia més jove, sóc molt afortunat de treballar a la música, i estar en contacte amb diferents grups d'edat", després de dos anys de matrimoni es van divorciar. Ara, als seus 72 anys, no són nomes els seus treballs els que el mantenen al mapa, és reclamat  constantment en algun lloc del planeta, sigui per alguna exposició sobre la seva trajectòria amb concert i conferència inclosos, la seva presència a la banda sonora de la pel•lícula Els Homes Que No Estimaven A Les Dones, en la que hi figura un dels seus temes, Is Your Love Strong Enough?, o a la sèrie Glee, que ha fet el seu particular homenatge a Roxy Music en una de les seves temporades, Love Is The Drug sona de fons mentre els personatges diuen que els encantaria viatjar al passat per conèixer a Bryan Ferry. Algú els hi hauria de dir que no necessiten una màquina del temps per fer-ho.

Roxy Music - Jealous Guy


Roxy Music - Avalon



Mick Jagger & Keith Richards (The Glimmer Twins)
 

Per conèixer millor a Keith Richards és convenient repassar els seus greuges, les seves misèries, baralles i reconciliacions amb el seu amic de l'ànima i company de tota la vida. És a dir, Mick Jagger. Existeixen relats de biografies no autoritzades, inclús de  desautoritzades i articles de revistes musicals que circulen, però que probablement no disten molt de la realitat. Keith Richards afirmava en la seva biografia autoritzada, Life (Vida), que probablement Mick Jagger sigui un capullo fill de puta, però és el meu amic, el meu germà, i si es fiquen amb el meu amic els hi aixafo el cap, nomes jo tinc llicència per criticar-lo.

A principis de 1984, Michael Jackson tenia decidit no posar la veu de Freddie Mercury, en un duet pel seu tema State Of Shock. Per les referències biogràfiques, pel que sembla Michael havia vist com Freddie treia una agulla i s'injectava heroïna al bany de casa seva i es va espantar moltíssim, amb l’afegit de veure constantment a Freddy consumir cocaïna de manera exagerada. Walter Yetnikof, en aquell temps president de CBS/Sony, li suggereix a Michael que intenti convèncer a Mick Jagger perquè faci el duet amb ell, ja que els Rolling Stones havien  signat un contracte milionari amb la discogràfica i Mick Jagger era un reclam publicitari millor que el de Freddie Mercury.

Mick Jagger, fart de Keith Richards, pretén desenganxar-se dels Rolling Stones i iniciar el seu propi ascens cap a l’estrellat, està acabant el seu primer àlbum en solitari, She´s The Boss. Keith Richards s'havia passat dos anys anomenant a Mick, Brenda, Brenda Jagger. El cantant ja no aguantava al seu guitarrista, no el podia ni veure, no el volia veure més al seu costat.

Mick Jagger i Michael Jackson es van citar a un hotel de Nova York, Jagger havia tingut un dia horrible, al matí havia estat al jutjat per liquidar negocis pendents amb l’antic manager Allan Klein a qui la banda va acomiadar, el van demandar, i el jutge el va obligar a renunciar a la majoria dels drets de les cançons gravades abans de 1971. Però havia de complir la seva paraula, li havia dit al Michael que faria el duet. A primers de maig, Jagger i Jackson es troben en un estudi de Nova York . Segons la versió de l'enginyer Bruce Swedien, la relació entre ells va ser distant, bastant freda. Però a Swedien el va impressionar que Jagger obeís sense dir ni piu a Michael i estigués una bona estona fent escales per escalfar la veu. La participació de Mick no va acabar fins a l'endemà, Michael s'havia cansat i emprenyat amb la veu de Jagger, convençut que no havia estat una bona elecció. Mesos més tard, Michael li explicava a Quincy Jones que li hi havia sorprès moltíssim com desafinava Mick Jagger (jo aquí, en fi, sense comentaris) i no entenia com havia pogut arribar a ser una gran estella. Finalment, al juny apareix l’àlbum Victory (1984) dels Jackson 5 amb el duet de Mick Jagger al tema  State Of Shock, va passar bastant inadvertit. Mick i Michael no es van tornar a veure mai mes.

She’s The Boss (1985), el primer àlbum en solitari de Mick Jagger no va ser un èxit, malgrat els 5 milions de dòlars que es va gastar en promoció la CBS. A Brenda que el follin, va dir Keith Richards, que acabava de ser pare amb Patti Hensen. Mick Jagger va tractar de posar una cortina de fum amb la seva actuació al Live Aid de Philadelphia d’aquell any tocant amb una banda nova dos temes del seu àlbum, a més del famós State Of Shock, però amb Tina Turner. Michael ni va voler aparèixer amb Mick (de fet no hi va participar), tot i que l'hi va demanar personalment Jagger. El més espectacular de la seva actuació va ser veure’l ballar amb Tina Turner en una versió genial del It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It). Keith Richards i Ronnie Wood, que també eren allà, a Filadèlfia, ni van saludar a Brenda. Sembla ser que van beure molt amb Bob Dylan, van assajar poc i Dylan no va escollir be les cançons, a més d'un cúmul d'inconvenients i errors tècnics que van acabar sumant per acabar en desastre general, en contes de tres mites, semblaven tres espontanis fent el ridícul al Live Aid.

Al setembre de 1987 Jagger edita el seu segon disc en solitari titulat Primitive Cool, Richards edita el seu a l'octubre de 1988 titulat Talk Is Cheap, amb molt més bona crítica. A finals de 1988, Jagger i Richards van aclarir les seves diferències i decideixen reunir-se a l’illa de Barbados per veure si era possible escriure material nou per un disc. Segons Keith Richards, li va dir a la seva dona, “Torno en 48 hores o en quinze dies. M’adonaré de seguida de si això funcionarà o si ens barallarem com gat i gos”. Després del període de distanciament de tots dos, aquesta crisi que gairebé fa que esclati una guerra nuclear entre 1983 i 1989 i amb el llançament del nou àlbum dels Rolling Stones, Steel Wheels (1989), es van presentar a Nova York per anunciar una gira mundial, la primera en set anys. 
 

Keith Richards va confessar d'on havia sortit lo de Brenda, va explicar que quan passaven molt temps a París, a principis dels 80, vivia a prop dels estudis Pathe-Marconi. Al costat de casa seva hi havia una llibreria anglesa, a l’aparador va veure que hi havia un llibre amb grans lletres daurades on posava, Brenda Jagger. Des d'aquell moment, Keith sempre es referiria a Jagger com Brenda. Probablement Keith mai va saber ni tan sols qui era l'autentica Brenda Jagger, una escriptora anglesa de novel•les romàntiques. Així doncs, el Brenda Jagger Stonià es va convertir en burla i un reclam publicitari per vendre més exemplars de Life , l'autobiografia de Keith Richards, on assegura que Brenda és un tio insuportable i vanitós, i que a més té una cigala molt petita. Mick Jagger això no l'hi perdonarà mai a Keith Richards, en la vida. Fins i tot se sap que li va escriure a Keith una carta terrible, clarament directa al cor del seu amic des dels quatre anys. Una carta que parcialment ha caigut en mans dels “amics” de Mick Jagger. Segons Mick, per Keith els gais són maricons i les dones putes, s'ha quedat en la ideologia dels anys 70. Jagger deia als seus amics que era absurdament injust i patètic que a Life, la seva personalitat fos presentada com una piltrafa humana, un tio poc dotat, amb una cigala molt petita, que canta malament i un dèspota que ni deixava parlar a Keith a les reunions. En definitiva, un tio insuportable amb nom de dona.

Però és que Mick considerava a Keith un bocamoll impertinent. Un tio perillós al que ningú s'atreveix ni tan sols a despertar-lo perquè té una pistola a sota del coixí, un tio que es comportava com un miserable, un desastre que es drogava davant de qui fos, que presumia de riure’s de les noies i de ser perseguit constantment per la policia. Mick recordava que totes les sòrdides històries de Richards, només li arribaven a través d'un assistent, un advocat o un tour manager. Jagger sempre esperava el pitjor i patia quan algú li venia a dir, Keith ha desaparegut o Keith s'ha dormit al camerino i el concert ha de començar. Jagger afirmava que era impossible conviure amb un ser catatònic, “Et pots imaginar el que és anar de gira amb un alcohòlic, un ionqui, i un addicte al crack? o haver d’escoltar, Keith ha estat arrestat amb un pot ple d'heroïna i una bossa plena d'altres drogues i parafernàlia, I’acusen de tràfic de drogues. És difícil fer un concert amb un guitarrista boig i pervertit, però encara més quan està a la presó 10 dies”. Mick recorria a l'apel•latiu que li havia posat Elton John, “Keith és un mico artrític”. Aquestes suposades declaracions, sembla que van ser un bulo que va circular per Internet i que Jagger va desmentir categòricament. 

Keith Richards arrel del que va escriure a la seva biografia Life, va ser titllat de racista (cosa que no és ni de conya), “Si volies aprendre de veritat n’hi havia prou amb travessar les vies del tren, els músics negres ens cuidaven molt bé quan tocàvem amb ells. Vols fotre un polvo aquesta nit? Aquesta estaria encantada. Segur que no ha vist en la seva vida a un tio com tu. T'oferien la seva hospitalitat, el seu menjar i les seves femelles. La part blanca de la ciutat estava morta, però a l'altre costat de les vies hi havia una marxa increïble, si coneixies algun col•lega, tot anava sobre rodes. S'aprenia molt”. En una entrevista i com aclariment, responia a les acusacions de racista, "Sóc tan negre com l'as de piques. Pregunteu-ho a qualsevol dels germans".

Desprès de 55 anys, els interessos personals i de la banda, continuen unint a Brenda i al pervertit. Només la pasta ha amansat a Brenda, segons la versió de Keith Richards, al que no s'ha atrevit a nomenar-lo així des que va rebre aquella carta. Però els Rolling Stones van iniciar la segona part de la seva gira del 50 aniversari amb males notícies, al seu primer concert, al Staples Center, no havien aconseguit omplir. Sobretot, els llocs on les entrades valien entre 400 i 600 dòlars. Les entrades més cares de la història del rock. Així començava la gira dels 50 anys al 2012 o de “repelar pasta per la nostra vellesa”, com l’anomena Keith. Després de saber del fracàs amb la venda d'entrades, Keith va tornar a reincidir i a liar-la, “Brenda ja l'ha tornat a cagar. És un gilipolles, un inepte i un usurer amb la pasta”. Brenda havia tornat a ressuscitar a Los Angeles. Els que coneixen una mica, nomes una mica a aquesta espècie de tauró dels negocis que és Mick Jagger, saben que pot prendre una decisió criminal o inesperada, com els cèsars baixaven el dit amb els gladiadors. Sense pietat, sense compassió i amb una naturalitat espantosa. Sap que la seva ànima pertany al diable. Aquest Llucifer modern, és l'home que va escriure, “Anomena’m, simplement, Llucifer. Així que si ens trobem, mostra respecte, bon gust i sigues educat, si no portaré la teva ànima a la perdició”. Això ho canta a Sympathy For The Devil. 

Rolling Stones - Sympathy For The Devil


Es pot veure un excel•lent documental a NETFLIX titulat Keith Richards: Under The Influence (2015), que explica a través dels gustos i experiències del Rolling Stone, quines van ser les seves influències musicals, les persones, els llocs i els moments que el van marcar. Keith Richards explica els motius del seu últim àlbum en solitari, Crosseyed Heart (2015) i una sèrie de reflexions sobre diferents temes, la seva relació amb els estudis de gravació i amb els escenaris, la segregació racial que va trobar en el seu primer viatge als Estats Units, el seu descobriment de Nova York, aquell moment fundacional en el retrobament llegendari amb Mick Jagger en una estació de tren a Londres i els discos que el cantant dels Stones portava sota el braç. Chicago, Chess Records, Muddy Waters, Howlin’ Wolf o el blues com a base de tota la seva música. Nashville, Hank Williams, Gram Parsons o la música country com una nova font d'inspiració. La seva germanor amb Mick Jagger i la tercera guerra mundial entre ells. El moment de publicar el seu llibre Life o la relació amb el seu pare i la família. Un excel•lent retrat que ens permet conèixer una mica més a la icona del rock & roll per excel•lència. 

Jagger i Richards, també coneguts com The Glimmer Twins, són una de les societats musicals més prolífiques i de més èxit de la història de la música rock, dues icones i dos símbols que traspassen generacions per esdevenir eterns.

Mick Jagger - Wired All Night 


Mick Jagger - Don't Tear Me Up & Evening Gown


Keith Richards - Take It So Hard


Keith Richards - You Got The Silver



David Bowie
 

A la historia del rock existeix (perquè és etern) un home que ha aconseguit obrir-se camí fins a posicionar-se com un dels més importants intèrprets dels nostres temps. Aquest home és David Bowie. David Robert Jones, neix a Brixton, Anglaterra, el 8 de gener de 1947. La seva carrera musical comença des de molt jove, col•laborant amb grups com The Konrads, The King Bees, The Mannish Boys i The Lower Third. Al 1969, ja en solitari i amb el nom de David Bowie, entra amb força a l’escena musical gràcies a Space Oddity, el primer de molts temes que el consoliden al llarg dels seus gairebé 50 anys de carrera, David Bowie, “l'home que va caure a La Terra”, va oferir al món una mirada singular, amb àlbums gairebé profètics que van convertir el futur en present. David Bowie va morir el 10 de gener de 2016 i molts artistes van plorar la seva mort, tenia 69 anys i va deixar un extens llegat musical. 

En una etapa de la seva vida que resultaria clau, David Bowie va decidir marxar a Berlín degut al seu interès per la música alemanya de l'època, el famós Krautrock. Inspirat en bandes com Kraftwerk i Neu!, Bowie va començar una nova vida a Berlín, sense crear un altre dels seus famosos personatges i allunyant-se de les drogues, començava el període artístic en la seva carrera, La Trilogia de Berlín. El resultat van ser tres àlbums, Low (1977), Heroes (1977) i Lodger (1979). Aquesta etapa, més que estar caracteritzada per l'estada de David Bowie a Berlín, estaria marcada pels seus col•laboradors en aquests àlbums, el productor, Tony Visconti, i l'ex Roxy Music, Brian Eno.

Heroes (1977), és l'únic dels àlbums de la trilogia que va ser gravat completament a Berlín i escrit amb la mateixa fórmula que el Low. L’àlbum Heroes sortiria pocs mesos després i combina per igual el Krautrock amb l’ambient de Brian Eno, la diferencia està en l’ incorporació de Robert Fripp, guitarrista de King Crimson, que li va donar un toc particular a l'àlbum. En comparació de Low, Heroes és una mica més mogut, degut a  la participació de Fripp, es podria dir que té una essència més rock que l'àlbum anterior. Amb La Trilogia de Berlín s’aprecia una progressió que va dels sons melòdics del Low a la barreja de sons melòdics i rock del Heroes, acabant amb un retorn on domina la guitarra al Lodger. Heroes s'ha convertit, igual que moltes d’altres de David Bowie, de cançó a himne. Tan himne és, que Heroes sonava mentre els atletes britànics entraven a l'Estadi Olímpic de Londres en els Jocs Olímpics celebrats en aquesta ciutat.

David Bowie - Heroes


David Bowie - Starman



Amy Winehouse

El segon àlbum d’Amy, Back To Black (2006), produït per Mark Ronson i triple disc de platí a les poques setmanes de la seva aparició, va posar d'acord a la crítica més severa i al gran públic. Amb una cuidada producció de caràcter retro intel•ligentment posada al dia, Amy deixava anar en el seu millor disc deu temes signats per ella mateixa. A l'àlbum es combinen bombes de gran potència rítmica com Rehab o You Know I'm No Good amb subtils balades d'aire Motown com Me & Mr. Jones.

A les lletres reflectia la seva particular visió de les relacions afectives i la seva immersió personal al món de les drogues i l'alcoholisme, al single Rehab deixava ben clar que no seria fàcil reconduir-la pels camins de la moderació, "Ells tracten que vagi a rehab (rehabilitació), però jo dic no, no, no". O també, "Bé sé que perdré al meu xicot, així que sempre tinc una ampolla a prop". No era el millor exemple pels milions d'adolescents que escoltaven la seva música. El que podria haver estat un any excel•lent per la redempció no va ser tal. La mort de la seva estimada àvia va ser un mal presagi, a més, l'èxit de Back To Black va resultar un ganivet de doble tall. Amy, que fins aleshores havia pogut mantenir amb relativa discreció els seus excessos, es va convertir de la nit al dia en un rostre popularíssim del que la seva progressiva degradació retrataven constantment els paparazzi, iniciant  el seu dramàtic historial de cancel•lacions i actituds vergonyoses. Al gener de 2007 va aparèixer completament borratxa a l'escenari de la GAY Party, vomitant nomes  d’acabar el primer tema.

Al 2011, un mes abans de la seva mort, es va presentar al seu concert de Belgrad drogada fins les pestanyes, protagonitzant un espectacle esperpèntic que va obligar a cancel•lar la resta de concerts. El 23 de juliol de 2011 la van trobar morta al seu apartament del barri londinenc de Camden. Com altres llegendes de la música (Jimi Hendrix o Janis Joplin), tenia 27 anys.

Amy Winehouse - Rehab


Amy Winehouse - You Know I'm No Good



Leonard Cohen

Cada persona s’enfronta als seus dimonis de manera diferent, Leonard Cohen, ho fa a través de la poesia, la fe i la musica. Ell, abans de consagrar-se com a músic, va escriure quatre antologies poètiques. Totes les seves experiències el van consagrar com un lletrista elegant i profund. Al 2011 quan va guanyar el Premi Príncep d'Astúries, al discurs de la cerimònia d’entrega, Cohen va treure la seva ànima de poeta dient, “La poesia ve d'un lloc que ningú comanda ni conquesta. Per això em sento com un xerraire acceptant un premi per una activitat que no domino”.

Al llarg de la seva vida, el cantautor canadenc va viure grans passions amoroses que quedarien immortalitzades en diverses de les seves cançons. Com la de Suzanne, inclosa en el seu primer àlbum Songs Of Leonard Cohen (1967), o en la contraportada  en la que la figura de Marianne apareix davant d'una petita màquina d'escriure a l'interior de la casa i la cançó So Long Marianne queda com un testament amorós de la seva relació, o la fugaç relació entre Leonard Cohen i la diva Janis Joplin que quedarà anotada a la lletra de la cançó Chelsea Hotel, o la relació amb la també cantant i compositora canadenca Joni Mitchell per citar les més conegudes, entre moltes altres.

La cançó Hallelujah, un dels seus grans èxits va ser publicada per Cohen  a l’àlbum Various Positions (1984) i se’n han fet més de 60 versions, entre les que destaquen les fetes per John Cale, Jeff Buckley, K.D. Lang, Bono, Bob Dylan, Bon Jovi o Popa Chubby (aquestes dues ultimes, particularment excel•lents).

Leonard Cohen – Hallelujah


Leonard Cohen - So Long, Marianne


 
 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

COMENTARIS

Gran artísta
Anònim, 06/01/2018 a les 09:55
+0
-0
És un gran artista i gran creador de memes. Els heu vist ? Es podria fer una gran exposició.
Artista
Anònim, 13/01/2018 a les 17:39
+0
-0
Sí. Sobre tot els que fa de Patum.
The Best
Anònim, 14/01/2018 a les 16:43
+0
-0
Llàstima que només circulin per Whats. I els gaudeixin uns pocs.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
La instal·lació obrirà les portes del 16 de juny amb una jornada gratuïta de portes obertes, i l'horari serà de 10 del matí a dos quarts de 9 del vespre
L'actriu Laia Tor i la directora de l'obra Angelina Vilella.
L'actriu Laia Tor i la directora de l'obra Angelina Vilella. | Cedida
Pilar Màrquez Ambròs
01/01/1970
"El Diari d'Anna Frank" es representarà aquest cap de setmana 16 i 17 de juny al Teatre Municipal de Berga, a dos quarts de 10 del vespre i a dos quarts de 7 de la tarda
01/01/1970
Es tracta d'un dels principals recursos per a la salut mental al Berguedà