Joe Cocker: Mad Dogs & Englishmen

Fantàstic intèrpret en directe, Joe Cocker és conegut per la seva veu aspra i pel gran sentiment que posava en les seves interpretacions, especialista per dotar de personalitat pròpia els temes dels altres amb magistrals pinzellades de soul, blues i rock, no va ser massa prolífic a nivell compositiu, tot i que va escriure alguns grans temes. Els seus grans èxits vénen de les versions, algunes de molt singulars, la de With A Little Help From My Friends no la coneixerien ni els Beatles si li canvien la lletra i altres calcades, com el Summer In The City de Lovin’ Spoonful. Altres, dels molts grups i solistes versionats per Cocker són, Honeybus, Leonard Cohen, Bob Dylan, Nina Simone via Animals, Harry Nilsson, Procol Harum, Rolling Stones, Box Tops, Billy Preston o Traffic.

Joe Cocker va néixer el 20 de maig de 1944 a Sheffield, Anglaterra. Les principals influències musicals de Cocker durant la seva adolescència van ser Ray Charles i Lonnie Donegan. La seva veu de característica Soul li va proporcionar una marca pròpia en el món del rock dels anys 60. Abans d'aconseguir la fama havia estat en diferents bandes Pop de principis dels 60, com The Cavaliers o Vance Arnold & The Avengers. Durant aquesta etapa, Cocker es va interessar molt pel Blues, buscant  discos de John Lee Hooker, Muddy Waters, Lightnin' Hopkins i Howlin' Wolf. Eren uns temps totalment a l’anonimat, desconegut llevat dels seus amics i familiars. Al 1963, la banda va tenir el seu primer concert important, tocaven de teloners per The Rolling Stones al Sheffield City Hall. Al 1964, els directius de la discogràfica Decca, admirats per la seva veu, li van oferir gravar un single com a solista. El tema triat era una versió dels Beatles, I’ll Cry Instead amb Jimmy Page (Led Zeppelin) a la guitarra. La cançó no va aconseguir massa vendes malgrat una àmplia promoció de Decca lloant la seva joventut i les seves arrels obreres, i ja se sap el que fan les companyies si no arribes als objectius.

Al 1966, Joe Cocker acompanyat pel guitarrista Frank Myles, el baixista Chris Stainton (el seu habitual col•laborador de les composicions originals), el bateria Dave Memmott i el pianista Vernon Nash, tots ells grans músics, creaven The Grease Band.

Amb la seva veu i els fantàstics concerts en directe, al 1968 va captar l'atenció de Denny Cordell, productor de Procol Harum, The Moody Blues i Georgie Fame. Cocker va gravar el single Marjorine sense la Grease Band per Cordell a un estudi de Londres, on tornaria amb Stainton desprès de dissoldre la banda. Cordell va oferir a Cocker varis concerts al Marquee Club de Londres, després de formar una nova Grease Band amb Stainton i el teclista Tommy Eyrey. El tema va aconseguir vendre i entrar a les llistes britàniques, aconseguint el lloc número 48. El mateix any, i com a tercer single en solitari, Joe Cocker, acompanyat per la guitarra de Jimmy Page (Led Zeppelin) i la bateria de B. J. Wilson (Procol Harum), va aconseguir la glòria amb una excepcional versió d’aromes Soul del With A Little Help From My Friends, el tema dels Beatles. La cançó original dels Beatles, apareguda al Sgt. Peppers, estava interpretada per Ringo Starr, però escrita per Lennon i McCartney. Després de la mort de Joe Cocker, Paul McCartney, va comentar, “Cocker era un noi encantador, m'encantava la seva manera  de cantar. Em va agradar especialment quan va decidir versionar With A Little Help From My Friends, el recordo a ell i a Denny Cordell venint a Savile Row, reproduint el que havien gravat, i era simplement al•lucinant. Havien convertit totalment la cançó en un himne del soul i li vaig estar eternament agraït per haver fet això”. La cara b del single era Something’s Coming On, un tema de Joe Cocker i Chris Stainton.
 
El seu primer àlbum, With A Little Help From My Friends (1969), amb la producció de Denny Cordell, és un grandíssim disc, amb sonoritats Rock, Pop, Blues, Soul i Godspel, i un reguitzell de grans col•laboradors (Tony Visconti, Jimmy Page, B. J. Wilson, Steve Winwood, Albert Lee o Matthew Fisher entre d’altres). Dels temes originals de Joe Cocker i Chris Stainton trobem peces com Marjorine, Change In Louise o Sandpaper Cadillac, a més de The New Age Of Lily i Something's Coming On com a temes extra a la reedició de l’àlbum de 1999. De les versions, a més del seu número 1, With A Little Help From My Friends dels Beatles, trobem, Do I Still Figure In Your Life? de Honeybus, Just Like A Woman i I Shall Be Realeased de Bob Dylan, Feelin’ Alright de Traffic, o Don’t Let Me Be Misunderstood, tema interpretat en els seus orígens per Nina Simone i famós per la gran versió de The Animals.
La nova formació de Cocker's Grease Band es va embarcar en la seva primera gira pels Estats Units a la primavera de 1969, Cocker va actuar als festivals americans com el Newport Rock Festival i el Denver Pop Festival. A l'agost, Denny Cordell va convèncer a Artie Kornfeld (promotor) perquè Cocker actués al Festival de Woodstock. Degut a la multitudinària asistencia de públic, van haver de portar a la banda en helicòpter fins a l'escenari, el setlist de Joe Cocker i The Grease Band va ser, Delta Lady, Something's Comin' On, Let's Go Get Stoned, I Shall Be Released i With A Little Help From My Friends. De la seva participació a Woodstock, Cocker comentaria que “va ser com un eclipsi, un dia molt especial”.

Joe Cocker - With A Little Help Of My Friends (Live At Woodstock)

Joe Cocker - Feelin’ Alright

​

Joe Cocker - Let's Go Get Stoned (Live At Woodstock)

Joe Cocker - Don’t Let Me Be Misunderstood

Joe Cocker - I Shall Be Released (Live At Woodstock)

 
Després de Woodstock, gravat durant un descans de la seva gira, Joe Cocker! (1969) va ser el seu segon àlbum, es tracta d'un altre dels seus àlbums importants, coproduït entre Denny Cordell i Leon Russell. En els dies anteriors a la gravació va conèixer a Leon Russell, un músic d'estudi excepcional acostumat a aportar el seu talent pianístic a diferents artistes com Bob Dylan, Frank Sinatra, Jerry Lee Lewis, The Rolling Stones o Elton John, va ser el segon descobriment important de la carrera de Joe Cocker. Impressionats per la versió de With A Little Help From My Friends, Paul McCartney i George Harrison van deixar versionar a Cocker per aquest àlbum les cançons dels Beatles, She Came In Through The Bathroom Window i Something, també torna a versionar a Dylan amb Dear Landlord, a Leonard Cohen amb Bird On A Wire o a Lovin’ Spoonful amb Darling Be Home Soon, a més del tema Delta Lady, número 10 a Anglaterra, del futur membre de la seva banda i productor, Leon Russell. Aquests grans àlbums, es veien complementats per les actuacions en directe de Joe Cocker, de gran intensitat física, agitant els braços i imitant tocar una guitarra. En aquella època, l'alcoholisme de Joe Cocker ja era preocupant. 

Mad Dogs & Englishmen (1970)
 
Cocker s'estava agafant un temps de merescut relax després d'un frenètic any anterior d’inacabables gires gràcies a l'edició dels seus àlbums With A Little Help From My Friends i Joe Cocker!. Cansat dels concerts i decidit a repensar la seva trajectòria després d'un any esgotador, Cocker va haver d’acceptar a contracor, hauria preferit descansar i renunciar a la gira, per la que havia signat un contracte poc abans de dissoldre The Grease Band, però es va trobar atrapat, les multes per suspendre els concerts l’haurien portat a la ruïna.

Davant la necessitat urgent de formar una nova banda, Cocker no va dubtar i va telefonar al seu admirat col•lega Leon Russell, en aquell temps tot un guru de l'escena californiana.
Russell va tirar de la seva extensa agenda per anar reunint una de les bandes més gegantesques de la història, en quantitat i qualitat. Les quatre extenuants jornades d'assajos als estudis de la discogràfica A&M van reunir, a més de Cocker i Russell, a la guitarra i piano, a Chris Stainton a l'òrgan, la guitarra rítmica de Don Preston, el baix de Carl Radle, una percussió amb tres bateries, entre ells el gran Jim Keltner, una secció de vent en la que destacava Bobby Keys, llegendari col•laborador entre molts d’altres dels Rolling Stones, i un cor de veus de deu components. Un cop  acabats els assajos, el productor de Cocker, Denny Cordell, va instar a Russell a fer la selecció definitiva de la banda per començar la gira, amb peticions tan raonables com reduir la percussió a un bateria. Russell li va etzibar, “bé, i qui serà el que li digui als altres dos que no poden venir?”. D'aquesta manera, Leon Russell es va “inventar" un mega tour amb 42 persones a l'escenari, a la llarga llista d’il•lustres també s’hi afegirien Delaney & Bonnie i Rita Coolidge, a més dels tècnics de so, secretàries i un equip de filmació. El Mad Dogs & Englishmen Tour va ser una de les gires més úniques de la història. El gran Leon Russell ens va deixar l’any passat, el 13 de Novembre de 2016 a l’edat de 74 anys.

Amb l'accelerada preparació de la gira, la banda va haver d'improvisar un repertori de circumstàncies que, paradoxalment, resulta perfecte, barrejant versions que Cocker ja cantava en el passat amb cançons pròpies de Russell, uns quants estàndards de gran solera i alguna versió de temes d’èxit d’aquell moment. Detroit va tenir l'honor d'acollir l'estrena d'una gira que, des del seu inici, va veure com feia explotar tot el talent musical reunit, en uns concerts irrepetibles, unes borratxeres de Soul, Blues i Rock que posaven la pell de gallina al públic. Cocker es va contagiar d'aquest gran inici i va pensar que a pesar de les coaccions i les pressions rebudes, tot anava perfecte, molt al contrari del que ell pensava. Però amb el pas dels concerts d’aquesta  extenuant gira, descrita pel bateria Jim Keltner com una gran festa salvatge, amb 48 shows en  prou feines 58 dies per tot Estats Units, la sensació de que Leon Russell li havia pres totalment el control de l'empresa, de sentir-se un acompanyant més en lloc de l'actor principal i el dany que generaven a la seva salut les llarguíssimes nits de descontrol en companyia d'un grapat d'addictes a l'alcohol i tota mena de substàncies, van fer que el virtuós cantant anglès desitgés sense ni tant sols arribar a la meitat del tour, donar per acabada una aventura que l’estava portant a una severa depressió. Cocker odiaria aquesta etapa si no fos perquè, en una afortunada maniobra, es va decidir documentar la parada estrella de la gira, els concerts en el mític Fillmore East de New York. L'àlbum que en sortiria d’aquests concerts, no nomes li va proporcionar uns quants singles d'èxit a Joe Cocker, sinó que va consolidar definitivament la seva carrera als Estats Units i, sobretot, va deixar enregistrada més d'una hora de música llegendària amb Mad Dogs & Englishmen (1970), un clàssic i l’obra mestra de la seva carrera en  que mostrava la seva fortalesa en directe. És un doble LP dels concerts en directe al Fillmore East novaiorquès de la triomfal gira del mateix nom. Entre els temes destacats, una versió de The Letter dels The Box Tops, Honky Tonk Women dels Rolling Stones, la seva clàssica versió del Feelin’ Alright de Traffic, She Came In The Bathromm Window dels Beatles, Girl From The North Country de Bob Dylan, Bird On The Wire de Leonard Cohen o l’estàndard Cry Me A River. De la gira, també es va gravar un fantàstic documental.

Joe Cocker - Honky Tonky Woman ( Live Mad Dogs & Englishmen Tour)

Joe Cocker - Something ( Live Mad Dogs & Englishmen Tour)

Joe Cocker - Cry Me A River ( Live Mad Dogs & Englishmen Tour)

Joe Cocker - Space Captain ( Live Mad Dogs & Englishmen Tour)

Joe Cocker - With A Little Help Of My Friends ( Live Mad Dogs & Englishmen Tour)

Joe Cocker - Give Peace A Chance ( Live Mad Dogs & Englishmen Tour)

L’addicció a l'alcohol i les drogues va acabar perjudicant a Cocker, posant la seva vida en perill, en directe, on solia aparèixer borratxo a l'escenari i en les seves gravacions. Després del boom inicial entre 1968 i 1970, el millor període de tota la seva trajectòria musical, la carrera de Joe Cocker es va estancar en treballs menors en comparació als seus tres primers àlbums. Reapareix desprès d'un retir de gairebé dos anys de la musica per fer una gira pels Estats Units, Europa i Austràlia, on va ser arrestat a Adelaide per possessió de marihuana amb altres sis membres de la banda. Desprès d'Austràlia, el seu amic Stainton es va retirar de la carrera musical per muntar el seu propi estudi de gravació i Cocker es va distanciar de Denny Cordell, el seu antic productor, es va enfonsar en una depressió i va començar a consumir heroïna, addicció de la que es va rehabilitar però va tornar als seus excessos amb l'alcohol. A pesar això I Can Stand A Little Rain (1974), produït per Jim Price, li va proporcionar l'èxit You Are So Beautiful, un tema escrit per Billy Preston. Els posteriors àlbums d’estudi, Jamaica Say You Will (1975), amb varis temes de Randy Newman, Stingray (1976), i Luxury You Can Afford (1978), van passar sense pena ni glòria.

A la dècada dels 80 va deixar l'alcohol i va recuperar la seva fama, principalment gràcies a les radio fórmules i les bandes sonores de pel•lícules. És a dir, a anys llum de l’esperit de Woodstock i de la gran època del Rock. Per la pel•lícula Oficial i Cavaller va gravar una balada en duet amb Jennifer Warnes, l’exitàs Up Where We Belong, el renéixer comercial de Joe Cocker l'any 1982. El duet també va guanyar l'Óscar a la millor cançó original, on durant la  cerimònia Cocker i Warnes van interpretar el tema. Posteriorment Joe Cocker compliria el seu somni al ser convidat a un tribut a Ray Charles, la seva gran influència musical de l'adolescència, amb qui va cantar You Are So Beautiful. Al 1983, Cocker es va afegir a una llarga llista de músics britànics com Jimmy Page, Eric Clapton, Jeff Beck, Steve Winwood i Bill Wyman, per  la gira ARMS Charity Concerts de Ronnie Lane (Faces), amb la finalitat de recaptar fons per la investigació de l'esclerosi múltiple. Amb una altra pel•lícula, Nou Setmanes i Mitja (1986), va aconseguir un altre gran èxit amb el tema You Can Leave Your Hat On, una versió de Randy Newman que acompanya a una provocativa Kim Basinger en un sensual, icònic i recordat striptease.

Joe Cocker & Jennifer Warnes - Up Where We Belong

Joe Cocker - You Can Leave Your Hat On

Després de la seva tornada al primer pla, Joe Cocker va tornar a triomfar allà on dóna el millor de si, el directe, els àlbums grans de l'última etapa de la seva carrera, com Civilized Man (1984), Cocker (1986), Unchained My Heart (1987), One Night Of Sin (1989), Night Calls (1992), Have A Little Faith (1994), amb la versió del Summer In The City de Lovin’ Spoonful, Organic (1996) o Across From Midnight (1997), proposen excel•lents balades, reprenen temes de la Motown i clàssics de Ray Charles, de Randy Newman o de John Lennon.

El 2 de juny de 2002, durant l’esdeveniment en commemoració del Jubileu d'Or d'Isabel II, Joe Cocker va cantar With A Little Help From My Friends acompanyat de Phil Collins (Genesis) i Brian May (Qeen) en el concert Party At The Palace als jardins del Palau de Buckingham. Al 2007, rebria l'Ordre de l'Imperi Britànic pels seus serveis a la música. Per celebrar el seu nomenament, Cocker va oferir dos concerts a Londres i a la seva ciutat natal de Sheffield, on també va ser guardonat amb la placa Sheffield Legends a l'Ajuntament. Els seus últims àlbums d’estudi van ser, No Ordinary World (2002), Heart & Soul (2004), Hymn For My Soul (2007), Hard Knocks (2010) i Fire It Up (2012). 

Durant els últims anys de la seva vida, Cocker va patir un càncer de pulmó que no va transcendir a l'opinió pública fins a finals de 2014. El 17 de setembre de 2014, durant un concert al Madison Square Garden, el seu amic Billy Joel havia comentat que “Joe  Cocker no està molt bé en aquest moment” i va recolzar la seva introducció al Saló de la Fama del Rock and Roll. El 22 de desembre de 2014, Joe Cocker moria a causa del càncer a la seva casa de Crawford (Colorado). En una nota de premsa, es comunicava  que el músic seria enterrat després d'un funeral privat i demanava que, en lloc de flors, es fessin donatius a The Cocker Kids' Foundation, una fundació no lucrativa dedicada a l'ajuda als joves. Paul McCartney i Ringo Starr, els dos membres dels Beatles encara vius, es van afegir  a una llarga llista de tributs de companys de professió com Tom Morello (Rage Against The Machine), Steven Tyler (Aerosmith), Bryan Adams, Joe Walsh (Eagles) i Peter Frampton. 
 
Especialment recomanat, Joe Cocker: Mad Dog With Soul (2017), és un documental que es pot veure a NETFLIX, en el que explica la turbulenta vida i el talent excepcional del cantant. “Des que es va convertir en una estella, la seva vida va transcórrer per diferents alts i baixos, però es va sobreposar dels seus problemes per quedar en la memòria com una de les millors veus de rock&roll de tots els temps" (Billy Joel).