Alice Cooper: El rei del Shock Rock

per Pep Saña, 30 d'agost de 2017 a les 12:56 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 d'agost de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fill d'un predicador, Vincent Damon Furnier (nascut el 4 de febrer de 1948 a Detroit Michigan), degut a complicacions amb la seva salut durant l'adolescència, va haver de mudar-se amb la seva família a Phoenix, Arizona, on va aconseguir graduar-se en belles arts. Més endavant conegut com Alice Cooper, va ser un dels pioners en  associar rock i espectacle als seus concerts, muntar petites històries teatrals a  l’escenari mentre tocava la banda de rock i crear de si mateix un personatge sorgit del més sòrdid dels malsons. Amb maquillatges d'aspecte sinistre, inquietants lletres i concerts que incloïen execucions amb guillotina, cadires elèctriques o aparicions amb serps enormes (com la famosa boa constrictor), il•lustraven els continguts dels seus àlbums, molts dels quals explicaven una història, en la més pura línia de l’àlbum conceptual. Alice Cooper, seria el primer a desenvolupar amb més sofisticació les posades en escena respecte a altres músics influenciats per l'estètica glam teatral, com David Bowie o Peter Gabriel. Aquesta característica escènica influenciaria notablement a grups com KISS, Mötley Crüe o Twisted Sister entre d’altres. El seu show en escena el mostra tallant bebès amb una destral o presentant-se a president dels Estats Units. Alice Cooper també és famós per la seva carismàtica personalitat fora de l'escenari, estant escollit com l’artista de heavy metal més estimat, publicat per la famosa revista Rolling Stone. Acreditat com un dels creadors del shock rock dins l'estil heavy metal i hard rock, ha estat descrit com el primer artista a incloure imatgeria d'horror en el rock'n'roll, amb els seus escenaris i muntatges de terror en concert. 


Alice Cooper Band.

 

Admirador de la música de The Rolling Stones, MC5, The Doors, The Stooges o The Beatles, al 1964, Vincent Furnier juntament amb Glen Buxton, Michael Bruce, Dennis Dunaway i Neal Smith van fundar la llavor del que després seria The Alice Cooper Band. Vincent Damon Furnier va formar una banda a Phoenix anomenada en principi The Earwigs, poc després i quan Furnier nomes tenia 17 anys es va rebatejar com The Spiders i posteriorment com The Nazz. La seva habilitat per la composició i les seves actuacions en directe van fer de la banda una de les més populars de la zona de Phoenix. L'aparició de la banda de Todd Rundgren, The Nazz, va provocar un nou canvi de nom per la banda de Vincent Furnier, la llegenda urbana explica que un bon dia, Vincent va comentar als seus companys que practicant amb la ouija, havia contactat amb l'esperit d'una bruixa del segle XIX anomenada Alice Cooper. Segons sembla, la bruixa li va dir que ell era la seva reencarnació, Vincent Furnier va assumir el fet i va proposar als fins aleshores Nazz convertir-se en The Alice Cooper Band, adoptant Furnier el nom artístic de la seva reveladora bruixa, Alice Cooper (el propi Vincent Furnier va confirmar al 2009 que efectivament es tractava d'una llegenda urbana). Cooper i la banda van crear un personatge fosc, assassí de dones, vestit amb roba femenina i horriblement maquillat. Cooper, Buxton i Dunaway eren estudiants de belles arts, i la seva admiració pels treballs surrealistes de Salvador Dalí servirien d'inspiració per als seus estranys escenaris. 

A l'època del moviment hippy i l’àcid rock es muden a Califòrnia, les actuacions de la banda van cridar l'atenció de Frank Zappa, que els va fitxar pel seu segell Straight Records. La banda en els seus inicis tenia una marcada influència de Pink Floyd, però la realitat va ser que Frank Zappa es va convertir en la seva gran influència. Zappa va aconsellar a la banda incorporar elements extravagants en les seves actuacions, com tirar gallines al públic. Els primers àlbums de la formació, de manera molt clara estan marcats per la influència del geni Frank Zappa, perdurant al llarg de la seva carrera, en elements de rock progressiu que es poden apreciar en els àlbums clàssics de la banda. Durant la seva estada a Califòrnia van publicar dos àlbums titulats Pretties For You (1969) i Easy Action (1970), amb sons que anaven des del rock o la psicodèlia fins al pop. Els discos no van tenir massa èxit i a la Costa Oest no se’ls van prendre  gaire en serio, cosa que va provocar que The Alice Cooper Band es traslladessin a Detroit. Cooper va comentar, “Los Angeles simplement no ho va entendre, consumien un altre tipus de droga. Estaven aficionats a l'àcid, mentre nosaltres nomes preníem cervesa. Encaixem millor a l'escena de Detroit." 

El contacte amb el productor Bob Ezrin va endurir el seu so fins a posicions més hard rockeres, sense perdre espontaneïtat i amb enganxosos temes melòdics recolzats per potents riffs de guitarra. Amb la Warner van gravar Love It To Death (1971), un excel•lent àlbum que els va elevar a la fama, especialment gràcies al tema I’m Eighteen, tot un himne generacional. Altres temes destacats d'aquest àlbum són Is It My Body, Caught In A Dream o Ballad Of Dwight Fry. La banda va incorporar nous elements d'horror en els seus concerts en directe, com execucions a la cadira elèctrica i diverses tortures gòtiques. L'èxit de l'àlbum els va portar per primera vegada a actuar a Europa, amb assistents de luxe en alguns dels seus concerts com Elton John i David Bowie.


The Alice Cooper Band - I’m Eighteen


Alice Cooper Live - Is It My Body


Alice Cooper - Ballad of Dwight Fry


Love It To Death va ser el principi d'una etapa d'esplendor per la banda en la que van publicar alguns dels seus millors àlbums. Killer (1971), amb cançons com Under My Wheels o Be My Lover. 

The Alice Cooper Band - Under My Wheels


Alice Cooper - Nurse Rozetta & Be My Lover (Live in Barcelona, November 23, 2010)


School’s Out (1972), àlbum que conté temes importants com el clàssic homònim School’s Out (número 1 a Gran Bretanya) o Public Animal #9.

The Alice Cooper Band - School's Out


The Alice Cooper Band - Public Animal # 9


I el quart àlbum d’èxit consecutiu en tres anys, Billion Dollar Babies (1973), un disc que els va catapultar al número 1 a les llistes dels LP’s més venuts de mig món. El disc inclou el hit No More Mr. Nice Guy i altres temes destacats com Billion Dollar Babies, I Love The Dead o Elected.

Alice Cooper - No More Mr. Nice Guy


Alice Cooper - I Love the Dead (amb guillotina)


Alice Cooper - Billion Dollar Babies


Durant aquests anys la banda desenvoluparia un estil personal, que es mouria entre el rock i el hard rock clàssics amb tocs propers al rock progressiu, i per la teatralitat dels seus directes, que inclouen números escènics com penjar a la forca o guillotinar el seu cantant. Muscle Of Love (1973), un treball molt comercial que no va ser tan ben rebut per la crítica com els seus anteriors, va suposar el final de The Alice Cooper Band com a banda. 


Alice Cooper en solitari.

Vincent Furnier inicia la seva carrera en solitari al 1975, mentre que els membres de la seva antiga banda continuarien durant poc temps amb el nom de Billion Dollar Babies. Per evitar complicacions amb l'ús del nom de la banda, Furnier va haver de canviar legalment el seu nom a Alice Cooper. El primer en solitari és un altre àlbum elevat a la categoria de clàssic per la crítica, Welcome To My Nightmare (1975), un disc amb  cuidats arranjaments, a més d'un so lleugerament més endurit en alguns temes i  produït novament per Bob Ezrin. Es tracta d'un àlbum conceptual basat en un malson d'un nen anomenat Steven, amb la narració de l'actor Vincent Price (un dels seus millors amics) i servint com a banda sonora pel nou espectacle de Cooper en directe, que acaba amb el cantant decapitat. Aquest àlbum inclou el èxits Department Of Youth, la cançó homònima Welcome To My Nightmare i la balada Only Women Bleed.

Alice Cooper - Welcome To My Nightmare

Alice Cooper - Department Of Youth

Alice Cooper - Only Women Bleed


El següent àlbum, Alice Cooper Goes To Hell (1976), mantindria el tipus artísticament, sense aconseguir el nivell d'èxit del seu anterior, tot i la publicació del single I Never Cry. 

Alice Cooper - I Never Cry (penjat a la forca)


Però Alice s'enfonsava cada vegada més en greus problemes d'alcoholisme que afectarien negativament a la seva carrera, arribant fins al punt del seu ingrés en un centre psiquiàtric. El seu àlbum Lace & Whiskey (1977), conté el famós tema You And Me dedicat a la seva dona. Els problemes amb l’alcohol els superaria al 1978 i la seva mala experiència li serveix d’inspiració pel seu àlbum From The Inside (1978), en el que participa Bernie Taupin, col•laborador habitual d’ Elton John, el disc va produir un altre Top 20, la balada How You Gonna See Me Now. En aquesta època grava maquetes amb un jove, aleshores desconegut, Jon Bon Jovi.

Entre 1978 i 1983, Alice publica una sèrie d’àlbums com Flush The Fashion (1980), Special Forces (1981), Zipper Catches Skin (1982) o DaDa (1983), són considerats pel mateix Alice Cooper com els seus àlbums foscos, degut a que no pot ni recordar la seva gravació per trobar-se sota l'efecte de la seva addicció a la cocaïna. Va tornar a ser hospitalitzat i se li va diagnosticar cirrosis. Son discos amb escassa repercussió comercial que es mouen entre el New Wave, el Rock i el Pop Punk. Aquests discos tot i això, contenen algun tema molt apreciat pels fans més acèrrims, com Clones (We're All) (de Flush The Fashion i versionada per Smashing Pumpkins) o Who Do You Think We Are (de Special Forces, un tema recentment recuperat en els seus directes).

1986 veuria el retorn d' Alice Cooper, agafat de la ma del heavy metal, amb l’exitòs Constrictor (1986), contenia els singles He's Back (The Man Behind the Mask) i Teenage Frankenstein. La gira del disc va ser titulada The Nightmare Returns, en clara al•lusió a la tornada als escenaris de Cooper. Un àlbum que tindria la seva continuïtat amb Raise Your Fist And Hell (1987), que exhibia un so encara més dur amb temes com Freedom. A l'última part de la gira, a Londres, en una de les representacions  d'execució al final del concert, Cooper gairebé mor penjat.

Alice Cooper - He's Back (The Man Behind The Mask)


Trash (1989), un àlbum que conté el mega hit Poison, el va catapultar de nou als primers llocs de les llistes americanes, amb cors i melodies glam metal, un estil que estava en plena expansió, i amb la col•laboració del reputat compositor i productor Desmond Child, Trash és un disc ple de números un des de la primera a l'última cançó, recordat pel mega hit Poison, que el seu vídeo clip va ser molt  promocionat per MTV i per altres cançons com House Of Fire, Bed Of Nails, Spark In The Dark i  Only My Heart Talkin', és un disc que ja ha fet història al mon del rock, del heavy i de la música en general. Algunes de les col•laboracions que participen en el disc són, Jon Bon Jovi, Steven Tyler, Joe Perry, Kip Winger o Richie Sambora entre d’altres, el bo i millor del moment.

Alice Cooper – Poison


Alice Cooper - House Of Fire


Hey Stoopid (1991), seguiria la mateixa línia que l’anterior àlbum, amb menys èxit, degut principalment a la caiguda de popularitat que estava patint el glam metal davant l’empenta del grunge (una altra vegada el maleït grunge). L'àlbum va produir els singles Love Is A Loaded Gun, Feed My Frankenstein i Hey Stoopid dels que també s’en van fer vídeo clips. Ozzy Osbourne, Slash, Joe Satriani, Steve Vai, Mick Mars i Nikki Sixx van col•laborar en la gravació de l’àlbum.

Alice Cooper Live - Hey Stoopid


Alice Cooper - Feed my Frankenstein (live at Barcelona Rock Fest 01 07 2017)


The Last Temptation (1994), amb aquest disc, Alice Cooper intentaria recuperar una mica el seu so clàssic en temes com Lost In America, incloent un còmic inspirat en la història de l'àlbum i a més incidiria en un altre concepte rescatat de la seva etapa més clàssica, la de l’àlbum conceptual. Per a aquest treball, Alice va tenir la col•laboració del recentment mort Chris Cornell (Soundgarden), amb el que escriu el tema Stolen Prayer. 

Alice Cooper - Lost In America


A Fistful Of Alice(1997) és un àlbum en directe gravat al Club Cabo Wabo, propietat de  Sammy Hagar (cantant de Montrose i Van Halen). En el concert van participar Slash, Rob Zombie i el mateix Hagar. Durant la seva absència dels estudis de gravació a l’ultima meitat dels 90, Alice Cooper no para de girar. 

Els seus àlbums següents, Brutal Planet (2000) i Dragontown (2001), reprendrien el heavy metal, des d'un concepte endurit, en una aproximació al rock i el metal industrial més de moda de bandes com Nine Inch Nails, Rammstein o Marilyn Manson. La gira de Brutal Planet va portar a Alice per primera vegada a Rússia. Un dels concerts, el de  Londres, es va gravar pel llançament del DVD Alice Cooper Brutally Live.

Per increïble que sembli, Alice Cooper ens visitava l'11 de Desembre del 2002, al Palau Sant Jordi de Barcelona per primera vegada amb tot el seu espectacle al complert, dins la gira mundial Descent Into Dragontown Tour. La primera vegada va ser al Doctor Music Festival de 1997, on no portava bona part de la seva habitual parafernàlia teatral en tractar-se d'un festival, i el concert va ser molt més reduït. Com que per res del mon és podia deixar passar l’ocasió, cap a Barna. De teloners uns magnífics i ressuscitats Dogs D’amour, una nit de glam metal completa. L'escenari, decorat amb motius orientals i preparat amb tot el necessari pel teatre d'Alice. Esperàvem els grans temes dels 70’s i a més, acompanyats dels mítics números teatrals, com així va ser, nomes sortir a l’escenari es va desencadenar el malson d'Alice Cooper. Vam poder veure a Alice amb camisa de força, guillotinat i tornat a ressuscitar amb Feed My Frankenstein, fins i tot, un Alice Cooper decapitant a una insolent Britney Spears, per després ensenyar-nos el seu cap com un trofeu de caça. Un espectacle de luxe, per disfrutar, i molt, de tota una llegenda del shock rock. Increïble, espectacular i memorable. En una entrevista que li va fer el desaparegut Jordi Tardà abans del concert pel seu programa, Alice li va confessar que a Barcelona hi havia el millor Kentucky Fried Chicken, del mon!, el que hi havia (no se si encara hi és) a la plaça Francesc Macià. Geni i figura, un crack.

Aquest és exactament el show que va fer a Barcelona:

Alice Cooper Descent Into Dragontown Tour 10 10 2002 Toronto (Full Concert)


Al 2003 se li va concedir un estrella al Passeig de la Fama de Hollywood. Alice recluta per la seva banda a tot un equip de músics joves, admiradors del so de The Alice Cooper Band que va triomfar als anys 70, s'envolta d'una banda de luxe Eric Singer (KISS) a la bateria, Ryan Roxie (Gilby Clarke, Slash's Snakepit) i Eric Dover (Slash's Snakepit) aporten frescor i contundència a les guitarres i Chuck Garric (Ted Nugent, L.A. Guns, DIO) al baix, fan que tot soni compacte i potent, cosa que precipita una tornada de ple al rock’n’roll i el hard rock dels inicis de la banda. The Eyes Of Alice Cooper (2003), és la tornada per la porta gran d’ algú reclamant la seva corona. És un disc fresc i clàssic al mateix temps, amb temes que si es barregessin entre els seus àlbums clàssics, no desentonarien en cap. Alice Cooper mira al passat per facturar un disc espontani i d'acord al seu mític llegat i al mateix temps modern. L'inici de l'àlbum encadena 5 temes descomunals que et deixen amb la boca oberta, What Do You Want From Me?, Between High School And Old School, Man Of The Year, Novocaine I Bye Bye Baby. Un clàssic des del mateix moment en què es va posar a la venda. Tornada a lo gran d'un rei destronat. 

Dirty Diamonds (2005), segueix el mateix esquema, és el més a prop que està Alice Cooper ara mateix dels seus discos de l'època daurada dels setanta, una tornada als seus orígens. Amb la crítica i públic entregats, una gira excitant recuperant elements de shows del començament, una banda cohesionada i en forma, Alice Cooper insisteix en la idea de The Eyes Of Alice Cooper. És una exhibició de múscul de rock dels 70´s, amb classe i elegància. Dirty Diamonds, Perfect o Woman Of Mass Destruction ja formen part dels clàssics de sempre per acompanyar un setlist amb els Elected, I’m Eighteen, School's Out, Poison, No More Mr. Nice Guy o Under My Wheels.

Alice Cooper - Dirty Diamonds


Alice Cooper - Woman of Mass Distraction


Els dos àlbums van anar acompanyats de les seves respectives gires, en que pràcticament es van enllaçar una amb l'altra. Segona ocasió per veure al Sr. Furnier, visita obligada, a més d’una nit amb un gran cartell, Alice Cooper + Girlschool que vindria a ser l'equivalent femení de Motörhead. El 29/07/05 amb un Razzmatazz ple fins a la bandera, Alice Cooper tenia la batalla guanyada des d'abans de trepitjar l'escenari, amb la banda que l’acompanya, d’autèntic luxe, ja és sinònim de qualitat i garantia de que sonarà potent, molt potent. El show segueix basant-se en els vells trucs de sempre però amb alguns canvis (segueix apareixent la guillotina, la camisa de força i les ballarines), i al repertori a més dels nous temes com Woman Of Mass Distraction, Dirty Diamonds o Between High School & Old School, es barregen a la perfecció  amb clàssics com No More Mr. Nice Guy, I´m Eighteen, Welcome To My Nightmare, la celebradíssima School´s Out i els seus èxits dels 80, Poison  o Feed My Frankenstein. Espectacular i contundent inici, amb una banda molt professional, amb una actitud molt rockera i amb un so nítid i potent. A les guitarres un nouvingut, el genial Damon Johnson, i Ryan Roxie, ja habitual de la formació. Al baix un altre habitual, Chuck Garrick i el gran Eric Singer a la bateria, demostrant la seva gran qualitat durant tot el concert. Un Alice Cooper en plena forma, tant musical com teatral, que recupera la vella essència de la banda i que afegeix més clàssics a la ja de per si clàssica discografia del rei del shock rock. Gairebé dues hores en les que Alice Cooper va aconseguir amb la seva música i el seu espectacle endinsar-nos al seu món de terror i malson.

Al maig de 2004 havia estat nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Grand Canyon i al 2006 li van ser entregades les claus de la ciutat d'Alice, Dakota del Nord.
Along Came A Spider (2008), és un àlbum amb una tornada a la fórmula que en el passat li va donar l'èxit, un àlbum conceptual, mini pel•lícules musicades amb arguments de terror. En aquest cas, un repàs als assassinats d'un psycho killer anomenat Spider. Amb un estil més glam rock, al millor estil Alice cooper, i demostrant que encara està en la seva millor forma. Amb nou guitarrista, Keri Kelli (famós per substituir guitarristes de bandes de hard rock i glam metal nord americanes, Slash's Snakepit, Skid Row, Ratt, Warrant) en el lloc de Ryan Roxie. En aquest disc hi ha dos convidats d'excepció, Slash, en el tema Vengeance Is Mine i Ozzy Osbourne a Wake The Dead, que amb Wrapped In Silk, I'm Hungry i (In Touch With) Your Feminine Side són els temes mes destacats del disc. 

La meva tercera cita amb Alice va ser el dimarts 23 de novembre de 2010 al Sant Jordi Club de Barcelona amb el Theatre Of Death Tour. Veure a Alice Cooper és presenciar gairebé 50 anys d'història. Qui va a veure Alice Cooper sap que va a veure un gran espectacle, tant musical com escènic, un segell d'identitat imitat però mai superat. Alice Cooper mor quatre vegades a l'escenari, a la guillotina, enverinat, penjat, i dins d'una dama de ferro. No van faltar bastons, barrets, perruques, collarets de perles, globus, aranyes, cadires de rodes, camises de força, infermeres, esquelets ni la col•laboració de Tiffany Lowe de ballarina i actriu. Del repertori, nomes quatre cançons van ser gravades als noranta i dues al segle XXI, la qual cosa és un reflex del que ha estat i és la carrera d’ Alice Cooper, el seu patrimoni més valuós el va guanyar  als 70 i aquest és el que segueix repartint pels escenaris del món. Si mai no has vist a Alice Cooper en directe, independentment que t’agradi mes o menys la seva musica, no deixis passar l’ocasió d'anar a un dels seus concerts, dubto molt que en puguis sortir defraudat davant la quantitat d’espectacle i sobretot, qualitat musical. Aquest era el meu tercer concert d’ Alice Cooper i us puc assegurar que hi haurà quart, cinquè i tots els que vinguin.
 
Welcome 2 My Nightmare (2011), és evidentment una seqüela amb temes totalment nous de Welcome To My Nightmare, el clàssic de 1975. Torna a col•laborar amb Bob Ezrin a la producció i fins i tot per alguns temes torna ajuntar a la banda original del primer malson al complet. Amb grans temes nous com, Caffeine, The Congregation, I'll Bite Your Face Off i I Gotta Get Outta Here, els vincles que uneixen els dos discos, a part dels evidents com són el títol i el fet que tot l’àlbum gira entorn de les imatges de terror que li vénen al cap a Cooper quan tanca els ulls, també hi ha referències al personatge d’ Steven (protagonista de Welcome To My Nightmare). A més hi ha melodies que es repeteixen en aquest disc, per exemple i lògicament en el tema The Nightmare Returns. Alice Cooper recluta per la banda a la virtuosa femenina de la guitarra, la dona revelació de la guitarra elèctrica, l'australiana d'origen grec Orianthi Panagaris, ocupant el lloc que ha deixat vacant Damon Johnson després de la seva marxa a Thin Lizzy. Quan Ryan Roxie torna amb Alice Cooper (va ser membre entre els anys 1996 i 2006), la formació passa a tenir tres guitarres, convertint el so de la banda en demolidor.

Alice Cooper - Alice Cooper’s Halloween Night Of Fear 2011 Full Show (amb Orianthi)


La nova guitarrista de Cooper, Nita Strauss, substitueix Orianthi al 2014, que abandona la banda per gravar i girar amb Richie Sambora, més tard es va saber que estaven enrotllats. Nita és la número 1 del rànquing de guitarristes femenines segons la llista de la revista Guitar World. Prové d'una família de músics reputats, un dels seus avantpassats per part de pare és el compositor austríac Johann Strauss II. Una de les coses que sap fer molt bé Alice Cooper, és envoltar-se sempre de joves i excel•lents músics per la seva banda.

Alice Cooper - Live From Austin 2015 Full Show (amb Nita Strauss)


Crea un nou projecte paral•lel amb els seus amics, Hollywood Vampires, una súper banda de rock nord americana formada al 2015 per Alice Cooper, l'actor Johnny Depp i el guitarrista dels Aerosmith Joe Perry per homenatjar la música d'estrelles de rock mortes als anys 70. El nom deriva d'un club fundat per Alice Cooper a finals dels 70,  que solien visitar músics com John Lennon i Ringo Starr dels Beatles, Keith Moon de The Who i Micky Dolenz de The Monkees. Alguns dels músics que han format part de les gires de la banda son tant importants com Duff McKagan i Matt Sorum de Guns 'N Roses i Robert DeLeo dels Stone Temple Pilots. L’àlbum d'estudi titulat Hollywood Vampires (2015), va comptar amb les col•laboracions de Paul McCartney, Dave Grohl (Foo Fighters), Joe Walsh (Eagles) i l’actor Christopher Lee, entre d’altres. 

Paranormal (2017), acabat de sortir, el 28 de juliol de 2017, Alice Cooper publica després de sis anys un nou disc d’estudi, l’edició de luxe de l'àlbum consta de 10 cançons que han estat gravades a Nashville amb el seu habitual productor Bob Ezrin i va acompanyat  d’un CD extra molt especial, un mini àlbum que inclou dues cançons noves escrites i gravades amb els membres originals de The Alice Cooper Band, el guitarrista Michael Bruce, el baixista Dennis Dunaway i el bateria Neal Smith, Glen Buxton va morir al 1997, Han passat més de 40 anys des que aquests fenòmens no tocaven junts, però no han perdut la màgia que els va caracteritzar en aquells temps i això queda clar a Genuine American Girl i You And All of Your Friends. Per si això fos poc, Cooper afegeix 6 temes en directe de grans clàssics que han marcat la seva carrera, School’s Out, No More Mr. Nice Guy, Under My Wheels, Billion Dollar Babies, Feed My Frankenstein i Only Woman Bleed, que a hores d'ara no necessiten cap tipus de presentació. Billy Gibbons de ZZ Top, Roger Glover de Deep Purple i Larry Mullen d'U2, participen en aquest nou disc d' Alice Cooper.

Alice Cooper va anunciar en una entrevista recent, que la gira pel Regne Unit comptarà amb la col•laboració de The Alice Cooper Band dels 70. A la pregunta de si planejava fer això a la resta de dates europees, responia, “jo sempre he estat en contacte amb Neil, Dennis i Mike. En aquest disc els vaig convidar a compondre cançons i ho van fer, dues cançons en les quals també han tocat. Vaig pensar que potser seria una bona idea tocar vint cançons amb la meva banda actual, que baixi el teló i quan torni pujar aparegui la banda original, tocant sis cançons. A la gent li va agradar molt quan ho vam fer a Nashville i ara ho farem a Anglaterra, com experiment. Va funcionar molt bé a Nashville i veurem a Anglaterra. Potser ho farem a tota la propera gira”

Tot i que tendeix a ser discret pel que fa referència a la seva religió, Cooper ha confirmat en entrevistes que es va convertir al cristianisme, evitant fer-ne publicitat i  afirmant que, “és molt fàcil parar atenció a Alice Cooper i no a Crist. Jo sóc rocker, res més. No sóc filòsof. Considero que disto molt de ser un cristià ben format. Així que no busquis respostes en mi". Quan al 2001 el diari britànic The Sunday Times li va preguntar com era que un rocker rebel podia ser cristià, Cooper va respondre, "beure cervesa és fàcil, destrossar l'habitació d'un hotel és fàcil. Però ser cristià, és dur. Això és una verdadera rebel•lió!".

Al llarg de la seva carrera, la filosofia de Cooper pel que fa a la política, ha estat la de que no hauria de barrejar-se amb la música, i sempre s'ha guardat les seves opinions per si mateix, de vegades fins i tot criticant aquells músics que han parlat de política. Però les coses van donar un petit tomb a la campanya electoral per les eleccions de 2004, quan va declarar que les estrelles de rock que estaven fent campanya a favor del candidat demòcrata John Kerry eren uns traïdors imbècils. Aquestes declaracions van causar gran polèmica, per la qual cosa Cooper es va veure obligat a aclarir i reiterar, en un comunicat oficial, que la traïció a la que feia referència no era contra l'Estat sinó contra els valors del rock’n'roll, assegurant que no era demòcrata ni republicà perquè ell vota a la persona i no al partit.

Benvinguts al malson, Welcome To My Nightmare. Alice Cooper.


 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació