05
d'agost
del
2017
Actualitzat
el
06
d'agost
a les
10:50h
Entranyable per fora i punyent per dins. Moltes paraules són poques per descriure l’home carismàtic, d’imatge trencadissa i esperit combatiu que és Joan Ferrer, mestre de pintura i savi de vida. No té pèls a la llengua per parlar d’un territori, ni de la seva gent i, ni molt menys, de l’art, que viu i gaudeix des de l’estudi, la mirada i els pinzells. Un home que veu i viu les coses des d’un altre prisma, de tornada i en perspectiva. Pot aconsellar i, si volgués, també li seria permès mofar-se’n. Però no ho fa. El respecte el guia. Un respecte que tenyeix de colors, i que l’ha anat transformant des dels 15 any, fins avui dia, passats els 80, en un procés de creació constant.
- Tota una vida pintant però, com es fa un pintor?
- Això és una bona pregunta i és difícil de dir. Però si he de dir com es fa un pintor, és pintant. El pintor que estudia per guanyar-se la vida, el pintor que té Belles Arts per ser professor de pintura perquè és l’única sortida, el pintor que pensa que amb això es guanyarà la vida, malament. El pintor, si no és un artista, no és un pintor.
- Però hi ha molts tipus de pintura i de pintors...
- Sí. Altra cosa és el pintor que només és un paisatgista, o un que fa natures mortes. El pintor ho pinta tot. El que passa és que ho pinta tot de la seva manera.
- I depèn del moment...
- I segons les circumstàncies. En el meu cas, et puc assegurar que no sóc jo qui ha fet la pintura, sinó que la pintura m’ha fet a mi.
- Per a vostè, què representa la pintura i fer aquesta exposició?
- Per a mi, la pintura, descomptant la meva família, és la meva vida. El que passa és que aquí, que és un lloc molt especial que ja coneix tothom, es fan coses especials. Jo no exposo pintura aquí, sinó que m’exposo, s’exposa Joan Ferrer. I llavors, amb la pintura ja m’hi acabo d’exposar. És la meva aportació.
- Una exposició global, arrodonida. Però per què ara?
- Perquè diuen que m’ho mereixo. I la veritat i sense ser modest, potser sí que m’ho mereixo perquè he lluitat vuitanta putus anys per això. I llavors, dius, ostres, sí que és pedant aquest. Bé, què vols que et digui, que no? No fotem conyes que ja som grans.
- Una exposició que, a més, també està suposant un impuls artístic per a la comarca...
- La meva il•lusió és que es treballi la pintura a la comarca. He lluitat tota la meva vida perquè tota la comarca pogués pintar i, al menys, tenir alguns llocs dignes per exposar sense haver d’anar als bars, que em mereixen tots els respectes. Però que es puguin fer altres coses en altres espais. Fins que em mori hi lluitaré, m’hi ficaré, perquè hem de ser tots els que hem de fer que el Berguedà aixequi una mica el cap. I aquesta és una d’aquelles ocasions artístiques que tenim.
- En quin estat de salut considera que es troba l’art al Berguedà, però també a Catalunya?
- Està. És molt estrany. La pintura, per exemple, ara segueix una moda. I les arts que segueixen una moda, de seguida passen de moda. Nosaltres sabem que Duchamp va exposar per primera vegada una bicicleta damunt d’una taula, i ara resulta que la pintura s’ajunta amb altres coses que són més escultòriques que pictòriques. Jo no hi tinc res a dir, però el que puc dir és que als meus alumnes els dic que no s’aturin aquí on sóc jo, ni reneguin d’això, sinó que es fiquin a dins.
- Què vol dir?
- Que la pintura, per molt dolenta que la trobin, continua sent creació, i la creació és el que ha de canviar el món artístic.
- Una reivindicació feta, precisament, en un lloc que esdevé un laboratori de creació...
- Sí, i si et fixes, aquí és un lloc molt especial. Ve gent de tot el món i aquí et pots quedar fins les dues, les tres, les quatre o les cinc de la matinada, i ni parlar-ne d’un local de borratxeres, ni parlar-ne. Sempre es respira aquest sabor posat a l’última fase de l’art.
- Vulgui o no, vostè ja podria parlar, aconsellar i, fins i tot, jutjar el món de l'art. Quina és la seva recomanació als artistes?
- Que es posin al dia. No és una forma de criticar, però fixa’t que gairebé tots els artistes de Catalunya, gairebé tots, encara fan impressionisme. I a més, malentès. L’impressionisme, Cezanne que era l’últim, o els grans impressionistes francesos, pintaven al 1850. No pot ser que en aquesta època, havent-hi hagut els moviments que hi ha hagut, gairebé tots els aficionats continuïn fent impressionisme. Per què? Perquè sortir al carrer i fer una cosa així és més fàcil.
- Expliqui’s...
- Et poses davant d’un arbre i surt un arbre, et poses davant d’un porxo i surt un porxo. Per fer el que jo dic, no s’ha pas d’anar a l’abstracció. Els artistes han de pensar què els suggereix una cosa.
- Creu que no ho fan prou?
No. S’ha de pintar, no dintre cap enfora, sinó de fora cap endins. El que veiem, com ho veiem. Per aquí comencem a anar bé i, sobretot, per molt que jo en pugui renegar perquè ara ja puc ser passat de moda, que exposin en l’actualitat. Ara, que pensin, que llegeixin, que estudiïn, que estudiïn i que estudiïn. I que pintin. Això és el que funciona.
- Tota una vida pintant però, com es fa un pintor?
- Això és una bona pregunta i és difícil de dir. Però si he de dir com es fa un pintor, és pintant. El pintor que estudia per guanyar-se la vida, el pintor que té Belles Arts per ser professor de pintura perquè és l’única sortida, el pintor que pensa que amb això es guanyarà la vida, malament. El pintor, si no és un artista, no és un pintor.
- Però hi ha molts tipus de pintura i de pintors...
- Sí. Altra cosa és el pintor que només és un paisatgista, o un que fa natures mortes. El pintor ho pinta tot. El que passa és que ho pinta tot de la seva manera.
- I depèn del moment...
- I segons les circumstàncies. En el meu cas, et puc assegurar que no sóc jo qui ha fet la pintura, sinó que la pintura m’ha fet a mi.
- Per a vostè, què representa la pintura i fer aquesta exposició?
- Per a mi, la pintura, descomptant la meva família, és la meva vida. El que passa és que aquí, que és un lloc molt especial que ja coneix tothom, es fan coses especials. Jo no exposo pintura aquí, sinó que m’exposo, s’exposa Joan Ferrer. I llavors, amb la pintura ja m’hi acabo d’exposar. És la meva aportació.
- Una exposició global, arrodonida. Però per què ara?
- Perquè diuen que m’ho mereixo. I la veritat i sense ser modest, potser sí que m’ho mereixo perquè he lluitat vuitanta putus anys per això. I llavors, dius, ostres, sí que és pedant aquest. Bé, què vols que et digui, que no? No fotem conyes que ja som grans.
Part de l'obra i l'espai expositiu de Joan Ferrer al Konvent. Foto: Jordi Plana Pey
- Una exposició que, a més, també està suposant un impuls artístic per a la comarca...
- La meva il•lusió és que es treballi la pintura a la comarca. He lluitat tota la meva vida perquè tota la comarca pogués pintar i, al menys, tenir alguns llocs dignes per exposar sense haver d’anar als bars, que em mereixen tots els respectes. Però que es puguin fer altres coses en altres espais. Fins que em mori hi lluitaré, m’hi ficaré, perquè hem de ser tots els que hem de fer que el Berguedà aixequi una mica el cap. I aquesta és una d’aquelles ocasions artístiques que tenim.
- En quin estat de salut considera que es troba l’art al Berguedà, però també a Catalunya?
- Està. És molt estrany. La pintura, per exemple, ara segueix una moda. I les arts que segueixen una moda, de seguida passen de moda. Nosaltres sabem que Duchamp va exposar per primera vegada una bicicleta damunt d’una taula, i ara resulta que la pintura s’ajunta amb altres coses que són més escultòriques que pictòriques. Jo no hi tinc res a dir, però el que puc dir és que als meus alumnes els dic que no s’aturin aquí on sóc jo, ni reneguin d’això, sinó que es fiquin a dins.
- Què vol dir?
- Que la pintura, per molt dolenta que la trobin, continua sent creació, i la creació és el que ha de canviar el món artístic.
- Una reivindicació feta, precisament, en un lloc que esdevé un laboratori de creació...
- Sí, i si et fixes, aquí és un lloc molt especial. Ve gent de tot el món i aquí et pots quedar fins les dues, les tres, les quatre o les cinc de la matinada, i ni parlar-ne d’un local de borratxeres, ni parlar-ne. Sempre es respira aquest sabor posat a l’última fase de l’art.
Entrevista de NacióBerguedà a Joan Ferrer, el dia de la inauguració de l'exposició al Konvent. Foto: Jordi Plana Pey
- Vulgui o no, vostè ja podria parlar, aconsellar i, fins i tot, jutjar el món de l'art. Quina és la seva recomanació als artistes?
- Que es posin al dia. No és una forma de criticar, però fixa’t que gairebé tots els artistes de Catalunya, gairebé tots, encara fan impressionisme. I a més, malentès. L’impressionisme, Cezanne que era l’últim, o els grans impressionistes francesos, pintaven al 1850. No pot ser que en aquesta època, havent-hi hagut els moviments que hi ha hagut, gairebé tots els aficionats continuïn fent impressionisme. Per què? Perquè sortir al carrer i fer una cosa així és més fàcil.
- Expliqui’s...
- Et poses davant d’un arbre i surt un arbre, et poses davant d’un porxo i surt un porxo. Per fer el que jo dic, no s’ha pas d’anar a l’abstracció. Els artistes han de pensar què els suggereix una cosa.
- Creu que no ho fan prou?
No. S’ha de pintar, no dintre cap enfora, sinó de fora cap endins. El que veiem, com ho veiem. Per aquí comencem a anar bé i, sobretot, per molt que jo en pugui renegar perquè ara ja puc ser passat de moda, que exposin en l’actualitat. Ara, que pensin, que llegeixin, que estudiïn, que estudiïn i que estudiïn. I que pintin. Això és el que funciona.