La dona barbuda

Va arribar el dia que la dona barbuda no ho va suportar més i va decidir afaitar-se. S'havia enamorat i va pensar que, sense barba, l'home que estimava li faria més cas. 

Per això, ja que ho feia, ho va voler fer ben fet: va anar al barber, es va deixar ensabonar, passar la navalla i posar massatge, loció i un col•lagen amb essència de nap australià que rejovenia el cutis i estimulava la libido masculina. 

Quan va sortir, es va dirigir ràpidament a la boutique més sofisticada de la ciutat. Una dependenta de veu ridícula, cul revenxinat i tetes asfixiades la va ben empolainar i li va dir que estava impressionant.

En ser al carrer una altra vegada, resolta, decidida i ja amb la seva imatge renovada o -millor dit- revolucionada, el va trucar.

Molt amable, ell no va tenir inconvenient a citar-se amb ella a mitja tarda al seu despatx. I, entusiasmada, de tant voler arribar d'hora, gairebé va arribar tard.

Va picar a la seva porta amb una delicadesa que fins i tot a ella estranyava, i va escoltar com la càlida veu d'ell la convidava a passar.

L'home, de primer, no va dir res. Va quedar mut, parat (ella es va il•lusionar pensant que -potser sí- l'havia impressionat). Després es va aixecar mesuradament de la seva butaca darrere l'escriptori de caoba i, sense treure-li la mirada del damunt, calmat (ella seguia pensant que -segurament sí- l'havia impressionat), li va dir que estava molt canviada. Li va somriure, educat (ella es va convèncer que -no hi havia cap dubte- l'havia impressionat) i li va dir que li quedava molt bé la nova imatge, que estava guapa. Se li va acostar, molt, la va abraçar, li va fer un petó a la galta (ella es va ruboritzar) i, molt sincer, la va acompanyar a la porta, li va desitjar sort i, ell, el director del circ, la va acomiadar.

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.