The Rolling Stones: Blue & Lonesome. Un homenatge a les seves influències

per Pep Saña, 13 de juny de 2017 a les 17:48 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de juny de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Cinquanta cinc anys desprès dels seus inicis, els Rolling Stones continuen sent una institució que encara es mou (amb el permis del “puto amo del bussiness” Mick Jagger) segons la seva intuïció i química. Blue & Lonesome, el seu últim àlbum, va arribar com un fantàstic accident, o com Keith Richards va dir amb el seu gran somriure, “va ser com si un ésser diví ens hagués manat que el féssim”.

No fa pas tants anys que els Rolling Stones encara respectaven aquella regla no escrita al món del rock que deia que per sortir de gira, l'excusa era tenir un nou disc per presentar, i així va passar amb les grans gires mundials desprès d’editar Steel Wheels (1989), Voodoo Lounge (1994), Bridges To Babylon (1997) i A Bigger Bang (2005). En general, la gent dona poc valor a aquests àlbums, en part potser perquè feien l'efecte de ser més una excusa per sortir de gira (que és on fan cash), que discos amb prou entitat com per recordar, jo soc més de la opinió, tot i que tinc clar que no son obres mestres, que son d’un nivell molt alt. Fessin el que fessin, Tatto You (1981) sempre marcaria la frontera d’opinió entre l'excel•lència dels d’abans i els “prescindibles” de desprès.


Des del 40é aniversari de la banda que editaven el recopilatori Forty Licks (2002) i l’extensa gira Licks Tour que vindria desprès amb motiu del disc, els Stones van començar a tenir clar, i amb l’àlbum A Bigger Bang (2005) gairebé es va confirmar, que allò de publicar un disc per sortir de gira era un invent sense sentit. Durant el A Bigger Bang Tour, Jagger i Richards segurament es van preguntar, perquè al setlist de la gira les noves cançons gairebé no hi eren, si realment feia falta treure un nou disc i en  comptes d'això, treure la pols del seu gran i inigualable fons de catàleg i acompanyar aquestes cançons amb els clàssics que tothom espera escoltar. Des de llavors les gires dels Stones nomes necessiten l’excusa de la celebració d'un aniversari, o ni tan sols això. La veritat és que és increïble, i alhora resulta extraordinari, que a una edat en la que la majoria dels mortals es dedica a passejar als néts, jugar al domino i mirar als paletes, aquests tios continuïn pujant a l’escenari per donar classes magistrals de rock’n’roll, millor que moltes bandes a les que tripliquen l’edat.

Potser hi ha qui trobi ridícul que una colla de setanta i tants anys segueixi fent rock’n’roll, però si es tracta de blues, l'experiència és un grau i els Stones, tot i no ser de raça negre, sempre han fet el blues com ningú, Keith Richards va comentar fa anys amb el seu somriure habitual, que en realitat era negre, però ningú ho sabia perquè anava disfressat de blanc. Des dels inicis i al llarg de la seva amplia discografia sempre apareixen peces extraordinàries de blues, de les que destacaria, I Just Want To Make Love To You (The Rolling Stones 1964), Honest I Do (The Rolling Stones 1964), Little Red Rooster (The Rolling Stones Now! 1965), I Can’t Be Satisfied (The Rolling Stones No. 2 1965), Parachute Woman (Beggars Banquet 1968), Stray Cat Blues (Beggars Banquet 1968), You Got The Silver (Let It Bleed 1969), Love In Vain (Let It Bleed 1969), Midnight Rambler (Let It Bleed 1969), You Gotta Move (Sticky Fingers 1971), Shake Your Hips (Exile On Main Street 1972), Ventilator Blues (Exile On Main Street 1972), Stop Breaking Down (Exile On Main Street 1972), Mannish Boy (Love You Live 1977), Black Limousine (Tattoo You 1981), Rock Me Baby (Live Licks 2003) o Back Of My Hand (A Bigger Bang 2005).

Encara segueix posant els pels de punta veure als Stones tocar el gran blues de Jagger & Richards que és Midnight Rambler, o un dels grans moments del Shine A Light de Martin Scorsese amb la versió de Champagne & Reefer de Muddy Waters interpretada al costat de Buddy Guy, amb Keef rendint homenatge al mestre i Jagger bufant l'harmònica com un possés.

La història de com es va crear aquest nou disc segurament ja la sabreu, però és bastant representativa de l'estat actual de la banda. A finals de 2015 els Stones es troben als estudis de Mark Knopfler on el grup es reuneix per començar els assajos d'una de les seves últimes gires i treballar algunes idees amb el material que havien escrit esporàdicament entre les gires dels últims anys per un proper àlbum de noves cançons. Com segons sembla, és molt habitual en els assajos dels Stones que per escalfar, comencen tocant temes vells de blues per posar-se, com deia Anita Pallenberg, “en bona longitud d'ona psíquica”. I mentre que toquen un blues de Little Walter, i un altre blues de Howlin’ Wolf, i un altre blues de Jimmy Reed, al cap d’una estona descobreixen que a més d'estar passant-s’ho de puta mare, estan fent unes versions amb una qualitat i un feeling que ells mateixos queden esgarrifats, aleshores, segons algunes versions, Ronnie Wood, segons altres versions Keith Richards, deixa anar una pregunta, “collons, i per què això que ens està sortint tant be no ho gravem i traiem un disc?”, en tres dies van gravar pràcticament en una sola toma un paquet de peces, la seva majoria del blues de Chicago, gairebé sense voler es van topar amb la música en la que es troben vius, còmodes, autèntics i convincents als seus setanta i pico, i no per casualitat és la mateixa amb la que van començar, aquest es l’origen de Blue And Lonesome.


Blue & Lonesome no inclou temes nous escrits per Jagger & Richards amb els que la banda ha estat treballant els últims anys entre les gires, com la ultima a Amèrica Llatina, que van tancar amb un concert històric a l'Havana i de la que n’han sortit dos documentals, Olé Olé Olé : A Trip Across Latin America i Havana Moon que explica i mostra l'històric concert de la banda a la capital Cubana. En comptes d'això, Blue & Lonesome és una col•lecció de dotze temes de blues que originalment van ser gravats,  la seva majoria a mitjan dels cinquanta, per grans com Howlin’ Wolf, Little Walter i Jimmy Reed. Va ser l'època daurada del blues elèctric de Chicago, actualitzant i modernitzant la música del sud profund. “Aquests artistes bàsicament ho estaven inventant”, va dir Richards. “No tenien res en que basar-se. Començaven a utilitzar nous tipus de guitarres i amplificadors. Tots estaven provant el terreny amb aquest nou so. Aquest període particular del blues té un sentiment amb el que vam poder identificar-nos, perquè podies escoltar com es donaven ànims i es preguntaven quin camí agafaria l'estil”. “Mig segle després, tocar cançons de blues clàssic és un acte de preservació i rescat pels Rolling Stones, sempre hem procurat de donar crèdit a les nostres fonts, és un assumpte de continuïtat. “Hem conegut aquestes cançons durant 50 anys”, va afegir Jagger.

Mick Jagger, Keith Richards, Ron Wood i Charlie Watts, acompanyats des de fa més de 20 anys per Darryl Jones al baix, Chuck Leavell, teclista de la banda des de 1982 i Matt Clifford que col•labora esporàdicament des de 1989 als teclats, han aconseguit donar als temes un so on gairebé se’ls pot imaginar tocant en un garito ple de fum, recreant el sentiment original d’aquests temes, és una satisfacció escoltar a uns Stones tan entregats a la causa i tan compromesos amb un llegat amb el que ben bé poden considerar-se els seus últims representants amb pedigrí. Això és blues clàssic sense adulterar, en la seva forma primitiva, i que fa que li doni grandesa a l’àlbum.

Blue & Lonesome té dos protagonistes principals, Mick Jagger i Charlie Watts. En el cas del primer, perquè esta en un estat de forma espectacular a tots els nivells (com Keith, Ronnie i Charlie), estem parlant d'un cantant que esta a punt de fer 74 anys, conserva una veu senzillament impecable, corre dues hores de punta a punta per un escenari immens i bufa l’harmònica com si estes posseït, donant a cada versió el caràcter purament stoniá que des de 1962 deixa marca pròpia a cada acostament al blues per part dels Rolling Stones. En referència a l'harmònica de Mick Jagger, ara per ara, com ha recordat Keef a les entrevistes promocionals, “aquestes lliçons magistrals nomes les  pot donar ell perquè la resta estan morts”. De Charlie Watts, què dir?, doncs que és un disc molt especial per ell, dit amb les seves paraules, “aquest àlbum és el que sempre vaig voler que féssim, és el que sabem fer millor i és el que fèiem quan varem formar la banda”.

El que va començar com un punt i a part del seu propi material, de cop es va convertir en un viatge al passat, els Stones van tornar a l'època de principis dels seixanta quan eren una banda de covers de cançons d’altres amb una especial passió pel blues. El disc apareix com un homenatge al gènere que va determinar els orígens de Jagger, Richards i companyia i d’on van treure el seu nom, en honor al tema Rollin’ Stone, de Muddy Waters. No han volgut re inventar res. És un disc fet per plaer i sense cap més ambició que la de rendir un sentit tribut als seus mestres i a les seves pròpies arrels. No és un disc que petarà  les llistes de vendes ni el sentirem sense parar a la radio, ni segurament  cap dels seus temes formi part dels setlist de la gira, els Stones ho saben i els importa tres collons, com també saben que la crítica en general els tractarà molt bé, perquè a veure qui té els collonets de fotre canya a un disc (excel•lent) de blues dels Stones sense quedar com un tontet ignorant. 

L'àlbum és produït pel seu històric productor Don Was & The Glimmer Twins (Jagger i Richards), conté dotze covers, en dos d’ells hi col•labora un vell amic, Eric Clapton, que es trobava a l’estudi del costat gravant el seu àlbum.

Just Your Fool

Primer single de l’àlbum. És un tema de Buddy Johnson (1915-1977), el va gravar amb la seva orquestra al 1953 amb la veu de la seva germana Ella Johnson. Era un music que solia posicionar les seves cançons als primers llocs de les llistes de R&B durant els anys quaranta, com Since I Fell For You. La versió dels Stones però s’assembla més a la versió que va fer el rei de l’harmònica del blues de Chicago Little Walter (1930-1968) al 1960. 

Rolling Stones - Just Your Fool


Commit A Crime

Mick Jagger va cantar aquest tema acompanyat de Jeff Beck a la guitarra i Booker T als teclats a la Casa Blanca al 2012. “Ningú passa per la vida sense alegria i dolor, triomfs i penes. El blues transmet tot això, de vegades amb una sola lletra o una nota”, va dir Obama. A Commit A Crime rememoren l'esperit de Howlin’ Wolf (1910-1976) (brama de llop) àlies de Chester Arthur Burnett, un dels músics més peculiars de blues, amb el seu 1,98 m d'alçada i més de 130 kg de pes, va ser una figura imponent, amb una de les veus més memorables (efectivament, sembla la brama d'un llop), entre tots els cantants de blues clàssic del Chicago dels 50. 

Blue And Lonesome

Memphis Slim (1915-1988) va ser un prolífic compositor i magnífic pianista de blues. Va gravar aquest tema al 1949, igual que Every Day I Have The Blues de 1947 versionada per multitud d’artistes, estem davant del típic tema del gènere. Novament els Stones s’acosten més a la versió de Little Walker de 1965 on les guitarres són les protagonistes.
All Of Your Love

Nomes tenia 32 anys quan va morir el guitarrista i renovador del blues de Chicago Magic Sam (1937-1969). All Of Your Love és l’homenatge que li fan els Stones a aquest bluesman.

I Gotta Go

Una altra peça de Little Walter, àlies de Marion Walter Jacobs, mort als 37 anys, un mestre absolut i un dels més grans del blues. La seva manera de tocar l'harmònica va ser tan revolucionària que és comparable al que va fer Jimi Hendrix amb la guitarra. Va ser reconegut com un dels artistes fonamentals en la construcció del rock & roll amb el seu ingrés al Rock’n’Roll Hall Of Fame.

Everybody Knows About My Good Thing

És un dels dos temes en els que col•labora Eric Clapton. Els seus autors són Miles Grayson i Lermon Horton, i va ser gravada per Little Johnny Taylor (1943-2002) àlies de Johnny Lamont Merrett al 1971. Aquest tema va ser un dels que Mick Jagger va gravar amb el productor Rick Rubin al 1992 i la banda The Red Devils, però mai va arribar a veure la llum. Lliçó magistral de les guitarres, amb la presència de l'astre Eric “ma lenta” Clapton.

Rolling Stones - Everybody Knows About My Good Thing (feat. Eric Clapton)


Ride ‘Em On Down

És el tercer single de l’àlbum, el videoclip del tema el protagonitza l’actriu i ídol d’adolescents de la saga Crepusculo, Kristen Stewart, al volant d’un Ford Mustang. Un dels primers grans creadors del blues del Delta va ser Bukka White (1906-1977), cosí de B. B. King, el que va gravar un tema anomenat Shake ‘Em On Down al 1937. Eddie Taylor (1923–1985) va re visionar la peça al 1955 i la va titular Ride ‘Em On Down. Els Stones la tocaven al començament de la seva carrera, i ara la retornen amb la maduresa de tants anys a la carretera.

Rolling Stones - Ride 'Em On Down


Hate To See You Go

Segon single de l’àlbum. I de nou apareix Little Walter, els Stones respecten aquell sabor a vell del tema original de l’innovador bluesman de Louisiana.

Rolling Stones - Hate To See You Go


Hoo Doo Blues

El tema està firmat per Jerry West i Otis Hicks, aquest últim conegut com Lightnin’ Slim (1913-1974), poc amic dels arranjaments va ser qui va gravar la primera versió al 1957. Lightnin’ Slim esta considerat com un dels cinc grans bluesman dels 50, amb Muddy Waters, Little Walter, Howlin' Wolf i Sonny Boy Williamson. Es una de les cançons escollides més desconegudes de l'àlbum.

Little Rain

Aquest tema es mou a ritme de blues reposat. Així la va gravar al 1959 l'excel•lent guitarrista i cantant Mathis James, àlies Jimmy Reed (1925-1976), va ser un referent del blues elèctric i una gran influència en alguns músics de rock and roll com Elvis Presley, Eric Clapton, Stevie Ray Vaughan, Jerry Garcia o The Rolling Stones, els Stones, l’han citat com la seva màxima influència en el seu so i els seus primers setlist van incloure cançons de Jimmy Reed com Ain't That Lovin' You Baby, The Sun Is Shining (en el famós concert d’Altamont al 1969), Bright Lights, Big City i Shame, Shame, Shame. La cara B del single de 1964 Not Fade Away (un cover del bluesman Bo Diddley) va ser una imitació del Shame, Shame, Shame, titulat Little By Little. 

Just Like I Treat You

Un peça de Willie Dixon (1915-1992), productor de Chess Records, baixista i compositor d'infinitat de cançons llegendàries de blues com les famosisimes Hoochie Coochie Man, I Want To Be Loved, I Just Want To Make Love To You, Little Red Rooster o Spoonful, entre moltes d’altres. Interpretades per gent com Muddy Waters, Howlin’ Wolf, Bo Didley, Jeff Beck o els mateixos Rolling Stones. Willie Dixon va arribar a dir sobre si mateix, "jo sóc el blues", tot i que aquesta frase pugui semblar pretenciosa, no hi ha cap dubte que Dixon va ser un dels musics més influents en aquest gènere, és anomenat en moltes de les primeres gravacions de Chuck Berry, prova més que evident de la relació entre el blues i el naixement del rock and roll. Dixon també va ser inclòs al Rock And Roll Hall Of Fame a títol pòstum.

I Can’t Quit You Baby

De nou, Willie Dixon i segona aportació del “Déu” Eric Clapton. És el tema més llarg de l'àlbum, es tracta d'un blues clàssic i reposat, per recrear-se amb les guitarres i el lluïment de la veu de Jagger. Té un antecedent difícil per comparar, el de la veu de Robet Plant, Led Zepellin també va gravar aquest tema al seu primer disc de 1969.

Rolling Stones - I Can’t Quit You Baby (feat. Eric Clapton)
 
 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació