entrevista

Jordi Plana: «Jo no vaig fer un cartell perquè anunciés la Patum, sinó per denunciar un fet»

El guanyador de l'accèssit al Concurs de Cartells de la Patum relata la motivació del discurs del cartell "Diàleg", un dels més polèmics dels últims anys | Segons Plana, la Patum s"empre ha estat molt masclista" | L'artista considera positiu que el cartell no hagi guanyat

per Aida Morales, 10 de juny de 2017 a les 22:00 |
L'artista i fotògraf Jordi Plana Pey | Aida Morales
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de juny de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Art i reacció. Segons Jordi Plana Pey, dos conceptes que han d’anar de la mà, ja sigui amb crítiques positives, com tot just al contrari. L’art ha de generar expectativa, ha de fer pensar i ha d'encendre els comentaris. Si s’ha d’explicar massa, afirma, malament. I dins d’aquesta bogeria, la Patum, que fa bullir la sang i revifa les flames del sentiment més propi. D’aquesta festa, assegura Plana, també se n’ha de parlar des de la vessant creativa, i això no vol dir posar-hi només sabó, sinó també clavar-hi ganivetades. Precisament, el que va intentar, aquest any, amb l’obra “Diàleg”, presentada al concurs de cartells. Un treball artístic que va posar una mica més de llenya al foc a la polèmica entorn de la comparsa dels Plens, i que va ser destrossat per a uns, i alabat per als altres. Així, explica Plana, és com ha de ser. Objectiu aconseguit.

- Jordi Plana Pey és, segurament, una de les persones que més vegades s’ha presentat al concurs de cartells de la Patum. Coneix bé, doncs, aquesta festa a nivell artístic. La seva visió de l'art i l'atreviment van de la mà?


- Sí, jo des dels 18 anys que m’he dedicat a la fotografia i a les arts plàstiques. Vaig començar a pintar als 10 o 15 anys, però la pintura era molt lenta i vaig decidir fotografiar. A partir d’aquí, vaig començar a desenvolupar una faceta que ha anat variant fins a dia d’avui. Al concurs de Patum hi vaig començar a participar als 14 o 15 anys, i he guanyat tres vegades i unes quatre o cinc he tingut accèssit. Durant aquests anys he fet coses molt complaents, però cada vegada tiro més cap a la provocació directa amb justificació. No és gratuït. 

- I en aquesta Patum va decidir donar-ho tot, amb un cartell que no va deixar indiferent. Podem parlar d’una obra polèmica?

- Aquesta obra va ser una reacció molt primària d’una cosa que penso que tampoc es pot evitar, però que existeix. Recordo quan tenia 14 anys, al Passacarrers de dimecres o dissabte, que havíem de pagar pel fuet de la Maça per saltar al carrer. Ens feien pagar un duro d’amagat. A partir d’aquí, jo sé que hi ha favors dins de la Patum, que n’hi ha molts. Suposo que això passa aquí i a molts llocs, però. 

- Aquest és el discurs del cartell?


- Sí, perquè em van molestar una mica certes coses. Jo no em fico amb les comparses, a més, sóc una persona que durant molts anys he saltat les Maces, he acompanyat més de 40 anys els Plens i he saltat de Ple, però penso que a mesura que et fas gran, pots dir, pensar i fer el que et doni la gana. I hi va haver una frase que em va molestar. 

- Quina?

- Traïció i sedició. Aquí ja vaig pensar que no podia ser, que no es podia caure tan baix, i vaig voler expressar el que sempre havia viscut a la Patum, que és una falta de diàleg. Això no vol dir que la Patum no hagi funcionat, al contrari, també defenso que les festes populars gràcies a les capelletes també funcionen i es preserven, però arriba un moment en què hi ha coses que estan fora de lloc. 

- D’acord, però com es relaciona aquest discurs amb la imatge que es veu al cartell, i que mostra una dona amb camisa de vestidor de Plens, i davant d’un edifici que simbolitza el règim nazi?

- La idea bàsica d’aquesta imatge és el fet d’expresar, d’alguna manera, que t’estàs enfrontant a un mur. Tu demanes diàleg, però com representar aquest mur d’una manera molt evident? Doncs vaig creure que s’havia de fer totalment evident. Si hagués posat un altre mur o un altre edifici, és igual, però potser la gent no ho hagués identificat tan bé. Jo, el que volia, era que la gent identifiqués molt clar aquesta impossibilitat de diàleg. 
 

L'artista i fotògraf berguedà Jordi Plana Pey, en el moment de l'entrevista. Foto: Pere Sitjes


- I fins i tot així, considera que el cartell es va saber interpretar?

- Ui, és que l’opinió de la gent és brutal. El més bo dels artistes és que poden fer coses amb una senzillesa molt bèstia, i que de cop, l’opinió de la gent té l’engrandeix moltíssim. En el fons has d’agrair-ho perquè, si s’opina bé o malament, és la teva obra, la que està passant per davant de tothom, i això és el que interessa a l’artista. 

- Però en aquest cas, una de les lectures és radicalment oposada...

- Però amb això no hi puc fer res. Hi ha una frase de Chillida que diu que tota obra que s’hagi d’explicar és una merda, si no t’entra per si mateixa. Llavors, el que estem fent ara, que és explicar la raó de  l’obra, no hauria de ser. Ja està bé, que tothom s’agafi al que vulgui. La interpretació és lliure. 

- I tot això, en un concurs de cartells que ja acostuma a ser polèmic habitualment...

- Sí, però això és lògic i normal. Això passa aquí i als Sant Fermins. Mai plou a gust de tothom, i qui no és capaç d’acceptar això, no és capaç d’acceptar cap evolució i transformació de la realitat actual. I a veure, l’art, d’una manera o d’una altra, sempre és polèmic, per estil, per dinàmica... L’art desperta polèmica, si no, no seria art. 

- En qualsevol cas, aquesta polèmica ha fet augmentar considerablement el nombre de votacions i la implicació de la ciutadania en el concurs.

- Doncs ja està bé. Això és positiu. La meva intenció no era fer un cartell que pogués guanyar. A vegades sí que ho fas. Però en aquell moment no el vaig fer amb la intenció que representés la ciutat, sinó de donar un toc d’atenció en general. Que alguna cosa està passant que no funciona i se’ns està escapant de les mans. I em semblava que la manera més clara de fer-ho era, també, fer-ho de manera molt evident. 

- I el fet de ser una dona?

- Bé, també podria criticar altres coses o festes. No és un cas aïllat, el de la Patum. Aquesta sempre ha estat molt masclista i això no ho podem negar. 

 

Entrevista al fotògraf i artista berguedà Jordi Plana Pey. Foto: Pere Sitjes


- El cartell no va guanyar, però, creu que realment ha perdut?

- No, perquè ha aconseguit el que jo pretenia. 

- Que era?

- Posar en evidència unes coses i reafirmar-ne unes altres. 

- Li ha sorprès, però, la reacció d’alguns berguedans?

- Sí, en principi sí. A vegades no penses en l’abast que pot arribar a tenir una cosa, però després em vaig adonar que estava aconseguint el que volia. A més, hi ha hagut una diferència notable entre el primer i el segon. Està allà, he guanyat un accèssit, però l’objectiu principal hi és, que la gent vibrés i reaccionés. I jo estic content i repeteixo, no és un atac directe a ningú, sinó que es demana diàleg en moltes coses. Sense diàleg, anem malament. 

- Per què creu que és tan complicat parlar clar o criticar obertament qualsevol aspecte relacionat amb la Patum?

- És molt fàcil criticar quan tu no fas res. Quan un es mulla, té armes per criticar. Això no vol dir que tingui la raó, ni molt menys. És una opinió personal, però criticar és gratuït. 

- Però amb temes patumaires sempre es magnifica més...

- Perquè és del poble i el poble té dret a opinar. 

- Podríem veure un cartell de Jordi Plana en la línia de cara a propers anys?

- Sí, i tant, per què no? Si mal no recordo, i m’agradaria recordar-ho, fa dos anys vaig fer un cartell en què magnificava la figura de Lluís Ballús, i vaig voler plasmar-ho en una obra en què els àngels i els dimonis feien una mena de simbiosi i anaven junts cap al cel o l’infern, m’és igual. 

- Què creu que hagués passat si hagués guanyat el cartell?

- No en tinc ni idea. 

- Però hagués estat positiu?

- Sincerament?

-Sí, clar.

- Sincerament, penso que, per un cantó, és negatiu, perquè si hagués guanyat seria que les coses no funcionen. 

- Què vol dir?

- Que hi hauria una gran quantitat de la població que està realment descontenta amb el que passa. 

- I creu que no és així?

- No ho sé, no puc opinar per l’altra gent, però si agafes com a referència el que diuen, aquest cartell hauria d’haver guanyat amb diferència, i el resultat ha estat un altre. 
 

L'artista i fotògraf Jordi Plana Pey Foto: Aida Morales


- Per què creu que no ha guanyat?

- I per què guanya el PP i no un altre partit, quan tothom diu que no vota el PP? La realitat són els vots que compten, i s’ha de confiar en la gent que els compta. No ho sé, per un cantó penso que hagués sigut dolent per això, però per l’altre, penso que ha sigut com una maduresa. És a dir, que la gent ha pensat que és millor deixar-se de rotllos de quatre persones i anar a altres coses. Però la funció del cartell s’ha complert. 

- El cartell serà al programa, finalment. Tindrà visibilitat. Què li sembla el guanyador?

- Mira, un cartell ha d’anunciar alguna cosa, i per a mi, i és una opinió personal com a artista, ha de reflectir l’estat actual en què es troba la societat. En aquest cartell concret, jo ho he intentat, i penso que el cartell que ha guanyat, amb tots els respectes, és un cartell normal i corrent, un cartell emocional de donar-se la mà, però que no reflecteix en absolut el moment que està vivint la Patum. Però jutjar una obra és molt difícil. Jo puc dir que no m’agrada, però potser és bo. 

- Una realitat, però, que potser el seu cartell pot haver portat a l’extrem?

- Sí, és possible, però era la meva idea, la meva intenció. Jo no vaig fer un cartell perquè anunciés les festes de la Patum, sinó per denunciar un fet que fa anys que s’arrossega, i no només amb la Patum. Allò més important és generar reaccions bones o dolentes, però que parlin de tu, sense que et tanquin a la presó. I la crítica s’ha d’acceptar perquè provoques. La provocació, el que fa, és alimentar el concepte de criticar o elevar-te. I un artista, si la seva obra no provoca una reacció, es desanima. 

 

Participació