Coneguts a França

«Tant de bo que, a l’hora de la veritat, hi tinguem també aliats o, si més no, gent no hostil a la nostra causa democràtica»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 3 d'abril de 2014 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 d'abril de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En qüestió de poques hores, França ha passat a tenir dos alts càrrecs polítics relacionats, d’alguna manera, amb Catalunya. En el cas de Manuel Valls es tracta d’un català nascut a Barcelona, on resideix la seva mare, suïssa de llengua italiana, circumstància que el converteix en un polític que s’expressa amb correcció i fluïdesa en  quatre llengües: català, italià, francès i espanyol. Fill del pintor Xavier Valls i culer convençut, el seu oncle Manuel Valls, de qui pren el nom, és l’autor de la música de l’himne del Barça. A la universitat s’arrenglerà amb Michel Rocard, de qui va ser assessor de joventut en la seva etapa de primer ministre i, més endavant, figurà també molt a prop de Lionel Jospin, com a responsable de comunicació quan el polític tolosenc dirigia el govern francès. Defensor d’una fermesa absoluta i una bel·ligèrancia total contra la delinqüència, un discurs no bonista ni caritatiu a propòsit de la immigració i entestat a recuperar el valor de la laïcitat, conceptes dels quals s’havia anat apropiant la dreta, davant la desorientació tradicional de l’esquerra en aquests àmbits, és molt crític amb certs tics, pràctiques i prejudicis de la vella esquerra francesa, Valls, iconoclasta de mena, s’atreví a proposar que el PS abandonés el mot “socialista” de la seva sigla i arribà a escriure un llibre, francament interessant, d’altra banda, titulat Per a posar fi al vell socialisme per a esdevenir, finalment, d’esquerres.

Aquesta actitud i d’altres li provoquen el rebuig dels sectors considerats més a l’esquerra, però ell se sent còmode amb la claredat d’idees i una política de mà dura pel que fa a la seguretat ciutadana. Ha escrit també Els hàbits nous de l’esquerra i Davant la laïcitat, tema recurrent del republicanisme laic francès. Alcalde d’Évry, població de més de 50 mil habitants al sud de París, aprengué aquí la gestió de la quotidianitat, més enllà de la teoria i els discursos. Crescut a l’ombra de dos primers ministres, Valls ha apuntat sempre molt amunt i mai no ha amagat el seu desig d’esdevenir president de la República. Ho intentà postulant-se com a candidat pel seu partit, però no aconseguí de ser-ne escollit. Com a llibre de campanya resumí les seves idees bàsiques en un llibre titulat L’energia del canvi. L’abecedari optimista, on defensa l’optimisme de l’acció, lletra per lletra, des de la A (Ajudar a morir) fins a la Z (Zapping).


Com a primer ministre de França, Valls esdevé així el mandatari europeu més ben informat sobre el procés sobiranista a Catalunya, a la capital de la qual viu la seva mare i germana i on els seus conserven l’antiga casa familiar del barri d’Horta. Em consta que ha tingut relació amb dirigents socialistes d’aquí, dels arrenglerats en el sector dit catalanista i, segurament, també amb d’altres. Jo mateix hi he parlat en diferents ocasions i recordo un sopar cordial i sincer, tots dos sols a París, fa pocs anys on, per part meva, vaig donar-li l’opinió sobre la política catalana i el futur d’aquest país. Res del que passa aquí, doncs, no li ha de venir de nou i segur que disposa de prou contactes catalans com per informar-se’n amb més deteniment, si així li interessa. Pot disposar, doncs, d’una informació directa i realment privilegiada sobre el que passa aquí i el que molts desitgem que ocorri en el futur immediat.

Al seu torn, el juliol del 2009, Anne Hidalgo, avui flamant alcaldessa de París, presidí la col·locació d’una placa commemorativa, col·locada per l’ajuntament parisenc, a la Rue Washington, a tocar dels Camps Elisis. Es tractava de salvar per a la història el record que, en un edifici cèntric al cor de la capital francesa, s’hi havia establert el Govern de la Generalitat de Catalunya a l’exili, a l’època del president Josep Irla, en plena dictadura franquista. Ella era llavors adjunta al batlle i número dos del consistori. Recordo un parell de detalls significatius de l’acte: va insinuar-se’ns, des de l’ajuntament, que faria la seva intervenció, del tot o en part, en castellà com a “deferència” cap als catalans, tot interessant-se per conèixer en quina llengua parlaria el representant del govern de la Generalitat, el seu vicepresident. En saber que jo faria el discurs en francès, amb unes frases breus en català, s’optà perquè el parlament d’Hidalgo fos íntegrament en francès. Alhora, com que a l’acte hi havia la representació diplomàtica espanyola, s’informà la delegació de la Generalitat a París que també hi hauria la bandera del Regne d’Espanya, presidint la cerimònia. Les gestions de la representació catalana a la ciutat del Sena donaren resultat, fent entendre que, a mesura que el govern català fugia cap a l’exili, justament la bandera amenaçant que els perseguia al capdavant de les tropes d’ocupació era la mateixa que es plantejaven d’exhibir a la cerimònia. Finalment, l’avui alcaldessa lluí la banda tricolor, distintiu habitual en els càrrecs electes locals, i la placa en qüestió va ser coberta, tan sols, per la bandera catalana de les quatre barres i no n’aparegué cap més en tot l’esdeveniment. Són detalls, ja ho sé, però és bo no passar per alt res i no desaprofitar cap oportunitat, en les circumstàncies actuals. Catalunya, doncs, té coneguts a França i informats. Tant de bo que, a l’hora de la veritat, hi tinguem també aliats o, si més no, gent no hostil a la nostra causa democràtica.

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
19/02/2019

Una llista per guanyar

13/02/2019

Massa batalles

06/02/2019

Abusos sexuals

30/01/2019

Observadors televisius

23/01/2019

Píndoles ideològiques

09/01/2019

​Salvem els bombers

02/01/2019

Energia en xarxa

26/12/2018

Passió per la ignorància

19/12/2018

Massa vies per a un tren

12/12/2018

En clau de procés

Participació