OPINIÓ

Article de Miquel Casellas: «Un any per tornar a néixer»

Emocionant relat en primera persona de qui ha patit tota la dures de la pandèmia

per Miquel Casellas, El Vendrell | 6 de desembre de 2021 a les 12:50 |
Enllumenat de Nadal | AV

Ja tenim l’arbre de Nadal plantat al bell mig de la plaça Nova del Vendrell. Aquest és un clar indici que ens trobem al Nadal. Ara que ens preparem per la recta final d’aquest 2021 peculiar ens toca recordar algunes de les gestes d’aquest any que va marxant sense fer gaire soroll.

Primer he de donar gràcies a la vida, metges, a la família, als amics i en general a tothom per estar aquí un altre cop. Tot just varen passar les darreres festes nadalenques vaig ingressar a l’Uci per Covid i altres històries i fins al cap de quatre mesos no vaig tornar a trepitjar casa meva. Va ser una lenta recuperació en què vaig començar primer de tot a moure els braços i les mans i de mica en mica agafant força i musculació per poder fer quatre passes sense ajuda del caminador. La meva primera anada al lavabo de des del llit de l’habitació per medis propis crec que va ser més dura que pujar al Pedraforca. Va ser molt complicat moure aquella maquinària que durant molts dies havia estat totalment inactiva va requerir grans esforços. Després d’aquesta petita  proesa vaig quedar exhaust. Aquí va començar una nova fase de la rehabilitació que m’ha portat fins a fer una vida més o menys normal on els peus i les cames acostumen a fer la tasca que tenen encomanada per natura.

En els gairebé  dos mesos que vaig estar entubat vaig tenir molts somnis, alguns van ser curiosos, però la veritat és que la gran majoria van ser alegres i distrets.

Un dels meus somnis va ser agafar un avió  amb un terrassa inferior en forma d’escenari on els Laxnbusto feien un concert a Utah amb una coneguda intèrpret americana que va ser alumna del Pemi Fortuny. Aquesta era una de les promeses d’aquesta jove que avui en dia  triomfa en el mercat mundial discogràfic. Va ser una cosa espectacular. L’avió volant i jo estava alli dins mirant que passava baix a l’escenari que es podia veure des de la terra. Potser algun dia es farà realitat.

El problema de tot això és que fins que no em varen treure el respirador no podia parlar. Em sentia aïllat del món amb una mà tonta que tan sols podia escriure gargots en una llibreta. No podia explicar a ningú proper aquests somnis perquè pocs eren els que em podien llegir els llavis. 

Un mes i escaig en què només podia menjar pures de tot tipus, però no sabies de què estava fet amb gustos totalment espectaculars, però mai eren engrescadors. Algun inclús em recordava el gust de les  crispetes i no creia pas que estes fet d’aquest ingredient tant nostrat. Després d’aquesta experiència vaig començar a estimar de debò les verdures que tenien regust a glòria després de passar per aquests barreges líquides amb un gust difícil de pair.

Mil històries viscudes entre personal vestit de blanc amb algun a excepció com la dona de la neteja que et feia sentir com si estesis de vacances perquè a la seva bata portava gravada les inicials “Hotel’s” fruit d’algun subcontracte amb alguna empresa que es dedicava a netejar hospitals i altres espais més temptadors.

Llavors aquell moment en què un infermer amb fort accent gallec et desperta i et fa rumiar a veure quina part de la pel·lícula t’has perdut. De cop i volta et sents a Galícia en un centre per malalts de covid fruit d’un conveni entre la Junta i la Generalitat. Allí a l’altra part del món potser per dinar ostres i percebes

Tot i què em van donar l’alta el 30 d’abril jo enguany en el primer trimestre ja havia viscut les festes majors de Valls, Vilafranca, el Vendrell i Tarragona, entre d’altres. Algunes per sort, les he pogut de veure en format real i virtual. Aquestes són algunes històries que em vénen al cap quan veig l’arbre de la plaça Nova del Vendrell. Un camí cap a la il·lusió on cadascú hi pot arribar seguint el seu viarany.

 

 

Participació