1 de 10
opinió

El país de Fuster

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 30 de novembre de 2022 a les 23:53 |

«El país de Fuster és un país culte, en el qual la literatura, la música, les arts plàstiques, el cinema, la ciència i el pensament ocupen un lloc de privilegi»

La majoria de llengües llatines atorguen al mot “país” un significat un xic imprecís, potser equívoc i tot, de manera que un mateix mot pot significar coses diferents, no sols comparant llengües entre elles, sinó a l’interior d’un mateix idioma. “Territori d’una nació, d’un poble” significa “país”, en català, segons el diccionari normatiu de l’IEC. Josep Pla, referint-se a l’Empordà empra el mot “país” amb naturalitat, en italià un “paese” pot ser un municipi i, en francès, trobem “le Pays de la Loire”, una regió, al costat de “le Pays Bas”, una nació a la qual nosaltres ens referim en plural com a “Països Baixos”.
 

“País” pot referir-se a una nació, amb estat o sense, com Escòcia, Itàlia, Rússia, o bé a una federació d’estats com Alemanya, Mèxic, o els Estats Units d’Amèrica. Fins i tot es parlava de “país” en relació amb casos tan singulars com les extintes URSS, Txecoslovàquia o Iugoslàvia, de manera que un sistema d’organització del poder com els soviets va donar lloc a la denominació estrambòtica de “nacionalitat soviètica”. Des d’un municipi fins a un estat, passant per una regió o una nació, “país” pot voler dir tot això alhora.
 

En tot cas, el país acostuma a ser el primer àmbit de referència geogràfic, cultural i emocional, sigui quina en sigui la dimensió de l’abast territorial. I, a Europa, mentre les nacions tenen un component bàsic de caràcter cultural i, generalment, lingüístic, un estat és una entitat de caràcter eminentment polític i, doncs, canviant, més sotmès als avatars de la història. Per acabar-ho d’arrodonir, el mateix Joan Fuster deia allò que “ni vostè, ni jo, ni Paul Valery, ni el papa de Roma, sabem què és una nació”.
 

Amb la tirada natural que té tothom cap a la simplificació, quan es parla de l’homenot de Sueca i se’n demana quin era el seu país, és habitual que la resposta immediata sigui, exclusivament, de caràcter territorial, és a dir, els Països Catalans, i aquí s’esgota la resposta. En realitat, una contesta més acurada hauria d’anar molt més enllà de reduir-se a uns límits geogràfics. En el seu cas concret, un cop aclarit el perfil geogràfic inconfusible dels Països Catalans, amb els quals s’identificava, cal tenir en compte, també, a quin model de país aspirava.
 
El país de Fuster, si fem cas del seu propi perfil personal, és un país culte, en el qual la literatura, la música, les arts plàstiques, el cinema, la ciència, el pensament, ocupen un lloc de privilegi. Alhora, un país europeu, sentint-se com se sent part integrant d’Europa i coneixent-ne la cultura europea en la seva diversitat, sobretot la francesa, per més que cregui que "el mal d'Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar". També un país crític i autocrític, amb un qüestionament constant del poder, amarat sovint d’escepticisme, i tot i la boutade de presentar-se com un liberal, fan del Manifest Comunista, la seva visió del món està ben amarada d’una tradició tan nostra com és l’empremta llibertària.
 
El país de Fuster és un país molt irònic, un altre dels nostres trets nacionals no sempre ben compresos, atès que “la ironia necessita còmplices”, com quan assegura que, a la poesia catalana, el 60 % dels temes depenen dels versets verdaguerians de “tot sigui per vós, Jesuset dolcíssim,/ tot sigui per vós, Jesús amorós”, un 30% parla de l’Empordà i el 10% restant dels temes habituals de què tracten els poetes en altres latituds, al llarg de la història. I, al mateix temps, com a aspiració final, un país laic en simbologia, “sense banderes, sense himnes, sense visques”, encara que hàgim de patir, a casa nostra, les banderes, els himnes i els visques dels altres.
 
Per a ell, una cultura nacional necessita uns límits que, en el cas dels Països Catalans, venen definits per la llengua. El país de Fuster, doncs, són uns Països, en plural, afirmació i denominació que ja va establir, amb claredat, el 1962, i que continua incomodant del tot el poder establert, de manera que en l’exposició itinerant del seu centenari, que acompanya en mitja dotzena de plafons produïts per la Generalitat de Catalunya alguns dels actes que es duen a terme, l’expressió “Països Catalans” no hi apareix ni un sol cop, com tampoc en l’exposició que passeja la Generalitat Valenciana.
 
L’intel·lectual de Sueca, el principal assagista en llengua catalana de l’època contemporània, continua incomodant el poder, fins i tot després de mort. La seva dimensió més cívica, política, nacional, amoïna, molesta, pertorba l’statu quo, com ja s’ha vist, i per això remarcant-ne sobretot la dimensió de poeta, del tot necessària, o els seus aforismes, sembla que, conscientment, se n’hagi volgut disminuir el pes, del Fuster més polític. Per un cop que els tres governs s’han posat d’acord en alguna cosa, ja haurien pogut nomenar un sol comissari a proposta del govern valencià, disposar d’un logo comú del centenari, una sola exposició, un acte de cloenda amb la presència dels tres presidents, etc., en comptes de tants caps tants barrets.
 
Fuster ha estat l’únic intel·lectual realment nacional, amb influència arreu dels Països Catalans entre altres intel·lectuals, professors i polítics. Per això és l’únic el nom del qual es troba en carrers i places, escoles i jardins, centres culturals i avingudes, de Girona a Alacant, de Palma a Lleida, i em consta que allà on encara no és així, ho serà en els propers mesos, de Catalunya Nord a Castelló, passant per Menorca. És també l’únic del cognom del qual s’han fet adjectius (fusterià/fusteriana) i substantius (fusterianisme) i ha aconseguit, per exemple, que moltes dones s’hi sentin identificades i el reivindiquen amb l’obra Nosaltres, les fusterianes.
 
El canvi en la capçalera d’aquest diari, els nous formats i la modernització general del mitjà són una molt bona notícia. Ja fa dècades que Josep Gifreu reclamava un “espai català de comunicació”, en relació a tot el nostre àmbit cultural i nacional, és a dir, per a tot el país de Fuster. Incrementar la informació i l’opinió procedent del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya Nord serà, sens dubte, el millor homenatge a la memòria de l’escriptor de Sueca. Només si coneixem bé el país, tot el país sencer, tindrem la capacitat de transformar-lo. Al cap i a la fi, “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”.

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
Més articles de l'autor
01/02/2023

Incultura religiosa (núm. LXXXVI)

25/01/2023

El trofeu Puigdemont

18/01/2023

La degradació de la política

11/01/2023

L'art d'en Fontbona

04/01/2023

Portugal, lluny d'Espanya

28/12/2022

Fuster, al cap d'un any

21/12/2022

Ara ve Nadal, però només un

14/12/2022

Seleccions nacionals

07/12/2022

Desprovincialitzar Catalunya

30/11/2022

El país de Fuster

Participació