1 de 10
opinió

Memòria nacional

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 16 de novembre de 2022 a les 20:00 |

«Fora bo que les institucions es posessin d’acord per homogeneïtzar els elements públics de recordatori per a ser col·locats en els llocs adients»

Sembla que la resistència francesa a la invasió nazi de París va ser sensiblement inferior a allò que assegura la historiografia oficial, si més no al començament. Així i tot, és gairebé impossible de passejar pel centre de París sense trobar, de tant en tant, en l’indret més inesperat, una placa a la paret on es recorda algun fet heroic o tràgic, vinculat amb aquells anys d’ignomínia. Totes tenen la mateixa mida, format i disseny i s’hi fa memòria que, just per on ara passa el vianant, el lloc va ser l’escenari d’una detenció massiva per part de la Gestapo, va produir-s’hi un tiroteig amb víctimes de la resistència o una proesa guerrillera contra un vehicle blindat alemany.
 

Aquí, sobretot a les ciutats més grans, hi ha també recordatoris en espais públics concrets d’alguns esdeveniments ja històrics allà succeïts. Potser n’és un dels exemples més destacats el monòlit metàl·lic informatiu a peu de carrer, davant la prefectura de la policia espanyola a la Via Laietana, senyal que evoca les atrocitats, abusos i tortures físiques i psicològiques comeses allà, com sabem molt bé tots els que vam tenir la desgràcia de passar-hi i comprovar-ho personalment, en ple franquisme. La concentració de protesta per no haver-ne convertit l’edifici en un espai per a la memòria històrica i que s’hi duu a terme els dimarts, n’és un recordatori ben viu.
 

S’ha de reconèixer que, amb uns governs més que amb d’altres, el Memorial Democràtic ha fet una tasca molt destacada de recuperació de la memòria col·lectiva en diversos àmbits, malgrat els canvis sovintejats en la direcció, no sempre amb prou sentit. Des de la localització de fosses de la guerra del 36, indrets singulars de batalles i episodis del conflicte bèl·lic fins a la senyalització de terminats edificis o paratges, passant per la recuperació de refugis antiaeris o la museïtzació d’alguns immobles vinculats a projectes concrets de memòria, esdevinguts centres d’interpretació. 
 

El Memorial Democràtic, doncs, té tot el sentit i molt de camí encara per a recórrer, però, limitat fonamentalment al període de la guerra del 36 i, amb menys intensitat, a la dictadura franquista, no és possible que cobreixi, plenament, tot l’ampli paisatge que engloba una veritable memòria col·lectiva, una autèntica memòria nacional que no pot reduir-se a tan sols una quarantena escassa d’anys, una fotesa temporal, doncs, en un país amb segles d’història.
 
Abans i després de l’última dictadura militar espanyola que han patit els Països Catalans, hi ha hagut també una llarga història i hi haurà també un futur que desitgem llarg i pròsper. Per això fora bo que les institucions (Generalitat, Diputacions, Consells Comarcals i municipis) es posessin d’acord per homogeneïtzar, d’ara endavant, els elements públics de recordatori per a ser col·locats en els llocs adients, relacionats amb la nostra història nacional en tots els àmbits abans que no se’n facin malbé els darrers vestigis. La deixadesa i sectarisme institucional davant Casa Macià a Vallmanya, per exemple, constitueix, alhora, una vergonya i un model de què no ha de poder passar.
 
Em refereixo a la senyalització i recuperació quan sigui possible d’edificis on va néixer, viure o morir algun personatge destacat de la literatura, l’art, la música, la llengua, l’economia, la ciència, la tècnica, l’esport, el periodisme, etc. O bé on van signar-se uns acords destacats per la seva transcendència posterior, s’hi fundaren partits, sindicats o entitats, o que foren la seu d’organitzacions diverses, diaris, revistes, centres religiosos, lògies maçòniques o qualsevol altra institució que, per la seva significació, mereixi un lloc en la memòria pública, cívica i nacional. I tot això, sense convertir, però, el país en un parc temàtic exagerat i injustificat, com ha passat amb tantes Creus de sant Jordi que n’han acabat devaluant el sentit primigeni.
 
També és una manera de posar en valor, arreu de la nostra geografia nacional, a cada poble i ciutat, uns llocs, uns fets i unes personalitats, individuals i col·lectives, que, d’altra banda, potser hi hauria el risc que ens passessin totalment desapercebuts, per més que cada dia ens hi puguem passejar per davant, amunt i avall. El silenci i l’absència de record són el no-res, l’oblit absolut, la negació d’una realitat que, si no se’n manté la memòria, arribarà a semblar que mai no ha existit.
 
Com una placa al Palau de la Música Catalana recordant que, el 19 de maig de 1960, s’hi van produir els coneguts com a Fets de Palau, en els quals un grup de patriotes va entonar el Cant de la Senyera, desafiant així les autoritats franquistes i avergonyint els botiflers que hi col·laboraven. O bé, a Badalona, una altra inscripció fent memòria que davant de la casa on vivia Pompeu Fabra, les forces ocupants van fer-hi una foguera amb els llibres de la seva biblioteca personal. En fi, llocs de memòria imprescindibles, perquè si res no es recorda, res no existeix.

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
Més articles de l'autor
01/02/2023

Incultura religiosa (núm. LXXXVI)

25/01/2023

El trofeu Puigdemont

18/01/2023

La degradació de la política

11/01/2023

L'art d'en Fontbona

04/01/2023

Portugal, lluny d'Espanya

28/12/2022

Fuster, al cap d'un any

21/12/2022

Ara ve Nadal, però només un

14/12/2022

Seleccions nacionals

07/12/2022

Desprovincialitzar Catalunya

30/11/2022

El país de Fuster

Participació