1 de 10
opinió

Desconnexió

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 9 de novembre de 2022 a les 20:00 |

«Si ens estomaquem entre nosaltres amb paraules, ja no cal que ens enviïn uniformats a apallissar-nos amb porres»

Durant uns anys, tothom va tirar de veta amb la desconnexió. Els primers temps es va dissenyar una arquitectura global per fer possible, legalment, la desconnexió d’Espanya. Un fotimer de lleis i decrets que semblava que ja ho tenien tot dat i beneït, on tot feia l’efecte d’estar sota control i, doncs, que gairebé seria bufar i fer ampolles. Era allò d’anar de la llei a la llei, de la legalitat espanyola a la legitimitat catalana.
 

Reconeguem que la intenció era bona, però anar de la llei a la llei requereix poder i, sovint, una cara de ciment armat, com la que van tenir els franquistes que van fer el pas del “glorioso movimiento nacional” a la “democracia que nos hemos dado entre todos”, sense ni despentinar-se i, a més, autoamnistiant-se de les seves atrocitats. Aquí, però, semblava l’efecte que els nostres ho tenien tot previst, llevat de la reacció espanyola, que no està per orgues, sobretot si li perilla la font de finançament que li representa la societat catalana.
 

Ara, però, com que tot fa pensar que per a la desconnexió política d’Espanya el més calent és a l’aigüera, s’està estenent una nova desconnexió, no pas política pròpiament, sinó més aviat de caràcter emocional. Potser no se sent prou, perquè és més aviat silenciosa, individual, personal, i no té gaire interès a fer soroll públic per no perjudicar la legitimitat d’una aspiració que, això no obstant, continua ben viva.
 

No és que els partidaris de la independència s’hagin reduït i hagi minvat la seva convicció que aquest objectiu és tan necessari com el primer dia, sinó que, lentament, molta gent s’ha anat allunyant d’una militància quotidiana, d’un compromís constant, d’una implicació en tensió permanent. S’ha produït, doncs, una certa desconnexió, però més aviat amb la supraestructura independentista, que, des de les institucions, els partits i les entitats figura que dirigeix el moviment.
 
Als ulls de molta gent, hi ha massa coses pendents com per esdevenir espectadors acrítics, en comptes d’actors protagonistes cap a un horitzó de llibertat. Els dirigents independentistes van cometre errors, alguns d’ells d’una grandària més que notable, però diria que, en general, fins ara, aquests errors no han estat reconeguts com a tals, no se n’ha demanat perdó als ciutadans, ni han tingut lloc les explicacions pertinents que haurien honorat qui les fes, haurien dignificat la política i haurien fet recuperar la confiança de la gent.
 
El panorama actual, basat en una successió incessant de fets desconcertants i paraules destraleres, no convida a l’esperança. Patim un empatx de fanatisme de sigles irracional, de sectarisme ideològic, de lluita fratricida de tots contra tots, d’absència de relat sòlid, de discurs apolític i relat rovellat, sense trempera, utilitat ni èpica i, no poques vegades, de clara incompetència de gestió. Així les coses, a Espanya, des del nacionalsocialisme fins al socialnacionalisme, la satisfacció és evident. Si ens estomaquem entre nosaltres amb paraules, ja no cal que ens enviïn uniformats a apallissar-nos amb porres.
 
El pitjor de tot plegat és que la situació de desconnexió emocional pot començar a patir manifestacions d’antipolítica, de populisme barat, de demagògia estúpida. La desconnexió pot acabar menant a la desesperança i la sensació de llunyania ha acabat afectant tots els protagonistes personals i col·lectius de l’independentisme. I la veritat és que no tenim cap més solució que no sigui la política. Ben mirat, però, la Política en majúscula requereix, també, Polítics escrits amb el mateix format de lletra, capaços de sobresortir per damunt dels crits, la mediocritat i el sectarisme. No avançarem sense partits, sense sindicats, sense entitats, però tampoc sense un canvi de rumb, d’estil i de prioritats.
 
Començar per reconèixer que les coses no s’han fet bé ja fora un bon principi. Humanitzaria qui així ho fes, permetria valorar-ne positivament el gest i seria útil per recobrar una esperança desfeta, una credibilitat malmesa i una confiança perduda. Ara és del tot necessari per continuar endavant cap a un objectiu en el qual tants milions de persones han cregut durant tants anys al llarg de la nostra història. Som molts els que no volem la independència d’ERC, ni la de Junts, ni la de la CUP, ni del Consell de la República, ni de l’ANC, ni de l’Òmnium, sinó la independència de la nació catalana. És bo de recordar-ho.

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
Més articles de l'autor
01/02/2023

Incultura religiosa (núm. LXXXVI)

25/01/2023

El trofeu Puigdemont

18/01/2023

La degradació de la política

11/01/2023

L'art d'en Fontbona

04/01/2023

Portugal, lluny d'Espanya

28/12/2022

Fuster, al cap d'un any

21/12/2022

Ara ve Nadal, però només un

14/12/2022

Seleccions nacionals

07/12/2022

Desprovincialitzar Catalunya

30/11/2022

El país de Fuster

Participació