1 de 10
opinió

El mirall de la veritat

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 26 d'octubre de 2022 a les 20:00 |

«El país somia, però mentre dorm. Un dia tornarem a somiar desperts, com aquell ja llunyà primer d’octubre del 2017. I aquest dia vindrà»

Pere Calders assegurava que la realitat supera, de lluny, la ficció. I procurava, sempre que podia, demostrar-ho amb evidències. Recordo l’any 1989, amb motiu d’una visita del llavors president de la República Democràtica Alemanya a Barcelona, Erich Honecker, en un sopar oficial ofert per la Generalitat, que Calders se m’acostà tot excitat i, alhora, content de l’entremaliadura que era a punt de perpetrar, per dir-me: “Oi que tots us pensàveu que el compositor Richard Wagner era mort ja fa un segle? Doncs, no. És viu i ben viu i l’han assegut a la meva taula”... Efectivament, algú d’idèntic nom i cognom que el compositor alemany seia just a la seva vora, com indicava el rètol protocolari sobre el seu cobert.
 

Ara, Francesc Serés, natural de Saidí, al Baix Cinca, a la Franja, ens presenta el seu darrer llibre, La mentida més bonica, una obra de ficció basada en una realitat que molts hem viscut i, per dir-ho d’alguna manera, també patit. Serés és titular d’una de les proses més sòlides de la narrativa catalana actual. I és per la fortalesa de la seva obra literària, d’assaig i periodística, que ha estat repetidament distingit amb guardons com el Premi Crítica Serra d'Or de narració, el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya, el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en Llengua Catalana, el Premi de la Crítica de narrativa catalana, el Premi Proa de Novel·la i el Premi Llibreter de Literatura Catalana. A més, també ha estat director de l’Institut Ramon Llull i promotor de la Residència Faber, d'arts i humanitats, establerta a Olot.
 

La mentida més bonica és un títol que resumeix molt bé la confluència literària entre cinisme i bellesa, i el cinisme és feridor perquè acostuma a dir la veritat. Serés utilitza una llengua viva que flueix amb seguretat, amb una prosa més vella que l’olivera, més poderosa que el roure, més verda que el taronger, per dir-ho amb versos de mossèn Costa i Llobera al poema El pi de Formentor, fins i tot amb algun vulgarisme i dialectalisme que hi aporta una vivor suplementària. I ho fa descrivint una situació habitual en un context familiar i proper: una parella de professors de secundària que preparen el seu darrer dia de classe amb motiu de la seva jubilació. L’escenari es redueix, doncs, a casa seva, a l’institut i al restaurant triat pels companys per a l’àpat de comiat. I el tempo de la narració és també reduït i es limita a unes poques hores, tan sols, un dia a tot estirar.
 

Amb uns diàlegs versemblants, els protagonistes són el reflex virolat de la Catalunya de principis del segle XXI: una parella de divorciats que venen, amb fills inclosos, de relacions anteriors; establerts en un poble del Penedès, amb la protagonista i professora d’Institut que, de tant en tant, fuma maria; gent que ha passat la covid i alumnes adolescents que es fan selfies eròtiques als banys de l’Insti per enviar als seus xicots; indicacions de com fer anar el bluetooth i famílies senceres que, per la crisi econòmica, s’han vist obligades a convertir-se en okupes.
 
Però tot aquest personal que desfila per la novel·la és gent que, alhora, és independentista, que va capbussar-se i comprometre’s del tot en el referèndum legítim però il·legal per a Espanya del primer d’octubre i que seguint les indicacions dels dirigents polítics i socials del moment va llançar-se a la piscina quan aquesta no contenia el mínim d’aigua suficient per evitar una trompada de conseqüències nefastes. Ara, tots ells, intenten refer-se de les conseqüències d’aquelles ferides i es troben en plena convalescència enmig del desconcert general. És allò que l’autor anomena l’altre procés, amb imatges, escenes i emocions en alguna de les quals és difícil que no ens reconeguem en un moment o altre.
 
Serés ha posat un mirall, un espill, davant la societat catalana perquè pugui veure-s’hi i mirar-s’hi amb tota la contundència de la realitat, després de la gran experiència nacional i popular del mes d’octubre de 2017. I, la imatge que el mirall en reflecteix, no complau els que s’hi observen. El narrador fa expressar als seus personatges tot el desencís, tota la ràbia, tota la incomprensió davant els continuats gestos d’irresponsabilitat, incompetència i covardia d’alguns dels cappares de la pàtria els dies D a les hores HAC i en el judici posterior. I, generalment, aquesta expressió té una duresa amarga, un desengany trist, un allunyament necessari de tot l’entramat jeràrquic, institucional, polític i de sigles, que, segons ells, van enganyar el poble, fent-li creure que havien fet la feina que comporta tota lluita per la independència d’un país.
 
Aquesta radiografia de la societat, aquest retrat d’una gran decepció, descriu un veritable estat d’ànim, ben viu entre els dos milions de persones que van optar per la llibertat i que fa que, avui encara, hi hagi gent que en paga les conseqüències en el seu propi cos o compareixent davant els jutjats. El llibre ens interpel·la a tots sense excepció i intenta explicar per què la distància entre els polítics i la gent s’ha anat fent més gran i cada cop són més els que s’ho miren tot de lluny, canvien de canal a la televisió quan es parla de segons què o hi apareix segons qui, fins al punt de deixar d’assistir a manifestacions o concentracions per una causa noble i legítima que alguns van fer malbé, actitud per la qual mai no han demanat perdó ni donat explicacions pel canvi d’actitud.
 
Un dels personatges, assegura, en parlar dels “nostres”: “Els uns semblen una secta, els altres una banda i els tercers un esplai”. I: “La lluita dels partits i dels grups d’interessos de cada lloc es va anteposar a l’objectiu final”. O bé: La mitjana d’edat que va a les concentracions és cada vegada més alta i qui pega, avui, és la policia que els havia de protegir”. O denunciant la manca absoluta de tàctica i d’estratègia: “Els mateixos que van dir blanc, ara diuen negre. I abans et renyaven per dir que potser no era tan blanc i ara et renyen per dir que potser no cal tan negre”. Si bé la pregunta més directa al lector és aquesta que es formula un dels personatges: “Què estaríeu disposat a perdre, per la independència?
 
Tot i que pugui semblar que hi senyoregi la desesperança, de fet la cruesa de la novel·la pot tenir un efecte revulsiu. N’hi ha indicis clars: “Si vam superar el 39, també superarem això” o bé la noia que afirma convençuda que “hi tornaria”. Les darreres planes conviden a reprendre l’esperança i la il·lusió encara que sigui durant un somni de la protagonista, enmig d’un son profund. Certament, el país somia, però mentre dorm. Un dia tornarem a somiar desperts, com aquell ja llunyà primer d’octubre del 2017. I aquest dia vindrà.

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
Més articles de l'autor
01/02/2023

Incultura religiosa (núm. LXXXVI)

25/01/2023

El trofeu Puigdemont

18/01/2023

La degradació de la política

11/01/2023

L'art d'en Fontbona

04/01/2023

Portugal, lluny d'Espanya

28/12/2022

Fuster, al cap d'un any

21/12/2022

Ara ve Nadal, però només un

14/12/2022

Seleccions nacionals

07/12/2022

Desprovincialitzar Catalunya

30/11/2022

El país de Fuster

Participació