El nombre de llibres apareguts al mercat editorial català, a propòsit de l’anomenat "procés", voreja el miler de títols. Tant se val com es miri, apareix certament com una exageració, potser perquè, en determinats casos, hi ha hagut qui ha destinat més energies i temps a parlar de la independència i a escriure-hi, més que no pas a fer-la. I això afecta dirigents polítics, líders socials, periodistes, professors universitaris, empresaris, famosos diversos i gent que passava per allà. No tots guanyaran els llorers de la posteritat i bona part d’ells seran víctimes de l’oblit, atesa la caducitat del producte artesanal elaborat.
 
Hi ha una altra mena de llibres, però, que no són de consum immediat i amb una vigència efímera, sinó que perduren en el temps per la seva utilitat, bellesa o singularitat. No hi ha dubte que un d’aquests és "De la nació a l’estat. El conflicte Espanya/Catalunya", de Sebastià Frau i Gaià. Es tracta d’un advocat nascut a Palma o, com diuen a Mallorca i Menorca, d’un "misser" amb interès enciclopèdic sobre molts temes i  que va ser president de l’Obra Cultural Balear, l’entitat de defensa i promoció de la llengua i la cultura catalanes a les Balears.
 
El misser Frau ha fet una obra d’aquelles que queden i que no van a parar, ben prest, a la lleixa dels llibres que ja han arribat al final del seu trajecte, sinó que conserva una validesa permanent. Editat per Lleonard Muntaner, l’editorial mallorquina que és una de les més importants en llengua catalana, l’obra podia haver aparegut abans del procés, durant aquest o ja un cop passat a la categoria de difunt. No és que no tingui res a veure-hi, perquè sí que hi apareixen referències, però hi és totalment aliè perquè té vida pròpia al marge d’aquest.
 
De la nació a l’estat és, sobretot, un llibre útil, un manual pràctic, una guia imprescindible per moure’s per l’envitricollat món que envolta la teoria de les nacions i dels estats i que tanta gent hauria de llegir. L’autor del pròleg, Joan J.Queralt, qualifica l’obra com a "valenta, lúcida i clara" i no li manca raó. Crec que el mèrit principal del llibre és haver tingut la capacitat de capbussar-se en les aigües tèrboles de la teoria nacionalitària, sense por de negar-s’hi, ja que ho ha fet sempre amb un salvadides d’una eficàcia segura: un llenguatge clar, senzill, entenedor, que en fa una obra llegívola per un pública lector mitjà, sense necessitat d’una formació prèvia.
 
L’edifici del llibre ha estat construït sobre els fonaments sòlids d’una bibliografia rigorosa, maó a maó, amb un índex precís i una distribució dels temes molt metòdica i racional, cosa que en facilita enormement la lectura, gràcies a l’encert del seu to absolutament didàctic i comprensible. Lluny d’un llenguatge, tècnic, especialitzat o víctima d’un enfarfec lèxic presumtuós, l’obra és un got d’aigua que pot ser pres, tranquil·lament, glop a glop, o bé, segons la set de saber i conèixer, d’una sola glopada, ja que 200 planes és una mida prou digerible per a qualsevol estómac lector.

Frau comenta, amb destresa, les diferències entre nació i estat, i la perversitat que acompanya aquest darrer amb la seva pràctica harmonitzadora i la  voluntat de fer-se omnipresent a tot arreu. Distingeix entre les nacions amb estat i les que no en tenen cap de propi en exclusiva, així com entre els estats nació i els estats plurinacionals. Posa llum a la interessada foscor entre legalitat i legitimitat, termes aparentment semblants, malgrat que pot haver-hi legalitat sense legitimitat i també a l’inrevés. I s’endinsa en el terreny de la desobediència civil,  la secessió i les vies per fer-la efectiva, tot detallant-ne l’experiència quebequesa.
 
Lògicament, es refereix també al conflicte Espanya-Catalunya i al cas concret de la nació catalana, i en recorre camins i dreceres de la mà de setze estudiosos del fenomen nacional, catalans i estrangers, d’Ernest Renan a Isaiah Berlin i d’Enric Prat de la Riba a Josep Fontana, bo i remarcant-ne la importància crucial que té, sempre, la voluntat dels ciutadans en la construcció i perdurabilitat d’una nació, molt especialment en el cas català. El mateix Jaume Vicens Vives insistia sempre en la "voluntat de ser" com a tret definitori bàsic del caràcter nacional català.
 
Misser Frau denuncia la trampa discursiva habitual dels estats en el seu relat públic dominant a la societat pel qual el nacionalisme és sempre cosa dels altres, de les nacions no estatals, mentre ells es reserven el patriotisme i el constitucionalisme per amagar el seu nacionalisme desfermat, a càrrec dels pressupostos generals pagats entre tots. De fet, a l’hora de la veritat, aquest és l’unic nacionalisme autèntic, el professional, el que no se’n diu però el que més n’és perquè és el que més en fa.
 
No són pocs els teòrics nacionalitaris que se senten incòmodes amb el qualificatiu de "nacionalistes", des de Rovira i Virgili fins a Joan Fuster, entre els quals m’he comptat sempre com a ciutadà. Per això és d’agrair que, al costat de la denúncia, faci la distinció pertinent entre el nacionalisme dels estats, agressiu i d’imposició als no nacionals fora del territori de la nació dominant, com en el cas d’Espanya contra la nació catalana, i el nacionalisme a què es veuen forçades les nacions sense estat, com a resposta i reacció, un nacionalisme defensiu davant l’agressió i d’afirmació de la identitat nacional pròpia, en el seu territori, enfront de la imposada. 
 
En realitat, si l’objectiu de tota nació és passar de la nació a l’estat, com a aspiració política màxima, el dels estats és just tot el contrari, anar de l’estat a la nació. És a dir, utilitzar l’estat, per la via coercitiva de la legalitat i la força física, per convertir tots les nacions que en depenen en una nació única, la titular de l’estat. En el nostre cas, es tracta de convertir en nació espanyola única i uniforme, en Espanya al capdavall, totes les nacions existents avui a l’estat espanyol, un cop assimilades lingüísticament, culturalment, econòmicament, administrativament i políticament, ja esborrada del tot la seva identitat nacional diferenciada.