1 de 10
OPINIÓ

Votar divideix

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 28 de setembre de 2022 a les 20:00 |

«Sempre que votem no és, pròpiament, que dividim, sinó que manifestem democràticament la posició d’una societat plural, ja dividida»

Votar en referèndum divideix la societat i defensar la independència dels pobles, en ple segle XXI, és una cosa antiquada. Vet aquí la síntesi de l’argumentari socialista, repetit, ara i adés, per alguns cappares del puny i la rosa, a tort i a dret. De vegades sospito que hi ha qui pren la gent per enze, capsigrany o beneita del cabàs. En una democràcia, precisament, l’essència del vot és reflectir a les urnes la diversitat d’opinions que es produeixen al si d’una societat, de qualsevol societat, que ja està dividida en diferents opcions de pensament perquè, feliçment, no tothom pensa igual.
 

Només quan es vol impedir l’exercici de la pluralitat ideològica és quan es prohibeix votar, recurs emprat per tots els règims dictatorials i autoritaris. Justament canalitzar adequadament les diferents visions de com s’ha d’organitzar, governar i desenvolupar una societat o un territori concret, sigui un municipi, una regió, una nació, un estat o una federació d’estats, requereix que la gent voti.
 

I, arreu del món, als cinc continents,  sempre que hi ha unes eleccions, tant se val a quines institucions siguin, els votants acuden dividits a les urnes, perquè pensen de manera diferent sobre un mateix tema, i ho fan, tradicionalment, a través de partits, és a dir, d’instruments que representen només una part del tot, de tot el conjunt. 
 

Sempre que votem no és, pròpiament, que dividim, sinó que manifestem democràticament la posició d’una societat plural, ja dividida, doncs, prèviament, en funció de la diversitat d’opcions que hi són presents. I això passa cada cop que hi ha eleccions, tant per votar batlles i consellers municipals, com diputats, senadors o eurodiputats, perquè hi ha divisió d’opinions, punts de vista i preferències polítiques i personals. I guanya qui té més vots. “Democràcia” se’n diu, d’això...
 
Si la divisió és tan sols en els referèndums, però no en el cas d’eleccions, el referèndum sobre l’OTAN va dividir la societat i hagués estat més sensat de no fer-lo? O és que només es divideix la societat quan es pregunta al poble de Catalunya, en referèndum, si vol esdevenir un Estat independent? No deixa de ser curiós que hom brandi l’espantall de la divisió, de manera exclusiva, tan sols en el cas dels referèndums d’autodeterminació, si més no en el nostre cas.
 
Estaria bé que anessin a Algèria, que, a més d’una guerra, van fer un referèndum d’autodeterminació per separar-se de França, a Noruega que van fer-lo per desconnectar-se de Suècia o al Timor Oriental per alliberar-se d’Indonèsia, per dir-los que van fer mal fet, que votar divideix i que han de tornar a l’etapa prèvia de dependència nacional. Fa sospitar que els socialistes, després d’haver defensat, durant dècades, el dret d’autodeterminació, ara el rebutgin, justament quan hi ha la possibilitat que guanyi a les urnes l’opció independentista.
 
La frivolitat amb què s’expressen alguns dirigents polítics provoca esgarrifances i no, precisament, de plaer. Dir, posem per cas, que defensar la independència nacional, al segle XXI, és una cosa antiquada, és una afirmació d’una estupidesa de l’alçada d’un campanar. Perquè, si així fos, comportaria que totes les nacions que ja són independents, haurien de renunciar a la seva independència, de manera coherent, per no ser antiquats i sí, en canvi, moderns.
 
I, en conseqüència, la renúncia a la independència hauria de significar l’acceptació de la dependència d’un poble amb relació a un altre poble. Per donar exemple, posem per cas, Espanya hauria de renunciar a la seva independència, perquè és una cosa antiquada, i passar a ser totalment dependent d’un altre estat, per exemple, Andorra, la Federació Russa, Malta o el Gran Ducat de Luxemburg, i llavors esdevindria l’expressió màxima de la modernor universal.
 
El dia que ho facin, ens ho creurem. Llevat que sigui que els autodenominats “socialistes” siguin uns classistes i estableixin dues categories, dues classes de pobles, els que ja són independents i tenen Estat, que no han de renunciar al que tenen, i els que són dependents i no disposen d’un Estat propi, els únics a qui es demana, paradoxalment, que renunciïn al que no tenen, mentre no ho fan els que sí que ho tenen.

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
Més articles de l'autor
01/02/2023

Incultura religiosa (núm. LXXXVI)

25/01/2023

El trofeu Puigdemont

18/01/2023

La degradació de la política

11/01/2023

L'art d'en Fontbona

04/01/2023

Portugal, lluny d'Espanya

28/12/2022

Fuster, al cap d'un any

21/12/2022

Ara ve Nadal, però només un

14/12/2022

Seleccions nacionals

07/12/2022

Desprovincialitzar Catalunya

30/11/2022

El país de Fuster

Participació