No són Menas són en Hassan, Said, Adil, Mamadou, etc

I podrien ser els nostres fills

per Teresa Sagrera , 12 de febrer de 2020 a les 07:31 |
Fa una setmana que ha esclatat la bomba: la Generalitat ha llogat una masia del poble per instal·lar-hi una residència de Joves Migrants Sols; i el poble s'ha convertit en un vesper. De la nit al dia han crescut grups de whats, un change.org... Entenc que el desconegut fa por, que segurament ens manca informació com a poble. De fet tot això ha començat abans d'assistir a la reunió del consistori per informar sobre el tema.

Permeteu-me que us ho digui, però crec que estem passant l'arada per davant dels bous. Amb tot el respecte, però sento una certa esgarrifança quan veig el rebuig frontal de tanta gent a l'acollida d'aquest centre de menors.


Soc filla del poble, hi he viscut sempre i a més, treballo a l'escola de fa més de vint anys. Sempre m'he sentit molt orgullosa del nostre municipi, malgrat saber que com a tot arreu a més de moltes virtuts també tenim defectes. Aquests darrers dies sento una gran tristesa quan veig l'aire que va prenent tot plegat.

Ens hi juguem molt com a poble en aquest projecte. Estic d'acord que és un repte acollir aquests menors, que cal pressupost i mesures per fer possible una bona adaptació. Però, no us enganyeu, això és una prova de nivell per a tots nosaltres, una prova per demostrar-nos a nosaltres mateixos què som capaços de fer per acollir aquests joves i per ajudar-los en l'acompanyament cap una edat adulta responsable i integrada dins del nostre poble.




Podrien ser els nostres fills, han passat moltes dificultats perseguint un futur que els doni oportunitats. Han arribat fins aquí després de molts obstacles, molts d'ells jugant-se la vida, deixant la família i els amics enrere. No es mereixen que els donem una oportunitat? No ens mereixem ser un poble acollidor i solidari, en comptes de recelós i desconfiat –no hi vull posar paraules més dures, perquè sé que molts no teniu mala fe-.


No els digueu MENAS, penseu que tenen nom: Hassan, Said, Adil, Mamadou... Que tenen tota una vida per davant i que nosaltres també podem contribuir a que sigui una vida millor. No podem prejutjar a nois que ni tan sols coneixem, i menys encara, fent-ho amb base al fet de ser immigrants. Inevitablement em ve al cap el llibre i la mítica pel·lícula Matar un rossinyol de Harper Lee. Situada a Maycomb, un poble de l'estat d'Alabama on viu la nena protagonista del llibre, Scout i el seu germà Jem. I el seu pare, Atticus, l'advocat que accepta la defensa d'un jove negre acusat de violar una noia blanca.

 
 
 
 

 

Teresa Sagrera
Treballo de mestra del meu poble, Sant Pere de Vilamajor;  sóc membre del Centre d’Estudis del nostre municipi, on he publicat un llibre i diversos articles; l’any 2012 vaig quedar finalista del Premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb Confidències d’una reina; a l’abril del 2014 vaig publicar el conte Com un xàfec d’estiu a la revista Vallesos; he adaptat una part de la meva novel·la, juntament amb en Jaume Baucis, pel teatre de la festa medieval Vilamagore; L'any 2019 Juntament amb Ramon Gasch ha publicat el llibre de novel·la històrica Sal roja (Columna Edicions) i també aquest any 2019 ha publicat Pots comptar amb mi (Ed. Gregal), un llibre de literatura juvenil… I continuo escrivint i llegint, tant com puc, perquè són dues de les meves grans passions.
facebook.com/teresa.sagrerabassa
@SagreraT

 
12/02/2020

No són Menas són en Hassan, Said, Adil, Mamadou, etc

15/01/2020

Se'ns pixen a la cara i diuen que plou

29/11/2019

#emcomprometo

20/10/2019

Parlem de violència?

27/09/2019

Jo només soc poble

28/08/2019

És a nosaltres a qui continuen agredint, violant i matant

26/07/2019

El valor de la paraula donada

20/06/2019

Deixem que siguin nens

24/05/2019

Els catalans i la síndrome de la granota bullida

26/04/2019

Per si demà tot s’acaba...

Participació