Una (possible) via... unitat, coherència, legalitat i legitimitat

«El dret a decidir ha anat permeabilitzant en l'imaginari col·lectiu de bona part de la societat catalana focalitzant el debat polític català i espanyol»

per Albert Serrà i Ramos , 11 de febrer de 2020 a les 15:54 |
El dret a decidir ha anat permeabilitzant en l'imaginari col·lectiu de bona part de la societat catalana focalitzant el debat polític català i espanyol. Durant els darrers anys s’han explorat quatre possibles vies: (i) la via dels referèndums autonòmics mitjançant l’article 92 CE; (ii) la delegació o transferència de competències de l’article 150.2 CE; (iii) la Llei 4/2010, de 17 de març, de consultes populars per via de referèndum; i (iv) la Llei 10/2014, de 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i altres formes de participació ciutadana. Totes aquestes vies han fracassat.

Els múltiples fracassos i negatives de totes les vies legals que s’havien plantejat – exceptuant la reforma de la constitució espanyola –, van portar a la celebració i convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació de forma unilateral. El referèndum preguntava: «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?». Els resultats van ser els següents: Sí: 2.044.038 (89,4%) vots; No: 177.547 vots (7,8%); Blanc: 44.913 vots (2,0%); i Nuls: 19.719 vots (0,8%).


Podem assumir que els resultats del referèndum, en base la legislació que havia creat el Parlament de Catalunya, i per tant, conforme els principis de legalitat i legitimitat permetien una declaració unilateral d’independència. De fet, el dia 10 de novembre de 2017, va produir-se una declaració unilateral d’independència acompanyada d’una suspensió dels efectes que derivaven d’aquest acte. Així mateix, el dia 27 de novembre de 2017, el Parlament de Catalunya aprovava formalment la Declaració d’Independència al mateix temps que el Senat autoritzava al govern espanyol l’aplicació de l’article 155 CE. En aplicació de l’article 155 CE es va dissoldre el Parlament de Catalunya i es van convocar eleccions pel dia 21 de desembre de 2017. 

Els resultats de les eleccions del 21 de desembre de 2017 crec que permeten fer tres afirmacions: (i) donen un mandat per restituir el Govern i la sobirania del Parlament que de forma il·legal i inconstitucional havia estat greument afectada per una mala aplicació de l’article 155 CE; (i) constaten un l’existència d’un conflicte polític que exigeix una resposta política des d’una perspectiva democràtica; (iii) afecten greument la legitimitat de la declaració d’independència ja que els partits pro-independència no superem la barrera del 50 %. Tanmateix, els partits contraris a la secessió obtenen un percentatge significativament inferior a les forces pro-independència. I crec sincerament que en aquest darrer punt radica la clau del procés de secessió de Catalunya (superar el 50 % del vots).


A continuació sintetitzaré alguns punts que crec que són rellevants perquè les forces independentistes puguin dotar-se d’una estratègia que permeti obrir una nova finestra d’oportunitat per a poder fer efectiva la declaració unilateral d’independència:

- El referèndum és segurament el millor mecanisme de participació ciutadana per copsar l’opinió de forma directa, clara i inequívoca sobre l’opinió dels catalans en relació al futur polític de Catalunya. Tanmateix, hi ha moltes opinions contràries a l’ús dels referèndums per prendre decisions transcendentals que afecten plenament el statu quo. En relació als referèndums de secessió és especialment rellevant l’opinió de la Comissió de Venècia sobre el referèndum de Montenegro (CDL-AD (2005)041) ja que afirma que els criteris bàsics que hauria de complir un referèndum de secessió són respectar el principi democràtic i el principi de legalitat. Respectar el principi democràtic implica (i) alts nivells de transparència; (ii) la incorporació de les diferents opcions polítiques, incloses les minoritàries; (iii) un acord i gran consens entre els partits polítics i la seva participació en la organització del referèndum; entre altres qüestions. També cal destacar que recomana un acord sobre un quòrum de participació – el Codi de bones pràctiques sobre referèndums contempla que alguns referèndums, (especialment en relació als referèndums constitucionals) puguin exigir quòrums de participació. En relació al principi de legalitat la Comissió considera que un referèndum s’ha de celebrar de conformitat amb el propi sistema constitucional. El 29 de maig de 2017 el MHP de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, va enviar una carta al Dr. Gianni Buquicchio, President de la Comissió de Venècia, en la qual exposava la voluntat de Catalunya de celebrar un referèndum acordat amb el govern espanyol sobre el futur polític de Catalunya. El 30 de juny de 2017 el Dr. Gianni Buquicchio responia mitjançant una carta on subratllava “the need for any referendum to be carried out in full compliance with the Constitution and the applicable legislation”. Per tant, el referèndum de secessió s’ha de fer conforme al principi democràtic – que no és redueix només al simple fet de votar – i al principi de legalitat.


- El dret a decidir no es troba reconegut ni en els textos jurídics nacionals, ni estatals ni internacionals. El Tribunal Constitucional (STC 42/2014) afirma que el dret a decidir és una aspiració política legítima, però no s’ha de confondre amb el dret a l’autodeterminació ni amb una atribució de sobirania.

- El constitucionalisme europeu assumeix molt majoritàriament el dret a l’autodeterminació des d’una vessant interna. També es reconeix el dret a l’autodeterminació en el marc de processos de descolonització. Els constitucionalisme europeu i espanyol no reconeixen un dret extern universal a l’autodeterminació. Ni el constitucionalisme europeu ni espanyol incorporen el dret a la secessió.

- La doctrina constitucional espanyola assenyala que la millor forma d’adreçar la secessió és mitjançant la reforma de la constitució (la CE no conté clàusules d’intangibilitat).

Malgrat que existeixen arguments sòlids per defensar un referèndum consultiu en el marc de la Constitució Espanyola per conèixer l’opinió del poble català és evident que sense un acord polític no serà possible. I aquest no hi és, no hi serà, i sincerament, tampoc podem esperar-lo. Per altra banda, Comella Ferreres (2016) sostenia que l’organització d’un referèndum exigeix, com a mínim, que les forces independentistes hagin mostrat de forma sòlida i reiterada una majoria (superior al 50 % dels vots) en diversos comicis ordinaris. Amb l’objectiu de contribuir al debat i intentar ajudar a trobar una estratègia comuna que permeti fer efectiva la independència de Catalunya, com a mecanisme per a construir una república socialment justa, econòmicament lliure i políticament sobirana, he intentat escriure aquest article d’opinió. Crec que la recepta és més senzilla del que pugui semblar.

Tanmateix, cal obligatòriament unitat, coherència, legalitat i legitimitat. I això vol dir: (i) utilitzar les eleccions nacionals (autonòmiques) com a mecanisme de consulta sobre la secessió, ja que compleixen amb els principis de legalitat i legitimitat al mateix temps que incorporen la participació dels contraris a la secessió; i (ii) incorporar al programa de totes les forces sobiranistes un punt que estableixi que quan les forces pro-independència superin la barrera del 50 % faran efectiu el mandat del referèndum del primer d’octubre de 2017, i en conseqüència proclamaran la república catalana al mateix temps que iniciaran un procés constitucional que acabarà amb un referèndum constitucional i unes noves eleccions per decidir, en condicions de normalitat, la governabilitat de la nova república.

Segurament hi ha moltes més opcions, però crec que en el marc de l’estat del regne d’Espanya l’únic referèndum de secessió possible és aquell que fem mitjançant unes eleccions. I això ens obliga a que les forces independentistes arribem a un acord perquè quan superem el 50 % del vots, sempre que ho haguem incorporat de forma clara i inequívoca, fem efectiu el mandat del primer d’octubre de 2017.
 
 
 

 

Albert Serrà i Ramos
Científic dels Laboratoris Federals de Ciència de Materials i Tecnologia de Suïssa. Doctor en Química (Premi extraordinari), Màster en Nanociència i Nanotecnologia i Llicenciat en Química (Premi extraordinari) per la Universitat de Barcelona. Graduat en Dret per la Universitat Oberta de Catalunya.
Vaig néixer a Mosqueroles l’any 1989 i faig vida entre Thun (Suïssa), Mosqueroles, Sant Celoni i Barcelona. Soc membre de diverses entitats locals i nacionals. Aquests darrers anys he estat membre de la junta d’Òmnium Cultural del Vallès Oriental, ocupant-me de diverses campanyes (Ara és l’hora, un país normal, entre altres), i coordinador de l’AT de l’ANC de Sant Celoni. M’apassiona viatjar, la natura i estar amb els amics i família.
@aserra89
 
11/02/2020

Una (possible) via... unitat, coherència, legalitat i legitimitat

Participació