Persones humanes perfectes

«Es pot ser bo o molt bo, i gran o molt gran, però no perfecte»

per Xus (Jesús Pacheco i Julià) , 25 de novembre de 2019 a les 19:22 |

La perfecció existeix perquè és imaginable,

però no existeix perquè és inabastable.
JORGE WAGENSBERG
 

A la Terra Doble, d’on provinc, hi ha una cosa que no ha existit mai: la perfecció.

De la perfecció (= el nivell més gran d'excel·lència, mirat amb un grau molt alt de subjectivitat) només cal dir que no existeix pel simple fet de l'acció del pas del temps (històric, o no): tot es degrada, i nosaltres també.


Es pot ser bo o molt bo, i gran o molt gran, però no perfecte. Segons els cristians, només Déu és perfecte. La persona humana, només pel fet de ser humana, ja no pot ser mai perfecta. Una altra cosa és que, estúpidament, ens ho pensem i vulguem ser perfeccionistes, sobretot exigint als altres tot allò que no ens exigim a nosaltres mateixos.

Fra Bartolomé De Las Casas (Sevilla 1484 - Madrid 1566) va ser una bona persona humana. Va començar com a encomendero, després com a frare dominic fins que va arribar a ser bisbe de Chiapas.

Va ser un dels primers defensors dels drets dels indis americans. Fins i tot va ser nomenat "Protector Universal de todos los indios de las Indias".
 
En el seu llibre
Brevísima relación de la destrucción de las Indias, va defensar els indígenes de l'esclavitud. Evidentment, els conquistadors els feien esclaus, es quedaven tot allò que posseïen i els feien treballar a les mines d'or i de coure.

De Las Casas va ser escriptor, teòleg, jurista, cronista, historiador, activista del drets humans, missioner i antropòleg. Només va tenir un problema: mai no va arribar a ser perfecte.

El grandíssim ficcionari Jorge Luis Borges (que va néixer el mateix dia que Las Casas, causalitats de la vida) va escriure això:
 
En 1517, Bartolomé de Las Casas tuvo mucha lástima de los indios que se extenuaban en los laboriosos infiernos de las minas de oro antillanas, y propuso al emperador Carlos V la importación de negros que se extenuaran en los laboriosos infiernos de las minas de oro antillanas.
 
És a dir, Borges acusa De Las Casas de portar els negres a Amèrica i esclavitzar-los. La raó era senzilla: en general, els negres eren més forts i resistents que els indis per treballar a les mines.

Però Borges no només es queda aquí: l'acusa també de la creació del blues i del jazz, del mig milió de morts de la Guerra Civil dels EUA, del significat del nou verb linxar, de l'existència de François Dominique Toussaint-Louverture, de la literatura de William Faulkner, de les aspres discussions entre Martin Luther King i Malcolm X (Professor X vs. Magneto), del voodoo, de l'alçada mitològica d'Abraham Lincoln, i també de la creació de la deplorable rumba cubana que porta per nom El manisero.

A part de la ironia del text  de Borges, és lícit acusar De Las Casas de tot això? 
Borges té raó, però juga amb avantatge (quan li ha vist el cul, diu si és mascle o femella, afirmen per aquestes contrades) perquè De Las Casas no va ser mai prou conscient de la seva decisió ni de totes les repercussions històriques que reportaria aquest fet.

Per això mai no va ser perfecte: va intentar fer el bé amb els indígenes, però va perjudicar un altre grup, els negres.

És el mateix que, diabòlicament, va fer Adolf Hitler: quan va intentar exterminar tots els jueus d'Europa, va provocar la creació del nou estat d'Israel que, alhora, va perjudicar els palestins que vivien allí abans, sota el Protectorat britànic. I així fins ara.

Abans he escrit que els cristians creuen que només Déu és perfecte. M’he equivocat (quina llàstima, tampoc no ho soc, de perfecte!).

En tota la vostra Terra només existeix una persona perfecta: es diu Albert Rivera, volia ser el nou Lerroux català i ha fet allò que millor podia fer: plegar del tot i d'una vegada.

Per això i per la seva perfecció final, us proposo que a partir d'ell es creï una nova religió (no passa pas res: n'hi ha moltes).

El bisbe seria l'ínclit Carlos Carrizosa, el seu color seria el taronja, la pregària més important seria "¡A por ellos!" i la Ç seria el seu símbol secular.

Ç de Çiutadans, of course.
 

 

Xus (Jesús Pacheco i Julià)
Xus
(Jesús Pacheco Julià).
 
Constructor i escriptor. Nascut a Gualba el 1964. Viu a Sant Celoni. Jugador d'escacs. Paleta de tota la vida, amb una empresa pròpia que va continuar la del seu pare.
Llicenciat en Filologia Castellana (1988). Llicenciat en Filologia Catalana (1989). Dos cursos de Doctorat (1991-1992).
Quatre llibres publicats (dos de relats, un de micro-contes i un de poesia) i guanyador d'uns quants premis literaris.
A principis del 2020, sortirà publicada la seva novel·la El Danubi també passa per Praga, guanyadora del Premi de Novel·la Òmnium Vallès Oriental.
08/12/2019

Misteris d'Íker Jiménez

01/12/2019

Semiòtica de la corbata

25/11/2019

Persones humanes perfectes

18/11/2019

Massacres de Katyń (com a exemple)

10/11/2019

Hate Speech

28/10/2019

La motivació del personatge

20/10/2019

Bona persona, en general

15/10/2019

La vie en jaune

07/10/2019

69155

30/09/2019

Tancats en una nau anomenada Terra

Participació