La motivació del personatge

«Sempre m’ha fascinat la figura de l’impostor. Quan en conec un, em pregunto: fins a quin punt sabrà separar de debò la veritat de la ficció?»

per Xus (Jesús Pacheco i Julià), 28 d'octubre de 2019 a les 16:39 |
Sempre m’ha fascinat la figura de l’impostor. Quan en conec un, em pregunto: fins a quin punt sabrà separar de debò la veritat de la ficció?

El cas més extrem d’impostura és literari (tot i que basat lliurement en un cas real): és un conte que va escriure J.L. Borges que porta per títol El impostor inverosímil Tom Castro. Tom Castro (en realitat es deia Arthur Orton, i ja comencem...) és un senyor molt obès  que suplanta el  cavaller  Roger Charles Tichborne, que era molt prim i que va morir en un naufragi. Castro es presenta a  casa de la mare de Tichborne i aquesta, desesperada, l’accepta com a fill. La gràcia d’aquesta impostura no rau en la imitació (Castro no tenia estudis i Tichborne sí; en fi, que no s’assemblen en res):  es presenta com un nou Tichborne molt canviat  i que recolza molt la senyora. Evidentment, la intenció de Castro és econòmica. No us explico el final, per descomptat.


Per altra banda, tots sabeu qui és Enric Marco Batlle. Encara és viu i té 98 anys. La seva història és molt pública: és un ex-sindicalista català de la CNT, conegut per la impostura sobre la seva estada al camp de concentració de Mauthausen-Gusen.

Va ser enxampat per l’historiador Benito Bermejo, però algun company de l’Amicale de Mauthausen ja ho sabia i no va dir res. Per què?
 
Perquè era el seu ALTAVEU: ell explicava amb pèls i senyals (inventats, afegits, modificats  i ficcionalitzats) tot allò que van patir els deportats. Impartia conferències, feia xerrades  a les escoles i als instituts, i allí posava en pràctica la seva dramatitzada i  exagerada obra de teatre.


Els pobres deportats de veritat no tenien esma de parlar: ja en tenien prou de continuar sent homes (i dones) trencats. Heu de llegir l’escriptor  Primo Levi i ho entendreu millor.

Tornant amb Marco, què busquen els actors i actrius quan acaba l’obra, a part del sou? Els aplaudiments més fervorosos del públic i si pot ser que aquest es posi dempeus. Això mateix buscava ell. El reconeixement i l’estima sublim del seu personatge perfecte.

Tots coneixeu el llibre El impostor del recent PP (Premi Planeta) Javier Cercas que tracta sobre Marco. És un  totxo molt interessant que vaig llegir fa temps. Cercas investiga sobre Marco com si fos un entomòleg. I es permet el luxe de parlar de les paradoxes de la psicologia humana fent una molt completa biografia (real, i també novel·lada) de Marco i  una autobiografia del propi narrador (sigui Cercas o no). Però no parla massa de l’altruisme.

Qui sí ho fa en canvi és la novel·la que estic llegint de l’historiador i editor Jordi Albertí  Orquídies blanques a Central Park, on explicita l’altruisme de Marco i també el de Tania Head (en realitat, Alícia Esteve Head), que era la promotora d’una organització de supervivents dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York, quan mai no hi va ser.

Tots dos són impostors i això és punible, d’acord. Però, fins a quin punt? Voleu dir que és tan greu la seva impostura? Per altra banda, no en van treure cap profit econòmic, i no és delicte a l’estat Ñ ni als EUA. Només volien ser reconeguts. Volien ser uns grans actors  d’Oscar. I tots sabem que això pot arribar a ser malaltís.

La meva proposta és molt senzilla: d’acord, els certifiquem com a impostors, però no cal lapidar-los ni massacrar-los. Només són persones problemàtiques que volien ser grans personatges. Grans actors, en definitiva. Com l’últim Joker.

A banda, si voleu ser tan justos, implacables i estirar-vos molt els cabells, mireu arreu del nostre país i hi trobarem alguns senyors (i alguna senyora) que van ser, son i sempre seran impostors polítics, econòmics i/o culturals.

Com sempre, no cal dir noms. Ja sabeu qui són.
 
 
 
P.S. 1
 
Aquest és l’article número 30. He decidit aturar un temps i deixar de martiritzar-vos.

Amb tots aquests escrits us he estat enganyant. També soc un impostor: en realitat em dic Ansick Coens i soc un historiador de la Terra Doble que us vigila i va escrivint la vostra història.

Ara tornaré cap allí una breu temporada, el Solstici d’Hivern ja ha arribat. Per sort, allà no existeix el PP (Premi Planeta, Partit Popular o Personatge Perfecte?), ni la Greta Thunberg, ni tampoc l’Ànec Donald (Trump).

Benvolguts padawans, en algun tema havíem de ser millors, no?

P.S. 2

Per cert, Bones Festes, Visca Catalun-ja i Biska el Varsa !
 

 

Xus (Jesús Pacheco i Julià)
Xus
(Jesús Pacheco Julià).
 
Constructor i escriptor. Nascut a Gualba el 1964. Viu a Sant Celoni. Jugador d'escacs. Paleta de tota la vida, amb una empresa pròpia que va continuar la del seu pare.
Llicenciat en Filologia Castellana (1988). Llicenciat en Filologia Catalana (1989). Dos cursos de Doctorat (1991-1992).
Quatre llibres publicats (dos de relats, un de micro-contes i un de poesia) i guanyador d'uns quants premis literaris.
A principis del 2020, sortirà publicada la seva novel·la El Danubi també passa per Praga, guanyadora del Premi de Novel·la Òmnium Vallès Oriental.
10/11/2019

Hate Speech

28/10/2019

La motivació del personatge

20/10/2019

Bona persona, en general

15/10/2019

La vie en jaune

07/10/2019

69155

30/09/2019

Tancats en una nau anomenada Terra

23/09/2019

Última teoria del plagi

16/09/2019

Macarró

09/09/2019

Qui és el culpable?

02/09/2019

Breu tractat sobre l'estupidesa humana actual

Participació