Qui és el culpable?

«Un exemple a l’atzar (!?) ens ho demostra: quina diferència hi ha entre la fel·lació que va practicar la Paris Hilton o la que pugui practicar la meva veïna del 4t 1a?»

per Jesús Pacheco Julià, 9 de setembre de 2019 a les 16:23 |
Deia el gran Umberto Eco: “En el fons, la pregunta fonamental de la filosofia (i de la psicoanàlisi) coincideix amb la de la novel·la policíaca: qui és el culpable?” I per mirar d’esbrinar-ho, benvolguts padawans, avui escriuré un article sobre la fama.

El Diccionari  de l’Enciclopèdia Catalana, en una de les seves accepcions,  ens diu que la fama és:

Renom, notorietat deguda a l'excel·lència d'una persona en el seu art, la seva professió, etc., a l'excel·lència d'un remei, d'una cosa qualsevol.
 
Si NO acceptem aquesta definició de cap de les maneres, entendrem que qualsevol persona que sigui coneguda (celebrity, en anglès) pot tenir renom (que sigui coneguda) però no notorietat (que sigui reconeguda).
Un exemple a l’atzar (!?) ens ho demostra: quina diferència hi ha entre la fel·lació que va practicar la Paris Hilton o la que pugui practicar la meva veïna del 4rt. 1a? És obvi, Paris Hilton és coneguda per tothom i, en canvi, la meva veïna la coneix molt poca gent.

Passem a analitzar-ho:

Paris Hilton és la filla d’una família que controla un gran imperi hoteler. No parlaré de la seva persona, no m’interessa gens. Esdevé un personatge públic que fa un paper determinat en aquesta gran obra de teatre del món. La meva veïna no és un personatge: és una persona que no té cap paper preponderant en aquesta mateixa obra. Tampoc no li fa cap falta.

Mirat des d’una altra òptica: accepto que la Hilton tingui renom, però no notorietat (oblideu-vos d’una vegada de la paraula “prestigi”). Aquesta noia tan famosa, ha fet alguna cosa important  a part de practicar diverses maniobres sexuals? Ella mateixa ens diu que és actriu, cantant i que fa perfums. Per a mi, és com aquell meu veí (5è 3ª) que és designat president de l’escala comunitària i es fa imprimir targetes de presentació on hi explicita el seu gran i honorífic càrrec (aclariment: no m’ho invento !!)

I com ella, la majoria de personatges que es venen a la TV per fer-ne taxidèrmia sentimental.

Ser seriós no vol dir ser avorrit. Vivim en un món on els nostres referents són molt-molt patètics (com la majoria dels nostres polítics). A l’estat Ñ, uns quants exemples encara us faran entristir encara més: Belén Estéban (brutal prodigi  de sintaxi), Kiko Hernández (prodigi de verborrea i dislèxia) o els germans Matamoros (prodigi de capil·laritat).

Abans una persona era famosa perquè havia fet alguna cosa bona. O no. Per exemple, en Jesulín de Ubrique era torero. La seva ex (la Belén Estéban, la princesa del pueblo ...llano) només es va fer famosa perquè va viure amb ell i després en va explicar les intimitats. I així fins ara.

La pregunta del milió és molt senzilla: quina societat està disposada a pagar per aquest oci tan banal? La nostra actual. I així ens va. És una maquinària impressionant de creació de dèbils mentals que ens deixem arrossegar pel mainstream.

Em podreu preguntar: la societat s’ha de distreure amb alguna cosa, no? Resposta: doncs que la gent parli entre ella, que vagi a passejar, que llegeixi, que faci manifestacions  o que faci sudokus, si vol.

Els antics romans ja ho deien: per al poble panem et circenses (literalment, pa i circ) i no es pot negar. Doncs mireu sèries i futbol. Això sí, sense pagar ni un euro si podeu. En el moment que tot això deixi de ser un lucratiu negoci (= negació de l’oci) no es pagaran aquestes xifres pornogràfiques pels nous gladiadors actuals.

Estic picant pedra, però tinc molta paciència. I us asseguro que, amb les eines adequades, la pedra pot agafar la forma que vols.

Padawans, de moment aneu avisant la gent de l’Enciclopèdia Catalana  que actualitzin la seva definició de fama i que s’adaptin als nous temps.

I per acabar,  l’agradable veïna del 4rt. 1ª us està saludant molt somrient des d’un lloc recòndit de la meva pèrfida imaginació, mentre el president de l’escala us va repartint, un per un,  la seva targeta plastificada.

Ja ho diuen per aquestes contrades: de porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.
 
 
 
 
 
 
 

 

Jesús Pacheco Julià
Paleta  i escriptor.
Nascut a Gualba el 1964. Viu a Sant Celoni. Jugador d'escacs.
Llicenciat en Filologia Castellana (1988). Llicenciat en Filologia Catalana (1989).
Dos cursos de Doctorat (1991-1992).
4 llibres publicats i guanyador d'uns quants premis literaris.
Paleta de tota la vida, amb una empresa pròpia que va continuar la del seu pare.

 
 
16/09/2019

Macarró

09/09/2019

Qui és el culpable?

02/09/2019

Breu tractat sobre l'estupidesa humana actual

26/08/2019

Un cognom difícil de pronunciar: Wyrzykowski

17/06/2019

ANTZ

10/06/2019

Notflix

04/06/2019

F. Nietzsche i Verónica R.

27/05/2019

Posi un pres polític a casa seva

20/05/2019

Sheldon Cooper i altres candidats

13/05/2019

De vegades escolto veus

Participació