Els catalans i la síndrome de la granota bullida

«Els canvis graduals i constants inhibeixen la capacitat de reacció»

per Teresa Sagrera , 24 de maig de 2019 a les 07:20 |
Diuen, jo no ho he comprovat, que si poses una granota a una olla amb aigua bullent, alertada pel seu instint de supervivència, salta immediatament i marxa; en canvi, si l’hi poses amb aigua a temperatura ambient i la vas escalfant gradualment, l’amfibi es va acostumant impassible a l’escalfor sense adonar-se’n. De mica en mica, va entrant en un estat de fatiga somnolent, sense que desperti en l’animal cap reacció d’alarma. I quan el líquid arriba a una temperatura insuportable es troba absolutament atordit, la calor l’ha condemnat a un ensopiment que li fa impossible reaccionar i  acaba  morint escaldat. Aquesta és la coneguda faula de la granota bullida que s’atribueixen al filòsof francès Oliver Clerc.

Els catalans fa temps que tenim la síndrome de la granota bullida, ens hem anat acomodant a una realitat cada dia més preocupant, conscients, inevitablement, que tenim moltes coses a perdre. No ens vam atrevir a fer el salt quan era el moment i ens hem acostumat a nedar en la calderada imposada d’aquest macabre experiment.


A hores d’ara, són ja tants els graus d’escalfament que hem hagut de suportar que costa  fins i tot de recordar-los... Van entrar a les conselleries confiscant allò que els va venir de gust i enduent-se 14 persones detingudes. Ens van colpejar amb les porres, ens van empentar i clavar puntades de peu... Pensaven que acotaríem el cap i marxaríem cap a casa. Que els entregaríem les urnes sense més. Però no! No va ser així! I van resistir! Vam resistir, units uns veïns amb els altres, els més grans amb els més joves, junts com una sola peça. Resistint pacíficament l’atac dels “a por ellos” amb una dignitat immensa. Ens volien violents com gossos, però no ens hi van trobar, perquè aquest no és el nostre esperit.

Encara recordo la pena tan immensa que vaig sentir en veure el furgó policial entrant de nit a Soto del Real amb el Jordi Sánchez, president de l’ANC, i el Jordi Cuixart, president d’Òmnium. Com em pesaven els llençols sabent que jo dormiria a casa amb els meus, mentre ells dos quedaven segrestats injustament per aquest estat repressor.

Encara nedàvem dins l’olla quan el Parlament va declara la independència. Va ser un dia ben estrany, volíem creure que tot aniria bé, però hi havia massa senyals que indicaven que no era així. Ens hauria agradat que aquell mateix dia el nostre President hagués sortit al balcó de la Generalitat i hagués despenjat aquella bandera que no ens representa. Potser algun dia sabrem què passava dins d’aquell edifici mentre nosaltres amb una eufòria enrarida envaíem la plaça sant Jaume.

Més tard, arribaria la destitució del nostre govern i les mesures reprensores del 155. I una part dels nostres representants polítics marxarien a l’exili i els altres entrarien a presó. Vindrien votacions imposades per l’amo i amenaces constants: als mitjans de comunicació, a cantants, a pallassos... Una escalada tèrmica delirant que sembla no tenir aturador i que ens asfixia cada dia una mica més.


Ha passat més d’un any, els qui controlen el fogó de l’olla no són els mateixos, però seguim sota el seu control. Diuen, que si ens portem bé no faran pujar més la temperatura de l’aigua, però l’aigua continua amenaçadorament calenta, no l’han pas refredat. I diuen, que hem d’estar contents perquè podrien venir amos pitjors a controlar el fogó.

Però els nostres representants continuen a la presó i a l’exili, i la seva set de venjança avança maliciosament estenent els seus tentacles per flagel·lar al major nombre de ciutadans possible. Ara s’abraonen sobre una trentena d’alts càrrecs, en volen el seu fetge. Mentre, dia a dia, patim aquest maleït judici farsa que ens escandalitza per la seva manca d’imparcialitat, i el monstre continua picant de peus i bramant que ho vol tot: les escoles, la televisió i la ràdio pública, la policia...

I nosaltres seguim dins de l’olla, adaptant-nos impassibles al canvi de temperatura de l’aigua que cada dia és més insuportable, i en comptes d’intentar un salt a la desesperada ens barallem amb els altres batracis que es van escaldant al nostre costat. Cal que tinguem ben clar en quin estat ens trobem, que mesurem les nostres forces i que aquest diumenge demostrem a l’amo que encara ens belluguem i que si volem, podem saltar fora l’olla, perquè si ens quedem quiets, aviat estarà llesta la sopa de granota.
 
 
 

 

Teresa Sagrera
Treballo de mestra del meu poble, Sant Pere de Vilamajor;  sóc membre del Centre d’Estudis del nostre municipi, on he publicat un llibre i diversos articles; l’any 2012 vaig quedar finalista del Premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb Confidències d’una reina; a l’abril del 2014 vaig publicar el conte Com un xàfec d’estiu a la revista Vallesos; he adaptat una part de la meva novel·la, juntament amb en Jaume Baucis, pel teatre de la festa medieval Vilamagore; L'any 2019 Juntament amb Ramon Gasch ha publicat el llibre de novel·la històrica Sal roja (Columna Edicions) i també aquest any 2019 ha publicat Pots comptar amb mi (Ed. Gregal), un llibre de literatura juvenil… I continuo escrivint i llegint, tant com puc, perquè són dues de les meves grans passions.
facebook.com/teresa.sagrerabassa
@SagreraT

 
20/06/2019

Deixem que siguin nens

24/05/2019

Els catalans i la síndrome de la granota bullida

26/04/2019

Per si demà tot s’acaba...

21/03/2019

El reality del Judici del Procés

21/02/2019

Perseguir un somni

25/01/2019

Ara per ara, ni oblit, ni perdó

25/12/2018

Àvies, mares, germanes, filles… siguem una sola i canviem el món

28/11/2018

Sigues feliç,

26/10/2018

La festa medieval del Vilamagore compleix 25 anys

20/09/2018

Es pot defensar la prostitució i ser feminista

Participació