Els músics com a símptoma de la internacionalització

«El concert de St. Vincent és l’exemple perfecte per explicar que la identitat catalana no és un fenomen universal. No saben ni qui som»

per Pol Purgimon, 4 de juliol de 2018 a les 17:43 |
"España no es España without you, love". Així va començar a entonar St. Vincent –una de les meves artistes de capçalera– el seu últim hit, New York, a les acaballes del concert que va oferir divendres passat al Festival Vida, de Vilanova i la Geltrú. L’oda a l’estat que té més artistes presos del món va ser una constant. El preàmbul: "¡Gracias, España!". I la traca: convertir les notes de la de la seva última cançó estrella, en amor al país del sol i la platja.

St. Vincent, àlies d’Annie Clark, va deixar anar cada España amb la sensació de remoure papallones al ventre dels assistents –pobra il·lusa– i un somriure a la boca. Al final, les intencions de l’americana van fer llufa. Només quatre il·luminats, al centre del públic, van aplaudir el seu España perfectament articulat.


Els espanyes van ser constants i sovint es van perdre entre el públic. Hi havia massa cridòria per centrar-se en tot el que deia la St. Vicent. Quan es va aturar a parlar i va deixar anar tota la munició –un cartutxo d’espanyes que saltaven per l’aire–, el públic va optar per no fer massa soroll. Els vilanoves –¡Gracias, Vilanova!– sí que els van fer aplaudir.

Al final, després d’una tirallonga d’al·lusions a l’Estat, en veure que el seu España provocava el tantsenenfotisme del públic, la St. Vincent va saltar, en anglès: "Que he dit res malament?". I la gent, com aquell qui res, va tornar a aplaudir.

El concert de St. Vincent és l’exemple perfecte per explicar que la identitat catalana no és un fenomen universal. No saben ni qui som, ni quina llengua parlem ni quins problemes tenim. Potser els sona l’1 d’octubre: el referèndum i els pals de la policia; la violència i els ferits. Però els americans tenen altres problemes.

És curiós que això passés al Festival Vida: petit, amb una quantitat baixa d’estrangers, que enguany ha homenatjat en Jordi Cuixart –"Et volem a casa"– i ha programat el sempre incendiari Albert Pla. També és un bon símptoma que les al·lusions a Espanya no aixequessin gaire soroll i que el Vida continuï optant pel català com a llengua preferent.


També van anar per la via de l’organització els Franz Ferdinand –escocesos–, els altres caps de cartell de la nit de divendres, que van dedicar unes paraules en català als assistents, llargament aplaudides. Tampoc van dubtar de fer-ho l’americà Bart Davenport, el Josh Rouse o els They Might Be Giants dissabte. Encara que n’hi havia d’informats, vaig entendre que la majoria d’artistes estrangers no tenien ni la menor constància del català.

Tot i així, els polítics independentistes ens volen convèncer que la cultura catalana és coneguda arreu i que el procés, els exiliats i l’1 d’octubre van causar un fenomen a nivell mundial. Espanya és un estat de vencedors i sap com empescar-se-les perquè res d’això tingui la repercussió que es mereix. Queda molta feina a fer.
 

 

Pol Purgimon
Vaig néixer el 1998 a Santa Maria de Palautordera, tot just quan el Ricky Martin s'escolava a les primeres posicions de les llistes d'èxits. Trampejo amb la música, la literatura i ara, per acabar de col·locar la cirereta al partís, faig Periodisme a la UAB. A més, val a dir que sóc a l'avantguarda de l'Avantguarda. 
@polpurgimon 
 
04/07/2018

Els músics com a símptoma de la internacionalització

12/05/2018

Circ Eurovisió (II)

09/03/2018

La Republiqueta catalana

26/01/2018

Músics indomables

29/12/2017

Abans no es refredin els canelons

01/12/2017

El fracàs de la CUP, l’èxit de Puigdemont

27/10/2017

Crònica d'uns dies d'incertesa

29/09/2017

Núria Graham: llum, foc, destrucció

01/09/2017

Ball d'estelades

04/08/2017

Juguem a (no) ser violents

Participació