Músics indomables

«Hi ha qui ens reconeix que, al Baix Montseny, som l’oasi perdut del rock, l’underground i la bona teca musical»

per Pol Purgimon, 26 de gener de 2018 a les 15:14 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Per Sant Proget, a Palau, l’associació de música Som del Montseny no va trobar millor pla que convidar-nos a degustar les melodies d’en Xarim Aresté. Va ser un concert sobri, amb veu i guitarra i una bona dosi de salts al cor i papallones a l’estómac. Eclèctic, sensible, atrevit a deshores i amb un posat de Gerard Quintana doblement sexi; s’hi noten les hores compartides, els èxits i la influència. Un músic sense complexos i, com diu el seu últim senzill, del disc Polinèsises (Bankrobber, 2017), indomable.

A finals dels 90’s, amb el Montnegre i el Montseny de testimonis imprevisibles, en Joan Colomo i els seus amics van rebel·lar-se contra el món i van fer del hardcore i el punk una via d’expressió a la comarca. Projectes com el de Zeidun, compartit amb en Mau Boada, van ser el primer precedent d’una llarga trajectòria d’èxits al Baix Montseny. Hi ha qui ens reconeix, potser encara amb la boca petita, que som el Manchester català: l’oasi perdut del rock, l’underground i la bona teca musical.


Amb el temps, hi ha hagut relleu. En Colomo ha passat a tenir una carrera en solitari impecable i en Boada les fa grosses amb Esperit! Mica en mica, han anat sortint propostes. Han tren el cap grups com Autodestrucció i encara són a la memòria els desapareguts Surfing Sirles, que entonaven aquella cançó que cridava sense embuts “Som del Montseny!”.

Sortosament, estem en una època d’or de la música catalana. Hi ha grups de tota mena i de qualitat innegable. Al Baix Montseny ja no només hi batega el rock amb força. La Gina i en Carlos, de Clementina, aquesta setmana han celebrat un concert espectacular a La Clau de Sant Celoni. Fa poc més d’un any que són a l’escena musical i ja han talonejat Els Amics de les Arts i han celebrat l’amistat amb en Guillem Roma (“Els perduts”, 2017). Música fantàstica, a mig camí entre Anna Roig i L’ombre de ton chien, Renaldo & Clara i la música llatina.

Tampoc ens deixarem en Noel Biniés ni les propostes escèniques de Tecum Terra, la recuperació dels ritmes tradicionals de Folk o Barbàrie, que acaben de treure disc, la psicodèlica dels Reapers (tan celebrats) i el posat divertit de Les Cireretes. I ara el rap també demana espai entre els joves. En Pinan, els incansables Lower Diagonal o la multitud de propostes que s’erigeixen entre els adolescents i els que ja no ho són tant. Un cant a la vida. A la vida indomable.
 

 

Pol Purgimon
Vaig néixer el 1998 a Santa Maria de Palautordera, tot just quan el Ricky Martin s'escolava a les primeres posicions de les llistes d'èxits. Trampejo amb la música, la literatura i ara, per acabar de col·locar la cirereta al partís, faig Periodisme a la UAB. A més, val a dir que sóc a l'avantguarda de l'Avantguarda. 
@polpurgimon 
 
04/07/2018

Els músics com a símptoma de la internacionalització

12/05/2018

Circ Eurovisió (II)

09/03/2018

La Republiqueta catalana

26/01/2018

Músics indomables

29/12/2017

Abans no es refredin els canelons

01/12/2017

El fracàs de la CUP, l’èxit de Puigdemont

27/10/2017

Crònica d'uns dies d'incertesa

29/09/2017

Núria Graham: llum, foc, destrucció

01/09/2017

Ball d'estelades

04/08/2017

Juguem a (no) ser violents

Participació