Carta Oberta: Accessibilitat al Parc Natural del Montseny... de quin tipus?

Un dels paisatges que podem trobar al Montseny. Foto: Jordi Purtí

Fa uns dies llegia que el “ Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ”es consolida com a model de parc accessible, quedant incorporat al Directori d’àmbit europeu de serveis turístics adreçats especialment a les persones amb diversitat funcional, el “Pantou”.

Si bé és alguna cosa que sens dubte cal celebrar, cal reconèixer que encara queden moltes passes a fer en aquest àmbit. Com a veïna de Sant Celoni, el Parc Natural del Montseny m’'ofereix la possibilitat de poder gaudir d’un entorn natural extraordinari sense necessitat d’haver de marxar molt més lluny. Però no només les persones que vivim aprop en podem gaudir, sinó que l'afluència de visitants durant els caps de setmana és del tot innegable, ja sigui per recollir castanyes i bolets quan n'és la temporada, per pujar al Turó de l'Home, les Agudes o el Matagalls, per córrer entre corriols o simplement per fruir d’un dia de sol amb família en qualsevol dels racons existents al Parc. Malgrat tot, avui dia encara hi ha persones que no poden accedir-hi.

Potser és hora que el Parc Natural del Montseny quedi inclòs dins d'aquest directori, essent també un referent en el tema de l’accessibilitat. Una “accessibilitat” que per contra dels que alguns entenen, no significa asfaltar més camins (com el que ja està previst fer amb el camí que uneix la carretera de Collformic amb Sant Marçal) sinó dotar al Parc d’infraestructures com ara passarel·les de fusta, cartells en braille, senders adaptats... Ja comencem a tenir referents propers que ho estan duent a terme i el Parc Natural del Montseny no pot ser l’excepció. “ Invertir ” en accessibilitat en el Parc no vol dir satisfer interessos privats i econòmics d’algunes persones (en detriment, a més, de la conservació del mateix) sinó que significa el ferm compromís de trencar les barreres i els obstacles que impedeixen que moltes persones encara avui dia no puguin gaudir d’aquests paratges, uns paratges que, sens dubte, també caldrà conservar i protegir.
 
Fina Doñate