10
de febrer
del
2023
Actualitzat
el
16
de febrer
a les
9:16h
Entre els anys seixanta i setanta del segle passat Eivissa es va convertir en el paradís dels hippies. Malgrat el règim franquista, l'illa va ser un punt de reunió del moviment contracultural i s'hi van aplegar joves d'arreu d'Europa. Eivissa tenia un entorn natural preciós, amb desenes de platges verges, i un clima idoni per poder viure a l'aire lliure.
L'Emili Llorella viu actualment a Breda. Va néixer a Arbúcies i va treballar un temps a la indústria local de carrosseries. L'any 1968 va marxar a Eivissa per fer un treball de planxisteria. El seu pare era gerent d'una empresa i li va fer l'encàrrec de canviar la planxa d'un autocar que havia sortit defectuós.
L'any 68 l'Emili encara no tenia 21 anys i no se'l considerava com a major d'edat. De tota manera, però, quan va acabar la feina amb l'autocar va decidir quedar-se a Eivissa sense consultar-ho als seus pares. "Quan vaig veure els hippies vaig pensar: Aquests què hi fan aquí? No treballen i bé viuen. Així que vaig decidir quedar-me."
Es va instal·lar en una platja a prop del poble de Sant Antoni de Portmany on vivien unes sis comunitats de hippies. Havien muntat un petit campament amb unes lones i alguns tenien tendes portàtils. Homes i dones estaven tots junts i duien una vida que combinava tranquil·litat i gresca. Cada nit hi havia festa assegurada.
Ara encara recorda la seva primera topada amb aquells joves: "Vaig arribar allà i els vaig preguntar què havia de fer per ser com ells. Em van respondre que m'havia de deixar els cabells una mica llargs i no rentar-me gaire." En aquella platja no hi havia lloc on dutxar-se i, si volia tenir una mica d'higiene, havia d'anar a un hotel o demanar a algú del poble que el deixés fer servir el lavabo.
A les comunitats hippies hi havia bastants estrangers, "sobretot anglesos i francesos", i també alguns joves que venien de "casa bona". Els que tenien més diners solien ser els qui prenien més decisions i, quan rebien un xec de la família, compraven menjar per a tot el grup.
L’Emili anava a treballar en un hotel on li donaven petites feinetes, netejava plats o ajudava a la cuina, i a canvi rebia menjar, de vegades suficient per compartir amb la comunitat, o una petita paga. Reconeix que "menjava bé perquè no era ben bé hippy" i sempre se les manegava per aconseguir aliments fent alguna feina.
A les comunitats hi havia molta vida artística. Alguna gent sabia tocar instruments, la guitarra o el violí, per exemple, i també n'hi havia que dibuixaven o pintaven. Molts es dedicaven a vendre jerseis o bijuteria als turistes en un petit mercat improvisat que feien sense cap permís. “Jo sabia fer bastant bé els braçalets", diu Emili Llorella. "Un dia una senyora anglesa i la seva filla em van comprar un penjoll per cent lliures. Jo no sabia ni quant era. Quan ho vaig ensenyar als companys es van posar les mans al cap. Amb allò vam poder estar un mes sense preocupar-nos del menjar ni de res".
La filosofia de les comunitats on va ser es basava íntegrament en la confiança en els altres i en compartir-ho tot. Afirma que hi havia molta harmonia, si hi havia menjar o beure, sempre era per a tots, però també recorda que hi va haver persones que s'havien aprofitat d'aquesta hospitalitat. "N’hi havia alguns que es barrejaven amb nosaltres i que no eren hippies. Eren gent una mica violenta. Venien a menjar, s'aprofitaven de nosaltres i portaven drogues..."
"Deien que els hippies volíem envair Eivissa"
Segons explica Emili Llorella, un dia la Guàrdia Civil es va presentar a la seva platja amb una desena de llanxes aquàtiques noves de trinca. Van detenir a cops de porra tots els hippies que van poder i els van fer pujar a les embarcacions. Ell, un cop a dalt, va aconseguir escapar-se. Va saltar a l'aigua al cap d'una estona, i darrere seu, deu o dotze persones més. "No ens podien fer res perquè nosaltres no havíem fet cap mal, només estàvem a la platja fent gresca”.
En aquella època, assegura, s'havia fet córrer el rumor que "els hippies volíem envair Eivissa, perquè cada dia n’érem més", i molts dels habitants de l'illa veien amb mals ulls la seva presència allà.
Mentre estava a les platges d'Eivissa els seus pares s'havien posat a buscar-lo perquè tornés a casa i per això no s'hi va quedar més d'un any, comenta el hippy de Breda. "En aquell temps no eres major d'edat fins que no en tenies 21." La policia l'havia retingut dues vegades per retornar-lo a Catalunya, però sempre aconseguia fugir. Finalment, però, el van detenir i el van enviar a Barcelona en avió.
Malgrat tot, quan va trepitjar Arbúcies després de gairebé un any fora, recorda que els seus pares no es van enfadar. "El meu pare em va venir a buscar a la caserna de la Guàrdia Civil i em va preguntar què havia fet tant de temps sense dir-los res. I jo li vaig contestar: com volies que em comuniqués, si no tenia telèfon ni tenia res!"
Emili Llorella reconeix que durant la temporada que va viure a Eivissa amb els hippies va aprendre a entendre la vida i les relacions personals amb més pau i comprensió. "Em van ensenyar a viure", reconeix, la seva percepció del món va canviar completament. També diu que aquest període li va servir per espavilar-se tot sol i guanyar més independència.
Després de trenta anys de la seva escapada a Eivissa, Llorella va tornar-hi en una excursió de quatre dies i gairebé tot el que havia conegut havia desaparegut, explica. "Vam anar a un hotel en què hi havia una discoteca molt gran, tot estava molt arreglat, l'illa havia canviat una barbaritat".
Les aglomeracions i el turisme de masses havien transformat l'Eivissa hippy però el temps no ha fet canviar d'opinió a l’Emili Llorella: "Jo encara hi crec en els hippies, encara n'hi ha".
L'Emili Llorella viu actualment a Breda. Va néixer a Arbúcies i va treballar un temps a la indústria local de carrosseries. L'any 1968 va marxar a Eivissa per fer un treball de planxisteria. El seu pare era gerent d'una empresa i li va fer l'encàrrec de canviar la planxa d'un autocar que havia sortit defectuós.
L'any 68 l'Emili encara no tenia 21 anys i no se'l considerava com a major d'edat. De tota manera, però, quan va acabar la feina amb l'autocar va decidir quedar-se a Eivissa sense consultar-ho als seus pares. "Quan vaig veure els hippies vaig pensar: Aquests què hi fan aquí? No treballen i bé viuen. Així que vaig decidir quedar-me."
Es va instal·lar en una platja a prop del poble de Sant Antoni de Portmany on vivien unes sis comunitats de hippies. Havien muntat un petit campament amb unes lones i alguns tenien tendes portàtils. Homes i dones estaven tots junts i duien una vida que combinava tranquil·litat i gresca. Cada nit hi havia festa assegurada.
Ara encara recorda la seva primera topada amb aquells joves: "Vaig arribar allà i els vaig preguntar què havia de fer per ser com ells. Em van respondre que m'havia de deixar els cabells una mica llargs i no rentar-me gaire." En aquella platja no hi havia lloc on dutxar-se i, si volia tenir una mica d'higiene, havia d'anar a un hotel o demanar a algú del poble que el deixés fer servir el lavabo.
A les comunitats hippies hi havia bastants estrangers, "sobretot anglesos i francesos", i també alguns joves que venien de "casa bona". Els que tenien més diners solien ser els qui prenien més decisions i, quan rebien un xec de la família, compraven menjar per a tot el grup.
"Jo sabia fer bastant bé els braçalets
L’Emili anava a treballar en un hotel on li donaven petites feinetes, netejava plats o ajudava a la cuina, i a canvi rebia menjar, de vegades suficient per compartir amb la comunitat, o una petita paga. Reconeix que "menjava bé perquè no era ben bé hippy" i sempre se les manegava per aconseguir aliments fent alguna feina.
A les comunitats hi havia molta vida artística. Alguna gent sabia tocar instruments, la guitarra o el violí, per exemple, i també n'hi havia que dibuixaven o pintaven. Molts es dedicaven a vendre jerseis o bijuteria als turistes en un petit mercat improvisat que feien sense cap permís. “Jo sabia fer bastant bé els braçalets", diu Emili Llorella. "Un dia una senyora anglesa i la seva filla em van comprar un penjoll per cent lliures. Jo no sabia ni quant era. Quan ho vaig ensenyar als companys es van posar les mans al cap. Amb allò vam poder estar un mes sense preocupar-nos del menjar ni de res".
La filosofia de les comunitats on va ser es basava íntegrament en la confiança en els altres i en compartir-ho tot. Afirma que hi havia molta harmonia, si hi havia menjar o beure, sempre era per a tots, però també recorda que hi va haver persones que s'havien aprofitat d'aquesta hospitalitat. "N’hi havia alguns que es barrejaven amb nosaltres i que no eren hippies. Eren gent una mica violenta. Venien a menjar, s'aprofitaven de nosaltres i portaven drogues..."
"Deien que els hippies volíem envair Eivissa"
Segons explica Emili Llorella, un dia la Guàrdia Civil es va presentar a la seva platja amb una desena de llanxes aquàtiques noves de trinca. Van detenir a cops de porra tots els hippies que van poder i els van fer pujar a les embarcacions. Ell, un cop a dalt, va aconseguir escapar-se. Va saltar a l'aigua al cap d'una estona, i darrere seu, deu o dotze persones més. "No ens podien fer res perquè nosaltres no havíem fet cap mal, només estàvem a la platja fent gresca”.
En aquella època, assegura, s'havia fet córrer el rumor que "els hippies volíem envair Eivissa, perquè cada dia n’érem més", i molts dels habitants de l'illa veien amb mals ulls la seva presència allà.
Mentre estava a les platges d'Eivissa els seus pares s'havien posat a buscar-lo perquè tornés a casa i per això no s'hi va quedar més d'un any, comenta el hippy de Breda. "En aquell temps no eres major d'edat fins que no en tenies 21." La policia l'havia retingut dues vegades per retornar-lo a Catalunya, però sempre aconseguia fugir. Finalment, però, el van detenir i el van enviar a Barcelona en avió.
Malgrat tot, quan va trepitjar Arbúcies després de gairebé un any fora, recorda que els seus pares no es van enfadar. "El meu pare em va venir a buscar a la caserna de la Guàrdia Civil i em va preguntar què havia fet tant de temps sense dir-los res. I jo li vaig contestar: com volies que em comuniqués, si no tenia telèfon ni tenia res!"
Emili Llorella assegura que amb els hippies va aprendre a viure la vida Foto: Arnau Colomé
"Em van ensenyar a viure"
Emili Llorella reconeix que durant la temporada que va viure a Eivissa amb els hippies va aprendre a entendre la vida i les relacions personals amb més pau i comprensió. "Em van ensenyar a viure", reconeix, la seva percepció del món va canviar completament. També diu que aquest període li va servir per espavilar-se tot sol i guanyar més independència.
Després de trenta anys de la seva escapada a Eivissa, Llorella va tornar-hi en una excursió de quatre dies i gairebé tot el que havia conegut havia desaparegut, explica. "Vam anar a un hotel en què hi havia una discoteca molt gran, tot estava molt arreglat, l'illa havia canviat una barbaritat".
Les aglomeracions i el turisme de masses havien transformat l'Eivissa hippy però el temps no ha fet canviar d'opinió a l’Emili Llorella: "Jo encara hi crec en els hippies, encara n'hi ha".