04
d'agost
del
2022
Actualitzat
a les
7:15h
Té una veu característica, forta i greu, que sempre diu que l'ha heretada del seu pare, un dels primers col·laboradors de la Ràdio Sant Celoni actual. Joan Costa (Sant Celoni, 1977) gràcies a la seva veu s'ha forjat un nom i la seva professió animant les curses de muntanya, sent el locutor oficial d'una gran quantitat de proves esportives a tot Catalunya, a través de l'empresa SpeakerEvents que va crear l'any 2015.
En aquests set anys la seva veu s'ha convertit en tot un referent còmplice a les muntanyes catalanes. En el futur més immediat té la intenció d'obrir nous camins i fer el salt a altres punts de l'Estat i qui sap si també a Europa. L'speaker de les muntanyes ens ho explica.
- Com decideix fer-se speaker de curses de muntanya?
- Ser speaker ho he mamat a casa. El meu pare durant la seva vida va presentar de manera altruista molts actes a Sant Celoni, ta nt socials com culturals, esportius i revetlles als barris. Sempre l'escoltava i molt sovint l'anava a veure a l'emissora de Ràdio Sant Celoni que es va crear en la primera legislatura democràtica. Puc dir que m'ho va transmetre i un dia vaig decidir, contra el seu parer, de fer-ne la meva professió. Quan li vaig portar el primer sou a casa, jo ja estava independitzat, li va canviar la cara perquè mai hauria cregut que per fer aquesta feina es pogués cobrar. Em vaig estrenar amb curses al poble i amb els actes de la Marató de TV3 amb el Col·lectiu 08470. Després ja ha vingut tot rodat.
- Però, per molt que ho sembli no és fàcil agafar un micròfon i posar-se davant de la gent?
- No, no ho és. Si t'hi vols dedicar cal fer-ho bé i ser dinàmic, saber improvisar a cada moment i controlar la situació perquè la festa no davalli. També has de picar molta pedra per donar-te a conèixer a través de les xarxes socials i altres contactes.
- Vostè considera que és una veu potent?
- Sí que ho considero. També que tinc un reconeixement per part de la gent. M'ha costat, però, ja he arribat a un punt que no sé si puc aspirar a massa més. Jo no soc ni periodista esportiu, ni locutor de ràdio, ni he estudiat cap carrera de comunicació. M'ha vingut molt de gust de fer una tasca que he mamat a casa amb un segell propi com tenia el pare.
- És la veu de les curses de muntanya?
- Això diuen, aquí Catalunya segur que sí. Aquí hi havia com un buit que jo he sabut emplenar. Es feien moltes curses i, no pas totes, tenien un dinamitzador o una persona que fes de fil conductor de tota la festa en si. I si hi havia algú venia de fora. Jo he sigut valent i m'he atrevit a aspirar a fer aquesta feina i ser la veu de les curses de muntanya aquí Catalunya.
- Vostè s'ha professionalitzat, però realment se'n pot viure d'aquesta feina?
- Sí, totalment. Costa, però s'hi pot viure si se't valora i se't paga el que consideres que és just. I per poder exigir i fer una bona feina has de tenir clar que no és només la feina d'un dia. Has de dedicar tota la setmana a preparar-ho. Les curses no són totes iguals, els pobles són diferents, s'ha de pensar en el guió, les músiques i tot l'equip. Tot això no es podria fer si durant la setmana et dediques a una altra feina. Vaig fer-ho al començament, però quan va anar agafant una mica de volada ja m'hi vaig dedicar plenament.
- Ara parlava de preparar músiques. Vostè va tenir una mala experiència amb l'SGAE...
- Sí, vaig tenir un problema en una cursa en un poble turístic de Catalunya on hi havia un inspector de l'SGAE que hi passava el cap de setmana, però aquell dia no hi va trobar aparcament i va canalitzar la culpa a la cursa i, quan va sentir el sorollet de la veu i la música, se'm va acostar i em va dir si pagava per posar cançons. Com que no ho feia em va clavar una multa de 700 euros. A partir d'aquest moment ja pago el cànon corresponent. Respecto els drets d'autor, però aquell dia em van atracar.
- Des quin any s'hi dedica?
- Des del 2015. I fins ara he treballat moltíssim. Ho faig per federacions, empreses de primer ordre que munten esdeveniments per Catalunya i així ja fa set anys fent marca. Les xarxes serveixen molt com a referència i el boca-orella també és una cosa que funciona molt bé per obrir portes.
- Va començar el 2015, però el 2020 i el 2021 són any de pandèmia i de restriccions.
- Sí, sí. Pandèmia. Va ser un moment complicat perquè d'una manera o altra ens hi jugàvem tots la vida. Va ser un canvi molt radical, ja que, de cop, tot es va parar. I en aquest sector de les curses de muntanya es necessita molta gent i era impossible organitzar absolutament res. Quan es van reprendre les curses amb les mesures de prevenció i els protocols eren molt diferents de la seva veritable essència. Caixons separats, distància entre les persones, avituallaments preparats per a la situació. Però, a banda de tot això, com a empresa s'havia de continuar pagant autònoms, impostos i era inviable mantenir-se massa temps. La recuperació no ha estat fàcil perquè no era un sector essencial. De fet, jo vaig haver de tornar a buscar feina perquè els estalvis s'acaben de pressa.
- Una situació sobtada quan en un any és capaç d'animar 54 curses.
- És una brutalitat. Són moltes curses i molt canvi de guió. És a dir, tant aviat treballes per una federació com en una cursa popular i, facis el que facis has de dedicar-hi la mateixa intensitat i la mateixa voluntat de comunicació. Has de poder entendre les emocions de tothom. No és ben bé el mateix una cursa a Cadaqués, la Ràpita, la Vall Fosca o a Vallgorguina. Catalunya és molt diversa i la diferència et fa millor en tots sentits. A més, per mi, poder portar el nom de Sant Celoni per tot Catalunya cada cap de setmana és una satisfacció immensa.
- Vostè als corredors els diu romans i romanes. D'on ve?
- Jo entenc que tots els camins, i totes les curses i la vida en si porten a Roma. No és pas que Roma sigui el meu paradís per anar-hi a viure ni a jubilar-m'hi, però potser sí que és el colofó. D'alguna manera és dir que he arribat al camí que volia i per això agafo aquest símil. Són corredors i corredores que porten molt bon material i també tenen una molt bona preparació mental i a les curses de muntanya això és necessari. I amb aquest joc de paraules he anat iniciant aquest camí i m'ha generat molta complicitat amb tots els participants, ja que també entenen que la vida es tracta d'anar pel mateix camí o diferents però amb el mateix objectiu com a societat.
- Amb què es queda d'aquesta feina?
- Em quedo sobretot amb haver assolit un somni. Els somnis són per fer-los realitat sense aspirar a gaire més. Jo no tinc ni el graduat escolar, vaig començar a treballar als 13 anys perquè a casa ho necessitaven i el fet d'haver de picar pedra, de creure-hi i dir-me que era possible m'ha portat a aconseguir-ho. Però, si et dic la veritat, el més bèstia de tot és poder demostrar al meu pare que sí, que era possible.
- El seu pare, amb qui vaig compartir estudi de ràdio, ja no hi és ara...
- No hi és, cert, però el recordo sempre. Va marxar cinc minuts després de donar el tret de sortida a una cursa de bicicleta de muntanya a Breda. El dia abans el vaig anar a veure a l'Hospital de Sant Celoni i li vaig dir que a les sis del matí sortia la cursa, a les sis i cinc la meva mare em va trucar dient que s'havia mort. Estic segur que va aguantar tot el dolor fins que jo pogués donar la sortida. Sempre m'ha acompanyat i per mi és un referent, és el meu referent.
- Com veu el futur de les curses?
- A escala esportiva està en camí de professionalitzar-se. Desitjo que sigui així, perquè si jo hi visc i els organitzadors hi viuen és just que els esportistes també ho puguin fer. N'hi ha cada vegada més que ja tenen algun sou de les marques. En els últims temps s'estan fent canvis importants, com per exemple els recursos que Televisió de Catalunya hi està destinant en la retransmissió d'algunes curses, això apropa molta més gent a la muntanya i, per tant, també s'ha d'inculcar la preservació del medi.
- Hi ha alguna cursa especial que digui "aquesta és la que m'agrada"?
- La del Pa amb Tomàquet de Santa Coloma de Farners, els Bastions de Ribes de Fresser n'és una altra, també la Burriac d'Argentona m'impressiona molt i, per descomptat, la Maasaida dels Montseny Maasai. Però, mira, on sento una cosa diferent és quan vaig al Circuit de Catalunya. Poder disposar del micròfon oficial d'aquesta instal·lació em fa sentir pessigolles a l'estómac. Aquí hi fan curses d'atletisme, les 24 hores de motociclisme i també esdeveniments privats. Més enllà de la F1 o el Mundial de Motociclisme, que ja és una altra història.
- I ara que tot Catalunya el coneix, vostè se'n va a viure a Galícia.
- La idea és fer un canvi d'aires. Amb la meva dona tenim aquesta intenció. Ella professionalment pot canviar de lloc. Les seves arrels, i una part de les meves també, són a Galícia. Ha sorgit l'opció d'anar a viure al seu poble en un entorn molt rural i és un tipus de vida que estem buscant perquè cada vegada volem aprofitar més la natura com a ingredient per tenir una qualitat de vida més saludable. El ritme de vida d'aquí no ens escau gaire.
- I com s'ho farà amb les curses?
- Intentar mantenir la marca SpeakerEvents. Hi mantindrem un personal que es dedicarà a fer les curses on jo anava per seguir la relació amb la clientela i no deixar-los penjats. Ho gestionaré tot des de fora i obriré mercat a altres punts de l'Estat amb les corresponents federacions. I no descarto poder fer alguna cosa per Europa.
En aquests set anys la seva veu s'ha convertit en tot un referent còmplice a les muntanyes catalanes. En el futur més immediat té la intenció d'obrir nous camins i fer el salt a altres punts de l'Estat i qui sap si també a Europa. L'speaker de les muntanyes ens ho explica.
- Com decideix fer-se speaker de curses de muntanya?
- Ser speaker ho he mamat a casa. El meu pare durant la seva vida va presentar de manera altruista molts actes a Sant Celoni, ta nt socials com culturals, esportius i revetlles als barris. Sempre l'escoltava i molt sovint l'anava a veure a l'emissora de Ràdio Sant Celoni que es va crear en la primera legislatura democràtica. Puc dir que m'ho va transmetre i un dia vaig decidir, contra el seu parer, de fer-ne la meva professió. Quan li vaig portar el primer sou a casa, jo ja estava independitzat, li va canviar la cara perquè mai hauria cregut que per fer aquesta feina es pogués cobrar. Em vaig estrenar amb curses al poble i amb els actes de la Marató de TV3 amb el Col·lectiu 08470. Després ja ha vingut tot rodat.
- Però, per molt que ho sembli no és fàcil agafar un micròfon i posar-se davant de la gent?
- No, no ho és. Si t'hi vols dedicar cal fer-ho bé i ser dinàmic, saber improvisar a cada moment i controlar la situació perquè la festa no davalli. També has de picar molta pedra per donar-te a conèixer a través de les xarxes socials i altres contactes.
- Vostè considera que és una veu potent?
- Sí que ho considero. També que tinc un reconeixement per part de la gent. M'ha costat, però, ja he arribat a un punt que no sé si puc aspirar a massa més. Jo no soc ni periodista esportiu, ni locutor de ràdio, ni he estudiat cap carrera de comunicació. M'ha vingut molt de gust de fer una tasca que he mamat a casa amb un segell propi com tenia el pare.
- És la veu de les curses de muntanya?
- Això diuen, aquí Catalunya segur que sí. Aquí hi havia com un buit que jo he sabut emplenar. Es feien moltes curses i, no pas totes, tenien un dinamitzador o una persona que fes de fil conductor de tota la festa en si. I si hi havia algú venia de fora. Jo he sigut valent i m'he atrevit a aspirar a fer aquesta feina i ser la veu de les curses de muntanya aquí Catalunya.
"Per poder viure d'aquesta feina se t'ha de valorar i pagar el que consideres que és just. Per poder exigir també cal que facis una bona feina, per descomptat"
- Vostè s'ha professionalitzat, però realment se'n pot viure d'aquesta feina?
- Sí, totalment. Costa, però s'hi pot viure si se't valora i se't paga el que consideres que és just. I per poder exigir i fer una bona feina has de tenir clar que no és només la feina d'un dia. Has de dedicar tota la setmana a preparar-ho. Les curses no són totes iguals, els pobles són diferents, s'ha de pensar en el guió, les músiques i tot l'equip. Tot això no es podria fer si durant la setmana et dediques a una altra feina. Vaig fer-ho al començament, però quan va anar agafant una mica de volada ja m'hi vaig dedicar plenament.
- Ara parlava de preparar músiques. Vostè va tenir una mala experiència amb l'SGAE...
- Sí, vaig tenir un problema en una cursa en un poble turístic de Catalunya on hi havia un inspector de l'SGAE que hi passava el cap de setmana, però aquell dia no hi va trobar aparcament i va canalitzar la culpa a la cursa i, quan va sentir el sorollet de la veu i la música, se'm va acostar i em va dir si pagava per posar cançons. Com que no ho feia em va clavar una multa de 700 euros. A partir d'aquest moment ja pago el cànon corresponent. Respecto els drets d'autor, però aquell dia em van atracar.
- Des quin any s'hi dedica?
- Des del 2015. I fins ara he treballat moltíssim. Ho faig per federacions, empreses de primer ordre que munten esdeveniments per Catalunya i així ja fa set anys fent marca. Les xarxes serveixen molt com a referència i el boca-orella també és una cosa que funciona molt bé per obrir portes.
"Sí, sí. Pandèmia. Va ser un moment complicat perquè d'una manera o altra ens hi jugàvem tots la vida. Va ser un canvi molt radical, ja que, de cop, tot es va parar."
- Va començar el 2015, però el 2020 i el 2021 són any de pandèmia i de restriccions.
- Sí, sí. Pandèmia. Va ser un moment complicat perquè d'una manera o altra ens hi jugàvem tots la vida. Va ser un canvi molt radical, ja que, de cop, tot es va parar. I en aquest sector de les curses de muntanya es necessita molta gent i era impossible organitzar absolutament res. Quan es van reprendre les curses amb les mesures de prevenció i els protocols eren molt diferents de la seva veritable essència. Caixons separats, distància entre les persones, avituallaments preparats per a la situació. Però, a banda de tot això, com a empresa s'havia de continuar pagant autònoms, impostos i era inviable mantenir-se massa temps. La recuperació no ha estat fàcil perquè no era un sector essencial. De fet, jo vaig haver de tornar a buscar feina perquè els estalvis s'acaben de pressa.
- Una situació sobtada quan en un any és capaç d'animar 54 curses.
- És una brutalitat. Són moltes curses i molt canvi de guió. És a dir, tant aviat treballes per una federació com en una cursa popular i, facis el que facis has de dedicar-hi la mateixa intensitat i la mateixa voluntat de comunicació. Has de poder entendre les emocions de tothom. No és ben bé el mateix una cursa a Cadaqués, la Ràpita, la Vall Fosca o a Vallgorguina. Catalunya és molt diversa i la diferència et fa millor en tots sentits. A més, per mi, poder portar el nom de Sant Celoni per tot Catalunya cada cap de setmana és una satisfacció immensa.
Joan Costa entrevistant un participant de la Mitja del Montnegre, a Vallgorguina. Foto: Jordi Purtí
- Vostè als corredors els diu romans i romanes. D'on ve?
- Jo entenc que tots els camins, i totes les curses i la vida en si porten a Roma. No és pas que Roma sigui el meu paradís per anar-hi a viure ni a jubilar-m'hi, però potser sí que és el colofó. D'alguna manera és dir que he arribat al camí que volia i per això agafo aquest símil. Són corredors i corredores que porten molt bon material i també tenen una molt bona preparació mental i a les curses de muntanya això és necessari. I amb aquest joc de paraules he anat iniciant aquest camí i m'ha generat molta complicitat amb tots els participants, ja que també entenen que la vida es tracta d'anar pel mateix camí o diferents però amb el mateix objectiu com a societat.
"Em quedo sobretot haver assolit un somni. Però, si et dic la veritat, el més bèstia de tot és poder demostrar al meu pare que sí, que era possible."
- Amb què es queda d'aquesta feina?
- Em quedo sobretot amb haver assolit un somni. Els somnis són per fer-los realitat sense aspirar a gaire més. Jo no tinc ni el graduat escolar, vaig començar a treballar als 13 anys perquè a casa ho necessitaven i el fet d'haver de picar pedra, de creure-hi i dir-me que era possible m'ha portat a aconseguir-ho. Però, si et dic la veritat, el més bèstia de tot és poder demostrar al meu pare que sí, que era possible.
- El seu pare, amb qui vaig compartir estudi de ràdio, ja no hi és ara...
- No hi és, cert, però el recordo sempre. Va marxar cinc minuts després de donar el tret de sortida a una cursa de bicicleta de muntanya a Breda. El dia abans el vaig anar a veure a l'Hospital de Sant Celoni i li vaig dir que a les sis del matí sortia la cursa, a les sis i cinc la meva mare em va trucar dient que s'havia mort. Estic segur que va aguantar tot el dolor fins que jo pogués donar la sortida. Sempre m'ha acompanyat i per mi és un referent, és el meu referent.
"Desitjo que sigui així, perquè si jo hi visc i els organitzadors hi viuen és just que els esportistes també ho puguin fer"
- Com veu el futur de les curses?
- A escala esportiva està en camí de professionalitzar-se. Desitjo que sigui així, perquè si jo hi visc i els organitzadors hi viuen és just que els esportistes també ho puguin fer. N'hi ha cada vegada més que ja tenen algun sou de les marques. En els últims temps s'estan fent canvis importants, com per exemple els recursos que Televisió de Catalunya hi està destinant en la retransmissió d'algunes curses, això apropa molta més gent a la muntanya i, per tant, també s'ha d'inculcar la preservació del medi.
- Hi ha alguna cursa especial que digui "aquesta és la que m'agrada"?
- La del Pa amb Tomàquet de Santa Coloma de Farners, els Bastions de Ribes de Fresser n'és una altra, també la Burriac d'Argentona m'impressiona molt i, per descomptat, la Maasaida dels Montseny Maasai. Però, mira, on sento una cosa diferent és quan vaig al Circuit de Catalunya. Poder disposar del micròfon oficial d'aquesta instal·lació em fa sentir pessigolles a l'estómac. Aquí hi fan curses d'atletisme, les 24 hores de motociclisme i també esdeveniments privats. Més enllà de la F1 o el Mundial de Motociclisme, que ja és una altra història.
Joan Costa fent d'speaker al Circuit de Catalunya Barcelona. Foto: Arxiu Joan Costa
- I ara que tot Catalunya el coneix, vostè se'n va a viure a Galícia.
- La idea és fer un canvi d'aires. Amb la meva dona tenim aquesta intenció. Ella professionalment pot canviar de lloc. Les seves arrels, i una part de les meves també, són a Galícia. Ha sorgit l'opció d'anar a viure al seu poble en un entorn molt rural i és un tipus de vida que estem buscant perquè cada vegada volem aprofitar més la natura com a ingredient per tenir una qualitat de vida més saludable. El ritme de vida d'aquí no ens escau gaire.
- I com s'ho farà amb les curses?
- Intentar mantenir la marca SpeakerEvents. Hi mantindrem un personal que es dedicarà a fer les curses on jo anava per seguir la relació amb la clientela i no deixar-los penjats. Ho gestionaré tot des de fora i obriré mercat a altres punts de l'Estat amb les corresponents federacions. I no descarto poder fer alguna cosa per Europa.