28
de gener
del
2021
Arrufava el nas de manera instintiva quan alguna cosa l’amoïnava. Peculiaritat que només el seu net havia après a distingir gràcies a contemplar-lo llargues estones mentre li contava relats fantàstics, que l’endinsaven en un món curull d’éssers imaginaris i aventurers.
Tanmateix, el nas de l’avi, com si ensumés els problemes, irrompia sempre en els instants decisius de la història en forma de ganyota. I, de la pell li brollaven arrugues que encarceraven i estrenyien el nas fins a fer-lo sobresortir encara més del seu rostre.
És per això, que aquell matí, es va inquietar quan va distingir el perfil de l’avi sota el cel blau de l’estiu.
—T’has fixat? Dídac –li digué l’avi. Hauré d’anar a correcuita a l’hort a recollir els tomàquets i els cogombres abans que el xàfec no els faci malbé. Hi ha un cap de núvol coronant el cim del Montseny.
—Però, avi, és molt petit.
—Creixerà més de pressa del que et penses. M’ho diu la xafogor enganxada a la meva pell. La calamarsada pot ser forta. I, si no hi posem remei, malmetrà la nostra verdura.
Ambdós varen enfilar el camí de l’hort amb el semblant amoïnat i el pas lleuger mentre els cistells que els hi penjaven dels braços gemegaven les presses del seu balanceig. Els esperava un jorn atrafegat. I, sota l’ombra allargassada del campanar romànic de Gualba començaren a feinejar. Sense dir-se res. Sabien molt bé el que havien vingut a fer.
L’avi recollia els cogombres i els tomàquets amb l’esquena encorbada mentre omplia els cistells i mirava entendrit de reüll al seu net que s’arrossegava pel terra de l’hort, i plegava amb delicadesa les fulles de les tomaqueres i les cogombreres, a la cerca de les marietes dels puntets negres.
Havia de rescatar-les. Posar-les a recer de la calamarsada que s’atansava. Patia que la seva closca no fos prou forta. Calia, doncs, tornar-les al lloc d’on les havia tret.
De sota el petit tractor vermell, ho recorda com si fos avui, quan el nas de l’avi les va ensumar mentre tot seriós li deia:
―Les veus, Dídac? Aquesta família de marietes ha fet dels baixos del petit tractor vermell casa seva. Sota el seient. Entremig dels ferros. I, demà he de fer-lo servir per llaurar un bon tros de terra.
Va necessitar tota la jornada per escampar-les per l’hort: entremig dels enciams; sobre les fulles de les tomaqueres; en els filaments de les mongeteres. Però, sempre, de dues en dues. Perquè no patissin d’enyor. I mentre les traginava notava el seu lleuger pessigolleig de les potetes a la cassoleta de la mà.
Tanmateix, de tant en tant havia de reposar. N’hi havia tantes! Aleshores, aprofitava per asseure’s al pedrís i fer companyia a l’avi. Estones que gaudia de les històries fantàstiques que li contava de les marietes de puntets negres. Aventures on participava com a protagonista.
Les primeres gotes varen esquitxar el nas de l’avi quan tornaven de l’hort mentre els cistells gemegaven carregats pel sobreprès i el nas de l’avi ensumava la pluja i li deia:
―Demà, ens haurem de posar les Katiusques.
Tanmateix, el nas de l’avi, com si ensumés els problemes, irrompia sempre en els instants decisius de la història en forma de ganyota. I, de la pell li brollaven arrugues que encarceraven i estrenyien el nas fins a fer-lo sobresortir encara més del seu rostre.
És per això, que aquell matí, es va inquietar quan va distingir el perfil de l’avi sota el cel blau de l’estiu.
—T’has fixat? Dídac –li digué l’avi. Hauré d’anar a correcuita a l’hort a recollir els tomàquets i els cogombres abans que el xàfec no els faci malbé. Hi ha un cap de núvol coronant el cim del Montseny.
—Però, avi, és molt petit.
—Creixerà més de pressa del que et penses. M’ho diu la xafogor enganxada a la meva pell. La calamarsada pot ser forta. I, si no hi posem remei, malmetrà la nostra verdura.
Ambdós varen enfilar el camí de l’hort amb el semblant amoïnat i el pas lleuger mentre els cistells que els hi penjaven dels braços gemegaven les presses del seu balanceig. Els esperava un jorn atrafegat. I, sota l’ombra allargassada del campanar romànic de Gualba començaren a feinejar. Sense dir-se res. Sabien molt bé el que havien vingut a fer.
L’avi recollia els cogombres i els tomàquets amb l’esquena encorbada mentre omplia els cistells i mirava entendrit de reüll al seu net que s’arrossegava pel terra de l’hort, i plegava amb delicadesa les fulles de les tomaqueres i les cogombreres, a la cerca de les marietes dels puntets negres.
Havia de rescatar-les. Posar-les a recer de la calamarsada que s’atansava. Patia que la seva closca no fos prou forta. Calia, doncs, tornar-les al lloc d’on les havia tret.
De sota el petit tractor vermell, ho recorda com si fos avui, quan el nas de l’avi les va ensumar mentre tot seriós li deia:
―Les veus, Dídac? Aquesta família de marietes ha fet dels baixos del petit tractor vermell casa seva. Sota el seient. Entremig dels ferros. I, demà he de fer-lo servir per llaurar un bon tros de terra.
Va necessitar tota la jornada per escampar-les per l’hort: entremig dels enciams; sobre les fulles de les tomaqueres; en els filaments de les mongeteres. Però, sempre, de dues en dues. Perquè no patissin d’enyor. I mentre les traginava notava el seu lleuger pessigolleig de les potetes a la cassoleta de la mà.
Tanmateix, de tant en tant havia de reposar. N’hi havia tantes! Aleshores, aprofitava per asseure’s al pedrís i fer companyia a l’avi. Estones que gaudia de les històries fantàstiques que li contava de les marietes de puntets negres. Aventures on participava com a protagonista.
Les primeres gotes varen esquitxar el nas de l’avi quan tornaven de l’hort mentre els cistells gemegaven carregats pel sobreprès i el nas de l’avi ensumava la pluja i li deia:
―Demà, ens haurem de posar les Katiusques.