17
de juny
del
2019
Actualitzat
a la
13:15h
M’agradaria parlar-vos de quan caminar per la Plana de Sant Esteve de Palautordera era un fet agradós i gairebé màgic. No vull dir que ara no sigui agradable transitar-hi, però ha perdut part del seu encant. La gent del poble i els visitants passegen pels nous carrers i per alguns camins que han quedat després de tantes i tantes edificacions. Els camins que queden transcorren paral·lels a les serres que encaixonen la Vall de la Tordera de Nord a Sud. Camins que duen fins a l’entrada del Parc Natural del Montseny, alguns seguint el traçat de camins antics i d’altres que s’han hagut de crear de nou perquè s’ha perdut la possibilitat de transitar pels vells. Uns quants ja no tornaran a ser transitats, o bé perquè han desaparegut o els han fet desaparèixer.
La pèrdua tant de camins com de territori transitable i de paisatges ha transcorregut de manera paral·lela a la pèrdua de l’activitat agrària que conformava el Pla de Sant Esteve des de temps immemorial. Activitat que ha anat minvant en els últims cinquanta anys de manera progressiva però constant en benefici d’urbanitzacions que han anat omplint el Pla fins a reduir-ne considerablement el seu caràcter primigeni. Tot això ha comportat la pèrdua d’activitat agrària i d’una determinada cultura arrelada al territori des de fa molts anys.
És així que, amb la pèrdua de l’activitat agrària, molts camins públics i alguns de privats s’han perdut en benefici de carrers asfaltats per on es circula bàsicament en vehicle. És un fet lamentable i trist, al meu parer. Però no és només la tristor o la nostàlgia per la pèrdua d’uns camins històrics i plens de vida sinó que aquests camins ens permetrien desplaçar-nos d’una manera molt agradable i escurçar distàncies. Sobretot als infants que viuen en urbanitzacions i que ara els costa més moure’s amb seguretat.
Ara, una bona part d’aquests camins i caminois antics han quedat interromputs al passar a la vora dels masos i obliguen a fer marrades per anar d’un lloc a l’altra inclús a la mateixa gent del territori que encara habita masies i al conjunt de persones sobrevingudes al Pla, obviant drets de pas que s’havien respectat durant segles. Algú em dirà que això és normal, que forma part del progrés i que ja no calen aquests camins perquè s’ha perdut en gran part l’activitat agrària i que existeixen alternatives per arribar d’una manera o l’altre allà on es vagi. Alternatives que passen gairebé sempre pel trànsit rodat en tot el que això implica de soroll, brutícia i perill pels que habiten sobretot aquestes zones. Penso una altra vegada en els infants que s’hi desplacen cada dia. És això el que volem?
Jo encara recordo la facilitat per circular per tots els camins del Pla de Sant Esteve quan era petita a peu o en bicicleta fins arribar pràcticament al començament del Parc Natural i la quantitat de vida que hi havia al seu voltant. La pagesia ha anat desapareixent al mateix temps que posava a la venda els seus camps i ara queda el que queda. Comprovem amb neguit la gran quantitat de parcel·les buides entremig d’edificacions des de fa anys. Parcel·les que es van omplint d’herbes i no sempre estan cuidades. I mentrestant, tota una cultura i una manera de ser i de fer ha passat a la història. Molt sovint de la mà de la pròpia pagesia. I no només això, ara, la majoria de cases de pagès han construït tanques i han aïllat les seves cases. Ja no és possible entaular una conversa amb els pocs pagesos que queden. Em direu, i tindreu raó, que gran part del tancament de finques obeeix a la necessitat del pagès de resguardar-se de possibles invasions motoritzades i d’actes vandàlics dels visitants de cap de setmana, però hem perdut paisatge, història, mobilitat i humanitat.
Enyoro aquella sensació de circular i xalar per caminois a banda i banda dels camps. Eren d’altres temps. Trobo a faltar l’amabilitat que caracteritzava la pagesia d’aquest Pla i l’amor per preservar la terra. Ara, l’aigua ja no rega, els camins i caminois estan interceptats, els recs intubats, les basses seques, els pous tancats i les fonts assecades. I els safarejos, que tants secrets guardaven, perduts.
Ens ho hem carregat gairebé tot i, amb la destrucció, la possibilitat de reconstruir la història de la gent del poble. Com explicarem el món rural als nostres fills i filles? Nets i netes? On han anat a parar aquells pagesos que van fer de la pagesia un art i que estimaven la terra? Tots haurem de carregar la nostra part de culpa. Uns més que altres. I caldrà treballar des de molts fronts, tan personals com institucionals, perquè la destrossa del territori s’acabi d’una vegada per totes i tornem a valorar la terra i tot el que ella és capaç d’oferir-nos. Altres països ho han fet. Per què no en prenem exemple?
La pèrdua tant de camins com de territori transitable i de paisatges ha transcorregut de manera paral·lela a la pèrdua de l’activitat agrària que conformava el Pla de Sant Esteve des de temps immemorial. Activitat que ha anat minvant en els últims cinquanta anys de manera progressiva però constant en benefici d’urbanitzacions que han anat omplint el Pla fins a reduir-ne considerablement el seu caràcter primigeni. Tot això ha comportat la pèrdua d’activitat agrària i d’una determinada cultura arrelada al territori des de fa molts anys.
És així que, amb la pèrdua de l’activitat agrària, molts camins públics i alguns de privats s’han perdut en benefici de carrers asfaltats per on es circula bàsicament en vehicle. És un fet lamentable i trist, al meu parer. Però no és només la tristor o la nostàlgia per la pèrdua d’uns camins històrics i plens de vida sinó que aquests camins ens permetrien desplaçar-nos d’una manera molt agradable i escurçar distàncies. Sobretot als infants que viuen en urbanitzacions i que ara els costa més moure’s amb seguretat.
Ara, una bona part d’aquests camins i caminois antics han quedat interromputs al passar a la vora dels masos i obliguen a fer marrades per anar d’un lloc a l’altra inclús a la mateixa gent del territori que encara habita masies i al conjunt de persones sobrevingudes al Pla, obviant drets de pas que s’havien respectat durant segles. Algú em dirà que això és normal, que forma part del progrés i que ja no calen aquests camins perquè s’ha perdut en gran part l’activitat agrària i que existeixen alternatives per arribar d’una manera o l’altre allà on es vagi. Alternatives que passen gairebé sempre pel trànsit rodat en tot el que això implica de soroll, brutícia i perill pels que habiten sobretot aquestes zones. Penso una altra vegada en els infants que s’hi desplacen cada dia. És això el que volem?
Jo encara recordo la facilitat per circular per tots els camins del Pla de Sant Esteve quan era petita a peu o en bicicleta fins arribar pràcticament al començament del Parc Natural i la quantitat de vida que hi havia al seu voltant. La pagesia ha anat desapareixent al mateix temps que posava a la venda els seus camps i ara queda el que queda. Comprovem amb neguit la gran quantitat de parcel·les buides entremig d’edificacions des de fa anys. Parcel·les que es van omplint d’herbes i no sempre estan cuidades. I mentrestant, tota una cultura i una manera de ser i de fer ha passat a la història. Molt sovint de la mà de la pròpia pagesia. I no només això, ara, la majoria de cases de pagès han construït tanques i han aïllat les seves cases. Ja no és possible entaular una conversa amb els pocs pagesos que queden. Em direu, i tindreu raó, que gran part del tancament de finques obeeix a la necessitat del pagès de resguardar-se de possibles invasions motoritzades i d’actes vandàlics dels visitants de cap de setmana, però hem perdut paisatge, història, mobilitat i humanitat.
Enyoro aquella sensació de circular i xalar per caminois a banda i banda dels camps. Eren d’altres temps. Trobo a faltar l’amabilitat que caracteritzava la pagesia d’aquest Pla i l’amor per preservar la terra. Ara, l’aigua ja no rega, els camins i caminois estan interceptats, els recs intubats, les basses seques, els pous tancats i les fonts assecades. I els safarejos, que tants secrets guardaven, perduts.
Ens ho hem carregat gairebé tot i, amb la destrucció, la possibilitat de reconstruir la història de la gent del poble. Com explicarem el món rural als nostres fills i filles? Nets i netes? On han anat a parar aquells pagesos que van fer de la pagesia un art i que estimaven la terra? Tots haurem de carregar la nostra part de culpa. Uns més que altres. I caldrà treballar des de molts fronts, tan personals com institucionals, perquè la destrossa del territori s’acabi d’una vegada per totes i tornem a valorar la terra i tot el que ella és capaç d’oferir-nos. Altres països ho han fet. Per què no en prenem exemple?