Els arbres també moren

Les sequoies de Santa Fe, el pi d’Olzinelles, el roure de Santa Maria, l’alzina de Can Puig, el plàtan de la Plaça, el poll de la Font del Enamorats, el faig del Sot, el suro del Revolt, els til·lers del Passeig, el xiprer del Cementiri, el cedre de la Torra o el freixe del Gorg, ompliria tot l’espai disponible per l’article i no en tindria prou per enumerar els arbres singulars i monumentals més propers i això sense consultar els catàlegs ja publicats.

Hi ha arbres que han assolit unes mides excepcionals, són molt alts o tenen un tronc molt gruixut. Alguns són simplement monumentals i grossos, però altres, a més, han tingut una funció específica que els ha permès seguir el cicle vital, i han perdurat. D’aquestes funcions n’hi ha per explicar un reguitzell d’històries.

Uns han estat plantats en jardins, places i carrers, i altres ho foren vora d’una font, en cementiris o davant d’una ermita. La seva funció sovint no era forestal, sinó ornamental, d’ombra o simbòlica, pel que ningú planteja tallar-los quan ja havien assolit unes certes dimensions, excepte que destorbessin; fins en aquest cas es fa el que calgui per a resoldre les molèsties i el desperfectes, i salvar l’arbre.

Altres vegades, sobretot en espais no construïts, alguns arbres tingueren funcions utilitàries concretes, com reclamadors d’ocells, lloc de trobada i aixopluc de pastors i ramats, amorriadors,referència de localització de les saleres o abeuradors pel bestiar o arbres termenals o mitgers.

En els aprofitaments forestals tradicionals trobem un tipus o altre d’arbre en relació amb la forma, el sistema de creixement, l’ecologia i els beneficis que se’n treia. Alguns es reservaven per a llavor o es deixaven créixer perquè interessava elaborar un objecte de mida grossa o d’una conformació específica.

L’abandó de les activitats tradicionals ha condicionat que molts d’aquests arbres hagin anat creixent fins a esdevenir realment monumentals. Alguns ja han envellit fins a desaparèixer inexorablement, fet que ens porta a la idea central del relat.

Abans, però, fem un repàs de com han estat tractats aquests arbres segons les espècies. Vegem-ne uns exemples.

Les alzines són arbres molt resistents que donen una fusta molt dura; se n’ha obtingut un carbó de qualitat i les glans han constituït un aliment bàsic pel bestiar i, si calia, també pels humans. Ara això ja és història, però resten alzines singulars vora les cases com aixopluc i en cruïlles termenals. Només cal passejar-se per qualsevol pista que travessi un bosc per a trobar alzines ben grosses i, si es estan isolades, amb un brancatge molt ample.

Dels roures es pot dir el mateix, i no és rar trobar peussolitaris de gransdimensions no gaire lluny de les masies, o vora de camins, com a lloc de referència i aixopluc. Els roures del Vallès i vessants inferiors del Montseny, pertanyents a l’espècie de roure martinenc, són molt ramificats. Entre l’estatge de l’alzinar i el de la fageda al Montseny hi ha roures grossos ben drets i alts, que corresponen a l’espècie de roure de fulla grossa, propi més aviat de les terres de clima temperat i humit del centre de l’Europa; en trobareu a l’entorn de Santa Fe i de Sant Marçal del Montseny i als vessants superiors del Montnegre.

Ben diferent és el cas de les sureres, molt plantades i afavorides per l’aprofitament de l’escorça, el suro. El suro de qualitat s’obté a partir de la tercera pela, quan els arbres ja assoleixen una certa dimensió i han superat el mig segle. Al cap d’unes dècades esdevenen arbres amb capçades amples i obertes pel sistema d’explotació. Una surera grossa i acabada de pelar ofereix una de les imatges més característiques del paisatge forestal mediterrani.

Els freixes solen assolir dimensions notables. N’hi ha dues espècies autòctones. El de fulla estreta creix als boscos de ribera mediterranis, i actualment és en expansió a causa de què part de les terres on vivia foren rompudes i transformades en conreus; amb l’abandó el freixe recolonitza espontàniament el seu ambient; cap a la comarca de la Selva en trobem de ben singulars. El freixe de fulla grossa, en canvi, es fa en fondals de la muntanya mitjana, en condicions atmosfèriques més frescals i humides i poden assolir dimensions enormes, com els que trobem als fondals enlairats del Montseny.

De tells o til·lers no n’hi ha gaire, però han estat plantats o afavorits en jardins, passeigs i vores de fonts, com els que hi ha prop de la Font Bona a Sant Marçal del Montseny.

Els castanyers són arbres de creixement ràpid i esdevenen molt grans i amb troncs especialment gruixuts i abonyegats. És fàcil trobar castanyers molt grossos i amb formes peculiars ben coneguts, com el de Can Cuc a Cànoves i el de Nou Branquesa Viladrau. A l’entorn de Viladrau i cap Arbúcies són nombrosos els castanyers grossos, alguns amb un tronc basal extraordinàriament gruixut i tortuós, al capdamunt del qual broten nombroses branques ja força gruixudes i llargues, testimoni d’un aprofitament tradicional ja en desús. A més, la fusta de l’interior del tronc es podreix aviat; la fusta descomposta s’extreia per a jardineria, la famosa terra de castanyer; tot plegat crea encara més la imatge d’un arbre descarnat. Prop de Sant Bernat hi ha una d’aquesta soques estrambòtiques, coneguda amb el nom de Cap de Dinosaure, per l’aspecte de drac.

Algunes coníferes esdevenen arbres remarcables, com els avets de Passavets ide Matagalls al Montseny, o alguns pins pinyers dispersos pel Montnegre i el Corredor, com el Pi pinyer d’en Villena a Campins. Alguns avets de Douglas plantats al Montseny ja han assolit dimensions notables.

Els salzes, sobretot el salze blanc, creixen molt ràpidament a les riberes i poden esdevenir grossos, però la monumentalitat és molt efímera, ja que a la primera ventada una mica forta o en una crescuda del corrent d’aigua s’esbessen de seguida. Una salzeda, si no s’intervé, esdevé aviat un bosc enrevessat, ple de branques i troncs caiguts, enmig de nombrosos rebrots nous i ferms, que aviat donen lloc a un salze nou, ben prompte gros i alt, també efímer.

El gatell i la vimetera, del grup dels salses, són arbres més baixos, però també s’esqueixen aviat, sobretot pel vent. La fusta és tan tova i lleugera que s’ha utilitzat per fer esclops.

Els plàtans són arbres de creixement ràpid amb tallades regulars, molt rendibles en fondals i planes al·luvials. Si no es tallen al seu moment en pocs anys esdevenen arbres molts grossos, alts i amb troncs gruixuts i rectes; es localitzen en sots, jardins, ran de fonts i al llarg de camins.

Semblantment succeeix en els pollancres, plantats per a un aprofitament forestal intensiu en planes al·luvials amb nivell freàtic alt. Si es deixen, creixen fins a esdevenir alts i amb troncs gruixuts, abonyegats i profundament clivellats, com el pollancre de vora el trencall de la carretera de Santa Fe amb la pista cap a l’església de Fogars de Montclús. S’esqueixen i cauen aviat. Alguna raó ha d’haver que el pollancre tingui tants noms, clop, glop, poll, polla o xop, entre altres. A casa meva en deien poies, sí en femení i en un clar exemple de ieisme de poll o polla. I encara un detall també personal, no fa massa em vaig assabentar que el meu segon cognom, força corrent a les terres de la Selva, deriva d’un mot que expressa grup o plantació de clops. Alguna raó estranya del destí hi ha, perquè el primer cognom també té un origen arbori, expressa un camp de pereres, encara que no ho sembli per les successives mutacions que ha sofert.

La figuera i el saüquer, plantats vora les masies i als marges de les feixes pels seus profits, sovint es troben mig caiguts i vorejats de brots i de branques seques. Poden ser singulars, però no grossos. En ambdós casos no és gens recomanable enfilar-s’hi pel risc de què una branca s’esqueixi i ens faci caure a terra. Com que no creixen gaire, de manera natural solen sucumbir sota l’ombra d’altres arbres més alts que es desenvolupen espontàniament.

Els lledoners han estat plantats vora les cases per a la fabricació de forques, rampins, batolles, bastons i mànecs d’eines. Ara trobem lledoners remarcables, molt ramificats i amb brots nombrosos, prop de les masies. I aquests sí que poden esdevenir ben grossos. Entre molts exemples propers tenim el lledoner de Can Garbeller a Sant Esteve de Palautordera; en el mateix poble n’hi un grupet de ben esponerosos a la plaça davant de l’església.

El teix és un arbre de creixement lent, rebrota molt, pot viure molt anys i és propi d’ambients rocosos ombrívols, pel que sovint pren formes molt particulars. Se’n troben alguns amb formes ben curiosos als esqueis del Montseny.Per la longevitat, el creixement lent, la tortuositat del tronc i l’elevada toxicitat de les fulles ha esdevingut un arbre mític i simbòlic com cap altre. Alguns teixos plantats vora una ermita o en un claustre fa segles són ara un dels arbres més venerats i protegits a tota l’Europa.

Els oms han estat uns dels arbres més nobles que ocupaven el punt central de moltes places. Es feien grossos i alts, a l’estiu donaven una ombra agradable i a l’hivern les fulles queien per deixar passat tota la radiació solar possible. Això ja és història, a causa de la grafiosi de l’om, una malura provocada per un fong mortal. Però sempre hi ha excepcions; hi ha un om immens solitari enmig de conreus prop de Torrellebreta, a la Plana de Vic.

Semblantment succeeix amb l’olivera, però en ambients més secs. Pot viure centenars d’anys i fins i tot superar el miler, com ho testimonien alguns exemplars del sud de Catalunya. Moltes de les oliveres velles que hi ha en places i jardins del Vallès són exemplars originaris de terres més meridionals. Les oliveres vallesanes foren molt malmeses per les intenses fredorades del febrer del 1956.

Els parcs urbans i jardins són un dels indrets amb més arbres singulars, ja que han pogut desenvolupar-se sense límits. Hi trobem til·lers, aurons, blades, roures i nombrosos arbres exòtics.Un arbre gros fa patxoca, fins fa respecte, ens agrada i ens sentit orgullosos de tenir-lo en un jardí o un parc, sobretot si en coneixem la seva història, el per què i com es va plantar, els colors de les flors i la forma dels fruits, sobretot si, a més, té un sentit personal o col·lectiu que coneixem.

Quan a un arbre li posem un nom, esdevé un veí més, un element important del paisatge. Pren vida pròpia, que cal preservar. Ja no és un arbre indeterminat, sinó amb nom propi, com l’Alzina de Can Valls (Figaró), el Roure de l’Hostal (la Garriga), el Roure de Can Colomer (Llinars), el Suro del Corral d’en Perera (Sant Pere de Vilamajor) o el Boix de l’Església de Montseny.

Una mostra de la importància dels arbres en el paisatge i en la vida dels humans és la quantitat de masies i llogarrets que els hi ha manllevat el nom, o del bosc que constitueixen. Al capdavant va Rovira, nom antic de roureda. Altres, alfabèticament, són Albereda, Alzina, Auleda (nom antic d’alzinar), Castanya, Figuera, Morera, Noguera, Olivar, Olivera, Roures o Verneda, només com uns exemples.

Si expliquéssim les històries veritables i creades per la nostra imaginació podria ser molt divertit, però no sabria on acabar. El tast ofert és per fer palès la importància dels arbres singulars, en nombre, en diversitat i en cultura. Potser ara en traiem poc profit forestal, però n’obtenim molt a nivell social i personal, molt difícil de comptabilitzar en euros, i millor és no fer-ho, ja que no es poden pagar en diners. Són molts i molts els beneficis rebuts, i que augmentaran en un futur ben proper, sobretot els de tipus psicològic, sanitari i espiritual.

Però mai hem d’oblidar que un arbre, per singular i emblemàtic que sigui, és un organisme, un sistema viu, que germina d’una llavor, que creix i es desenvolupa en un ambient climàtic canviant i en competència amb altres arbres, que floreix i fructifica nombroses vegades per assegurar la continuïtat de l’espècie, que envelleix i finalment mora. Cada fase vital té el seu encant i aporta uns beneficis i amb una intensitat diferent. Ser conscient de com és la vida d’un arbre és essencial per a poder-los gaudir amb la seva totalitat.

Entendre el tarannà d’un arbre, sobretot dels més longeus, ajuda entendre molts aspectes de la vida en general, des del ritme de cada dia i de les estacions, fins el cicle total d’un organisme. No cal sobreprotegir un arbre perquè ja és vell o perquè un cop de vent ha esqueixat una branca ja mig corcada. Deixem que el cicle flueixi segons la pròpia dinàmica, i que al final un altre arbre més jove i amb força renovada ocuparà el seu lloc, no igual que els seus avantpassats, si no a la seva manera i segons les condicionals ambientals i humans de cada moment, sempre canviants.