Josep Espunyes, Obra poètica

Potser podríem definir la poesia com l’art de traslladar en paraules aquella veu interior que tan sols ens parla a nosaltres mateixos. Tanmateix, al llarg d’un temps no gaire llunyà —del qual encara en sofrim les nefastes conseqüències—, la poesia, més que no pas una estricta creació artística, esdevingué una arma (més) de combat contra la doble dictadura, política i cultural, que patí el nostre poble. Arma que trigà més del compte a recuperar la seva raó natural i primigènia.

Podem constatar un exemple d’aquesta evolució en el volum Obra pòetica, de Josep Espunyes, editada el març per Edicions Salòria. L’autor partí d’una poesia de caràcter reivindicatiu, de lluita contra les injustícies individuals i col·lectives que l’envoltaven, per a anar posant més èmfasi en el component lingüístic, líric o artístic.

Els seus primers poemaris, titulats —prou significativament— Temps de manobre i De l’evangeli segons sant Lluc, tot i la seva força expressiva, estan llastats en excés per una (massa) evident voluntat contestatària, que feia prevaldre el missatge per damunt de la forma: “L’home petit, / per virtut de l’ou ferrat, / got de vi i llesca de pa, / no ve ni va, / no surt ni torna: / el capital l’estaca / i el sindicat l’enforca… / De la bressa al taüt, / talment bestioleta eixorca!” (pàg. 74).

Serà a partir de Cendra a l’abast, de Viatge al record i, sobretot, de Notes mínimes d’un paisatge, quan l’antiga “veu compromesa” —com la defineix amb encert el pròleg de Marcel Fité— es va fent progressivament, més i més, veu poètica. Veu que assoleix la seva maduresa i, també —i el que és molt més important— consciència d’ella mateixa, de la seva especificitat irreemplaçable, en els acuradíssimims sonets d’aquest darrer poemari, escrits ja amb un llenguatge ric, de gran intensitat, que agafa cos i s’aferma passa a passa —ratlla a ratlla.

“Hereu dels temps perviu als vells carrers,
un pols de pau intacte d’enrenou;
perfum de bosc davalla dels costers,
de cada ampit, la neta olor del brou.” (pàg. 170)

Si deixem de banda la tan circumstancial com prescindible La quarteta (informal), l’autor de la Peramola redreça el rumb amb Pa d’àngel —recull desigual amb mostres de mèrit— per a recobrar-lo del tot en la que, possiblement, sigui la seva obra més reeixida i personal: Alt Urgell, plany i passió. Un recull de tankes adaptats a la seva manera d’escriure —amb rima consonant, en comptes de vers lliure— que reflecteixen, amb gran concisió, la seva il·limitada estimació pel seu món i, amb major mesura encara, pel seu paisatge.

Espunyes segurament no és, reconeguem-ho, un dels nostres més insignes poetes, un d’aquells que han marcat un abans i un després en les nostres lletres: és un artesà de la poesia —esdevingut, més sovint que no convindria, un estricte manobre. Això no obstant, els habitants de ciutat que tant estimen l’Alt Urgell o la Cerdanya farien bé llegint-lo, abans d’anar-hi a passar algun cap de setmana o les vacances: no tan sols les comprendrien millor, sinó que les podrien sentir més seves.

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 21 de setembre del 2012