Olivan, abans de l'entrevista, en una taula de l'Aliança de Lliçà d'Amunt. Foto: Esteve Plantada

Lluis Oliván (Lliçà d'Amunt, 1968) és un escriptor de trinxera. Un dels més resistents i més irreductibles, un dels millors. Des que l'any 2005 va publicar El Taxidermista (premi Sant Celoni de novel·la curta, Viena) que no ha parat de publicar. Vuit llibres avalen una trajectòria sòlida que mostra les arestes d'un ofici que hi ha qui encara, i per sort, veu més a prop de l'artesania que del mercantilisme. Al llarg de tots aquests anys d'intensitat editorial, i després de quatre premis més, Oliván ha anat desafiant temes, històries i matisos en les dues llengües que domina. Amb el vuitè llibre, el que ara tot just presenta, s'endinsa per primera vegada en el món de la narrativa infantil. I ho fa amb una aventura per a nens d'entre 9 i 12 anys, El castell del doctor Franchini (Cruïlla, 2012).

"Tenia ganes de fer una novel·la d'aventures i de passar-m'ho bé, i em va sortir així, infantil. L'aventura per a adults requereix una ingenuïtat que el lector ja no té. Avui en dia, el paper de les novel·les d'aventures el fan els bestsellers. Però aquests llibres fallen just on les grans novel·les d'aventures tenien el seu tresor: la història acaba i no saps pràcticament res dels personatges. No evolucionen, es limiten només a l'acció. Milan Kundera deia que la novel·la és una eina per aproximar-se a la condició humana. El bestseller actual és massa lluny d'això".

Tot i aquesta primera temptativa en un camp inexplorat, en Lluis Oliván ja havia fet diferents aproximacions a la mirada del món amb ulls de nen. "Ja havia utilitzat personatges infantils en alguns dels meus llibres per a adults, però amb una mirada àcida i dura". Un nou llenguatge que té els seus propis codis. "La novel·la infantil s'ha de fer amb el mateix rigor que la novel·la per a adults, amb el mateix nivell d'exigència. En aquest sentit, he pogut comprovar com els editors treballen molt el text. I, personalment, he tingut una experiència molt bona amb la gent de Cruïlla, uns grans editors amb qui hem tingut discussions molt profitoses i enriquidores pel bé del llibre".

L'aventura de fer-se un espai per a l'aventura
Sorprendre el lector infantil i juvenil, avesat a un munt d'experiències que canvien a una velocitat de vertigen, és molt difícil. "Jo volia fer una novel·la d'aventures, sí, però volia fer una història d'ara, versemblant. No m'agrada enredar els nens, ni fer trampes. Per això vaig procurar que, a banda de l'aventura pròpiament dita, hi hagués també l'aventura de fer-se un espai per a l'aventura, cosa realment difícil avui en dia. Tenim absolutament controlats els nostres fills, no deixem que puguin tenir aventures. Si fins i tot els nens d'ara ja no van en bicicleta quan volen! De fet, el llibre comença amb un nen de nou anys que va sol a l'escola. Et pots imaginar que les mares no se'l miren precisament amb bons ulls".

"També volia que les famílies fossin famílies d'ara, amb personatges que poguéssim reconèixer. El Guillem té els pares separats; en Manel és un nen que va néixer a Etiòpia i només té mare; alguns ja tenen mòbil, d'altres juguen amb la consola. No faig una arcàdia d'allò que no existeix. He procurat fer una novel·la que fos creïble. No fa gaire, una nena, després d'haver fet una lectura del llibre a l'escola, em va dir que el volia comprar perquè era de veritat! Em va semblar fantàstic, és exactament el que volia: fer una novel·la que semblés de veritat".

Castells, fantasmes, i un poble
Els fantasmes, els esperits, l'ocult, "són sempre atractius. Una casa abandonada que sembli un castell té una barreja de fascinació i de terror. Però no volia fer una novel·la de fantasmes de debò, sinó explicar que, en realitat, al món hi ha una altra mena de fantasmes". El resultat és una novel·la amb misteri, amb fantasmes i també amb llocs que podrien ser reals. És comú que a les obres d'Oliván els espais sovint recordin el seu municipi, Lliçà d'Amunt. "No tinc una voluntat explícita. Senzillament, és el meu territori i el tinc a mà".

De fet, el castell del Doctor Franchini ja apareixia a Parcel·les habitades. "En aquell llibre explotava més l'espai d'urbanitzacions, com a espai no urbà. Sempre he cregut que les urbanitzacions són zones dèbils, amb gent isolada, i els trobo molt reveladors de la manera de fer d'aquest principi de segle. Però, en aquesta nova novel·la l'entorn és més de poble, més habitable. Per exemple, els nens van a una escola d'aquí, l'Escola Sant Baldiri".

L'experiència d'aquesta novel·la ha estat tan bona que en Lluis Oliván no tanca la porta a seguir explorant aquest camí. "Sí, crec que faré més novel·les infantils o juvenils. M'ho he passat molt bé i, a més, en aquest país la literatura no et posa el plat a taula amb facilitat. S'ha de perseverar i s'ha de treballar, i cal hores i dedicació. Al capdavall, jo només aspiro a què la literatura em pagui el temps per seguir escrivint".

Un temps que, de moment, ha de trobar on pot i en racons d'algunes biblioteques on li agrada escriure, gesticulant, recreant la versemblança que vessa a les seves obres. Un temps que també s'ha anat guanyant a base de recollir alguns premis, "l'única manera de publicar per a un escriptor desconegut, sense contactes i que no provenia de la filologia". I no li va pas malament. Vuit llibres d'una qualitat innegable, d'una vàlua sorprenent, ja són prou garantia d'èxit. De l'èxit que importa de debò.

Lluis Oliván (Lliçà d'Amunt, 1968) ja ha publicat vuit llibres. Foto: Esteve Plantada