Martí Sans, fotògraf i cuiner de només 19 anys de Sant Antoni de Vilamajor. Foto: Martí Sans

El Martí Sans és jove, fotògraf i cuiner, per aquest ordre. Amb només 19 anys, aquest veí de Sant Antoni de Vilamajor ja té a la xarxa dues pàgines de referència entre els blocaires gastronòmics: Apunts de Cuina i 365mm. En el primer hi parla de cuina –ara està estudiant pastisseria- i en el segon, la nineta dels seus ulls, el Martí hi volca la passió que sent per la fotografia i tot allò que va aprenent. Fa un parell d'anys va començar a fer fotos per deixar testimoni dels plats que cuinava i ara diu que, cada cop més, cuina per tenir un motiu a posar davant l'objectiu.

Martí, d'on et surt l'afició per la cuina? De casa?
No, no. La meva àvia havia tingut un restaurant però quan el meu pare era un nen. Jo sempre he volgut ser cuiner. Tots els nens volen ser bombers o policies, però a mi sempre m'ha atret la cuina. Als vuit anys feia truites i als setze vaig dir a casa que no volia continuar amb el batxillerat, que volia estudiar cuina.

I ara t'especialitzes en pastisseria?
Sí, a la cuina el que realment m’atrau més és el món dolç. La tècnica i cóm es treballa en pastisseria em sembla fantàstic perquè tot és molt precís, molt ordenat, i això m'agrada molt. Sobretot la pastisseria de restaurant, la cuina dolça, on tot és alhora molt tècnic i molt creatiu.

Recomana'm unes postres…
Hòstia, per a mi la crema catalana! Són unes postres poc superables. Moltes postres amb xocolata, com els coulants, no me les puc acabar, però la crema catalana… són les postres perfectes. Al blog hi tinc penjades un parell de receptes: una és de la crema catalana clàssica i l'altra és d' una versió 2.0, més airejada i amb un toc de taronja.

Foto: Martí Sans

I és a través de la cuina que vas descobrir la fotografia…
Va ser a través del blog. Quan vaig començar a estudiar cuina vaig obrir-lo –llavors no sabia que n'existien tants, de blogs- i em vaig adonar que necessitava posar-hi bones fotos. Fa dos anys em vaig comprar una càmera i des d'aleshores en vaig anar aprenent improvisant muntatges al menjador de casa. Ara cada vegada estic més atret per la fotografia i menys per la cuina.

En aquests dos anys que deies t'has convertit en un blocaire destacat entre els amants de la cuina. A banda del teu blog, quins altres hem de seguir si ens agraden els fogons?
Ja coneixeu al Kike i la Txell de La Cuina Vermella i també hi ha els Olleta de Verdures, que és un bloc fantàstic. Un altre és el Cuinetes, de la Nuni de Terrassa que és molt divertida, igual que l'Òscar del Decuina.net. També l'Ana, de LoveFood, que és de Montgat. Aquest és en castellà però té unes fotos molt bones amb detalls molt cuidats. Em porto molt bé amb tots.

Tot i la diferència d'edat?
Sí, sóc amb diferència el més petit, tots tenen trenta-i-tants anys o quaranta-i-pocs però m'ho passo bé amb ells i quan quedem m'hi trobo molt a gust.

Tornem a les teves fotos, de veritat n’has après de forma autodidacta?
Sí. Per Internet o amb llibres, mirant fotos que és com se n’aprèn més, crec. De fotografia de menjar n'he aprés molt a través de la web d’una noia nord-americana que es diu Nicole Young. Hi ha altres fotògrafs que admiro, com en Francesc Guillamet, però aquests ja no t'expliquem com ho fan…

I tu, amb només 19 anys, ja comences a treure el cap entre els fotògrafs professionals?
No, no. Amb les fotos ara sobrevisc, o hauria de dir malvisc. Hi ha mesos que et surten més coses i mesos que són desastrosos. Faig tota mena d’encàrrecs: restaurants, pastisseria, càtering… També tinc fotografies en plataformes que en venen a través de la xarxa. Ja n'he venut alguna però te'n paguen molt poc.

Foto: Martí Sans

N'he vist d'espaguetis, de fruites. Quin és l'aliment més difícil de fotografiar?
Els gelats. Amb els gelats hi ha gent que treballa amb producte de debò i d'altres que es fan unes pastes amb greixos hidrogenats, tipus margarines i sucres. Hi ha un gran problema tècnic perquè només tens 10 segons per fer la foto abans no brilli o no gotegi.

Algun altre producte antipàtic?
Els peixos, perquè quedin bonics és molt complicat: fas un roger a la planxa i mai queda bonic. Has de jugar, coure'ls una miqueta al vapor perquè quedin fets i després retocar-los amb un bufador. Un altre cas serien els estofats, que són lletjos. És una cosa marró que, si tens sort, té uns trossets taronja de pastanaga. És poc agraciat. Qui treu una bona foto d’un estofat té molt mèrit.

Et veus als 40 anys fent fotografies d'estofats?
Bé, no sé com acabaran les coses [riu]. Potser d'aquí a un any en Martí ha deixat la fotografia…

I ha muntat un grup de rock?
Tocava la bateria però no era massa bo, diguem-ne.


L'entrevista és part d'Un salsassec amb bolets, l'espai de cuina de Nació Digital