Un llarg passadís porta a les habitacions de la unitat de cures pal·liatives. Foto: Marta Rubirola

Un cop acabada la Mitja Marató de Granollers-Les Franqueses-La Garriga, el recorregut iniciat per rebel·lar-se contra el càncer que l'Associació d'amics d'en Jordi Vinardell, en Toti, va iniciar el passat mes de setembre encara no s'ha acabat. Amb almenys unes 4.000 samarretes venudes, el grup té previst tancar la recaptació de diners a finals d'aquest mes de febrer. Tot i que encara cal resoldre la incògnita de quina serà la xifra total, el balanç, de moment, és molt bo. La beneficiària de l'import, tal i com es va comunicar des d'un bon principi, serà la unitat de cures pal·liatives del Centre Geriàtric Adolfo Montañà, integrada dins La Fundació Hospital Asil de Granollers, i en actiu des de l'any 1997. També va ser el lloc on en Jordi Vinardell hi va passar els seus dos últims mesos de vida tractat, segons expliquen els qui el coneixien, "de manera excel·lent". Amb els diners recaptats, la unitat té previst, si es pot, instal·lar climatització a les habitacions per minimitzar la calor de l'estiu i comprar llits nous pels familiars que acompanyen els malalts.

I aquesta planta, per què serveix?
La pregunta la repeteix riallera una de les integrants de l'equip d'atenció mèdica que treballa a la unitat. Li ha fet tot just fa una estona un pacient, que s'ha sorprès de la bona atenció i la calidesa del lloc. I és que a la tercera planta del Centre Geriàtric l'ambient és familiar i proper. Ningú diria que les persones que hi conviuen i hi treballen ho fan, també, diàriament amb la mort o amb la possibilitat que aquesta arribi en qualsevol moment. A pal·liatius hi impera el compromís per atendre i cuidar els malalts que es troben en una fase avançada d'alguna malaltia terminal, sempre amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida dels seus últims dies i minimitzar-ne el dolor. Per fer aquesta tasca de la millor manera possible la unitat disposa d'un equip multidisciplinari integrat per un metge, una infermera i una auxiliar per torns. També hi treballen durant almenys 5 hores diàries psicòlegs de la Creu Roja que atenent els familiars i els malalts, un treballador social i una agent pastoral que vetlla pel suport espiritual de cada pacient. Per últim, i no per això menys importants, hi ha les persones voluntàries que s'acosten a l'Hospital per fer companyia a tots aquells malats que la necessiten. Tot plegat per donar assistència a aquells que ocupen les 12 petites però lluminoses habitacions que hi ha a la planta.

L'equip treballa en xarxa, abocat al diàleg i a la negociació constant, per poder fer una valoració integral de l'estat dels malalts. Ells, la família i el pacient procuren ser una pinya. A part de la revisió del dolor, els membres de l'equip analitzen quin grau d'autonomia té el pacient, quins aspectes emocionals l'envolten, quins de caràcter pràctic o legal ha de solucionar i quins d'origen espiritual s'han de tenir en compte. De tot això se'n desprèn la naturalesa d'un tracte professional-pacient molt humà; a pal·liatius no es tracten malalties, sinó persones.


L'equip mèdic durant la reunió matinal per repassar l'estat dels pacients. Foto: Marta Rubirola.

No és el càncer, és en Josep.
A l'entorn d'una taula circular, com cada matí, l'equip fa la revisió diària als malalts: "Avui l'Antonio torna a estar una mica angoixat", explica una de les infermeres; "li he dit a en Salustiano que cada dia li revisaré si fa les sopes de lletres"; "la Francesca està tranquileta i en Jaume ja va amunt i avall del passadís", comenten entre tots. A l'esquena hi tenen una pissarra blanca on s'hi llegeixen els noms dels pacients i el tractament que segueixen. Just a l'esquerra d'aquests, i molt petits, s'hi poden veure els números de les habitacións, no tant importants. "El nostre objectiu és tractar el malalt i la seva família", assegura el doctor cap de la unitat Germà Morlans, que aclareix que "terminal no és causalitat de mort propera, a vegades hem tingut malalts en tractament durant tres anys". Encara que sembli contradictori, per aquest grup de professionals hi ha una objectiu vital: assegurar que el malalt s'acosta a la mort en les millors condicions. "No tots els que ingressen a la unitat hi venen a morir", explica Morlans: "entre un 10 per cent i un 15 per cent dels nostres pacients si que s'hi estan menys de 24 hores, però aquest no és l'objectiu de la unitat. Volem que el malalt arribi amb temps per poder coneixe'l i tractar-lo el millor possible, una situació d'agonia a urgències no té color amb les nostres habitacions". La seva tasca la tenen clara: "la medecina no sempre pot curar i alleugerir, però si que pot cuidar. No parlem mai de curar, de la nostra boca no poden sortir mentides", assumeix.

Aquest tracte curós i personalitzat també arriba a les famílies, que en responen agraïdes; les sales i els passadissos de la planta estan plenes de quadres dedicats. Morlans guarda dins un cartipàs de color vermell totes les cartes que ha rebut al llarg d'aquests anys de feina dedicada; "som la unitat amb més reconeixement", afirma orgullós. Pere Barneto, veí de Llinars, és la segona vegada que passa per aquesta unitat com a familiar d'un malalt, aquest cop hi és pel seu pare, que té 87 anys i va ingressar fa quinze dies. Les hores a l'Hospital sempre són llargues, però ell n'hi passa almenys unes sis diàries: "no s'hi val apretar a córrer quan et truquen de l'hospital 24 hores abans, la família hi ha de ser", afirma. El temps d'espera potser es fa més amable gràcies a l'ambient. "Aquí l'atenció mèdica és excel·lent, els acompanyants tenim plena llibertat i el tracte és molt bo. El pare hi està molt tranquil", assegura; i conclou que "quan ell estigui millor, el portarem a casa".


Un dels quadres d'agraïment que ha rebut la Unitat de Cures Pal·liatives. Foto: Marta Rubirola.

Gestionar la mort, i la vida.
L'ingrés a la unitat de cures pal·liatives és sempre voluntari i requereix l'acceptació del malalt, explica el doctor: "si s'enganya, un trasllat obligat pot fer mal al pacient". Es calcula que al voltant d'un 60 per cent dels malalts són conscients del seu pronòstic, un 20 per cent tenen informació però no coneixen realment la situació real, i un darrer 20 per cent no en sap res. L'ocultació de la informació apareix sovint en malalts de càncer i persones d'edat avançada, explica Morlans, i s'anomena "la conspiració del silenci". Per sobreprotecció o per por d'inquietar el malalt, alguns familiars opten per no explicar la realitat, un fet que pot dificultar el tractament integral. Aquestes pors es fonamenten segons el doctor en "el pànic a perdre", i a la incertesa: "Una vegada una dona em va preguntar que si jo creia si hi havia cel i infern. Li vaig respondre que l'infern ja l'havia tingut amb la malatia i, per tant, només li quedava el cel; es va relaxar i va morir aquella mateixa nit. Cal fer pedagogia de la mort". Malgrat tot, la gran por dels pacients és el dolor. Quan aquest es fa massa fort o difícil de tractar l'equip mèdic valora la sedació: "no és eutanàsia, no hi ha intencionalitat", puntualitza Morlans, "s'aplica quan hi ha patiment físic o emocional". A vegades aquesta valoració no cal, perquè el propi pacient ho demana: "quan t'ho diuen mirant-te als ulls, per mi és una ordre", sentencia el doctor.

Com conviure veient el final dels altres a diari sense ser presa del pànic? "He après que quan surto de l'Hospital haig de viure, i ho faig", respon Morlans, que aprèn dia rere dia: "no estem aquí per compassió, sinó per professionalitat, per gestionar el procés. L'èxit arriba quan es controla el símptoma, la mort pot ser suau i la família queda confortada". 

Arriba el migdia, i l'hora de dinar. A dins d'una habitació una infermera anima a menjar a una pacient: "Rosa, obre la boqueta, vinga". Tot escoltant-la, apareix un pensament, escollir millorar la infraestructura és la opció encertada: l'atenció al pacient, la professionalitat, la dedicació i la humanitat que es respira dins la planta són quasi immillorables.
 
El dr. Germà Morlans i l'equip de pal·liatius amb l'agent pastoral. Foto: Marta Rubirola.