Mazoni, aquest dissabte a l'escenari del Centre Cultural de Cardedeu. Foto: Joan Gener Barbany

El final de la vuitena edició del Tastautors, un dels pocs festivals de música consolidats a la nostra comarca, va coincidir aquest dissabte amb dos fets remarcables: jugava el Barça de Guardiola i Ovidi Montllor hauria fet 70 anys entre nosaltres -però sabem que ha marxat de vacances, i sembla que no vol tornar. El primer succés no va ser cap problema per omplir el Centre Cultural de Cardedeu. El segon, un coincidència de la història. Tal i com van dir els mateixos organitzadors, de l'associació cultural l'Esquellot, el Tastautors va néixer com un homenatge al cantautor, actor, pallasso i referent vital d'una generació.

Passaven uns minuts de les deu de la nit i s'hi respirava el bon rotllo habitual. El menú s'ho valia. De primer, Raydibaum, una banda de rock que va fent camí. De segon, el projecte musical del brillant Jaume Pla: Mazoni. Els barcelonins Raydibaum fa anys que roden. Van començar el 2004 amb Grided Elephan t (Cydonia records), i desprès de The biggest box (Aloud music, 2005) van canviar de llengua amb Manual de gènere catastròfic (RGB Suports, 2008). L'any passat van publicar Per fi potser demà (RGB Suports), que va ser el disc central del directe que van oferir.

Històries de relacions personals
Amb la tranquil·litat que donen anys dalt l'escenari i amb ganes de passar-ho bé, Raydibaum anava proposant temes i, mica en mica, aconseguia captar l'atenció dels melòmans. El cantant, guitarra i líder del grup, Valen Nieto, va cercar el contacte amb el públic en tot moment, perquè les seves històries parlen, essencialment, de les relacions amb els altres i de la soledat. La banda, on hi destaca la guitarra eclèctica de Pep Rius, va agradar al públic amb cançons com Alfabets o Per fi potser demà . Va sorprendre amb la tendresa de Dins la Balena , tocada sense endollar, i un final estripat amb la llum de Món del revés . Raydibaum va ser un preludi de categoria per Mazoni.

Jaume Pla -no hauria de ser necessari presentar-lo- és un músic i compositor bisbalenc que va començar en tot això als 13 anys. Després de dos treballs amb Holland Park va crear Mazoni, i ja té 6 treballs a les esquenes, tots editats amb Bankrobber. L'últim, Fins que la mort ens separi , l'ha portat per tot arreu. Capaç de fer 31 concerts consecutius, el bisbalenc és una joia que tenim. Aquest últim treball mostra l'evolució d'un pop-rock que beu de The Beatles o The Cure, i que va cap a un pop electrònic amb temes autènticament ballables. Amb la formació habitual de luxe, Mazoni es troba en el punt àlgid d'aquesta tongada.

Un repàs a l'evolució de Mazoni
Pla va començar tot sol amb la romàntica Cap el Mar , i mentre feia temps, perquè la resta de músics no eren a l'escenari, amb Se'm moren les plantes ja ningú pensava en aquell equip de futbol. El directe va ser un repàs a la seva evolució. Calculadament salvatge, el salt es va produir amb Fins que la mort ens separi i Això nostre s'ha acabat , on el grup va seduir a base de distorsió. Escalant cap a la pista de ball, va versionar Nina Simone amb La Puta Vida i va tensar la corda, sense trencar-la, amb El cromosoma kamikaze . Finalment, el torn de hits com No tinc Temps i La granja de la Paula , per rematar-ho a cavall amb Apocalypse Now , desbocada en directe i que va aconseguir l'objectiu de convertir el Centre Cultural en una pista de ball. El concert va acabar amb un llarg aplaudiment que no va tenir el regal d'una cançó més.

Un llarg aplaudiment, també, per l'Esquellot i la música feta a casa nostra. I una reverencia al Tastautors i a la memòria d'Ovidi Montollor.

Raydibaum, una banda de rock que va fent camí. Foto: Joan Gener Barbany