Joan Garriga, David Gesalí i un resposanble del camp d'aviació de Montmeló-Montornès. Foto: Vo.com

El 29 de gener del 1939, en plena retirada republicana cap al que seria un llarg exili, el poble de la Garriga va viure un dels episodis més durs de la seva història. A les 14:44 i a les 14:45 hores del migdia 120 bombes van caure sobre la població civil causant la mort d'almenys 15 persones. David Gesalí, historiador, va passejar aquest diumenge 29 de gener pels carrers del municipi amb el llibre Maleïdes guerres a la mà, un recull poètic realitzat per Jordi Cornudella, mentre guiava un grup de persones pels antics escenaris de l'atac. L'objectiu de la trobada no era cap altre que commemorar els 73 anys d'un bombardeig inesperat que va colpejar el poble quan la guerra ja es veia guanyada pels nacionals.

Gesalí ha estudiat, capficat i conjuntament amb el també historiador David Íñiguez, els motius que van empènyer als comandaments feixistes de l'exèrcit de Franco a bombardejar el municipi en un moment en què el país vivia els últims dies de guerra assumint la derrota republicana. Per aquelles dates el camp d'Aviació de Rosanes, que podria haver motivat un atac estratègic, ja no era objectiu militar, perquè "havia estat abandonat per l'aviació republicana el dia 26 quan les tropes nacionals van entrar a Barcelona", explica Gesalí. Per què calia doncs castigar de nou la població?

Els Brigadistes Internacionals s'alcen de nou
"El setembre de 1938 el govern de la República va retirar del servei actiu de la guerra les Brigades Internacionals esperant que els feixistes fessin el mateix amb les aviacions italianes i alemanyes que col·laboraven amb ells a la guerra", assegura Gesalí. L'historiador explica així que va ser llavors quan "molts van anar a petar a centres d'acantonament del Vallès Oriental, alguns no podien tornar als seus països, com els italians o els austríacs, perquè també estaven sota règims feixistes".

Amb la població que marxava cap a l'exili amenaçada per les tropes feixistes i l'avançament constant del front cap a França, alguns dels caps de les brigades es van platejar la reactivació d'unes tropes que veien passar el temps. "Es va produir a la Garriga", declara Gesalí. La troballa ha permès saber als historiadors que el Vallès Oriental va ser l'escenari on els internacionals van combatre de nou; per exemple, a Cardedeu, una dada desconeguda fins ara. "Calculem que hi havien uns 1.500 soldats que es refugiaven a cases decomisades del municipi. Els soldats es van reagrupar a l'anomenada Divisió 44 de la Garriga, comandada pel general francès Andre Marti, però que va durar només 3 dies", assegura. Els militars van fer l'acció unilateralment ja que l'elit política seguia capficada en mantenir la promesa de que els internacionals no intervindríen més al conflicte "aquest va ser el gran problema de la política de la República, els polítics defensaven les idees i l'exercit les zones", declara Gesalí.

Però un cop constituïda de nou la divisió, el seu caps van enviar cinc cartes oficials destinades a comandaments de l'exèrcit republicà on s'informava de l'acció i un dels enllaços va ser capturat pels nacionals. La presència dels soldats va fer que les tropes de Franco dubtessin i paressin l'avançada del front durant 3 o 4 dies, un fet que no havia succeït fins al moment: els brigades no eren només soldats, sinó gent d'idees polítiques convençuts del que defensaven. Contràriament a l'efecte esperat, però, la maniobra va permetre a Franco justificar un atac de l'aviació italiana al municipi: si els republicans feien trampes i utilitzaven els internacionals, ells també ho farien.  

Un objectiu marcat
La resposta va ser implacable. Els feixistes sabien que els soldats estaven a dins del poble, i que si en bombardejaven el centre serien capaços de parar la resta d'accions. Aquell 29 de gener dues esquadrilles d'avions Savoia S-79 de l'aviació Legionària Peninsular Italiana, que dirigia Mario Vetrella, van entrar simulant una X al cel i van deixar caure les bombes sobre espais concrets del municipi que ja tenien marcats com a objectius. "A dins la Guerra Civil espanyola, també va haver-hi una petita Guerra Civil catalana", assegura Gesalí; "fins que no l'estudiem no entendrem res. L'objectiu de la Garriga va ser la població, no la fàbrica de munició ni el camp d'aviació. Hi van llançar bombes de 50 quilos, pensades per col·lapsar les cases unifamiliars de la Garriga; i en tenien de més fortes que podien polvoritzar el lloc on impactaven, però amb les de 50 la carrega era més gran i els estralls, superiors". No sempre són les bombes més grans les que fan més mal. 

Després de bombardeig dels italians, els soldats que van poder van haver de marxar per l'únic pas que quedava amb possibilitats: cap a les poblacions de Seba i Tona. Els país fugia cap a França i el poble mirava d'ajudar els ferits a l'hospital de convalescents i al Balneari, i els internacionals, de nou, van quedar oblidats amb la seva última acció. Amb la Garriga recuperada (municipi on, segons l'historiador, "s'ha fet una feina excepcional, s'ha volgut extreure el suc adequat del tema i s'ha gestionat molt bé el patrimoni"), a Gesalí encara li queda una petició: "Sempre dic que si passejant pel Montseny es troba un esquelet, cal recordar un Brigadista Internacional", lamenta.