Lambert Botey (1951) és un personatge singular del paisatge cultural granollerí. Foto: Esteve Plantada

Cinèfil amb un bon grapat de curtmetratges, activista de tasca constant a l'Associació Cultural, curador del col·lectiu dels cineastes de Granollers i també poeta. Tot això ha fet de Lambert Botey (Granollers, 1951) un personatge singular del paisatge cultural granollerí. Ara, a més, afegeix un nou horitzó, el de la narrativa. El primer que li pregunto és com ha anat la nova experiència i per què es va decidir a tirar-s'hi de cap. "No m'havia plantejat mai fer una novel·la fins que no vaig tenir la necessitat d'explicar una història", em diu. Aquest impuls es va unir a una de les "obsessions" que l'anaven perseguint: el fatídic bombardeig de Granollers del 38, motiu que ja havia ocupat un parell de curtmetratges.

El desig va coincidir amb la proposta que li va fer l'Ajuntament "d'escriure una història ambientada, precisament, en el bombardeig", i així va néixer el projecte d'aquesta novel·la curta que acaba de publicar, Les cendres del silenci. Una història amb un marc molt concret. "Sens dubte, la part més complexa ha estat la de la documentació. La recerca de material m'ha portat un any i mig de feina. Revistes, llibres, consultes a historiadors com l'Albert Camps o en Joan Garriga, i preguntes a molta gent".

Un cop explorada l'època, calia uns personatges i una història que pogués emocionar. "Quan vaig tenir tota la documentació vaig crear una estructura amb els fets bàsics que volia que sortissin. De seguida vaig tenir clar que fer una història sobre aquells fets, tan crus, era massa dur". Cal encertar com explicar-ho. "Si ho feia cronològic, passàvem de la felicitat al drama més pur i era totalment excessiu relatar els fets del bombardeig concentrats al final. Per això vaig optar per l'estructura del flashback, el sistema de poder-ho explicar d'una manera més planera per al lector".

La jove Berta Ventura s'afegeix a la història
"Una vegada feta l'estructura vaig parlar amb la Berta Ventura, una jove que coneixia i de qui m'agradava molt com escrivia. S'afegia que em trobava en un moment en el qual em costava posar-me a la pell d'una noia de 20 anys. I vaig proposar-li d'escriure el llibre a quatre mans. Ella es va animar i de seguida vam començar a escriure".

Un procés a quatre mans acostuma a necessitar molta compenetració, entesa i permanent contacte. "Vam revisar plegats el guió que hi havia i vam començar a escriure sobre el mateix tema, i per mitjà de correu electrònic ens enviàvem el que escrivia cadascú i ho anàvem muntant. Sí, una mica com si fos el muntatge d'una pel·lícula. Ens vam adonar, però, que fent-ho d'aquesta manera es notava massa allò que era meu i allò que era seu. Vam treballar molt la manera d'unificar l'estil i ens trobàvem una vegada a la setmana per acabar d'afinar-ho tot".

A quatre mans i amb l'ajuda de més ulls
D'una altra banda, en Lambert i la Berta van demanar més opinions i més ulls. Entre ells, els de la Carolina Nadal. "Una vegada vam tenir els primers capítols, vam buscar una persona de fora, la Carolina, que aportés un criteri objectiu i que pogués dir 'aquí sí' o 'aquí no'. Va fer una mena de coordinació de textos. Ens va ajudar molt i ens va donar molta seguretat".

Però calia afinar encara més el producte. "La periodista Sara Cañete va ser una de les primeres a llegir el llibre. Ens va fer notar que a la primera versió no posava la data en què passava l'acció. I va suggerir posar dates i alguns retocs d'estil. I em va fer pensar que el més important era que la novel·la fos de lectura molt fàcil, deixar la creació literària per buscar la màxima simplicitat". A la fi d'aquest procés d'un any d'escriptura, l'estil ja s'havia trobat.

Estirant el fil musical
També a la primera versió, la novel·la acabava la nit del bombardeig. "Però era un final molt abrupte i no volíem tancar així el llibre. El final que hi hem deixat vol ser un homenatge a la gent amb qui hem parlat sobre el bombardeig, amb la pretensió de mostrar que hi havia una mica d'esperança, una mica de llum dins de la tragèdia".

Coses on agafar-se, com un emocionant punt de partida. "L'origen de tot va ser una foto real on sortia un piano entre la runa, fet que suposava l'existència d'una pianista. Per això la música és tan present i apareixen diferents melodies que subratllen la trama. Melodies de guerra, les cançons de la banda de les milícies, cançons d'amor i amistat i, especialment, Blue Moon, la cançó que marca el ritme de la novel·la".

Música, cinema i paraules. Un còctel que agita en Lambert Botey amb un bon regust de boca. "M'ho he passat pipa, l'experiència m'ha fascinat. Ja estic pensant en un altre llibre i, de fet, ja tinc una idea en la qual estic començant a treballar". Segons em diu, "serà una història de frustracions", ambientada en temps de la República. I no és l'únic nou projecte que té en cartera. Aquest any publica un nou llibre de poesia, La Frontera dels Perfums, amb l'editorial Comte d'Aure, "un recull de poemes que tenia guardats al calaix". Segur que contindrà més música, més cinema i més paraules, totes elles buscant la màxima simplicitat. Però això, estimats lectors, serà una altra història.

Botey publica una novel·la sobre el bombardeig del 1938 a Granollers. Foto: Esteve Plantada