Laia Noguera, davant la pista de gel de la plaça Barangé de Granollers. Foto: Esteve Plantada

Acaba de recollir, a Gandia, el premi Ausiàs March de poesia, un dels més prestigiosos del país, i ho explica amb ulls vius, satisfeta per la feina feta i pel viatge que comporta, tan ple d'esforç i també de recompenses. Laia Noguera (Calella, 1983) afegeix aquest premi a una llarga llista de guardons, de llibres i de poemes que la fan figurar, per mèrits propis, com una de les veus més consolidades de la nova fornada d'escriptors catalans. "Rebre el premi és una sensació bestial, però el que realment em fa sentir molt afortunada és el fet de saber que hi ha poetes que volen llegir el meu llibre, que em truquen per felicitar-me, que volen saber què faig. No necessito res més, de debò".

Caure, que acaba de publicar Edicions 62, és un llibre ple d'una força que el connecta amb l'actualitat. Amb un munt de matisos i d'interpretacions, de subtileses i de bellesa, amb diferents lectures que saben atrapar el lector a una manera de viure, de veure el món i d'entendre aquelles coses que, massa sovint, resten ocultes darrera la immediatesa de l'instant. Hi haurà qui relacionarà els versos amb l'actual moment de crisi. "No va ser una cosa premeditada, però crec que Caure connecta amb el món d'ara, que els poemes ressonen en aquest context tan actual de crisi, de caiguda".

És molt bo tenir una crisi, em diu la Laia. "És una oportunitat de repensar-te, de reinventar-te. És el que toca fer ara mateix". Laia Noguera afronta així l'art de viure i l'ofici d'escriure, com una aposta constant per la sorpresa, per escoltar el món i deixar-se portar. "Ara mateix, la meva prioritat és estar convençuda d'allò que faig més que no pas d'agradar els altres".

Un llibre amb un llarg recorregut creatiu i també vital
No deixa de cridar l'atenció que aquest Caure vingui després d'un Triomf, el seu últim llibre, publicat per Columna i mereixedor del premi Miquel de Palol. "Entre Triomf i Caure he posat a lloc moltes coses de la meva vida. M'he qüestionat conviccions, deures, els dubtes i alguns sentiments". Aquest procés de canvi passa per acceptar que tot té el seu curs. "He intentat llençar tots els motlles antics de mi mateixa i construir-ne de nous". Un procés personal que no és lluny d'allò que passa a fora. Després de la bonança desmesurada, del creure's invencible, el món també ha caigut. "No em fan por les crisis, són necessàries. De fet, ara tenim una gran oportunitat de reconduir tota aquesta merda que nosaltres mateixos hem generat, d'eliminar la noció que ens havíem creat del món". La caiguda, en aquest sentit, sempre és positiva. "T'adones que estar viu és una meravella, i que cal acceptar que tot és efímer".

Els processos de l'escriptura porten a llocs molt profunds d'un mateix quan es viuen tan intensament. Per això aquest llibre ha necessitat una elaboració lenta i mesurada, com si l'escriptora hagués anat polint el diamant en brut fins a tenir una pedra preciosa. Així és la Laia Noguera, pacient, precisa, obstinada, amb una capacitat increïble per dir coses que sacsegen el lector, que el fan pensar, que el regiren, que l'emocionen. " Caure és un dels dos fills que van sortir d'un altre llibre i ha passat per moltes formes diferents. Ha estat com el procés de creixement d'un arbre: el podes, passa un any, van sortint branques, i no saps com anirà evolucionant". El llibre també té entitat pròpia. "Quan escric, em poso al servei del llibre. Intento que el temps d'escriptura sigui el que necessita aquell llibre. No em poso metes, només em preparo per estar a l'aguait i saber quin és el moment adequat".

L'escriptor, la circumstància, l'obra i els altres
"Abans entenia el fet d'escriure com un acte de creació individual. Ara crec que és alguna cosa que transcendeix aquest punt tan egoista de l'autor. El meu jo està més difuminat, la Laia escriptora s'ha fet més translúcida i ja no és tant important, perquè està connectada a d'altres coses. Ara, quan escric, tinc més en compte els altres, i m'adono que abans escrivia per autoafirmar-me, com aquell qui signa el grafit. He canviat, sí. Ara crec que l'obra d'art és un ésser viu, i intento ser molt menys egoista, interferir poc".

Potser això és el que fa que els clàssics siguin eterns i ens emocionin, encara. "Si encara vibrem amb Shakesperare és perquè ell estava connectat a una cosa molt profunda on nosaltres hi som, encara. Per això ens emociona, per això l'entenem i el gaudim, malgrat que faci tant de temps que va ser escrit. La clau és fer que aquest ressò que hi ha en algunes obres sigui compartit i, sobretot, fer-ne partícips els altres. Quan escrius, has d'intentar ser conscient que cal dir coses que també puguin interessar a algú altre".

En tot aquest procés hi té molt a veure la relació que la Laia estableix amb alguns poetes i autors als quals ha estat vinculada d'alguna manera. Els versos de Vinyoli, "els que m'agradaria haver escrit", el talent teatral d'Albert Mestres, "em va ensenyar a escriure i entendre el teatre", o la relació que ha establert amb Montserrat Abelló. "He tingut la sort de ser al seu costat i d'aprendre moltes coses. Més enllà de la seva enorme qualitat com a poeta, m'ha marcat molt a nivell personal". També Kirmen Uribe, escriptor basc del qual Laia Noguera va traduir al català, juntament amb Jon Elordi, el magnífic llibre Mentrestant, agafa'm la mà (Proa, 2010). "Traduir Uribe ha estat un exercici molt interessant de despersonalització. Quan tradueixes, el més important és el poema de l'altre, posar-te al servei de la llengua i posar el màxim de tu mateix per tal d'oferir el millor text possible. I no parlo de perfeccionisme, sinó de servei. Escriure és el mateix". Passió, ulls vius, paciència, talent. Triomfar i caure. Deixar que les coses passin. I tornar a triomfar.

Laia Noguera acaba de recollir a Gandia el premi Ausiàs March de poesia. Foto: Esteve Plantada