Santi Montagud a l'àtic on escriu les seves columnes. Foto: Esteve Plantada

És el dia de Tots Sants, fa fred i és fosc. No arribo gaire puntual, però això, a en Santi, no crec que li importi gaire. Entro, em trec la jaqueta i pugem a l'àtic on es fan les columnes. La taula és plena de papers, de llibres, folis, apunts i esgarrapades. Hi ha un disc del Sabina, un faristol amb el Blues Funeral de W.H. Auden i, al costat, un poema de Borges que acaba amb una certesa probable, y con cada día uno aprende . La taula, però, és només un petit racó d'aquest santuari. La resta és vida, literatura, munions d'objectes, alguna calavera, orfebreria de plata, la bola del món i vaixells en miniatura d'algun pirata poca-solta. També hi és en Quico, que ens mira com si res. Passa de tot. Que bé que viu, penso. A sobre té el privilegi de ser a la portada del llibre que recull els primers articles del Santi Montagud i que surt a la venda el dia 23 de novembre. Es diu Esgarrapades .

"Sí, es diu Esgarrapades i surt un gat a la portada, en Quico. Per què? Perquè viu a casa meva, perquè cada dia m'agraden més els animals i menys les persones, i perquè la meva manera d'escriure és com una esgarrapada: la columna vertical, les ganes de provocar, i la sang que deixa quan la fas, incisiva, fina, breu". Ferida, sang, gats. Si no fos que no em crec segons quines històries de morts i de sants, avui, justament avui, m'inquietaria la presència d'en Quico. Els gats no em fan gràcia, què hi farem. "Ja saps que, a mi, els gats m'encanten. Tenen aquest posat de misteri i van a la seva. Això em fascina". En Santi oblida dir que, a més, els gats són companyia de bruixes, i que d'ells diuen coses tan bufones, avui, justament avui, com que capten l'aura de les persones, o que hi ha llocs on són sagrats per raons més properes a l'altra vida que a aquesta. Coi de dia dels morts. Per què vam quedar avui, justament avui?

Un llibre que recull els seus primers articles
L'editorial Alpina, dins la col·lecció Marcòlic, és qui edita el primer llibre dels articles que en Santi va publicar a El 9 Nou . El llibre comença el 2002 i acaba el 2006, i permet fer una radiografia cronològica d'aquella època. Vist des d'ara, tot allò queda lluny. "Jo he canviat més que no pas Granollers, i és molt curiós veure-ho escrit. Jo sí que sóc diferent. I, molt sovint, em passa que no sé si tot el que escric ho penso de debò, si realment sóc jo o només una figura literària. Dic moltes mentides, i escriure és un art en el qual cal saber dir mentides. Pots fer passar una mentida per imaginació i, d'altres vegades, necessites dir una veritat amagant-la en una mentida".

El canvi també ha estat en el lloc on mostrar les columnes. Les d'aquesta primera etapa són totes publicades a El 9 Nou , però ara en Santi escriu a la Revista del Vallès . Déu n'hi do, com se'n va parlar, com li van retreure alguns, com li van agrair els altres. Però ell ho ha tingut clar des del principi. "Des d'un punt de vista personal m'ha interessat molt fer el canvi, i no m'ho pensava, perquè m'ha llegit un tipus de gent que mai m'havia llegit. Mira, no m'agrada que la gent et situï en un lloc determinat quan fa molt de temps que hi ets, o que t'adjudiqui una manera de pensar i de fer. A mi m'agrada descol·locar el lector. També penso que ara em llegeix molta més gent que abans. I m'interessa aconseguir que em segueixi llegint qui em llegia i que els que no em llegien s'hagin sorprès". Tot un repte, ampliat per un desig contundent. "Ho dic ben clar, a mi m'agradaria ajudar a canviar la llengua amb què s'escriu la revista. De fet, si això no passa, segurament deixaré d'escriure-hi".

El columnista de referència que no vol ser al centre
"Sóc molt perfeccionista, retoco, canvio molt les columnes, mai dono una cosa per acabada. Crec que mai m'ha agradat una cosa que jo he escrit. Al principi sempre em deia mira que dir això, Santi … I, de fet, ser el centre d'atenció no m'agrada". I com ho fas per suportar-ho i ser el columnista de referència, el més llegit? "És una contradicció, una més. M'encanta escriure, però em fa cosa que la gent em conegui tant, que sàpiga les meves 'neures' o els meus gustos. És una sensació molt estranya, sobretot per a mi, que a les columnes m'agrada provocar, que el lector s'esveri".

I com va començar, tot plegat? "La culpa és del Jaume Maspons. Li van agradar els articles que feia a la revista Fe de rates amb el nom de L'Observador i, després d'insistir una mica, el Jordi Mulet em va proposar de col·laborar a El 9 Nou ". I fins ara. "Primer busco una idea, que surt de llegir el diari, de parlar amb algú o de coses que m'han passat o he vist. A partir d'aquí, em llenço a escriure. I saps què m'agradaria? M'agradaria molt poder llegir les columnes a la gent. Li dono molta importància a llegir-la amb la intenció adequada, amb les comes, els punts, i l'entonació que jo buscava".

No ho dubtava pas. Més a prop de la cançó que de l'opinió, més poeta que articulista, més cantautor que rapsoda. Qui sap si mai li van robar el mes d'abril, o si el tenia guardat al calaix on hi tenia una esgarrapada. Qui sap si en Quico l'entén. Avui fa fred i és fosc, i ja no són hores.

'Esgarrapades' surt a la venda el dia 23 de novembre. Foto: Esteve Plantada